Carme Mas

Les hipotètiques sortides davant d'aquesta incògnita es resumeixen en tres: la renovació del Govern tripartit d'esquerres entre PSC, ERC i ICV; la sociovergència o pacte entre CiU i PSC, i el pacte nacionalista entre CiU i ERC. Els pròxims dies seran decisius per desenredar una troca d'interessos contradictoris que inevitablement conduirà a la formació d'un nou Govern català. I seria bo que en els estira-i-arronsa que es produiran hi hagi la suficient transparència democràtica perquè el ciutadà no tingui la sensació que els pactes es cuinen d'esquena a ell.

La renovació del tripartit té a favor l'aritmètica que es desprèn del resultat obtingut abans-d'ahir a les urnes --entre els tres partits sumen 70 escons, quan el llistó de la majoria absoluta està en 68-- i la voluntat política dels tres socis d'abordar junts una segona legislatura en la qual, passades les tempestes polítiques derivades de l'elaboració del nou Estatut, es pugui veure la gestió en àrees concretes.

Les pegues del tripartit

Però la reedició de l'acord dels tres partits d'esquerres ha de superar uns grans esculls. El primer de tots té relació amb la governabilitat d'Espanya. Per al president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, seria còmode comptar a Madrid amb el suport estable de CiU com a primer soci, en lloc de necessitar els vots d'ERC, una opció més radical. Però per a això és necessari que el PSC pacti amb els convergents a Catalunya. Sigui quina sigui aquesta fórmula de cooperació, el resultat conduiria a un paper secundari dels socialistes catalans, una amenaça gens menyspreable per al futur d'un partit central en la política d'aquesta comunitat des de finals del franquisme.

La direcció del PSOE i Zapatero en persona van donar ahir carta blanca a Montilla per dur les negociacions. Cal veure si es tracta d'una declaració retòrica o d'una posició definitiva davant d'una realitat que no sempre s'ha posat de manifest amb nitidesa: el PSC és un partit autònom del PSOE.
L'altre problema greu perquè hi hagi un nou tripartit és la baixada de vots i escons registrada pel PSC. Montilla no va aconseguir mobilitzar el vot de la peri- fèria barcelonina --cosa que tira a terra el mite d'un cinturó roig que aniria a votar quan el candidat fos un dels seus-- i els seus resultats van quedar massa per sota dels de CiU per poder aspirar a governar sense que es despertin reticències. El retrocés del PSC suposa, per altra banda, una influència més gran encara dels dos socis petits, ERC i ICV, en la governació de la Generalitat.

El pacte nacionalista
La sociovergència, per contra, planteja uns altres inquietants problemes per a la societat catalana. Deixaria a la perifèria política les minories, dificultaria l'alternança a curt termini i obligaria a conjugar artificialment dues maneres molt diferents d'entendre Catalunya. És a dir, es guanyaria estabilitat a canvi de fer molt artificiosa l'estructura de poder polític del país.

Queda, finalment, la hipòtesi del pacte entre convergents i republicans. Es tracta d'una possibilitat aritmèticament possible però de difícil plasmació llevat que es produeixi un inesperat gir en les actualment molt espatllades relacions entre CiU i ERC. Mas va calcular malament la seva aposta quan va confiar que els resultats de dimecres li donarien la possibilitat de dominar a plaer el tauler dels pactes. Però els 48 escons que finalment va obtenir, units al fet que ERC va parar el cop i va baixar només un parell d'escons, configuren un panorama en què Mas no té tant de marge com auguraven els que li van recomanar una campanya agressiva plantejada en termes de "o jo o el caos".

El que seria desitjable en aquesta complexa hora dels pactes és que els líders polítics tinguin la suficient valentia i altura de mires per aconseguir uns acords que garanteixin una coherència política per als pròxims quatre anys.