Bloc del Catarrà

El PSC i la descapitalització del Camp de Tarragona

Llegeixio un article al Reus Digital titulat "El PSC demana a CiU que no utilitzi Caixa Tarragona amb 'finalitats partidistes'", i dies després, al Tot Tarragona, llegeixo la declaració escrita enviada als mitjans pel sindicat majoritari a Caixa Tarragona, declaració on podem llegir, entre altres coses, el següent:

"Volem manifestar la nostra perplexitat davant la manca de rigor d’aquests posicionaments. El fet que siguin persones a les que se’ls pressuposa un coneixement real de la situació com un diputat al Parlament de Catalunya (ex alcalde de Tarragona), el President de la Cambra de Comerç i un representant del col•lectiu Mou-te, que alhora és treballador de la mateixa Cambra, qui es manifestin pot fer pensar que tenen una base sòlida pels seus arguments. Res d’això, només hi ha un refregit de tòpics, una invocació nostàlgica a temps passats, una manca absoluta d’anàlisi de la situació crítica per la que està passant el sector financer i una inexistència total d’alternatives vàlides."

Tots els meus respectes als treballadors de Caixa Tarragona, però que es demani en aquest comunicat la no interferència d'una de les dues parts polítiques en disputa pel cas de la fusió de Caixa Tarragona amb Caixa Catalunya, sense esmentar com a tan culpable de la manipulació política a l'altra part, em fa dubtar de la visió imparcial del representant de la SECT pel que fa al pes de les diverses famílies polítiques en la gestió del destí de Caixa Tarragona. 

Em quedo, personalment, amb l'opinió del Damià, comentant la primera de les dues notícies aquí citades, me la podria fer tranquilament meva:

"Fa anys i panys que el PSC (millor dit, la seva matriu barcelonina i metropolitano-barcelonina) té decidit què s'ha de fer amb Caixa Tarragona... que alimenti amb els seus recursos a una caixa presidida per un antic lider del PSC i antic ministre de Felipe González, en Narcís Serra, primer secretari del PSC entre 1996 i 2000... Si no hi ha política barrejada amb la decisió de la fagocitació de Caixa Tarragona per part de Caixa Catalunya, que ens ho expliqui el PSC barceloní que va apostar per fer entrar l'AVE a Barcelona per Sans costi el que costi (recordeu que va passar amb el transport ferroviari des de les nostres comarques cap a Barcelona gràcies a aquella decisió?). El Camp de Tarragona paga molt car el peatge de que el Cap i Casal sigui Barcelona, ja fa més de 150 anys de descapitalització continuada per part de la capital catalana dels recursos del Camp. Les expectatives d'enviar gent de l'Àrea Metropolitana de Barcelona cap a Perafort han estat reventats per la bombolla immobiliària que ha esclatat ara fa un any i escaig, just poc després de la inauguració d'una estació que no ha estat disenyada en clau del territori on es situa i al que ha de servir, sinó en clau de les necessitats de Barcelona i la seva primera corona metropolitana. La Vegueria del Penedès se la passen pel forro per poder crèixer els Barcelonins a costa dels catalans,... I ara ens permetem el luxe de que la única entitat financera de les nostres comarques desaparegui... Quins polítics i líders locals tenim, que a la que PSC-BCN vol alguna cosa es baixen els pantalons a la primera de canvi (us recordeu del Pérez corrent a donar aigua a Barcelona?)... Espero que a les properes municipals fem una bona neteja de gent sense gratitud al territori que els ha escollit com als seus representants..."

La foto més buscada...

Aquí està, sense retocar, la foto més buscada per molts aquests últims dies... El pare ja podia saber el que feia portant les seves filles on les ha portades, i al que s'exposava fent que es fotografiessin amb el President dels Estats Units Barack Obama, en un event de caràcter oficial... Particularment, aquesta foto em dóna la sensació de que encara que gairebé tothom estigui somrient, estiguem a un funeral... I la veritat és que a aquesta banda de l'Atlàntic molts estem immersos en el nostre propi funeral, gràcies al descontrol que hi ha hagut per part dels poders públics i poders fàctics durant aquests últims anys per no posar remei en el refredament d'una bombolla, que encara s'ha fet més gran i ha acabat petant... Només ens falta que la ministra de la vivenda vagi dient aquesta setmana que els preus dels pisos han de baixar fins a que es posin al preu que pugui pagar el ciutadà del carrer amb el seu sou...

