Carme Mas

En el moment històric que estem vivint, complex i convuls alhora, en què massa sovint se’ns vol fer avançar vers un pensament únic, diposar d’un espai per valorar la diferència és una oportunitat que no hauríem de malmetre. Menys, encara, si porta com a valor afegit un gest solidari. Em refereixo a la recent projecció solidària a Tarragona de la pel·lícula Ti voglio bene Eugenio, dirigida el 2001 per Francisco José Fernández. Basada en un fet real, aquesta producció italiana, de la mà d’un director tarragoní amb una extraordinària sensibilitat pel tema, posa a l’abast del públic la història d’un noi amb síndrome de Down i la seva inserció en l’entorn social i laboral. El preu simbòlic de l’entrada es va destinar, per part dels organitzadors de l’acte, a l’Associació Síndrome de Down de Tarragona, entitat amb una llarga i continuada trajectòria a la ciutat.

Ja fa anys que a l’escola es va optar per un model inclusiu en què els alumnes amb aquesta o altres problemàtiques viuen i conviuen amb la resta de companys i companyes de la seva edat. Tanmateix, quan l’etapa escolar acaba i cal iniciar una etapa laboral, les dificultats per a una bona inserció social s’acreixen. A les famílies se’ls plantegen molts dilemes, especialment si opten per acompanyar el seu fill o filla per processos que estimulin l’autonomia personal i respectin la seva llibertat. I en aquest camí no poden deixar de banda un seguit d’interrogants. Qui en tindrà cura quan no hi siguem? Quin ha de ser el paper de la societat? Quines polítiques s’han d’implementar per garantir la igualtat d’oportunitats?

Aquestes i altres preguntes ens portarien lluny. Val la pena reflexionar sobre el tema i mirar al nostre voltant. Les estadístiques apunten que hi ha actualment a Espanya 30.000 persones afectades per la síndrome de Down, la majoria de les quals està per sota dels 35 anys, un nombre important de joves que sovint no compten amb el reconeixement i el suport social que necessiten.

Aprofitem l’oportunitat per prendre consciència de la nostra realitat ciutadana, per apropar-nos a les vivències de les famílies amb fills i filles afectats amb la síndrome de Down, per conèixer la tasca de les entitats cíviques, per analitzar la resposta de les institucions i per interrogar-nos personalment i col·lectiva si, com a ciutadans i ciutadanes, les nostres actuacions contribueixen a fer el nostre entorn més just, més solidari i més integrador.

Avui ha sortit a la venda el nou disc en català de Joan Manuel Serrat. M'han agradat alguns dels seus comentaris: "La gent hauria de poder escoltar les cançons sense presses." I és cert. Ens convé un oasi de calma, de tant en tant, per fer una aturada als nostres camins quotidians, sovint massa atrafegats, massa activistes, massa poc reflexius.

Ha estat inevitable que li preguntessin si la crispació generada per la tramitació de l'Estatut afectaria la promoció del disc. Amb la sensatesa que el caracteritza, Serrat deia dissabte passat a "El País": "Estoy a favor de mis conciudadanos, de la opinión mayoritaria de mi pueblo. El Estatuto es un camino de diálogo, respeto y tolerancia". C'est ça!

Gràcies, Joan Manuel, per la teva música i les teves reflexions.

S’albiren temps d’esperança a Euskadi. L’anunci d’alto el foc indefinit d’ETA ha obert un camí per a la pau. La transcendència del fet exigeix que tots els grups polítics i la ciutadania prenguin consciència del moment històric que estem vivint. Ha arribat l’hora de la veritat, el temps del diàleg.

I aquí, com en tants d’altres processos de pau, les dones han tingut un gest ferm, enèrgic i valent. Les dones han fet sentir la seva veu, les seves veus plurals, “veus per a la pau”, Ahotsak, en un moviment que vol explorar camins de pau i de reconciliació, conscients que, ara, com diuen en el seu manifest, la pau ha d’esdevenir una exigència col·lectiva i una prioritat política.

No els ha estat fàcil arribar a punts de consens, però han estat capaces de fer-ho en una tasca callada i persistent, generosa i compromesa, que es remunta al 2002 i a la voluntat de diàleg i el coratge personal de Gemma Zabaleta i Jone Goirizelaia.

Ara, n’han estat moltes més. El passat 8 d’abril, a Donostia, les dues-centes dones, entre signants i convidades, que van assistir a l’acte de presentació del manifest de parlamentàries i càrrecs polítics i sindicats d’Euskadi, Navarra i el País Basc francès de tots els partits polítics -a excepció del PP i la dreta francesa- van fer visible la seva capacitat d’acord per a un objectiu transcendent: la pau. Des de la diversitat pròpia, que no neguen, des de diferents ideologies polítiques, a les quals no renuncien, des d’allò que les uneix i, també, des d’allò que les separa, les dones d’Ahotsak han prioritzat la militància per la pau per sobre de la seva militància política.

