04.10.10
EL CANT CORAL I LA PAU
Reus 11 de setembre diada nacional de Catalunya
Diada de perdedors. Hem poso a escriure la pàgina del mes.
EL CANT CORAL I LA PAU
La professora de la URV. Montserrat Rios, va explicar, a la gent gran de l’Aula de Extensió Universitària de Reus, l’origen del cant coral, des de la edat mitjana, amb el cant Gregorià, fins les actuals Federacions Internacionals de Corals, fent ressaltar la importància de tots els col·lectius musicals, que han lluitat posant el cor a les seves veus, en defensa de la Pau.
També va dir ( hi això jo no ho sabia) que a l’Afganistan, el grup integrista Talibán, al imposà la Llei Islàmica, entre altres coses, prohibia canta, amb un rigor religiós extrem.
Aconseguir la Pau en una societat que no canta, serà mol difícil; el desconeixement de la música situa el desenvolupament cultural dels seus habitants, entre els segles XII i XIII. ¿Com poden fer un sal cultural fins al segle XXI ,.de forma immediata?
Els que s’anomenen senyors de la guerra, amb l’armament d’última generació a les seves mans, no ho permetran.
L’Irak, va sofrir una invasió promoguda pel trio de las Azores; avui tenen una guerra civil, mol semblant a la que tinguérem nosaltres el 1936.
Per que s’acabi l’enfrontament entre ètnies, ha de morí molta gent. i quant estiguin desesperadament necessitats de Pau, esdevindrà un canvi generacional, que sàviament la desenvoluparà. I podria ser que també ho fessin, comença’n a canta’n tots junts; està provat que funciona.
Regirant la meva memòria, vaig reculà uns quants anys, i hem vaig aturar per l’any 1952, jo tenia 20 anys i vivia al meu poble (anomenat la “Muy Leal y Noble Villa de Flix”), que tenia ferides físiques i morals mol fresques, a causa de la guerra civil.
Una part mol important del jovent de la vila, començaven a pensar per si mateixos. Il·legalment, s’ajuntaven per fer teatre, conjunts musicals, grups esportius; a la època que vivíem, el regim obligava a controlar-los d’alguna manera.
l’Alcalde de Flix i “Jefe Local del Movimiento” ILTRE. SR. D. FRANCISCO SANJUÁN FORTUNY”, a més de polític, era un artista consumat amb molta intuïció, i mol amic dels seus amics.
La necessitat més immediata, (quasi impossible) era la reconciliació de la gent, per damunt de la pau imposada, cossa que seria possible, si la joventut de Flix, s’agrupés per canta junts indiscriminadament.
Això facilitaria la integració, dels fills de les famílies que havien perdut la guerra, amb els de les que l’havien guanyat.
Reunir amb un sol grup aquestos joves, fou una fita a conquerir, i el 1952, la va encarregar, a dos músics mol prestigiosos, que eren regidors de l’Ajuntament de la Vila; (Joan Baptista Sabaté com a director musical, i Josep Mulet, sot director; ).
Es va convocà mitjançant un pregó, (per tots el principals carrers i places), a tots els joves que volguessin formar part d’una coral, per cantar Caramelles per Pasqua, al local del (Frente de Juventudes) edifici de la extingida “Societat Obrera”.
El projecte (suposadament) desitjat per Francesc Sanjuan Fortuny, alcalde de la vila, va començà, amb una mol ben calculada visió de futur.
Cantant era la millor forma de reconciliar pacíficament, als habitants de la vila poc a poc.
La idea era bona i s’havia de intentar realitzar-la sense perdre temps.
A Flix hi havia treball, el problema del habitatge es resolia a bon ritme, i era necessari intentar oblidar els horrors de la guerra.
No se si mai algú comprendrà a la generació, que amb tanta subtilesa, van neutralitzar i entusiasmar canta’n; l’entorn era únic.
¿Es va vulnera la llibertat individual i col·lectiva, de la Joventut de Flix,el 1952 ?