Perquè quan van ocupar el govern fa més de cinc anys no van aplicar cap mesura per refredar el mercat immobiliari, i així que centenars de milers de famílies no quedessin enganxades per la bombolla immobiliària que ara volen desunflar, com sempre, pagant els ciutadans sense poder de decisió els plats trencats?

Bé, aquí teniu la foto del dol en el que vivim en aquest estat, i que el que surt acompanyant al senyor Obama no va saber aturar en el seu moment, ara fa cinc anys, quan va pasar a liderar un estat on calia actuar per no arribar a la situació on estem ara... Ens cal algú que sàpiga sumar i restar... I pensar en el bé comú... Ja que nuestro Presidente demana el dret a la intimitat de dues menors, li recordo que molts, centenars de milers de subdits del país que governa, estan perdent de cop i volta un munt de drets: dret al treball, dret a una vivenda digna, dret a menjar,... Les mesures preses aquest dissabte al Consell de Ministres ajudaran a recuperar la il·lusió perduda, o continuarem de dol per molt de temps?

 PD. Us enllaço altres articles sobre la polèmica foto:  al bloc, a Tinet, de Carles Sala Roca, a La Vanguardia un article d'Enric Juliana, article a El País, aclaració des de El Mundo, o com veuen des d'ABC que hi ha coses més importants que aquesta foto, que malgrat tot és aprofitada per descriure la situació del país...

Alguns saben com fer-nos aparèixer al mapa... de forma molt negativa.

Gràcies a IC-EUiA, Catalunya torna a aparèixer en el mapa internacional... com un huracà descontrolat, com un amfitrió mancat de sensibilitat.

La cantant israeliana Noa s'ha convertit en l'esquer amb el que IC-EUiA ha decidit aparèixer als mitjans, sense importar-li el preu a pagar per la societat catalana, i sense comptabilitzar el desgast que pot reportar a la pròpia coalició política el buscar en el boicot a la Noa un motiu per aparèixer en els mitjans de comunicació. Si es volien donar publicitat gratuïta, ara que no estem d'eleccions, ho han assolit, i amb escreix, aixó sí, han assolit un efecte advers en la majoria de la ciutadania.

Ara que en menys d'un any els catalans i catalanes tornarem a exercir el nostre dret al vot a les eleccions al Parlament de Catalunya, suposo que haurem d'exigir, per moltes raons, un Govern Català que encari el nostre futur amb determinació, sense caure en assolir objectius estèrils i cercant un pragmatisme del que la classe política catalana s'ha allunyat des que Pujol va decidir que algú l'havia de substituir... Ens hem quedat, políticament parlant, en una foto política catalana de fa més de deu anys, i no hem tingut des d'aleshores un Govern que es posi al dia... I ara més que mai necessitem uns governants que posin els peus a terra, el trepitgin i trobin el camí, una classe política que es converteixi en el maquinista que tregui la locomotora catalana de la via morta en la que es troba a dia d'avui el nostre país.

I espero que UC-EUiA no ens torni a posar en el mapa de les disputes diplomàtiques causades per les formes inapropiades de detentar el poder, com la que ja vam tenir amb la diplomàcia italiana a causa del tràgic assassinat de la turista Federica Squarise ara fa un any i escaig. 

...I el Gobierno que ens hauria de treure de l'UCI...

Bé, amb l'article "Cal un canvi d'aires aquesta tardor..." vaig començar una sèrie de tres articles. En aquesta primera entrega em posiciono sobre la necessitat d'un canvi polític a Espanya per a aquesta tardor, davant uns indicadors econòmics que estan situant Espanya en el furgó de cua de les economies europees occidentals (sinó de tota la Unió Europea).  I indico dues vies per a aquest canvi, que hauria de tenir lloc abans de finals d'any: un govern de concentració (opció preferida per mi particularment, sempre que sigui un govern seriós, preparat per afrontar els reptes i ser resolutiu, i que quedi lluny de campanyes de "bombo y platillo"), o bé un avançament de les Eleccions Generals Espanyoles.

