Què serem quan siguiem grans?
26 Agost, 2006 02:00
Publicat per dmuste,
Les meves històries
Sabeu què té de bo la Setmana Santa? Doncs la música polifònica sacra, ja pot ser amb orquestra o amb cant coral. De fet, per a l’Elena el pas del temps es mesura amb el tipus de música que sona, per Nadal boniques cançons de bressol, El Pessebre de Pau Casals, ... per Cap d’Any, Strauss, Les Quatre Estacions de Vivaldi sonen per primavera. A l’estiu també disfruta de la salsa i els fados, a la tardor sempre pot posar precioses marxes fúnebres, de vegades més alegres que altres peces, el cert és que ha aprés a disfrutar del silenci i sap descompondre cada so d’una peça i també barrejar-los harmoniosament. Des de ben petita li’n van ensenyar, ara a cantar i escoltar, ara a tocar instruments, ara a compondre. La música és la seva medicina, li cura els estats d’ànim, les seves pors i angoixes i les seves petites depressions. La música és també la seva professió, de més jove va formar part d’una cobla de sardanes i, fins i tot d’una orquestra, però com que d’això no podia viure ara fa la música dels espots d’anuncis en una bona empresa publicitària. Segur que tots vosaltres heu escoltat les seves composicions. Dedicar-se a la música per al comú dels mortals no és allò que imaginem, el que cal fer per no passar gana! Si almenys fos cuinera ...
El Lluís ha matinat perquè de bon matí és la millor hora per anar al mercat i fer les compres per al restaurant i ja veure’m a quina hora plegarà. Coneix les parades i els venedors però prefereix veure el que compra i escollir el que necessita abans que encarregar-ho per telèfon. Al mercat també s’hi troba a gust, mira, olora i endevina el sabor que tindran els seus plats, només li cal mirar les verdures, els formatges, les carns i els peixos per imaginar com les combinarà, com les cuinarà i quines espècies hi afegirà. El Lluís és allò que en diem un artista amb el menjar, és creatiu i li surten unes amanides tan fresques!, unes pastes “al dente” amb un formatge fos que només de pensar-hi em ve la saliva a la boca, unes carns tan tendres que es fonen en tocar la llengua i uns peixos saborosos com correspon al peix del mediterrani si se’l sap tractar amb la quantitat correcta de foc. Tot ben saborós i acolorit. Llàstima que li ha tocat treballar en un restaurant turístic de la costa que no li permet mai de fer vacances a l’estiu quan les fa tothom, ell va a l’inrevés del món, quan tothom descansa els caps de setmana i les vacances és quan té més feina. Cada vegada més sovint se sent descoratjat de tantes hores com treballa i de tant d’esforç com fa per a que tot estigui al seu punt i, en canvi, els turistes només volen el menú i el menjar brossa que devoren en 10 minuts per poder tornar cap a la platja a torrar-se com si fossin gambes. Cada vegada està més convençut que hauria d’haver escoltat el seu pare i estudiar arquitectura ... segur que viuria millor!
Quina llum la del Mediterrani!, ella sap com dominar la llum i l’espai per tal que la convivència sigui més agradable. L’Elisa té els ulls clars i fràgils, a l’estiu no es pot treure les ulleres de sol gairebé ni a l’interior dels edificis, d’aquí li ve la seva afecció per dominar la llum i que va voler exercir a partir de l’arquitectura. També és una bona fotògrafa i recorda cadascun dels viatges que va fer durant la carrera en els que va descobrir la genialitat dels edificis singulars. Té un àlbum de fotos ben curiós: tot d’edificis d’arreu del món, potser algun dia publicarà un llibre, qui sap! Evidentment, li apassiona viatjar i no pot fer-ho al ritme dels viatges programats: hi ha tantes coses per veure! Endevina la història de les ciutats i pobles que visita a partir dels seus edificis. Fantasieja entre ells imaginant com devien de viure en altres temps. L’Eli sap com fer un edifici ben aïllat perquè no hi faci ni massa fred a l’hivern, ni massa calor a l’estiu i que sigui un habitatge comfortable; com fer que l’edifici tingui una ventilació creuada natural per tal que sigui un habitatge saludable; com fer que el sol entri als hiverns a les cases i als estius es quedi a fora, fins i tot com orientar-los i protegir-los per evitar que un excès de vent que els refredi o com crear microclimes que refresquin l’ambient dels càlids estius de la zona. Si les ciutats es dissenyessin bé ... la nostra vida fora més agradable. Bé, què hi farem? Val més que es doni manya a acabar el projecte del bloc de pisos que li demanen, ha fet el que ha pogut per donar qualitat al disseny dels habitatges però han estat tants els condicionants que li han imposat els promotors i l’urbanisme dissenyat des de l’ajuntament que els seus esforços han estat pràcticament en va. Ha provat de donar-li bellesa però com s’ho fa per donar bellesa a un bloc tan gran d’edificis? Cada vegada més sovint pensa que es va equivocar de carrera, hagués pogut ser metge com el seu pare que era la persona més important del poble i que sí que donava salut a tothom i era estimat ... què hi farem?