No és un brindis al sol. El manifest és un exemple de maduresa política, de mesura, de voluntat d’acord i d’anàlisi de la realitat. Són conscients del diferent protagonisme d’homes i dones en la vida política i en la societat, massa invisibles, encara, i sovint amb assignació de responsabilitats considerades de segona pels companys de viatge. Mentre alguns polítics, instal·lats permanentment en la cultura de la confrontació i en la cursa pel protagonisme fàcil, entorpeixen sistemàticament els processos de diàleg amb finalitats electorals i partidàries, les dones d’Ahotsak, manifesten, per sobre de tot, la voluntat de treballar per fer possible un camí titllat pels profetes del desastre com a impossible.

Ahotsak vol participar, vol sumar des de la diferència, vol multiplicar des de la pluralitat, amb una ferma aposta pel diàleg sense prejudicis i condicions. Les dones d’aquest moviment volen ser part activa en el procés de pau, ser-ne protagonistes i jugar el paper que els pertoca treballant en el procés de pau amb condicions d’igualtat per la via política i democràtica. El seu manifest és una mostra de com és possible avançar cap a una nova manera de fer política, d’entendre el servei al país, de prendre consciència de la responsabilitat política, d’estar disposades a afrontar el procés de pau amb contrastació, diàleg, apropament i negociació, un procés que ha de comptar amb la participació de tota la ciutadania.

(Publicat a El PUNT, 17.04.06)

14 d'abril, aniversari de la proclamació de la Segona República, un bon dia per iniciar el meu bloc, especialment perquè es tracta d'un aniversari rodó, 75 anys.

Aquell va ser un dia molt especial per al país. S'hi congriaven moltes il·lusions i moltes esperances. Aquesta tarda he rellegit alguns textos i he trobat interessant, per la força que desprèn, l'article que Víctor Alba va publicar al diari AVUI ara fa cinc anys. El transcric:

Aquella tarda, els taxis i els tramvies no cobraven, els bars servien de franc. Als estancs, procuraven tapar la corona i la bandera. En alguns llocs on hi havia corones tallades en pedra, la gent les destruïa sense ferocitat. A alguns monàrquics que sortiren a cridar, els feren callar amb empentes gairebé afables.

Unes hores abans, Companys, al balcó de l'Ajuntament, havia enarborat una bandera republicana, portada des d'un centre lerrouxista, l'únic que tenia idea de com seria la bandera de la República. Macià, reunit amb uns amics a la llibreria de l'Armand Otero -al carrer de la Cucurulla-, en saber que Companys havia proclamat la República, s'apressà a anar a la Diputació i proclamà la República catalana dintre de la República Federal Espanyola, i envià Companys al Govern Civil, on s'havia instal·lat l'Emiliano Iglesias, la mà dreta (sempre en la butxaca d'algú altre) de Lerroux, no fos cas que es vengués els mobles i les màquines d'escriure. A Eibar els obrers havien proclamat la República una estona abans i poc després ho feren els funcionaris de Correus a Madrid, davant la Cibeles. Romanones, Miguel Maura i Alcalà Zamora negociaven. Sanjurjo, Mola i Franco es passaven al bàndol republicà, com havien fet, abans, uns quants intel·lectuals (Delenda est monarquia havia titulat Ortega y Gasset un article seu a El Sol), i també un grapat de monàrquics decebuts pel Cametes (com anomenaven Alfons XIII). Azaña, per exemple, havia estat del partit de Melquíades Álvarez, aquell del qual Unamuno digué: "A mí, que me cuesta tanto creer en Dios, cómo quieren que crea en Melquíades Alvárez?".

La gent pujava de franc als tramvies, desfilava per qualsevol cantonada, cridant incansablement: "Visca en Macià! Mori en Cambó! Visca en Macià! Mori en Cambó!".

La gent sabia el que volia. Havia votat dos dies abans, amb gran sorpresa de tots, no pels regionalistes de la Lliga ni pels republicans assenyats, sinó pel ximple del Macià, l'home que havia intentat entrar armat a Catalunya per Prats de Molló. Els republicans encunyats de nou també sabien el que volien: que el canvi de règim no fos sinó un gest polític i no pas un canvi de societat.

Però la gent, que no tenia ni idea que hi hagués un Himno de Riego, cantava La Marsellesa, que tothom sabia que era l'himne de la Revolució Francesa.

L'endemà començaren vuit anys d'atzagaiades, fins al 1939. Tot perquè els republicans preferiren l'himne de Riego en homenatge a un afusellat, a la crida a les armes de la Marsellesa, és a dir, un canvi de símbols a un canvi de contingut.