En el segon article de la sèrie, "... m'explico ... Si a Aznar li vam donar porta, a ZP...", raono el perquè en aquest canvi polític, que hauria de produïr-se durant el quart trimestre del 2009, s'ha de prescindir de José Luís Rodriguez Zapatero i tot l'equip d'assessors i afins que formen el seu cercle d'influència més immediat.

En aquest tercer article ja publico la meva travessa de persones que han de liderar aquest canvi polític (en el cas de que hi hagi consens i s'opti per la retirada de Zapatero de la vida política nacional). No m'extendré gaire. Publicaré els noms dels que, segons la meva opinió, han de liderar aquest nou govern, als que els demano sobretot seriositat, consens, fixació d'objectius i de les mesures per assolir-los, i allunyar-se de ser persones que volen destacar a les fotos en comptes de treballar als despatxos i amb els agents socials amb els que han d'acordar les mesures per treure Espanya de la crisi econòmica, i en especial de la crisi pròpia de l'economia espanyola, preparant el camí per sortir i per evolucionar en el futur amb un creixement econòmic sostenible i que arribi a tota la societat, premiant la creació de llocs de treball sobre els subsidis de supervivència. La lluita contra una taxa de 18'5% d'aturats ha de ser una de les polítiques a seguir per sortir de la crisi econòmica.

La presidència recauria sobre l'actual titular de la vicepresidència segona del Govern Espanyol i Ministra d'Economia d'Economia i Hisenda, Elena Salgado Méndez.

La vicepresidència primera de govern i ministre de la presidència recauria sobre l'actual lider del primer partit de l'oposició, Mariano Rajoy.

La resta de l'equip de govern hauria de ser consensuat per aquests dos líders del govern, conjuntament amb aquest altre quatre noms, que s'haurien de repartir el comandament de cadascuna de les quatre àrees en que es dividirien els diversos ministeris fixats pel govern espanyol de concentració per lluitar contra la crisi econòmica nacional: 

Alfredo Pérez Rubalcaba,

Josep Antoni Duran i Lleida,

Alberto Ruíz-Gallardón

i Uxue Barkos.

Dessitjo que totes les forces polítiques es prenguin seriosament aquesta necessitat de canvi i nous aires, per atacar uns reptes en els que ens va el conservar el nivell de benestar social actual, per apuntalar-lo, i quan arribin temps millors, tornar a avançar. 

... m'explico ... Si a Aznar li vam donar porta, a ZP...

Si l'altre dia vaig escriure un article més genèric, titulat "Cal un canvi d'aires aquesta tardor...", avui em toca mullar-me, i pronunciar-me sobre el meu anterior article en aquest bloc, que pretenia ser més obert.

Avui toca la concreció, doncs si demano un govern de concentració, hauré d'explicar què és el que vull més concretament. Bé, per ara explicaré el que no vull.

M'està fantàstic que des del Partit Popular hagin desaparegut del panorama polític personatges com José María Aznar o Eduardo Zaplana. M'incomoda que personatges com Alejo Vidal Quadras o Jaime Mayor Oreja tinguin càrrecs tan importants dins els organigrames de les institucions de la Unió Europea, però com a qualsevol votant disconforme amb ells, m'incomodaria més que continuessin amb els seus discursos incendiaris dins la política catalana i espanyola respectivament (consol de tontos, el meu).  

L'actual aposta del Partit Popular per ser liderat per Mariano Rajoy, i els canvis efectuats en l'organigrama intern del seu partit, malgrat perdre la batalla davant ZP a les últimes Generals, apropen el Partit Popular dins el marc de centralitat política amb la que més fàcilment m'identifico com a espai polític proper. Malgrat tot, com en tot partit, hi ha diversos corrents, i a Rajoy no li queda més remei que carregar amb decisions anteriors a la seva presa de posessió real com a líder del PP, com és el cas que ens crucifica tant als catalans del recurs contra el Nou Estatut de Catalunya, per mantenir la pau interna del partit. Però les veus anticatalanes dins el Partit Popular ja no criden tant com abans (una altra cosa és que sociològicament parlant, aquest anticatalanisme ha deixat una gran petjada dins la societat espanyola, i aixó costarà d'arreglar-ho per molt de temps, i el mal fet contra la societat catalana des de les antigues cúpules directives del PP perdurarà per molt de temps malgrat que la nova direcció intenti corregir aquest defecte).