El Xavier sempre havia pensat que havia nascut per a ser metge, quan era un nen ja cuidava dels seus germans, els donava menjar i aigua, els rentava i els consolava perquè no ploressin, els acaronava cada dia i els explicava les seves coses ... el seu cor era ple de compassió i sempre havia desitjat d’ajudar els més febles de forma que poguessin gaudir d’allò de més important que tenien que era la salut. Fins i tot ha estudiat fisioteràpia per saber fer massatges i poder mantenir un contacte més estret amb els pacients, relaxar-los i donar-los confiança. Al Xavier li agrada abraçar i acaronar, creu que fins que no toques a una persona no hi pots confiar i en el cas d’un metge és essencial la confiança per curar. Començar la consulta amb una bona estreta de mans és indispensable i saber fer anar les mans amb precisió a l’hora de fer les cures, els talls o els surgits també. Sempre li sabrà greu tallar la pell per operar perquè en sap apreciar la suavitat i l’escalfor, però és el que cal fer per a la salud dels seus pacients. Cada vegada se n’adona més que la feina que fa no és tal com s’havia imaginat. No sap el nom dels seus pacients si no el llegeix de la fitxa, ha de visitar tanta gent en tan poc de temps que no sap com fer-ho per tractar-los com es mereixen i que els que esperen no hagin d’esperar massa, de vegades ja ni els dona la mà a l’entrada de la consulta, no pot evitar sentir-se cansat. Coneixen més bé els malalts la seva pròpia malaltia que no pas ell i ja li venen demanant directament les receptes determinades que necessiten. Potser amb el seu tarannà afectuós hauria d’haver escollit una feina més espiritual i haver-se dedicat a la música, per exemple.
L’Olga està feta pols, és el vespre i acaba de posar la canalla al llit, això sí, després de cantar una cançoneta, el que s’ha de fer perquè facin el que els demanes! O cantes cançons o expliques contes de gossets que s’acaben tot el menjar i que tenen moooolta gana. Els ha fet un puré ben cremós i suau, d’aquell que s’empassa sol i pit de pollastre arrebossat que tant els agrada, amb una tomaqueta madura i dolça amanida amb oli d’oliva. També els ha banyat, estàven tant bruts! Ara fan oloreta de net, els compra xampú i gel de bany amb olor de fruites, d’albercoc, de poma, i després te’ls menjaries, per això després els ha possat “cremeta” per tot arreu alhora que hi jugava i els acaronava. I ara, mira-te’ls, ja dormen com angelets. Quines carones tant rodonetes, són tant bonics!
Avui l’Olga al menys ha fet de cantant, de cuinera, d’infermera i de mestra amb els seus fills i fins a l’extenuació i tot a canvi de res. A canvi de què? A canvi del plaer de cantar i ballar, a canvi del plaer de tastar plats suaus i gustosos, a canvi del plaer d’olorar els seus flaires afruitats, a canvi de milers de carícies i a canvi de contemplar la bellesa de la vida quan esclata i és tant tendra i amb la satisfacció d’haver fet un món millor.