Carme Mas

Aquest curs, emmarcat dins del programa "Escola Ciutadana de Formació" de Ciutadans pel Canvi, es dirigeix a totes aquelles persones del  Camp de Tarragona que siguin membres d'AA.VV, representants o membres d'entitats i ONG del territori, joves i dones membres d'associacions, gent que pertany a alguna entitat o bé persones que no pertanyen a cap de les anteriors però que tenen interès per aquestes qüestions.

Inici del curs: dissabte, 27 d'octubre, a les 10h

Lloc: Ajuntament de Tarragona -Plaça de la Font, 1- (Tarragona)

Places limitades

Inscripcions fins el dimecres 24 d'octubre a:

mselva@pelcanvi.org o al tel.: 93 317 12 14

Consulteu el programa!

Amb aquestes paraules Pasqual Maragall anunciava ahir, amb coratge i decisió, que se li ha diagnosticat la malatia d’Alzheimer. Acompanyat de la família i els amics, va compartir amb la ciutadania la lluita personal que tot just acaba d’emprendre.

La seva vida ha estat una lluita constant, entomant reptes sovint qualificats d’utòpics o idealistes. No s’ha arronsat mai davant la complexitat ni la dificultat. Ara, tampoc no ho fa. I sap que estem i estarem  amb ell més que mai.

Em va emocionar veure’l, tot just acabar aquesta roda de premsa, entrant per la porta de la sala d’actes de la Residència d’investigadors del CSIC, a Barcelona, on estàvem celebrant la I Trobada de Ciutadania per la Democràcia i asseure’s escoltant amb interès els ponents. Sense protocol. Sense notorietat Amb senzillesa.Va ser un gest que l’honora i que, d’alguna manera estava afirmant que la vida continua, que res no s’atura, que seguim compartint projectes i ambicions, que encara hi ha molta feina a fer.

La premsa d’avui, com no podia ser d’altra manera, li dedica moltes pàgines. Podeu consultar:

EL PERIÓDICO 

AVUI

LA VANGUARDIA

EL PUNT

EL PAÍS 

Entre totes les coses que s'han escrit, us recomano l'article La mirada de Maragall, de Carme Valls, Presidenta de Ciutadans pel Canvi, al diari AVUI, que transcric:

Tots els éssers humans tenim moltes lectures i també moltes identitats, per això són tan superficials les etiquetes dels que creuen saber la veritat per definir-los. Fa respecte glossar la figura d'un amic, d'un líder polític i d'un ésser humà davant la malaltia perquè, malgrat l'amistat o la proximitat que tinguem cap a les persones, mai podem acabar de descobrir quins són els misteris, les temences o els desitjos que amaga el seu interior.

En aquest moment històric voldria retrobar-me amb la seva mirada, "d'ulls xics que miren el lluny" com diu en Joan Manuel Serrat d'en Salvat-Papasseit. La mirada en profunditat està basada en la voluntat de saber, de conèixer i d'esbrinar, i en Pasqual ens ha ensenyat a escatir què és el que no sabíem de la nostra terra, de la nostra relació amb Espanya, de la nostra presència dins d'Europa. Ens ha obert camins mentals per poder conviure i comprendre què és el que està més enllà de les nostres fronteres, i estic segura que li hauria agradat ser correspost amb la mateixa generosa abraçada. Ha canviat Barcelona, la forma de governar Catalunya, en coalició, i l'Estatut. Va donar-nos també l'oportunitat de conèixer-nos i treballar junts a un grups de ciutadanes i ciutadans, que vam acabar formant Ciutadans pel Canvi.

Ha estat especialment emotiu gaudir de la seva presència quan estàvem celebrant la Primera Trobada de Ciutadania per la Democràcia. La seva mirada aquest cop s'ha dedicat a comunicar una realitat personal i ha mostrat la valentia i l'enteresa davant d'un diagnòstic mèdic que ha decidit compartir amb optimisme amb el suport de la seva família i dels seus amics. Era molt difícil assumir la comunicació de la seva malaltia, encara que, com ell diu, els americans ho facin. Tots els humans viuen amb la incertesa, encara que ho dissimulen buscant seguretats fictícies, i és un gest que mereix tot el nostre respecte i la nostra solidaritat que una persona assumeixi amb coratge la incertesa sobre el propi futur. Tot el nostre suport per a l'ésser humà que s'enfronta a la malaltia. Tota la nostra estimació per l'amic al qual sempre li ha agradat la poesia i amb el qual volem compartir una mica d'Elliot : "El que no sabeu és l'únic que sabeu". Tota la nostra decisió per continuar treballant amb la mirada posada nord enllà per construir aliances federals amb l'Espanya i l'Europa diversa i plural.

Una mostra de la fermesa en la lluita de Pasqual Maragall ja la tenim avui mateix a El País, on publica l’article CONTRA 'EISENHOWER', no exempt d’aquella ironia que li és tan pròpia:

"¿Qué nombre tiene aquella enfermedad que nunca recuerdo? ¿No se llama 'Eisenhower'?"

La identidad se debe perder más difícilmente si todos te reconocen

Hablando de la enfermedad de Alzheimer, que algunos denominan Eisenhower porque no recuerdan su nombre auténtico, un amigo me contaba aquello que le pregunta uno a otro: "¿Cómo se llama aquella montaña de colinas redondeadas tan famosa?", a lo que le responde el otro: "Montserrat". "¡Exacto!", exclama el primero y prosigue, dirigiéndose a su esposa: "Montserrat, ¿dónde he dejado el diario?" (No dijo "aquella montaña on hi ha la mare de Déu" porque las palabras trabajan en la memoria como las cerezas de un bote: la primera arrastra a las demás. De forma que aquello que está encadenado se recuerda. La mare de Déu y Montserrat, por ejemplo, es una conexión fácil para un catalán de cierta edad. Como para un sevillano Dolores y Virgen, o para un aragonés, Virgen y Pilar).

Probablemente estemos ante un caso emergente de Alzheimer, una enfermedad que goza de tan buena salud que los números de su crecimiento alarman. Y de tan mala fama que prefiero llamarla Eisenhower, como hace un amigo mío que se mofa de la enfermedad con ironía un tanto perversa. "¿Qué nombre tiene aquella enfermedad que nunca recuerdo? ¿No se llama Eisenhower?". Lo único cierto en este nuevo bautismo irónico es que sí que hubo un presidente de Estados Unidos que la padeció en el ejercicio de su cargo: Ronald Reagan.

Fue el descubridor de la enfermedad, el doctor Alzheimer, quien le dio nombre, ahora hace cien años. (Bien pensado, muchas cosas son de hace un siglo. Aquí, a casa nostra, casi toda la modernidad, y por descontado, el modernismo). Y cien años más tarde, todo indica que la enfermedad no ha sido vencida ni mucho menos. Aún estamos lejos de conseguirlo. Nos iremos acercando a la victoria, sin duda. Los americanos están empeñados en esta batalla; se niegan a considerarla una enfermedad tabú; están animando a los afectados a "speak out", a hablar de ella.

En España, la Reina preside una fundación dedicada a esta enfermedad. En el Hospital de Sant Pau trabaja la doctora Gómez Isla, en contacto con la investigación científica más avanzada de la Universidad de Harvard, en Boston, donde los médicos dedican dos días al estudio, tres a la investigación y uno a la atención de los pacientes. Aquí no, todavía no, ni de lejos. Pero también se hacen cosas. En Navarra parece que están siguiendo líneas interesantes de investigación; Sant Pau, como ya es el caso del Clínic, puede convertirse en un hospital puntero, y en Barcelona existen, asimismo, centros específicos de investigación médica de gran nivel, especializados en otros campos, dirigidos por investigadores de talla internacional como Massagué (Nueva York- BCN), Ispizúa (California-BCN), Guinovart, Bulbena, Baselga...

