Miscel·lània

Aquest estiu a Nicaragua he pogut conèixer la seva gent. Aqui teniu una petita biografía de tres dels seus modestos habitants que poden resumir la meva experiència vital d'aquest inoblidable mes de la meva vida.

En Dario Abel Matínez Cortez, de El Cacao

En Dario Abel Martinez Cortez és un noi de vint-i-cinc anys. De paraules curtes. Molt tancat. Viu a la comunitat de “El Cacao”, al municipi de Santa Teresa del departament de Carazo.

Com molts nois de la seva edat del seu país, ja és pare d’una nena. Una filla molt maca de qui està completament enamorat. Com ho està de la mare de la seva filla. Una noia de la seva mateixa edat que ha portat a viure, amb ell, a casa del seus pares i amb qui encara no s’ha casat.

En Dario té tres germans: dos dels quals són epilèptics i l’altre esquizofrènic. Els atacs d’un dels germans cada vegada són més intensos i constants, a causa de la falta de medicines que li puguin mitigar la malaltia. El germà boig, durant el dia, deambula pel bosc sense controlar les seves accions ni les seves necessitats corporals, a manera d’un animalot domesticat, que cada nit busca el sopluig a casa seva.

Vaig conèixer en Dario a la festa que va organitzar la CEB, la seva Comunitat Eclesial de Base. Estava sol. Sense la seva dona, ni la seva filla, ni els seus pares. Ells assisteixen a les reunions de l’església evangèlica, a les quals en Dario no té permès anar. Com que viu en pecat, sembla que aquella religió no li permet d’assistir-hi.

En Dario i la seva família són pobres. Molt pobres. Em va convidar a visitar la seva família, a casa seva. Hi vaig conèixer la seva mare, els seus germans, la seva dona i la seva filla. Estava ufanós d’haver fet amistat amb aquell “chele”, que era jo. Era una casa perduda en mig del boscam que desprenia la melancolia de tota aquella comunitat.

Ell havia estudiat fins a secundària. Des de “El Cacao”, cada dia feia 25 kilòmetres en bicicleta per anar a escola; i 25 més per a tornar a casa. Però, per a ell, els estudis ja han acabat. Esporàdics treballs al camp, a lloguer, i la collita de subsistència a les poques “manzanas” de terreny que la revolució sandinista va proporcionar al seu pare, són el nodriment de tota la família: “maiz” per a fer les “tortas”; “frijoles” i “arroz” pel “gallopintio”; i unes quantes gallines i un porc que volten per tota la casa.

En Dario no em va demanar res. Únicament, l’adreça electrònica, per tal de no perdre el contacte; encara que hagi d’anar a veure els correus a una altre poble, ja que a “El Cacao” encara no hi ha llum. També, alguna foto del Barça.

Jo no puc defraudar-lo.

L’Izael Chavez de les Ollas de Soya, de Managua

L’Izael Chávez és el coordinador-dietista de les “Ollas de Soya de San Rafael” de Managua. Viu amb la seva dona, la seva jove i el seu nét, en una “minifalda” d’un carrer sense asfaltar i sense clavegueres del barri Venezuela. El seu fill petit va marxar de casa i va ser l’Izael qui es va fer càrrec del nét i la jove. El nen, de 7 anys, és de caràcter hiperactiu i ha hagut de deixar l’escola perquè no podia seguir el ritme dels altres nens. La jove treballa en una “maquila” de la zona franca de Managua i tot el dia és fora de casa.

La dona de l’Izael, la Rosa, fa de costurera per les dones del barri. A més de fer el que pot amb l’educació del “chavalo”, elabora gelats que guarda a la nevera i ven en bossetes de plàstic: “-Buenas, hay helados de mamón? -Solo de nancite –Pues, deme uno!”. Un gelat, un “córdoba”.

L’Izael va viure l’època de la clandestinitat del Movimiento de Liberación Nacional i l’aixecament de la ciutat de Managua contra la Guardia Nacional del Gran General. Va viure crues experiències d’aquella revolució. Com la mort d’un franctirador capturat per la seva pròpia gent. Davant seu, quatre trets li van desfer les extremitats per convertint-lo en un putxinel·li; poc després el rematava una descàrrega d’ametralladora en mig de la intensitat del conflicte. Les guerres són totes igual: inhumanes

L’Izael, de jove, “tomaba”. Ara, ja no. Ara prepara llet de “soya” pels nens que cada matí arriben a “la Olla” acompanyats de les seves mares per tal de poder assegurar, al menys, un repàs al dia; unes noies joves carregades de criatures, mudades i respectuoses.

