Miscel·lània

i algunes reflexions de l'Alfons

»

Mort i sufriment (Un capítol d' "El camí dels cireres")

acs | 14 Novembre, 2012 08:54

          Era un d’aquells dies en què la pobra Mercè se sentia consumir per dintre. Ja veia perduda la intensa lluita que mantenia amb la malaltia. No tenia esma per abandonar el llit de l’agonia. Aquella noia vital per naturalesa que, a tothora, portava la joia dibuixada a la cara es trobava a la porta de la mort, en plena flor de la vida. En Silveri temia arribar a aquelles hores del vespre en què, en ajeure’s al llit al costat de la seva dona desfigurada, començava un profund sofriment compartit. S’hi barrejaven tantes coses: l’intens amor de parella; la mentida de qui sap, envers qui no vol saber; el dolor físic del rosec interior; el plor; el somiqueig; la foscor de la nit. I, un altre sensació de dolor més forta, més esfereïdora, indescriptible. Que no podia deixar de banda. Que únicament se’n desfaria amb la mort de la dona.
          Tota la cambra on reposava la Mercè era en penombra. Sobre un antic trinxant negre, es veia relluir la fotografia del casament. La il•luminava la resplendor de la bombeta que penjava d’un fanal a l’altre costat de carrer Major, l’única claror que s’endinsava a l’estança a través d’una discreta finestra amb els porticons a mig obrir. Sobre la capçalera del llit s’hi aguantava una creu de fusta amb la figura esvelta d’un crist mig despenjat. En una de les tauletes, un petit transistor mut; a l’altra, caixes de medicaments al costat d’un suc de taronja a mig beure.
          En Siset havia entrat, com cada vespre, a dir “bona nit” a la mare. Ella va voler aprofitar aquell moment, tots dos sols, per acomiadar-se del seu fillet de deu anys. Va allargar el braç per agafar-li les mans. Tenia els ulls mig entelats, però la veu serena.
          —M’estimes, fill?
          —És clar que sí, mama; t’estimo molt.
          —Jo també t’estimo molt. Què, ja has fet els deures?
          —Sí. Avui eren fàcils.
          —T’ha dit el papa que estic molt malalta?
          —Sí. Però ja et curaràs!
          —M’has de prometre que, si no em puc curar..., i me’n vaig d’aquest món, ajudaràs força al papa. Eh que sí?
          El nen gairebé no sabia què contestar; estava confús i espantat.
          —No diguis aquestes coses, mare!
          Els llagrimalls de la Mercè aviat van ser plens i les primeres llàgrimes van començar a relliscar sobre les seves galtes.
           —En aquesta vida has de ser una persona honrada i respectar tothom..., i ajudar al papa. Eh que sí?
          —Sí, mama; però no ploris. —Si no ploro pas! —i va començar a fregar-se els ulls amb el llom de la mà esquerra mentre que, amb l’altra, premia més fort les mans del seu ninet.
          —Va!, ja no ploro més —li va dir després d’un dèbil i llarg respir—. Vés a buscar aquell conte que, ahir, em vas començar a llegir!
          I quan va ser fora de l’habitació, en Siset, es va tancar al rebost de la cuina per esclatar en un plor durador; ronc i desfet. Al cap d’una estona, poc a poc i de manera cadenciosa, els sanglots es van anar estroncant. Durant tot aquell espai de temps, etern, el seu pare, expectant, dins la cuina, no va fer res per aturar-lo. Va tardar una altra estona a sortir i, quan ho va fer, pare i fill es van fondre en una forta abraçada, plena de brams i sofriment. Amb el seu fill a coll, les cames d’en Silveri eren un tremolor. Li venien al cap fugaces cabòries pel futur. Però, en aquell moment, anèmica, la seva pobra dona l’esperava a l’habitació on aviat hauria de donar el seu darrer sospir. I la nit, una altra llarga nit, li queia a sobre.

Relats :: Comentaris (0) :: Enllaç permanent :: Retroenllaços (0)
 

Comentaris
















Dos vegades 5 fan:



 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb