Carme Mas

Si això realment és així, Catalunya haurà assolit el somni de les nacions potents: ser dels seus fills i no només dels seus pares. No exigir proves de sang per ser ciutadà ni res més que ser ciutadà per ser president.

Els socialistes catalans vam afrontar les eleccions que es van celebrar el dia 1 de novembre sabent que una part de la societat creia que el canvi de candidat havia estat condicionat, i no pas el resultat de la lliure voluntat del Partit dels Socialistes de Catalunya i del seu president. Les mostres d'afecte envers el president, que eren autèntiques, s'estenien fins i tot a persones pertanyents a l'oposició nacionalista.

Sens dubte, determinats gestos del Govern espanyol, perfectament comprensibles des de la seva prò- pia lògica --i no em refereixo solament als contactes polítics, sinó més aviat als empresarials, i en tot cas a les declaracions al voltant de qui hauria de governar Catalunya-- no ens han facilitat gaire les coses. Però aquesta aparent disfunció també és una interessant premonició del que serà l'Espanya en què Catalunya és nació en el si de la nació plural espanyola.

Tanmateix, hem resistit dignament les contrarietats i l'arriscada aposta per la renovació. El canvi de candidat en un termini relativament breu era obligat en funció de les exigències de la governabilitat.

La correlació de forces polítiques al Parlament de la vuitena legislatura serà substancialment la mateixa que el 1999 i el 2003. Amb dues diferències: que CiU i el Partit Popular no sumen majoria, com passava el 1999, i que una nova força --una nova veu-- estarà present al Parlament. Cal saludar-la democràticament, i esperar que el seu diàleg amb les altres veus sigui profitós per al país.

El nou Parlament no serà, doncs, gaire diferent del del 2003. Les dues forces que encara avui formen el Govern en funcions (PSC-CpC i ICV-EUiA) han recollit més suports i tenen més escons que el principal partit de l'oposició (la federació CDC-UDC). I el conjunt de forces que van donar lloc al Pacte del Tinell seguiran conformant --si així ho acorden-- una clara majoria parlamentària de 70 diputats contra els 65 de l'oposició formada per nacionalistes, populars i antinacionalistes.

Recordem que la majoria que donava suport a l'últim Govern de CiU va ser de 68 a 67: 68 del tripartit conservador (CDC, UDC i PP) contra 67 del tripartit progressista. Tot això amb una llei electoral inexistent i contrària --de fet-- a l'Estatut, per la qual obtenir un escó a la circumscripció de Barcelona segueix exigint més del doble de vots que aconseguir-lo en altres circumscripcions. Espero que això s'arregli, perquè l'Estatut estableix que la llei electoral haurà de ser representativa dels territoris, però proporcional, i en aquests moments no ho és --ni tan sols existeix.

Dit això, la força política que ha obtingut més vots i més escons ha estat la coalició de Convergència i Unió. Cal reconèixer-ho i valorar-ho. No deixa de ser sorprenent, tanmateix, la insistència d'una colla d'opinadors i dels dirigents de CiU a remarcar que el seu avantatge electoral ha estat en escons i vots. Una precisió que, fa tres i set anys, els semblava absurda, innecessària i fins i tot ridícula. No recordo haver- los sentit mai parlar de qui guanyava en vots.

Els socialistes catalans no hem obtingut el resultat desitjat --cosa que cal reconèixer i acceptar, com crec que haurien d'acceptar la majoria de formacions polítiques que han concorregut en aquestes eleccions, tret d'Iniciativa i els antinacionalistes-- però serem decisius a l'hora de conformar una nova majoria d'esquerres.

Comprenc --però no comparteixo ni accepto, ja ho he dit-- que alguns sectors de la societat catalana i espanyola manifestin que preferirien una gran coalició nacionalistes-socialistes. Afortunadament, Catalunya no viu, avui, una situació d'emergència que ho justifiqui. Els grans reptes han estat superats. L'Estatut engendrat a Miravet ha crescut i funciona.

I estic segur que tant les forces del futur Govern com les que hagin d'exercir el necessari rol d'oposició --siguin les que siguin-- sabran actuar en consciència i no generaran tensions ni crispació innecessària. Les asseveracions del candidat de CiU al final de la campanya, en el sentit d'augurar una "ferida social", podrien semblar l'anunci d'un nou període de tensió que no beneficiaria en absolut ni a qui el protagonitzés ni la societat catalana.

Seria òptim per als socialistes catalans consolidar a Catalunya un Govern d'esquerres. I fer-ho sobre la base d'un nou acord entre les forces que li donaran el seu suport. Amb unes noves regles de funcionament que prevegin i exigeixin tota la lleialtat necessària entre elles i el president. Amb l'experiència adquirida, amb el tarannà, que conec, dels que previsiblement han de protagonitzar aquesta nova etapa, estic segur que tot això serà possible sense més problemes que els propis del funcionament de qualsevol govern de coalició.

És cert que cal una altra condició, a la qual ja he fet al.lusió en el terreny dels governs, però que caldrà fer extensiva al dels partits: el socialisme espanyol ha d'entendre no només que Catalunya és una nació, sinó també que el Partit dels Socialistes de Catalunya, com a força política dirigent d'aquesta nació, vol fer respectar la seva autonomia --aquí i a Madrid-- per assajar fórmules d'entesa i governació amb la resta de l'esquerra catalana i per garantir que, en el futur, no passarem tantes penalitats per ser acceptats com el primer partit de Catalunya que ja som en les eleccions locals, generals i europees, i que vam ser en vots en les autonòmiques del 1999 i el 2003, i que volem tornar a ser el 2010.

(El Periódico, 05.11.06)