Per una altra banda, tenim un Partit Socialista Obrer Espanyol que ens va conquerir a tots el cor amb un José Luís Rodriguez Zapatero que ens obria l'esperança a un canvi demandat  per tota la societat espanyola després de vuit anys de cavernes i masmorres, subjugats al govern de José María Aznar, i la veritat, el seu tarannà obria, i va obrir, les portes a l'esperança. I els missatges contra les mentides, sobre les quals es defenien i basaven el seu poder Aznar i la seva èlit, van triomfar davant l'última gran manipulació de l'11-M, un atemptat molt greu contra la societat madrilenya i espanyola que va voler ser utilitzat per Aznar per refermar-se, i que la pròpia manipulació el va portar al seu lloc, a l'oposició, amb una llista aleshores ja encapçalada per un Mariano Rajoy que encara no havia pogut sortir del niu, sota la pressió de l'aparell d'Aznar i els seus.

Zapatero va ser efectiu, i va fer el seu primer joc de mans traient les forces militars espanyoles d'Iraq, i ben fet que va fer... Però el que en un principi era un do, poc a poc l'ha anat convertint en un gegantet de peus de fang. El seu tarannà, davant de la intransigència verbal d'Aznar, era diabòlicament encisador, i va començar a prendre decisions, com la retirada de forces d'Iraq o la legalització en forma de matrimoni de les parelles homosexuals, que no comportaven cap despesa pública important, però que eren exigides per la societat.

L'economia espanyola creixia a una velocitat innaccelerable que va prendre embranzida durant l'últim govern González, i que va tenir la seva continuació durant els vuit anys de govern Aznar... Però aquell mateix tràgic 11-M havia de marcar un canvi de tendència a l'economia espanyola, i qui va prendre les regnes del poder aleshores, Zapatero i els seus col·laboradors, no ho van saber ( o voler ) veure, quan era la seva responsabilitat identificar-ho i començar a prendre mesures de refredament.

Durant l'últim govern Aznar, la vivenda a Espanya va multiplicar el seu preu per dos, i es situava a nivells que comencaven a posar aquesta necessitat bàsica fora de l'abast dels sous mitjans espanyols... I durant el primer govern Zapatero, la vivenda a Espanya va tornar a multiplicar el seu preu per dos, mentre els sous no van crèixer al mateix nivell ni de bon troç. En aquests vuit  anys, Espanya va passar a formar part de la Zona Euro, i la pesseta va ser escombrada del mapa, mentre la sobirania monetària va ser cedida en las seva major part al Banc Central Europeu.  

Hem assistit durant vuit anys a un escalfament de l'economia espanyola insostenible, i no hem tingut un govern capaç de pronosticar que com més amunt anèssim en aquesta bombolla, el pet seria més gros. Malauradament, els primers signes inqüestionables de crisi econòmica es van presentar tot just desprès que José Luís Rodríguez Zapatero tornès a ser escollit President d'Espanya. Un Zapatero que es fregava les mans de veure com la locomotora (sic) econòmica espanyola feia el sorpasso a la veterana locomotora italiana, i amb l'objectiu fixat ja en superar la vetusta França...

Però ha arribat la crisi financera mundial, i el castell de cartes sobre el que es basava l'economia espanyola i la política econòmica del govern Zapatero ha cedit, i ara el gegantet de peus de fang veu com Espanya lidera la llista d'aturats de la unió europea, posant un de cada quatre aturats, i el Royal ha deixat de fer efecte en el pastís de la construcció. 

Recordem que apostes tan innovadores, i fins i tot justes, del Govern Zapatero queden en aixó, en un joc d'apostes, i que la rifa l'ha de viure el ciutadà, calculant si li tocarà o no l'ajut que es desprén per la Llei de Dependència (que sí que li toca, per llei, però és que ens hem quedat curts en recursos), i si la cobrarà abans de que no la pugui gaudir; o esperant el jove que amb els estalvis pugui pagar el lloguer del pis amb el que vol independitzar-se, un lloguer que ha decidit pagar doncs l'Estat li subvencionarà una part... però la subvenció, ja aprovada fa mesos i mesos, no arriba! 

