Ser dona
26 Agost, 2006 02:49
Publicat per dmuste,
Les meves històries
Una vegada hi havia un gas inflamable que tenia forma de dona. Amb ella et podia passar qualsevol cosa, excepte quedar-te impertèrrit. Riure, jugar, fer i desfer, abraçar, petonejar, amanir, cuinar, llegir i ballar, còrrer, cantar i cridar, ho feia tot, ...
La casa, nens propis i dels altres, un gat, un gall i una gallina, sol, un sorral, una estufa de llenya, quatre plantes per veure nèixer la primavera i aquell arbre tan gran, ... i rialles, i petons i abraçades i encara més petons. I, qui no l’ha mirat mai de reüll? Les faldilles i els talons són a l’armari esperant el dilluns i l’oficina, que té, doncs, aquesta dona que es fa mirar?
Et mira de front, et repta, qui guanyarà és el de menys i, a més a més, encara que tu corris més, ella arribarà sempre abans. Ditxós de tu si te la trobes un dia que, en el seu anar i venir, s’hagi allunyat una mica, del seu home i dels seus fills. Quina olor de mar! Les ones es mouen igual, imparables. La rialla ampla, viva, tendra. El cos fet per a les carícies. Llàstima que no siguis prou nen! Ella no els pot resistir els nens, aquells cossos petits, calents, suaus i innocents.
Que té a veure ella i la política? La gimnàstica i la magnèsia? Ja li agradaria veure els grans homes portant la casa, els fills i guanyant-se les garrofes com ella ho fa. Massa xerrameca! I perquè? Per mantenir una cort de funcionaris que els diran: sí, senyor!, amb dubtosos resultats pràctics i amb un cost més que considerable. A treballar home! A treballar! Qué és això de barallar-se tant per a veure qui mana més? Quina vergonya! Fan igual que la canalla. Si jo fos sa mare!
Esforç i treball, treball i esforç, fora de casa i a dins, a dins i a fora, amunt i avall, avall i amunt. Mestressa d’amor i de tendresa, els demés poden aturar-se, descansar o, almenys, parlar de les seves grans proeses i projectes, però tu no, tu només fas coses petites, insignificants, constants, tan constants que un no sap d’on treus les forces, i tu, tu no pots rendir-te, què fariem els demés? I és que estimes tant!
Això és no parar mai, allò que en diuen “viure a tope”. Si estàs segura d’alguna cosa és que si una cosa li cal a aquest món és una mica més d’amor, d’entrega, de perdó, d’allò que tu coneixes tant bé, llavors hi hauria més imaginació per resoldre els problemes. Com la de l’amor no n’hi ha cap de ciència!
Comentaris
Tens raó, davant d’una dona, dona, pot passar de tot, menys quedar impertèrrit.
El que passa, es que malauradament hi ha una manca molt gran d’imaginació, de deixar-se anar, de mirar i voler aprendre ...
i per a ser coherent, també s’ha d’esmentar,que hi ha alguna “mala” imitació de dona, que desprestigia el producte genuí i autèntic >;-D
Publicat per mpipal 27 Ago 2006, 21:03