09.06.07
La seguretat laboral.
La publicitat als diaris alerta amb lletres grosses: ELS ACCIDENTS NO AVISEN.Els riscos hi son i es poden prevenir, però formant al personal que hi treballa.
La formació i la supervisió es base fonamental, per prevenir i evitar accidents.
La llei del mínim esforç, mal aplicada,es la causa de mols accidents i m’atreveixo a dir, que de quasi tots.
Al treball no hauria de haver-hi cap risc, els riscos apareixen en totes les feines, son com un fantasma que en un instant es fa present, provocant l’accident sense avís previ, per confirma una veritat que es immutable.
Per moltes mesures de prevenció que s’emprenguin en aquest mon, com en qualsevol altra activitat humana, sempre hi ha variables que quant s’alien, tot esforç s’empetiteix.
L’accident pot ser causat per un error tècnic, que a funcionat durant mol temps, fins que diu prou. També per conductes temeràries, per ordres mal interpretades, per excés de confiança del supervisor i del tècnic responsable del lloc de treball.
La responsabilitat tan tècnica com civil, hauria de recaure sempre sobre el màxim responsable de l’empresa, seria la forma que es prenguessin mides de seguretat, des de la cúpula del poder, fins al lloc de treball, on es posa en perill la vida humana.
Tot això se m’ha fet present al llegir un article del diari del divendres dia 1 de juny, que titulava “Mori a la via”.
Pel centre de Salou hi passa el tren i les vies tenen un pas de vianants, quant baixa la tanca i el semàfor es posa vermell, no hauria de passar ningú -es prohibit- però sempre hi ha algú que s’arrisca pensant que te temps de creuar, l’hi falla el càlcul hi i deixa la pell.
Soterra’n les vies no se evitarà mori a la via.
No està planificada la mort de ningú, i no hi ha cap activitat humana exempta de risc.
A la via del tren se hi pot morir, per infracció de les normes de seguretat; per que un boix te empenyi al passar la màquina, o per que se hi tirin per pròpia decisió.(suïcidi)
Canviar la via del tren de lloc, no evitarà “mori a la via”
Durant tota la meva vida laboral vaig assumir diferents càrrecs de responsabilitat, com a supervisor, treballant en departaments de màxim risc laboral, per explosions de gasos inflamables, ho per intoxicacions de gasos i dissolvents.
Tot i prenen totes les precaucions preventives conegudes, no es va evitar cap dels accidents ocorreguts als departaments que jo supervisava (a dedicació exclusiva les 24 hores)
La supervisió de les feines programades a realitzar cada dia, era el tema mes importat de la meva vida laboral, jo diria que m’obsessionava; quant sortia de cassa per anar a la feina, (tot hi no sen un catòlic practicant) l’hi demanava a Deu, que almenys si tenia un accident no fos mortal per a cap dels homes implicats.
Avui escrivint aquestes reflexions, hem dong compte, que submergit amb l’esperança, de que es produís el miracle cada dia, passaren, vint-i-set anys; i hem va arribàr el relleu i la jubilació, sense tenir cap accident mortal. No sabre mai si el “miracle” es va produir per la meva obsessió supervisora, ho per intercessió divina.
Viure és també saber assumir la incertesa de la vida.
Els simulacres d’accident de tota mena, confirmen la possibilitat de que poden passar.
Canviant les vies del tren de lloc, no s’evitaran les morts a la via.
Com posant mes socorristes a les platges, s’evitarà que s’ofeguin alguns banyistes.
Fins prompte.