Retornando a los Estados Unidos y a una de las webs dedicadas a estos temas: "Ya no es como antes", afirma allí Chuck Jackson, de 53 años, de Albany, uno de los cinco millones de enfermos de Alzheimer -perdón, Eisenhower- que hay en EE UU. (Se calcula que en el año 2050 habrá 16 millones de enfermos en ese país; "Estamos ante una epidemia", dice John Morris, facultativo de la Washington University de St. Louis). Quienes la padecen, hablan abiertamente de ella, como vienen haciendo los pacientes de sida. Algunos ayuntamientos americanos incluso prestan a los enfermos sus salas de plenos.

¿Se imaginan si aquí los enfermos pudieran reunirse en las sedes de los distritos o en los centros cívicos de los barrios? Todavía sería mejor, se estaría más cerca de casa. (Uno de los problemas de los integrantes de la secta Eisenhower es que se pierden, que no reconocen las calles). Yo recomendaría a todo enfermo, de cualquier enfermedad que no fuera de aislamiento obligatorio, y a todo aquel a quien le convenga la conversación, que se reuniera en un local del distrito, con sus viejos amigos. No sería lo mismo que en un hospital o en una residencia, incluso en el CAP o centro de asistencia primaria.

El hecho es que, gracias a los avances médicos, hoy sobrevivimos muchos más años de aquellos para los que genéticamente estábamos programados. Y es probable que muchos de los que ahora tenemos más de sesenta años de edad experimentemos la dura realidad de este "efecto colateral" del progreso médico. Hace unos meses, a mí mismo, me han descubierto síntomas incipientes de Alzheimer.

Si cuando sea mayor me da por perder la memoria, yo seré un enfermo de lujo. Haber sido alcalde durante tantos años, y haber sido además president de la Generalitat de Catalunya durante unos cuantos años más, hace que todos me reconozcan, que muchos ciudadanos se acerquen para saludarme. Tengo una lista larguísima de ciudadanos que en la calle me paran, me dan su nombre y me animan a crear un partido político nuevo. Me hablan a menudo y me recuerdan cosas que sucedieron, que nos sucedieron. Especialmente en los barrios de trabajadores, donde los socialistas siempre ganamos. La identidad se debe perder más difícilmente si todos te reconocen. Y más aún, como es el caso, si las paredes, las calles, los museos, incluso las playas y el puerto te dicen algo de tu pasado, de lo que tú ayudaste a hacer. Aunque a veces tengamos la impresión que no pasábamos por allí, por aquella calle concreta, desde hacía muchos años, o que no habíamos vuelto a aquel restaurante desde hacía mucho tiempo.

Me dedicaré, pues, junto con el grupo del Hospital de Sant Pau, a combatir a Eisenhower. Así Eisenhower, esta vez el que fue presidente en carne y hueso de Estados Unidos, pagará retrospectivamente por haber apoyado a Franco a entrar en la ONU en el año 1955, salvando del aislamiento a un régimen fascista que no tenía horizontes después de la Segunda Guerra Mundial.

1.      Les entitats cíviques Ciutadans pel Canvi (Catalunya), Más Democracia (Madrid), Civiliter (Andalusia), No Nos Resignamos (Madrid), Plataforma de Navarra por el Cambio (Navarra), Fundación Iniciativas 21 (Galícia), Aldaketa (Euskadi), Democracia Cívica (àmbit estatal), Fundació Societat i Progrés (País Valencià), Gent de Marratxí (Illes Balears), GirSocial (País Vlencià) i Asamblea de Cooperación por la Paz (àmbit estatal) reunides avui a Barcelona en la I Trobada de Ciutadania per la Democràcia han fet una reflexió conjunta sobre la democràcia participativa i el procés de construcció federal de l’Espanya plural.

2.     Com a associacions civico-polítiques, creiem que ja existeix molta ciutadania  madura que treballa organitzada en xarxes i grups d’interès que desitjaria participar més en les institucions i decisions polítiques. Creiem que els partits polítics han de democratitzar les seves formes de treballar, complir el que prometen i estar oberts a treballar de forma coresponsable amb la ciutadania.

3.   Acordem obrir un  treball de reflexió continuat de totes les associacions treballant en xarxa federal per fer pedagogia, formació i debats sobre el federalisme i la futura organització federal de l’Estat.