L’any 1954 (l’Orfeó Flechas de España), va enregistra un disc, on s’inclou l’Himne a la vila de Flix, la lletra era de “don Francisco Sanjuan Fortuny,” l’adaptació musical fou de “don Juan Bautista. Sabaté Sanchez.” La tornada del himne deia això: ( Flix trabaja canta i rie / en un remanso de paz / sus hijos jamás se rinden / hermanados como en haz).
La carrera musical del Director Bautista Sabaté, dedicant-se a la composició i execució de la música coral, va prendre un nou camí, disposava d’una agrupació coral, on podia, dirigir totes les composicions que escrivia.
La seva dedicació a la feina que se l’hi avia encomanat, era mol important. Havia de posar pau moltes vegades entre les diferents formes de pensar del components del grup; però sempre acabava imposant la seva voluntat, disciplina que tots acceptaven de bon grat..
Vegeu si esta generació va quedar impressionada, pel que havien aconseguit, cantant que una vegada jubilats, necessitaven donar continuïtat, a la germanor que portava com a senyera, la música i l’amistat, i uns quants orfeonistes es van aplegà formant un nou grup, esta vegada d’artesans, per projectar, construir i muntar, un Orgue a l’Església de
Flix, al que se hi agregaren, un fuster, i un torner, que mai havien cantat, a l’Orfeó.
Organitzaren un taller, amb totes les eines que necessitaven, al que donaren el nom del Racó del Orgue; i es posaren a treballa sense valorar les hores que hi passaven, obriren un compte corrent; i acceptaren ajudes econòmiques dels amics, i de mols vilatans, per comprar els materials necessaris.
I també ho aconseguiren ( L’Orgue ja fa deu anys que sona perfectament a l’església, de Flix)
Per acabar l’historia, una persona mol vinculada a Flix, va visità El Racó del Orgue, i des de la seva residencia , desconeixedor de la realitat humana del jovent d’aquell temps, va publica un article al Diari de Tarragona, associa’n el fet de construir l’Orgue, com una anècdota casual, ( però improcedent,) al recorda, que la generació que treballava en la construcció del Orgue, era descendent , de la que l’havien cremat............trenca’n amb aquestes paraules, tota l’obra social que l’any 1952 havia iniciat, el polèmic “Don Francisco Sanjuan Fortuny,.Alcalde de Flix, Jefe de Falange, i Jefe Local del Movimiento” la màxima autoritat dels flixancos.
El testimoni de la realitat o ficció, de tot el que he recordat, està contrastat i reflectit, en les amables paraules de membres que fórem d’alguna manera responsables, d’aquesta historia, i que utilitzo com eina bibliogràfica; per que tothom pugi fer-ne una lectura entre línies.
Memòries i vivències ORFEÒ DE FLIX 40 anys 1952 – 1992.
Editat el novembre del 1993
Pròleg
pag. 9
Novembre del 1993.
Ens trobem en un espai dins del temps de la vila de Flix.
L’espai musical de Flix arriba en un punt on la seva obra mostra tots els tons, el treball, el sentiment, la il·lusió, i les ganes de fer del cant; l’expressió i la comunicació d’una germanor que du com a senyera la música i l’amistat.
Joan Baptista Sabaté
Pag. 13.
Quant em vaig fer càrrec de la direcció de l’Orfeó que s’estava formant ara fa quaranta anys. Se m’encomanava un treball, i fer-lo bé era la meva fita.
Els seus començaments plens d’interrogants, com ara: serem capaços de tirar-lo endavant ? Que sortirà de positiu, de tot això?
Tot s’ha anat aconseguint, no gracies a un home, sinó a l’esforç i voluntat, afició i afany de superació de tots.
Santiago Mulet i Pujol
Pag. 16.
Joan Baptista Sabaté, una persona per a la qual la música ha estat un dels principals motius de la seva vida.
Quant formava part de l’Orquestra Alabart era un veritable tapaforats, i assimilava de seguida els canvis que l’evolució de la música ballable, anava experimenta’n, ja era un veritable compositor pels anys 50 – 60.