L’Izael i la Rosa ens van acollir en el nostre viatge a Nicaragua. Ens van preparar una habitació de casa seva i ens van donar tot el que tenien. Sobretot, honestedat.

La Juanita, de la Comunitat de Bailadora

"Bailadora” és una comunitat “campesina” del municipi de San Ramón del departament de Matagalpa. Per arribar-hi, s’ha de caminar més d’una hora des del lloc on et deixa l’autobús. No hi ha ni una mala carretera que hi arribi, ni electricitat, ni aigua potable.

A Bailadora hi viu la Juanita. En una casa feta de fang i pals de fusta, amb branques per coberta que s’han d’anar renovant any rere any per evitar el degoteig de la pluja. Una casa, en mig d’un paratge frondós, separada de qualsevol altra.

La Juanita és jove, està casada i té set criatures. El seu home -com allí no podia ser d’altra manera- és un “campesino”. Cultiva “maiz” i “frijoles”. Res més. Únicament pel seu consum propi: economia de subsistència. Quatre gallines li volten el casa. Ah! i també, una vaca. Fa poc, la van obtenir a través d’un projecte de cooperació. Ells l’han de fer gran i, quan la vaca tingui un vedell d’un any, l’hauran de regalar a una altra família. Una roda que pretén reactivar la paupèrrima economia de la comunitat. Ara poden tenir uns quans litres de llet al dia. I, si Déu vol (“Dios hace todo en este país”), més endavant fins i tot podran fer formatge.

Quan vàrem visitar Bailadora feia uns quinze dies que un fill de la Juanita, en Jerónimo, havia caigut d’un arbre i de l’esterrecada encara no podia moure el braç. La Juanita i el seu home són dels pobres més pobres de Nicaragua. No tenen medis per portar el nen a ciutat per tal què un metge el visiti i, si cal, l’operi. Ja se sap que la sanitat no és gratuïta en aquest país i que la gent mor per no poder comprar medicaments.

És possible que en tota la seva existència la Juanita no vagi mai a ciutat i, segurament, en Jerónimo haurà de ser un nen esgarrat d’un braç de per vida.

• Inici
• Albums

• Mort i sufriment (Un capítol d' "El camí dels cireres")
• La meva primera novel·la: "El cami dels cirerers"
• "Jo també hi era"
• "Els Pets" fan "Amics"
• Burka?
• El llenguatge de "Els Amics" de les Arts
• El fenomen "Amics"
• Teresa Forcades: Una reflexió i una proposta en relació a la Grip A
• B&B i els Amics de les Arts
• La tribu dels 'teniques' i les rareses d'Els Amics de les Arts
• CRISI, càlcul per a la reflexió
• GAZA, orígens del conflicte
• Guatemala, agost 2008
• Música fresca: "Els Amics de les Arts"
• Decreixement

• Relats [2]
• Aquí [5]
• Economia [2]
• Els Amics de les Arts [5]
• Religions [3]
• Nicaragua i Guatemala [4]
• Tercer món [8]

• Tots els enllaços
  • Els Amics de les Arts
  • Teresa Fargas, fotografies
  • El Cognom Cama
  • Home Page

• Novembre 2012 [1]
• Juny 2012 [1]
• Febrer 2011 [1]
• Juliol 2010 [2]
• Gener 2010 [1]
• Novembre 2009 [1]
• Octubre 2009 [1]
• Setembre 2009 [1]
• Juny 2009 [1]
• Gener 2009 [2]
• Setembre 2008 [1]
• Juliol 2008 [1]
• Maig 2008 [2]
• Novembre 2007 [1]
• Juny 2007 [1]
• Maig 2007 [1]
• Abril 2007 [1]
• Octubre 2006 [1]
• Setembre 2006 [1]
• Juliol 2006 [1]
• Juny 2006 [1]
• Maig 2006 [4]
• Novembre 2001 [1]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0