aliciacoach

  Amb aquest article engego una sèrie dedicada a la millora de la comunicació, un espai molt PNL.

  Des de la Programació Neuro-Lingüística s’accepta que la forma en què ens comuniquem amb nosaltres mateixos i amb els altres determina els resultats que obtenim en diferents àmbits de la nostra vida.

  Partint de que la nostra experiència subjectiva ens fa de filtre de la realitat, la PNL  fa referència a processos, no als continguts, i per tant ens aporta tot un seguit d’eines molt eficaces que poden ajudar-nos en els processos comunicatius.  

M’ESTIMES? ..... I COM HO SAPS?

  En les nostres interaccions sovint fem servir tot un seguit de fórmules comunicatives amb un elevat grau d’abstracció, paraules que donen per suposats conceptes de fons propis de cada un de nosaltres, que probablement no coincideixen amb els del nostre interlocutor, i que poden ser una font de malentesos o conflictes comunicatius.

  Substantius com:

  relació, fracàs, confusió, esperança, veritat, ajut, llibertat, amor, odi,.....

  No designen un objecte concret i són el resultat d’un procés d’abstracció. Molts dels nostres processos mentals són abstractes però, quan fem servir aquest tipus de mots en reflexionar sobre les nostres experiències, correm un risc,  ja que podem caure en la trampa de considerar aquests processos actius, acabats, aliens a nosaltres mateixos, i per tant impossibles de controlar, cosa que pot fer pensar a algunes persones que no hi ha cap possibilitat de reacció. 

  Posem un exemple molt il·lustratiu. Quan dues persones diuen que s’estimen, probablement tinguin  representacions del que és estimar poc/molt diferents, i per tant estiguin pensant en coses  molt/poc diferenciades. 

        Què vol dir per a tu estimar?

        El mateix que per a mi?

        I com ho se que t’estimo?

        I com ho saps que m’estimes?

  És possible que per a A estimar sigui equivalent a donar-ho tot per l’altre, a compartir el màxim d’espais i situacions, a passar junts tot el temps possible....Mentre que per a B, estimar estigui associat a mantenir un espai d’independència personal, a reservar moments de trobada amb l’altre però mantenint la seva pròpia vida...

        A estima a B? I B estima a A?

  I què passa quan A li diu a B: Tu no m’estimes, si m’estimessis faries......( allò que és equivalent a estimar en el seu propi mapa mental). 

  Tinc un amic que, en iniciar una relació de parella, va proposar de fer un llistat del que volia dir estimar per cada un dels dos, i després ho varen posar en comú; les divergències foren tan grans que van decidir deixar-ho!

  Així que si us sorpreneu fent servir en el vostre llenguatge, o al vostre cervell, algun d’aquests conceptes, o és el vostre interlocutor qui els utilitza, val la pena aturar-se a pensar:

    I què vol dir per a mi.... (estimar, odiar, fracassar, ajudar) .....?

    Com ho se que.... (estimo, odio, fracasso, ajudo)....?

    Què vol dir per l'altre...?

    Quin són els meus indicadors al respecte?

(Detall façana del pavelló francés de la Bienale d'Art Contemporani de Venècia 2007)

 Aquest era el títol de l’exposició del pavelló francès a la Bienale d’Art Contemporani de Venècia d’aquest any. L’autora, la Sophie Calle, havia convertit en creació un episodi dolorós de la seva pròpia vida, i de retruc havia obtingut un èxit excel·lent.

“ Vaig rebre un mail de ruptura. No vaig saber respondre. Era com si no s’adrecés a mi. Acabava amb la paraula: cuida’t (prenez soin de vous). Així que em vaig prendre la recomanació al peu de la lletra. Vaig demanar a 107 dones, escollides pel seu ofici, que interpretessin la carta des d’un  punt de vista professional, que l’analitzessin, comentessin, interpretessin, ballessin, cantessin, la dissequessin o l’esgotessin. Volia que comprenguessin per mi, que contestessin  en el meu lloc. Era una forma de prendre’m el temps de trencar, al meu ritme, de cuidar-me”  

 Contemplant l’obra d’aquesta dona, en vaig fer, al menys, dues lectures, que poden ser fàcilment ampliables a unes quantes més, i que  deixo obertes a les vostres aportacions.  

 Primera lectura. Ser capaç d’engegar i portar a terme un projecte fabulós, a partir d’una situació gens alentidora. D’això se’n diu fer servir els problemes com a palanca, i aprofitar els recursos amb els quals es compta. El que ens fa mal no és el que ens succeeix sinó  la nostra resposta al que ens succeeix, i aquí hi podríem afegir aquella frase fantàstica de l’Eleanor Roosevelt: “Ningú pot ferir-te sense el teu consentiment”, que és molt fàcil de dir, però no tant de portar a la pràctica.  

 Segona lectura. El fet de demanar a un grapat de dones que reinterpretessin el contingut del mail des de la seva pròpia perspectiva. Aquesta és la millor per mi. Veiem el món a través del nostre propi filtre; copsar la realitat com una foto fixa és pràcticament impossible, el que podem és fer-ne una representació mediatitzada pel nostre mapa mental i el mapa no és el territori, sinó una representació més o menys vàlida d’aquest.  