Però quant de veritat es va desfermar totalment la seva inspiració fou en fer-se càrrec del que amb el temps esdevindria l’Orfeó de Flix i que aleshores s’anomenava “Orfeó Flechas de España”. Era l’any 1952.
Amb gran il·lusió, s’oferí plenament a la feixuga tasca de transmetre-la a aquells joves i modelar-los musicalment i, fins i tot, socialment, ja que aquella barreja de nois esdevingué, una veritable agrupació d’amics que formaven una ferma pinya al voltant del benvolgut i respectat Baptista.
Josep Mulet Pujol
Pag. 19.
Començament: com si fos ahir. Fou el 52 en una petita reunió sobre la possible formació d’un Orfeó, acords de provables cantaires, mestres músics, autoritats i bons afeccionats d’anteriors corals flixanques; vist i plau i nomenament del director Joan Baptista Sabaté.
En el decurs d’aquest llarg període de temps, diverses vicissituds d’organització i d’ordre han omplert moltes hores i formes de treball......., nomenaments de juntes i de presidents , els estatuts oficials (els quals originaren més de dues converses acalorades amb diferents criteris, però, que al punt final van ser acords i la millor oportunitat per a la bona marxa de l’entitat)
Agraïments: Hem tingut, durant els primers anys de vigència orfeònica, la sort de trobar-nos amb autoritats locals amb molta comprensió i estímul, amb aportacions materials .
Inauguració del primer local i benedicció de la senyera de l’Orfeó de Flix.
el 24 – 12 - 1961
Pag. 26.
Encapsa-la pàgina una fotografia on apareix, “ l’Alcalde de Flix, Jefe de Falange, i “Jefe Local del Movimiento”, subjectant amb la ma esquerra la nova senyera, mentre ”el Rdo. Sr. D. José Sirisi Escoda, Cura Ecónomo de la Parroquia de Flix”, imparteix la benedicció.
Esta present la senyora Mariana Agramunt, que suposo que representava a la Delegació Local de la Secció Femenina, però no l’anomena.
Aquesta es la foto esmentada.
Nota: esta fotografia simbolitza el testimoni gràfic, de la concessió d’una autonomia política, per la que mols dels components de la agrupació havien somniat, férem els primers estatuts, per consens ; ( i els férem en castellà).
Però ja disposàvem d’Estatuts, President, i Junta Rectora, que portava l’administració econòmica; i la nova organització política.
El Director i Sotsdirector, continuarien essent els mateixos, que mol encertadament havia nomenat l’Alcalde de Flix, el 1952, ells havien aconseguit un treball ben fet, enfocat al foment i consolidació de la Pau, mitjançant la música.
Tots els nous Ajuntaments de la Vila; al transcurs del temps continuaren ajudant al Orfeó de Flix, com una obligació heretada.
Reflexions d’alguns que han estat Presidents.
Germinal Lazcano Masot
Pag. 99.
La trajectòria de l’Orfeó de l’Orfeó es comparable a la d’una vida, on hi ha una evolució i un desenvolupament, passant per diverses etapes: un naixement, un creixement, etapes de crisis o estacionament i etapes de més brillantor.
Aglutinant les diferents fases, es pot valorar positivament, ja que tret de problemes organitzatius, el que s’ha de valorar es l’enriquiment humà i la sensibilització de la Persona mitjançant la Música.
Antoni Sabaté Ibarz
Pag. 103.
L’Orfeó, a més de ser l’escenari del cant coral, pacientment dirigit i conduit per l’estimat Sr. Baptista, era un espai viu on es generaven iniciatives, on una part significativa de la joventut del poble iniciava un aprenentatge de compromís amb la societat i també amb la transició històrica que movia el país.
Eugeni Sabaté Nogales
Pag. 107.
Pertànyer a l’Orfeó ha suposat per a mi una doble satisfacció: a més del propi goig de cantar, ens permet conviure amb altres persones que gaudeixen, igual que nosaltres, amb la música i el cant, deixant a banda qualsevol altra cosa. Cal destacar que mai les deies polítiques han fet trontolla l’esperit que envolta el nostre Orfeó.