Jo, com a mínim, de jocs de mans ja n'estic fart, i la situació social i econòmica a Espanya no necessita d'il·lusionistes que ens maravellin, fent creure coses que no són. A l'equip Aznar ja se li va donar porta per aquesta raó, i en aquests moments, el senyor Zapatero i tot el seu estudi de creatius ja pot tornar cap a casa, doncs no volem viure d'il·lusions mentre comencem a patir gana... El que volem és tots plegats posar-nos mans a la feina i aplicar solucions per sortir el més ben parats d'aquesta immensa estavellada social i econòmica que, ara fa un any, el senyor Zapatero encara es negava a reconèixer. Zapatero, ves a prendre unes copes de vi amb el teu amic Aznar, que ja trobarem un altre que ho faci millor que tu... I aquest canvi és per ja!

Salvador Cardús: "Dins la ratera"

LA POLÍTICA CATALANA I L'ANUNCI FET PER CARRETERO A LES PÀGINES DE L'AVUI

Dins la ratera

Salvador Cardús i Ros / Sociòleg i escriptor salvador.cardus@uab.cat

CRISTINA LOSANTOS

No tinc ni idea de com es por sortir de l'atzucac en què s'ha ficat la política catalana. Ho dic perquè dins la ratera no hi ha només el govern, sinó també l'oposició. El més grotesc és que a vegades sembla que els nostres dirigents no s'han adonat que ni uns ni altres no estan en condicions de sortir-ne, i que el seu combat per veure qui governa dins la ratera és més aviat ridícul. L'obsessió partidista, sovint els porta a discutir per repartir-se l'esquer. L'incompliment de l'Estatut i l'amenaça del Constitucional; l'espoli fiscal i la impossibilitat de gestionar la crisi econòmica i el seu impacte en la indústria del país; la intromissió pràctica de l'Estat en la supervivència de la llengua, en el model escolar o en el sistema financer català representat per les caixes d'estalvis, per posar alguns exemples, no està en mans dels nostres partits resoldre-ho. De cap partit, per molt que tots facin el valent. No n'hi ha cap que tingui una estratègia pensada per sortir de la ratera i tot es redueix a tàctiques per veure qui la governa. I vet aquí la causa del ridícul: amenaçar el gat quan s'és dins de la ratera.

PROBABLEMENT PER TOT AIXÒ, la reflexió de Joan Carretero a l'AVUI, feta des de fora de la gàbia -per un "metge de Puigcerdà", com irònicament es presentava al cap de pocs dies en un acte públic- ha produït una enorme inquietud dins la ratera. A la ratera no estan per bromes. Allà dins, s'hi han vist uns nervis desigualment repartits segons la manera com cada partit ha pensat que una possible nova oferta electoral independentista el podria afectar en el repartiment de l'espai disponible, certament escàs. Si han cregut que no els afectava directament, s'ho han mirat -equivocadament- amb displicència. Si ho han vist com una intromissió en el propi espai electoral, hi han reaccionat amb ira, fent judicis d'intencions temeraris, sense voler entendre de què va l'envit.

VIST A UNA CERTA DISTÀNCIA -els tacticismes polítics a la gàbia fa temps que m'han deixat d'interessar-, m'atreveixo a fer algunes observacions a propòsit de l'incident. En primer lloc, l'article de Carretero diria que parlava en nom d'allò que passa fora de la gàbia. En una proporció difícil d'establir però cada dia creixent, hi ha un independentisme que se situa per damunt de l'eix dreta-esquerra i que en té prou de pensar que la situació actual és econòmicament insostenible i políticament inacceptable. Hi ha des d'empresaris, passant per professionals liberals de tots els nivells i sectors, fins a assalariats, funcionaris, estudiants, policies, jubilats i vídues. L'independentisme és interclassista, com el Barça. Com ha de ser per poder triomfar políticament... No és que aquesta gent no tingui interessos a dreta o esquerra, sinó que sap que hi ha un obstacle previ i comú: Espanya. I, ni que mai no ho diria d'aquesta manera, cada vegada que el president Montilla ha advertit els espanyols que o es resolien les qüestions pendents de manera favorable o es produiria un gran desafecte, crec que ha partit exactament de la meva mateixa constatació, per bé que amb prudència ho hagi volgut situar en el futur hipotètic. Cada dia hi ha més població catalana que té la convicció que és esquilada, que a més se'n foten i que sap que, de fet, l'autonomisme de què tant havien lluït els espanyols, està a punt de fer fallida. De manera que no és una estupidesa pensar que una oferta electoral estrictament independentista i ideològicament transversal, pensant en ara mateix, podria recollir no tan sols el vot desenganyat d'ERC i CiU -que ja és molt-, sinó part del que encara té però que cada vegada que va a votar, vacil·la.