4.      Volem treballar per la dignificació de la vida política i per convertir les nostres ciutats i pobles en fòrums de ciutats humanitzades, tal com està fent el grup CIVILITER (Sevilla), recuperant la visió que l’ens públic treballi pel progrés i la vida plena de la ciutadania.

5.      Celebrem que el treball conjunt de totes les associacions, impulsat per l’associació MÁS DEMOCRACIA, per incloure dins el tractat europeu acordat a Lisboa la possibilitat de fer iniciatives legislatives populars (ILP), ha acabat amb èxit i ha quedat inclòs en el projecte que s’aprovarà al desembre.

 Què n'ha dit EL PUNT? Podeu llegir la crònica Crisi matrimonial al federalisme

Ciutadans pel Canvi organitza la I TROBADA DE CIUTADANIA PER LA DEMOCRÀCIA.
Tindrà lloc a Barcelona, el dissabte 20 d'octubre a les 10 h., a  la Residència d'Investigadors (c. Hospital, 64)

Ponència: DRETS DE CIUTADANIA PER A LA PARTICIPACIÓ POLÍTICA

1. Creus que té sentit la participació política de la ciutadania al segle XXI, i en quins aspectes la
consideres imprescindible?
2. Quins canvis haurien de fer les institucions i els partits polítics per fer-la realitat?
3. Quins canvis i quina informació i formació hauria d'adquirir la ciutadania per poder exercir amb eficàcia  el compromís cívic?
4. Creus que és possible l'organització de consells ciutadans a cada autonomia i d'una xarxa de consells ciutadans de l'Estat espanyol que puguin exercir
l'auditoria i el control dels governs?

Ponència: FEDERALISME: TEIXINT ALIANCES A L'ESPANYA PLURAL

5. En quins aspectes creus que l'Estat de les autonomies ja és un embrió de l'Estat federal? Donat
que la paraula FEDE ja significa aliança i pacte, per què creus que a Espanya s'entén com a separació i què hauríem de fer per canviar aquesta situació?
6. Creus que l'actual sistema de traspàs de competències deixa sense atendre drets de ciutadania? 7. Quina reforma prioritzaries per començar a teixir aliances territorials entre les diverses autonomies?
8. Com t'imagines l'organització futura de l'Estat espanyol i quin procés caldria seguir per aconseguir fer-lo més fort i més respectuós amb la diversitat?

Aquests darrers dies la polèmica sobre l'ús del vel islàmic a l'escola ha estat ben viva als mitjans de comunicació. El cas de la petita Shaima ha desfermat tots els opinadors i opinadores del país. A favor? En contra? Sí, però... No, encara que...

L'article de Said el Kadaoui Moussaoui, publicat a EL PUNT [12.10.07] aporta elements per a la reflexió sobre l'ús del vel i el que representa o pot representar. Escriu l'autor:

La pregunta seria, doncs, si realment hi ha motiu per aquest malestar o es tracta simplement d'una rebequeria de gent desagraïda que no valora tot el que se li dóna i a qui s'ha d'exigir integració demanant-li que oblidi la seva religió i idiomes tan estranys.

Crec sincerament que el cas de la nena que vol anar al col·legi amb un mocador al cap ens l'hem de prendre com un símptoma més d'un profund malestar a causa de la combinació de tres factors als quals han de fer front els fills de persones emigrades del Magreb.

En primer lloc, s'ha de tenir en compte les constants experiències d'inferiorització, que tenen molt a veure amb el fracàs escolar de molts d'aquests alumnes. Només cal recordar que recentment el Centre Superior d'Investigacions Científiques ha publicat una guia per a escolars en què adverteix de l'existència estesa d'actituds xenòfobes camuflades.

En segon lloc, s'ha de fer referència a les famílies que no han superat el «trauma» que suposa la migració: desarrelament, expectatives que no es compleixen, viure de forma provisional, pèrdues, dols difícils d'elaborar, etcètera. Tot això pot fer que visquin fora de la lògica dels temps i que vulguin mantenir tradicions que fins i tot en els països d'origen han canviat o estan canviant.