Ramon Sabaté Nogales
Pag. 109
L’Orfeó des de el seu naixement, ha passat per èpoques de tota mena.
Des d’un neguit inicial envers a poder manifestar lliurement alguna cosa, ( no sabíem ben be què), fins a arribar al dia d’avui en que sembla que tot es fet, han passat uns quants anys. La trajectòria de l’Orfeó no te una definició fàcil per que inclou mols conceptes.
El grau de comunicació, l’estima i l’esperit de convivència que es pot arribar a assolir dintre d’una agrupació coral, no crec que es doni en altres tipus d’associacions.
Les idees polítiques o religioses de cadascú no han estat mai un obstacle.
La pluralitat de pensament, sempre enriquidora, ha fet també que algunes espigues es quedessin al bancal i no per que fossin dolentes.
La tasca en definitiva, ha estat bona.
Tant dintre com fora de la vila s’ha fet Flix, s’ha donat testimoniatge d’un poble i d’un tarannà. S’ha fet Catalunya i a la fi, s’ha fet humanitat.
Josep Maria Sabaté Pena
Pag. 111.
De segur que la intencionalitat de cada component del grup era diferent, sols ens unia el cant, intentaré explicar la meva; cantar caramelles era l’única forma de començar a cantar públicament en català, hi s’havia d’aprofitar.
Es filtrava noticies d’un moviment coral a Catalunya amb el qual s’havia de contactar, però era mol difícil, nosaltres estàvem mol lluny i no tots estàvem decidits a fer gestos heroics. La majoria de les obres que cantàvem eren en castellà, això si ho fèiem vestits
de català, barretina roja, camisa blanca, pantaló fosc amb espardenyes passades. El cas era enganxar-nos al tren fos com fos.
D’aquesta tasca es recullen els primers fruits a nivell nacional, el 18 de juny del 1967, amb motiu del Centenari de Lluís Millet, celebrat al Poble Espanyol de Barcelona; allí plegats, tots els Orfeons de Catalunya, varem cantar per primera vegada (amb permís governatiu), el Cant de la Senyera, i l’Orfeó de Flix hi era..
Quaranta anys de vida activa son mols; amb nosaltres s’acaba el fet de cantar per una idea, i veig esperançat com brolla amb força, l’esperit artístic i musical del cor d’una joventut mol ben preparada que ja dirigeix l’Orfeó de Flix.
Francesc Visa Alabart
Pag. 115.
L’Orfeó de Flix commemora el 40é aniversari de la seva fundació i, en recordar-ho, gairebé tots els pensaments em traslladen al seu inici: aquella primera reunió convocada per aleshores alcalde de la vila, Sr. Sanjuan.
En un temps que al marge de l’esport, les activitats d’esbarjo eren mol limitades, aquella nova experiència va arrossegar fàcilment a un grup de joves entusiastes. Amb tot ho recordo be, en el terreny coral érem certament inexperts. Entusiastes però inexperts.
La dosi necessària d’experiència la van portar principalment el director, per a tots Sr. Baptista, i l’ajut del Sr. Josep Mulet........
A les memòries hi ha reflexions de mols presidents, però cap d’ells anomena al que jo considero el principal artífex, de la unió d’una joventut tan heterogènia; el Sr. Sanjuán.
---------------------------------------------------------------------------------------------------------
¡¡Això no consta a les memòries dels 40 anys .!!
(L’Orfeó de Flix no existia de forma autònoma, formàvem part, de la promoció coral, de Les Terres Lleidatanes, pertanyíem a la Zona de Ponent, que agrupava al Orfeó de Tremp, Orfeó Balaguerí, Coral Renaixença de Mollerussa, Orfeó Lleidatà, Coral Sícoris de Lleida i l’Orfeó de Flix.)
Hauríem fet tot el que ens agüessin proposat, per integrar-nos al moviment coral que ja havia començat a moure’s per tot Catalunya..
Tots creiem que el que fèiem era lo mes correcte, però no hi veiem ni amb els ulls oberts. No ens ho mereixem però som una generació de perdedors.