LA REACCIÓ DINS LA RATERA HA ESTAT de nervis, perquè s'ha interpretat com si Carretero també volgués entrar-hi. No ho sé, però crec que s'equivoquen. Si es tractés d'entrar a la gàbia, un cop dins, Carretero personalment o el projecte que el metge de Puigcerdà sembla que suggeria a l'AVUI, es trobaria amb les mateixes limitacions de la resta de partits. És per això que tinc la impressió que la novetat del que proposa l'antic conseller de Governació -estem parlant en el pla del discurs polític- és que se situa fora de la ratera. No conec prou el doctor Carretero, però, fins i tot quan era al govern, pensava i actuava com un outsider. Sembla que amb Maragall es van clissar de seguida, i automàticament la desconfiança va ser mútua. Qui millor que Maragall per veure venir un altre outsider com ell mateix? I és que entrar al Parlament amb el projecte principal de promoure una declaració unilateral d'independència, des del meu punt de vista, ja és situar-se just fora de la ratera on s'han ficat tota la resta de partits i de la qual no volen sortir ni tan sols en el pla retòric del discurs. Ja sabem que ERC vincula la possibilitat de la independència a l'expectativa d'ocupar, sembla que prèviament, l'espai polític d'esquerres. Al PSC no tan sols no han tremolat, sinó que han vist que ERC els confortava en el seu catalanisme tebi. I a CiU, el sector més sobiranista, ha dit que de la independència "no en fa cavall de batalla". Encara bo que Oriol Pujol situava aquesta aspiració "en la neurona de qualsevol nacionalista", perquè -tot i confiar que els nacionalistes en tinguin més, de neurones- com a mínim aquesta mena de sentiments ja queden més ben localitzats que no pas on fa anys els havien col·locat honorables antecessors del seu mateix partit: a les vísceres.

UNA ALTRA COSA ÉS DISCUTIR LA possibilitat real de desenvolupar el projecte polític que s'intuïa en l'article de Joan Carretero al nostre diari. Calen diners, caldria superar obstacles mediàtics, caldria joc net per part de la resta de partits i, sobretot, caldria comptar amb lideratges sòlids, resistents a l'enorme risc personal de qui s'hi comprometés. Vistes algunes reaccions, potser ni tan sols els que comparteixen l'objectiu polític i que ara militen en els altres partits, farien un salt en el buit tan gran i sense xarxa. Les gàbies, les rateres, tanquen, però també protegeixen.

HE DIT QUE NO SÉ COM ES POT SORTIR de la ratera de la política catalana. I menys aquests dies, que els gats es passegen per aquí, vetllant-la. Però si la situació d'encallament s'allarga, si es resolt malament el finançament, és difícil d'imaginar amb quin programa els actuals partits podran anar a les eleccions del 2010 sense parlar de gats i només discutint de com repartir-se l'esquer. Serà en aquella circumstància, doncs, quan potser és veurà més clarament l'oportunitat de posar en qüestió l'existència de la mateixa gàbia. Tot i que el millor seria que tots els que ara són dins s'atrevissin a parlar-ne. I a sortir-ne, esclar.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 26. Dissabte, 25 d'abril del 2009

Per sortir de la crisi cal només LIQUIDITAT monetària i IMPLICACIÓ de les administracions...

Bé, potser el titular del post d'avui no és del tot cert, però sí que té en compte dos dels pilars bàsics sobre els que s'ha de sostenir la recuperació econòmica, des de l'escala local fins a l'àmbit mundial.

Es pot concloure que dels problemes amb el que es troben avui en dia les empreses, i que ens arrosseguen a tota la societat al punt de crisi actual en el que vivim, són els següents:

1. MANCA DE LIQUIDITAT.

Liquiditat, circulació de diner, doncs és la sang de la nostra economia. Si la sang no circula, el cos es col·lapsa... Doncs si el diner no circula, el teixit social es col·lapsa.