 Cada una de les dones que va col·laborar amb la Sophie Calle en el seu projecte, va deixar constància del seu mapa mental, quasi sempre molt diferent del de la resta. Una criminòloga en fa un retrat robot de l’ex-amant, una estudiant converteix la carta en una redacció, una caçadora de talents estudia el seu perfil, una periodista redacta un teletip, una lingüista corregeix les faltes d’ortografia i d’estil, una doctora en física compara la ruptura de l’àtom amb una ruptura sentimental, una jutgessa estableix un paral·lelisme entre un contracte immobiliari i un contracte amorós......... una ballarina índia, una filòsofa, una vident, una jugadora d’escacs, una actriu, una policia, una traductora, una cantant, una diplomàtica, una mediadora familiar, una astròloga, una matemàtica,....... cada una d’aquestes dones va treballar des del seu propi llenguatge, des del seu filtre de la realitat. La Sophie es va situar a fora d’ella mateixa i va cercar altres models des dels quals interpretar la situació amb l’objectiu d’obtenir-ne una comprensió molt més àmplia dels fets.  

Podríem dir que un coach és un entrenador personal, a mi m’agrada molt fer servir la metàfora  en la qual el  procés de coaching es comparable a un viatge en cotxe, on el client és el conductor i el coach fa de copilot que l’acompanya.

És important que el client ho visqui com el seu propi viatge, i que és ell qui decideix si vol accelerar, frenar, canviar de sentit, prendre una altra via, observar el paisatge, o centrar-se en la conducció. El paper del coach no és dir-li en cada moment el que ha de fer, sinó mostrar-li el camí, assenyalar-li les opcions possibles,  ajudar-lo a prendre noves direccions, i a persistir en els canvis.

 (Segueix)

Definir quines qualitats, habilitats i capacitats es necessiten o cal desenvolupar per assolir objectius vitals. Descobrir quin és el potencial propi, guanyar autoconfiança i augmentar la pròpia autonomia. Explorar aquestes qüestions de la ma d’ algú que ens ajudi a realitzar una nova tasca, a millorar el rendiment en la nostra professió, a desenvolupar una nova habilitat o a resoldre un problema. Tot això és el coaching.

La figura del coach va sorgir als anys 80 en l’esport americà per tal de millorar el rendiment dels atletes d’elit, un cop adaptat i millorat, aquest concepte es va estendre al camp empresarial on s’ha demostrat molt eficaç en el desenvolupament dels equips directius. A principis dels 90 es va començar a practicar en l’àmbit personal i avui s’ha convertit en una professió completament nova, diferent del consell, la formació o la consultoria.

La primera pregunta seria, com el definim . “(...)És una relació continuada que ajuda a obtenir resultats extraordinaris en la vida, professió, empresa o negocis de les persones. Mitjançant el procés de coaching, el client aprofundeix en el seu coneixement, augmenta el seu rendiment i millora la seva qualitat de vida.... El coaching accelera l’avanç dels objectius del client, en proporcionar major enfocament i consciència de les seves possibilitats d’elecció. Es pren com a punt de partida situació actual del client i es centra en allò que està disposat a fer per tal d’arribar on li agradaria estar  en el futur....” (The international coach federation, ICF).

A través de les tècniques i processos de coaching, el coach ajuda els seus clients a fer millor allò que ja saben fer, potenciant totes les seves habilitats i descobrint noves possibilitats. La relació que s’estableix entre el client i el coach és confidencial, personal i d’absoluta confiança, en la qual es crea un espai que pertany completament al client. En aquesta relació el coach serveix de llum per clarificar objectius, perspectives, preguntes, opcions i crear plans d’acció. Per tant, acompanya al seu client en l’experiència de l’aprenentatge i l’anima, inspira i motiva a portar els plans a la pràctica.

Quines son doncs les bases del coaching? La primera és que es centra en el que es desitja, en el propi objectiu i en com aconseguir-lo.  En segon lloc,  estimula a conèixer els propis valors i a viure’ls en l’assoliment dels objectius personals. I la tercera base és el qüestionament de les creences limitadores i el reforçament de les positives mitjançant tot un seguit de tasques que proporcionen feedback.

Les habilitats del coaching poden aplicar-se en diferents àrees, que comparteixen els mateixos patrons: establiment d’objectius i valors i construcció d’habilitats pel futur, tenint en compte que no es centra l’atenció en entendre i fixar el passat sinó en comprendre el present i dissenyar el futur.

El coaching personal s’ocupa de la vida del client en totes les seves dimensions: la vida privada, la professió, la salut i les relacions, obrint-se per abastar molts altres aspectes de la seva vida, com la dieta, les relacions de parella i amb els fills o el seu grau de satisfacció amb el treball, la seva carrera o les seves condicions de vida.

Per altra banda, el coaching empresarial atén les persones en l’àmbit laboral en relació amb qüestions professionals, treballant sovint en col·laboració amb directius de la companyia i aplicant-lo en alguns casos a grups. Seria, per exemple, el cas d’un directiu que necessiti clarificar la seva visió i valors juntament amb la missió i el propòsit de la seva empresa, o que algun equip necessiti coaching per a millorar las seva eficàcia.

Lligat amb aquest darrer, el coaching executiu, treballa amb persones que ocupen posicions de lideratge en alguna organització. Sovint l’executiu ocupa una posició solitària, es suposa que té totes les respostes quan els altres acudeixen a ell buscant una guia, que en moltes ocasions no sap exercir.

En definitiva, el coaching constitueix per si mateix una manera de relacionar-se, de dirigir, i per tant de pensar i de ser. Conèixer-se a un mateix, permet iniciar processos de canvi i, en conseqüència, de millora aplicable als àmbits que cadascú triï. El mètode, és un, els objectius, múltiples i diversos.

                                                          Alícia Vallespí

                               Diari méstarragona     dimarts 2 d'octubre 2007

 (Segueix)