El tercer punt per tenir en compte fa referència a la condició d'aquests joves que són fills de persones que, pel seu origen, no tenen els mateixos drets que la resta. Aquí es produeix un greuge comparatiu i una ferida en la identitat que té conseqüències psicològiques difícils de reparar. Urgeix actuar en pro d'aquesta igualtat de drets perquè és el primer pas, i el més important, en el reconeixement de la diversitat i el pas imprescindible per començar a parlar dels límits d'aquesta, que, efectivament, també hi han de ser.

Si volem que aquests nens i joves estimin el seu país –és el seu país, perquè van venir de molt petits o van néixer aquí–, els hem d'oferir un lloc hospitalari, no pas tolerant. El matís és important i s'entén ràpidament si anem a l'etimologia dels dos conceptes. Mentre que el primer posa l'èmfasi en el fet d'acollir, el segon el posa en el fet de suportar. Necessiten, sobretot, la seguretat que dóna estar vivint en un país que els vol i accepta com a ciutadans i no en un que els tolera però els marca com a diferents. Per fer-ho hauríem de cuidar –i no només culpabilitzar– els seus pares. Podríem començar aprofitant, valorant, dignificant i ajudant a mantenir la llengua d'origen i contribuint a crear institucions dignes des de les quals es projectés una imatge més real de les cultures dels seus països de procedència. Així, no els faria falta aferrar-se tant a alguns aspectes de la religió per sentir que els seus fills mantenen encara part del que ells són.

Anant al cas concret de la Shaima de l'escola Annexa-Joan Puigbert de Girona, crec que hi ha sobrat molt de soroll i hi ha faltat molta mà esquerra. S'hauria d'haver ajudat més l'escola facilitant un equip de mediadors experts per parlar amb la família. Els polítics han actuat amb gestos contundents que, potser, no feien falta, i alguns mitjans de comunicació han contribuït més a fer alarmisme que a informar.

També cal denotar que l'islam té un paper molt poc rellevant en tot això. Recomano la lectura del llibre Reflexions d'un musulmà contemporani de Mohamed Talbi, i animo alguna editorial que el tradueixi i els instituts que el recomanin com a lectura per als seus alumnes. Tots plegats hem de tenir clar que el coneixement és la gran vacuna contra el dogmatisme i el fanatisme.

Joseba Arregi és el President de l'associació ciutadana Aldaketa (Cambio por Euskadi). Properament el podrem escoltar a Barcelona, a la I TROBADA DE CIUTADANIA PER LA DEMOCRÀCIA que organitza Ciutadans pel Canvi.

Avui ha publicat un article a EL PERIÓDICO titulat Una consulta salvadora, en el qual reflexiona sobre la proposta de referèndum feta pel lendakari Ibarretxe.

Aquesta és la visió de Joseba Arregi sobre la proposta d'Ibarretxe: 

El lendakari Ibarretxe ha volcado todo su proyecto político, su propio futuro y el futuro entero de la sociedad vasca en la ya famosa consulta popular. Con el argumento del fracaso del intento de diálogo-negociación con ETA de Zapatero, ahora es el Gobierno vasco el que debe liderar la normalización y la pacificación de Euskadi.

La política de Ibarretxe vive de momentos de revelación: primero fue el pacto de Estella/Lizarra, de exclusión de la mitad de los vascos, el comienzo de la historia a la que invitaba a todos. Luego, la ruptura con quienes le habían dado los votos para ser lendakari: también entonces comenzaba una nueva historia.

EN LA precampaña a las elecciones del 2001, afirmó en el Kursaal de San Sebastián: "Hoy comienza un nuevo camino: os invito a caminar conmigo". Después vino su plan, la solución de todos los problemas de la sociedad vasca. Y ahora todo ello se condensa en la consulta popular: es, parece, el remedio definitivo, la pócima mágica capaz de curar todos nuestros males. Nada menos que la puerta a la normalización y la pacificación. Estamos enfermos, pues no somos normales, y esperamos una cura definitiva. Sufrimos violencia, pues ETA existe y es amenaza para muchos ciudadanos vascos, y ansiamos la paz. La consulta popular es la espada que va a cortar, por fin, el nudo gordiano.