I la manca de liquiditat de les empreses, facilitada per la manca d'obtenció de crèdit per a continuar la seva activitat econòmica, com s'ha vingut fent amb normalitat durant molts i molts anys, comporta problemes com la manca de confiança entre proveïdors i clients, pèrdua de llocs de treball per no poder pagar nòmines, empitjorament de la qualitat de servei de les empreses, pèrdua de competitivitat, manca de fons econòmics per a portar a terme plans estratègics de les empreses per a la seva transformació i supervivència econòmica...

2. INFLEXIBILITAT DE LES ADMINISTRACIONS.

A la manca de liquiditat monetària se li suma una malaltia crònica que afecta al teixit empresarial del nostre país, i que és la desídia de les nostres administracions públiques, que en comptes de facilitar les accions de caràcter emprenedor de les nostres empreses, hi posen obstacles que amb la situació econòmica actual es transformen en obstacles insalvables.

Les nostres empreses han de poder actuar de forma més flexible als canvis econòmics i productius que estan fent-se lloc durant els últims mesos a la nostra societat. Les empreses es veuen obligades a prendre decisions que, sense comptar el problema de la manca de liquiditat, no poden esperar a que passin mesos o anys per a que les administracions públiques, en tots els seus nivells, donin llum verda als nous projectes (bé, a l'obtenció de la documentació administrativa que habiliti la posada en marxa del projecte). Aquests mesos i fins i tot anys de retard agreugen, i molt, la crisi en la que viuen les empreses a l'actualitat, i que ens porten a tots, per extensió, a una situació insoportable.

A més d'agilitzar els tràmits burocràtics, de no paralitzar en negociacions per permutes els tràmits administratius, l'administració pública té l'obligació, en l'actualitat, d'agilitzar el pagament dels deutes que té amb els seus proveïdors i d'ingressar en els comptes de les empreses les subvencions pactades, doncs ja que la banca no està al nivell que li toca en el tema d'aportat liquiditat monetària al mercat, i veient que els diners amb que és subvencionada o recolzada per l'estat no surten del circuit bancari, potser s'han d'obrir noves vies, si no es vol passar per la nacionalització o intervenció de la banca, per a fer que el fluxe monetari es torni a posar en marxa.

Diuen que no és temps per a estratègies de partit, no es temps de que els titulars siguin per a caceres impresentables i complots d'espionatge entre companys de partit...  Els titulars que troba a faltar en Miquel Roca en el seu article de La Vanguardia d'avui  són aquells que parlen de l'increment de l'atur, de les manifestacions de la crisi, de la sotragada borsària o de les dificultats en el crèdit. Els titulars que ens facin veure la realitat actual del nostre entorn econòmic i que ens ajudin a reflexionar per trobar el camí de sortida, i per la via més ràpida possible, que ens permetin plantejar-nos l'estratègia a seguir.

És temps de plantejar l'estratègia que hem de seguir tots junts per tirar endavant el País. I no hi ha temps per pensar en que ja ho farem demà... L'estratègia de País per a un moment de crisi generalitzada com l'actual s'ha de tenir plantejada ja, i si no ho està, a reunir-se tots plegats i no sortir de la reunió fins a tancar el tema, entre tots (delegant els ciutadans aquesta funció als seus representants a les institucions democràtiques, així com als representants de les diverses forces socials - empresarials, universitàries, sindicals, ong's -..., i si, ara toca comptar amb les ONG's més que mai, no val a badar, tindran un paper trascendental els propers anys ).

Algú es llegirà aquest article, o estaran més interessats amb què faran avui la Pantoja, la Duquesa de Alba o si avui Mariano Fernández Bermejo té el dia lliure per tal d'anar de cacera? Cadascú és lliure, però essent lliure d'escollir, decideixes en gran part quin serà el teu futur.

Homage to Antoni Bassas.

Les paraules de l'Antoni Bassas ho diuen tot...

Crisi diplomàtica entre Catalunya i Itàlia

Sona a ciència ficció, però durant el passat cap de setmana els mitjans de comunicació italians (premsa, televisió,...) tractaven de forma aclaparadora el tema de les paraules que Joan Boada va dedicar al president de la República Italiana Silvio Berlusconi i a la premsa italiana, sobre el tractament que es donava des d'Itàlia a la resolució policial del cas de l'assassinat de la turista italiana Federica Squarise. I sobretot, com ho tractaven, com un incident diplomàtic entre Itàlia i Catalunya... Aquesta mala notícia convertia per un dia a Catalunya en quelcom molt a prop del que molts dessitgem, un estat independent dins Europa.

