Carme Mas

“La ciutadania de Catalunya vol un govern nou, honest, de mans netes, transparent, engrescador, que tingui com a punt de mira el país i no els interessos partidistes, que treballi per una Catalunya socialment justa i sostenible, una Catalunya que avanci en l'autogovern i sigui lider entre les regions de l'arc mediterrani, referent per als pobles d'Espanya i amb pes específic a Europa.”

Això ho vaig escriure el 26 de novembre del 2003, en iniciar amb els companys de la Plataforma de Tarragona de Ciutadans pel Canvi un bloc en què donàvem suport a la formació d’un govern catalanista i d’esquerres. No va ser fàcil, fa tres anys, arribar a acords. Les circumstàncies eren molt adverses. O és que no recordem en mans de qui estava el govern de l’estat a qui havia donat suport CIU? I malgrat tot, es va respondre a l’oportunitat històrica de portar a terme l’alternança a Catalunya.

Quan el govern es va formar, Ernest Benach va fer una metàfora de la seva gestació, comparant-la a un tres de vuit aixecat per sota. En aquella ocasió, el 26 de desembre, vaig escriure: “No volem renunciar al somni que una altra manera de fer política és possible, amb corresponsabilitat de les forces polítiques que integren el pacte i amb la participació paritària dels homes i les dones més capaços en la gestió del nou govern. Per què no un tres de deu amb folre i manilles? Anar més lluny és possible!”

Després de 1000 dies de govern continuo pensant el mateix. La coresponsabilitat és condició necessària. Això vol dir aprendre dels errors i dels encerts i fer novamanet una coalició d’esquerres exigeix a tots els partits sentit de govern, coresponsabilitat en les decisions, solidaritat en la gestió. La cultura organitzativa del segle XXI s’estableix sobre el treball en xarxa i la transversalitat. El lideratge només pot ser efectiu si es teixeix sobre complicitats i confiances, elements clau per a l'enfortiment d'un govern catalanista i de progrés. Sembla que les negociacions avancen. L’oportunitat que la ciutadania ens dóna per jugar la segona part del partit és única. Cal respondre-hi amb un govern madur, ferm i sòlid. I dic un govern, no un puzzle on encaixin les peces dels tres partits. Un govern amb coresponsabilitat i solidaritat, sense partidismes ni compartiments estancs.

L’article d’Antonio Franco d’avui, a “El Periódico” reflexiona sobre aquesta qüestió. El podeu llegir en la transcripció adjunta.

Antonio Franco (EL PERIÓDICO, 04.11.06)

Tot apunta cap a una segona oportunitat per al Govern tripartit. O, millor dit, cap a un tripartit amb els mateixos partits que van firmar fa tres anys el Pacte del Tinell, però escarmentat, amb plantejaments diferents. Que subscrigui una conducta governamental més cohesionada i seriosa, després que l'electorat els hagi donat el solemne toc d'aquest Dia de Difunts.

S'acostuma a dir que els votants donen aquest o aquest altre mandat. En aquesta ocasió, Catalunya reclama nítidament als seus polítics que es posin a l'altura. Els dóna un Parlament més heterogeni i plural que mai, i els brinda la mateixa gamma de possibilitats d'ara fa tres anys: sociovergència, tripartit o bé front nacionalista.

"Decideixin vostès; és la seva feina", els crida als polítics amb evident mal humor un electorat cada vegada més reduït. De manera que hauran de ser els polítics, o si més no una part, els que es posin d'acord sobre el rumb del país.

Per començar, aquests electors no li han donat a Convergència i Unió (CiU) la rotunda victòria que aquest partit reclamava. CiU ha perdut en l'oposició desenes de milers de vots i no capitalitza els errors del Govern. La seva única i pírrica satisfacció és que l'etern rival, el PSC, encara n'ha perdut més. Però la campanya desplegada deixa Artur Mas bastant aïllat en el moment d'intentar pactar acords. Voler-lo, únicament el volen els seus i José Luis Rodríguez Zapatero. Però, després d'acusar repetidament els socialistes catalans de ser sucursalistes del PSOE, ha creat les condicions perquè ara l'últim que pot fer José Montilla, després de perdre cinc diputats, és donar-li la raó i fer cas del que diuen a Madrid.

Ho té malament CiU, malgrat la seva victòria formal. Però l'enrabiada dels votants ha castigat cap a totes les direccions. Les dues forces nuclears del tripartit, els socialistes i Esquerra Republicana, han retrocedit en els seus suports. L'altre partit de l'oposició, el Partit Popular (PP), tampoc es beneficia del descontentament, s'aprima i es converteix en encara més marginal del que era, a efectes de poder, en el Parlament de Catalunya.

I encara una pica final contra la classe política existent es concreta en el fet que l'electorat obre la porta parlamentària a una altra força perquè faci la competència als cinc partits presents fins ara a la Cambra. Es presumia de molta pluralitat i els ha sortit el tret per la culata.

El nou partit, frontalment antinacionalista, constitueix clarament un càstig. Va sorgir de forma improvisada fa poc, i encapçalant la llista, Albert Rivera, la majoria de catalans el van veure vestit per primera vegada (una sagaç al.lusió del comentarista Ricard Fernández Deu al seu nu frontal propagandístic) durant la nit electoral, quan ja celebrava el seu èxit.

Montilla opta a presidir la Generalitat perquè, aquí, qui suma, suma. Però el llast dels errors col.laterals comesos pel tripartit presidit per Pasqual Maragall en la tramitació de l'Estatut, obliga a, si es repeteix la fórmula, fer que sigui realment diferent. Que la presidència de la Generalitat tingui força en caràcter i en estratègia. Que la coalició no sigui una mera juxtaposició conjuntural de senyores i senyors que van a la seva o a la dels seus respectius partits. I que existeixi fidelitat a la idea que les banderes ja estan degudament hissades i els sentiments nacionals perfectament delimitats, de manera que el Govern de la Generalitat es dediqui a abocar-se a les necessitats directes de qualitat de vida, treball i drets, a curt i a llarg termini, dels ciutadans.

És veritat que el tripartit de Maragall va materialitzar una política social innovadora i efectiva en gairebé totes les direccions, però, com a Govern, va estar mancat de capacitat de lideratge per il.lusionar i impulsar Catalunya de manera tangible cap als nous reptes que presenta l'economia globalitzada i de societat inevitablement mestissa. Ara, si té una segona oportunitat, ni el soroll mediàtic advers, ni els cruixits de la seva pròpia configuració interna han de difuminar aquest projecte.