La consulta popular significa dar la palabra al pueblo vasco, al que hasta ahora, al parecer, nadie se ha dignado a preguntar nada. Parece que el fetiche de la consulta significa que la situación político-institucional que viven los ciudadanos vascos es una situación impuesta desde el exterior. Pero lo cierto es que poseemos, los pobres vascos condenados al silencio por no poder hablar según el remedio que se nos ofrece, una Constitución votada en referendo, un Estatuto encuadrado en dicha Constitución y aprobado por la inmensa mayoría de vascos en referendo, cuyo resultado no fue aceptado por quienes con violencia lucharon contra el mismo, y que ahora reclaman devolver al pueblo la palabra, pero tampoco del todo por el nacionalismo llamado moderado y pragmático, que ha puesto, cada vez más, en cuestión su validez.

Y si las consultas hasta ahora celebradas no han solucionado los grandes males vascos --en realidad solo dos: el terrorismo y la no aceptación sincera de los resultados por parte del nacionalismo--, ¿quién puede tener confianza en que una nueva consulta popular vaya a hacerlo, si quienes la exigen han dado muestras más que sobradas de no estar dispuestos a aceptar el resultado si no les satisface?

El fetiche de la consulta está vacío. Mejor dicho, para no olvidar del todo a Marx: esconde, desfigurándolo, un núcleo de verdad que hay que averiguar. Porque la forma de plantear la consulta a favor del derecho a decidir de los vascos pretende dar a entender que el problema de los vascos radica fuera: falta de reconocimiento por los otros, por los no vascos, por España, por el Estado, de ese derecho a decidir.

El problema de los vascos radica fuera. No radica en el interior de su sociedad: que en su seno haya surgido el terrorismo que mata, amenaza, coarta la libertad de ciudadanos vascos, que quiere imponer una única y exclusiva forma de ser vasco, una identidad normativa a la fuerza. No. El problema son los otros. Es España. Es el Estado. Y la consulta va a solucionar ese problema. Porque va a dejar claro que los vascos saben que tienen derecho a decidir su futuro, y van a manifestar con claridad que así lo quieren.

Uno se pregunta: si la realidad social es tan clara, ¿por qué ETA ha recurrido al terror? Uno se pregunta: si la realidad de la sociedad vasca es tan evidente, ¿por qué el nacionalismo gobernante no ha planteado hace años ya el referendo de autodeterminación, sea legal o no, por qué el nacionalismo que ha ocupado el poder desde el inicio se limita a plantear fechas futuras, a elevar la consulta a categoría de proyecto? Y la respuesta es clara: porque la situación que se supone como punto de partida no es tan evidente, porque la realidad social no es tan homogénea como da a entender la reclamación del derecho a decidir. Porque la consulta, en su categoría de fetiche, primero debe producir la situación en la cual presuntamente se basa para exigir su celebración.
El carácter de fetiche de la consulta evidencia que el problema de la sociedad vasca no es exterior, sino profundamente interior. Lo que el fetiche de la consulta debe producir es justamente el momento fundacional de una sociedad unida en la reclamación del derecho a decidir. El nudo gordiano que el fetiche de la consulta debe cortar no es uno que ata hacia el exterior, sino un nudo percibido como el impedimento interior para la homogeneidad necesaria y presupuesta por el nacionalismo vasco.

El fetiche de la consulta pone de manifiesto que la complejidad y el pluralismo que caracterizan profunda, estructural y muy positivamente a la sociedad vasca son percibidos por el nacionalismo como un mal, como un problema, como un impedimento para poder ejercer no el derecho a decidir como ciudadanos con todos sus derechos, sino como una homogeneidad étnico-cultural. El fetiche de la consulta pone de manifiesto que el nacionalismo vasco e Ibarretxe ven la complejidad y el pluralismo de la sociedad vasca como un problema que solucionar. Esa es la función de la consulta: ser el momento fundacional de una unidad evidente, creación ex novo de lo que supuestamente se fundamenta en la historia.