Encara que amb una connotació negativa pel tema de que es tractava, en la major part de mitjans de comunicació italians es parlava de Catalunya gairebé com si fos d'una relació tu a tu amb Itàlia a causa de l'incident provocat pel polític d'IC Joan Boada. Una propaganda negativa que ens col·locava, però, en el mapa com pocs cops hi apareixem.

I aixó fa pensar que potser el camí per al reconeixement d'una Catalunya Independent haurà de passar, entre d'altres punts, en estrenyer les relacions amb la República Transalpina, un dels pocs estats on es parla de Catalunya com a quelcom que té un tret diferencial respecte l'Estat Espanyol del que actualment forma part, o com una realitat pròpia que per accident forma part de l'Estat Espanyol.

Com a testimoni us deixo el video que vaig capturar a través de la reproducció del principal noticiari del dissabte passat a la Rai 1, el Telegiornali 1 de les vuit del vespre, sobre el tractament de la notícia per part de la televisió pública italiana, d'un govern actualment presidit pel magnat i propietari, entre altres coses, de diversos mitjans de comunicació italians, Silvio Berlusconi:

I enllaços a diversos articles sobre el mateix afer en les versions electròniques de diversos mitjans de comunicació italians (i fins i tot algun d'europeu):

Corriere della Sera 

Euronews

Reuters

RAI

La Repubblica

ANSA

IGN   (Audio entrevista Boada a cadena Ser que han provocat l'incident)

L'Unione Sarda

Pupia

Quina Catalunya vols????

Tu tries, quina Catalunya vols???? La Catalunya que treballa per a la Sexta o la Catalunya que treballa per a Andorra Televisió?

Televisió Espanyola, amb la col·laboració de La Sexta -  Rodolfo Chikilicuatre - "Baila el chiki chiki"

Andorra Televisió - Gisela - "Casanova"

Ja es pot veure que els catalans podem ser el mateix diable, o bé fer la feina ben feta... Aixó si, en un món globalitzat, sembla cada cop més difícil conservar la identitat... Però potser no cal recuperar el camí de la feina ben feta?

Nota: Per al comentari del Josep Maria:

(SIC) no puc ni posar un comentari al meu propi bloc... Sembla que Tinet estigui ballant al ritme del Txiqui Txiqui!!!!! Bé, aquí va la meva resposta:

Sento no compartir la opinió en aquest cas, Josep Maria, he he... Però bé, agafem-ho per la banda amable de la notícia ;-)

Catarrà

PD. La gala va ser èpica, més per la presència de la Rafaela Carrà i la Rosa de Espanya (més prima que mai... dintre de dos anys, a aquest ritme, serà anorèxica!!!!) que per Chirikiquatre, rebatejat per Rafaella com a Chirikisexta :D

Ave, Cèsar, els que anem en rodalies i regionals, ens fotem com sempre...

Barcelona, 18 de febrer del 2008.

L'AVE ja arriba a Sants Estació... Qui s'en recorda ara del pitjor exemple de gestió d'un servei de transport públic en els últims decenis dels nostres estimats polítics?... Es clar, arriben les eleccions, i tornarem a votar als culpables del major desastre col·lectiu que ha afectat a la ciutadania catalana... Fins quan continuarem deixant-nos posar les orelles de ruc...

Per cert, estic esperant amb delit el nou servei de rodalies Barcelona-Camp de Tarragona... Per als habitants de les ciutats de Tarragona i Reus que estem obligats a utilitzar els serveis públics ho trobarem molt raonable, especialment quan estudiem les propostes per arribar o sortir de l'Estació Camp de Tarragona (només a 10 quilòmetres de la Plaça Imperia Tarraco o a més de 15 quilòmetres de la Plaça Prim), així com quan comencem a veure desaparèixer més serveis de regionals i llarga distància que ens unien directament des dels nostres pobles i ciutats amb Barcelona (o entre les nostres viles!!!)... Si per somiar truites, quan es farà per fi la zonificació tarifària del transport públic del Camp de Tarragona (no de l'Estació, em refereixo al territori, al nostre territori!!!), o es disposarà d'un servei de rodalies... Sempre les nostres comarques tractades com el cul de sac dels diners que es van quedant pel camí a Madrid, Barcelona,....