El problema de la República fou, des dels seus inicis, que no hi havia republicans amb prestigi, que el nou règim caigué a les mans dels antics monàrquics, fastiguejats amb Alfons XIII però no amb la societat que hi havia. No volien, és clar, fer la Revolució Francesa, obra de la burgesia francesa, i la burgesia del país -començant per la catalana- no volia canviar les coses, sinó només les figures (i encara, sovint ni això). Els que volien un canvi de societat eren els de la base, els obrers, els pagesos, els artesans, els petits botiguers del poble i de barri, que venien a fiat als veïns que feien vaga, però aquests reclamaven una revolució socialista o anarquista, però no burgesa. Joaquim Maurín, que poc abans havia fundat el Bloc Obrer i Camperol, deia que ja que la burgesia del país no era capaç de fer la seva revolució, l'havien de fer els obrers, per passar després al socialisme (i encara sort que no era el socialisme del PCE, que el 14 d'abril, calcant una consigna de Moscou, reclamava a la Puerta del Sol todo el poder a los soviets, en un país on pocs sabien què era un soviet i on, és clar, no n'hi havia cap).

És difícil imaginar, ara, el prestigi que tenia Macià a tota la Península. Se'l veia, precisament, com aquell que volia fer un canvi a fons (malgrat que havia acceptat canviar la República catalana per la Generalitat, un nom que el catedràtic i ministre socialista Fernando de los Ríos es tragué de la màniga i de la història catalana).

Quan Macià anà a Madrid a presentar a les Corts el projecte d'Estatut Català, féu el viatge en l'exprés de la nit. No s'imaginava que a les estacions dels pobles aragonesos i castellans la gent esperés fins a la matinada el pas del tren per ovacionar-lo. I llavors els diputats catalans cometeren un greu error (que repetirien cinquanta anys més tard): no aprofitaren el seu pretigi momentani per aconseguir una Constitució federal. I si bé els traspassos de serveis a Catalunya foren ràpids (es completaren en una mica més d'un any), de l'Estatut de Galícia no se'n tornà a parlar i el del País Basc fou aprovat a corre-cuita ja començada la guerra civil i a causa de la guerra civil.

Si el 18 de juliol de 1936 el cop militar no fou un golpe més, és perquè la República havia deixat molta feina per fer i aquells que la República no sabé incorporar foren justament els que la defensaren fins que els hereus dels republicans de 1931 (amb Negrín al capdavant) els tornaren a empaitar com Azaña ho havia fet amb la ley de vagos y maleantes, que calumniava a més perseguir.

La història de la Segona República fou agitada (separació de l'Església i de l'Estat; vot a les dones, multiplicació de les escoles primàries -quan les que hi havia solien estar en pisos llogats-; sublevació de Sanjurjo; aliança de lerrouxistes i dretes el 1933 i divisió entre els lerrouxistes; divisió entre els socialistes; Aliança Obrera a Astúries el 1934 i Aliança Companys-Dencàs a Catalunya: repressió a Astúries el 1934 i aliança Companys-Dencàs a Catalunya; repressió a Astúries i a molts pobles del sud; escàndols amb els governs de dreta -de l'estraperlo i Nombela-; els republicans ajuden els comunistes a formar un front popular que exclou les forces més reformadores; reforma agrària mai aplicada i repressió a moltes zones rurals; destitució d'Alcalá Zamora de la presidència de la República per haver decretat la segona dissolució de les Corts, que justament permeté la victòria del front popular que votà la destitució; Azaña a la presidència i Casares Quiroga de cap del govern -aquell Casares que quan els periodistes li digueren que al Marroc els militars s'havien alzado, contestà: "Pues si ellos se han alzado, yo me voy a tumbar", i se'n anà a dormir-; temptativa d'apaivagar els militars amb un govern Martínez Barrio, quan ja es lluitava als carrers).

Tot això fa setanta anys que començà. Qui sap si ja ha acabat...

Ara en fa setanta-cinc, certament. I avui ha estat un bon moment per reflexionar en l'acte organitzat a Tarragona per les JSC. A poc a poc ens hi hem anat trobant una colla de gent. M'ha interessat molt el documental sobre els mestres de la República conduït a través de les vivències dels qui aleshores eren uns infants; un documental que palesa fins a quin punt l'educació va ser una prioritat per als governants republicans.

Salvant les distàncies he pensat en la nova Llei d'Educació recentment aprovada al Congrés de Diputats, en les polèmiques que ha general -com també les va generar en el seu moment la LOGSE, en el fet que la universalització de l'ensenyament bàsic i obligatori, que ja es pretenia en aquell moment, no es va poder aconseguir fins els anys vuitanta i que no va ser fins el noranta que es va allargar l'escolaritat obligatòria fins als 16 anys. Sovint cal mirar enrera per valorar els avenços del present. I en educació, això és molt clar.

Per acabar aquestes impressions, penjo un esplèndid cartell que es podia veure a Catalunya, tal dia com avui, ara fa 75 anys.

Podeu veure, a més, un vídeo de l'esdeveniment.