aliciacoach

“En igualtat de condicions la solució més senzilla és probablement la correcta”.

 El principi de la navalla d’Ockham (o principi d’economia o de parsimònia) és atribuït al frare franciscà Guillem d'Occam, lògic del segle XIV, i fa referència a un tipus de raonament basat en una premissa molt simple: en igualtat de condicions la solució més senzilla és probablement la correcta.

 El postulat diu: "Entia non sunt multiplicanda praeter necessitatem" o "No s’ha de presumir  l’existència de més coses que les absolutament necessàries”.

 En l'actualitat, és enunciat com segueix: "De dues teories competidores, essent les altres coses iguals, la més simple ha de ser preferida".  La navalla d'Occam també ha estat anomenada "economia de postulats" o "principi de la simplicitat", i "K.I.S.S." (Keep it simple stupid) (fes-ho simple, estúpid).  

 Per exemple, per explicar la caiguda d'una poma al terra, podríem plantejar les següents explicacions:

• 1. Ha caigut per la gravetat.
• 2. Uns follets entremaliats l'han mogut fins el terra per
•     intrigar-me.
• 3. És conseqüència d'un complot del govern per fastiguejar-me i que m'hagi d'acotxar a   plegar-la, i varen fer servir raigs cedits per extrarerrestres per baixar la poma.

Totes aquestes alternatives poden explicar el fenomen però el criteri d'Ockham ens convida a escollir la primera com a vertadera, donat que les altres ens obligarien a assumir una sèrie de postulats molt més complicats.

 Així doncs, no cal fer més suposicions que les mínimes necessàries per donar explicació als fets, i d'un grup de models explicatius equivalents, amb certesa podem seleccionar el més senzill.

 D'aquesta forma, existeixen menys possibilitats d'introduir inconsistències, incongruències i redundàncies però a més es redueix la possiblitat de l'auto-engany inconscient, un dels majors problemes quan es tracta de donar explicacions als esdeveniments de la nostra vida.

 Per aquells que sentiu una mica de vertígen davant tanta simplicitat, val a dir que la paraula final correspon a Einstein: "Tot s'ha de fer tan simple com sigui possible, però no més simple".

  Amb aquest article engego una sèrie dedicada a la millora de la comunicació, un espai molt PNL.

  Des de la Programació Neuro-Lingüística s’accepta que la forma en què ens comuniquem amb nosaltres mateixos i amb els altres determina els resultats que obtenim en diferents àmbits de la nostra vida.

  Partint de que la nostra experiència subjectiva ens fa de filtre de la realitat, la PNL  fa referència a processos, no als continguts, i per tant ens aporta tot un seguit d’eines molt eficaces que poden ajudar-nos en els processos comunicatius.  

M’ESTIMES? ..... I COM HO SAPS?

  En les nostres interaccions sovint fem servir tot un seguit de fórmules comunicatives amb un elevat grau d’abstracció, paraules que donen per suposats conceptes de fons propis de cada un de nosaltres, que probablement no coincideixen amb els del nostre interlocutor, i que poden ser una font de malentesos o conflictes comunicatius.

  Substantius com:

  relació, fracàs, confusió, esperança, veritat, ajut, llibertat, amor, odi,.....

  No designen un objecte concret i són el resultat d’un procés d’abstracció. Molts dels nostres processos mentals són abstractes però, quan fem servir aquest tipus de mots en reflexionar sobre les nostres experiències, correm un risc,  ja que podem caure en la trampa de considerar aquests processos actius, acabats, aliens a nosaltres mateixos, i per tant impossibles de controlar, cosa que pot fer pensar a algunes persones que no hi ha cap possibilitat de reacció. 

  Posem un exemple molt il·lustratiu. Quan dues persones diuen que s’estimen, probablement tinguin  representacions del que és estimar poc/molt diferents, i per tant estiguin pensant en coses  molt/poc diferenciades. 

        Què vol dir per a tu estimar?

        El mateix que per a mi?

        I com ho se que t’estimo?

        I com ho saps que m’estimes?

  És possible que per a A estimar sigui equivalent a donar-ho tot per l’altre, a compartir el màxim d’espais i situacions, a passar junts tot el temps possible....Mentre que per a B, estimar estigui associat a mantenir un espai d’independència personal, a reservar moments de trobada amb l’altre però mantenint la seva pròpia vida...

        A estima a B? I B estima a A?

  I què passa quan A li diu a B: Tu no m’estimes, si m’estimessis faries......( allò que és equivalent a estimar en el seu propi mapa mental). 

  Tinc un amic que, en iniciar una relació de parella, va proposar de fer un llistat del que volia dir estimar per cada un dels dos, i després ho varen posar en comú; les divergències foren tan grans que van decidir deixar-ho!

  Així que si us sorpreneu fent servir en el vostre llenguatge, o al vostre cervell, algun d’aquests conceptes, o és el vostre interlocutor qui els utilitza, val la pena aturar-se a pensar:

    I què vol dir per a mi.... (estimar, odiar, fracassar, ajudar) .....?

    Com ho se que.... (estimo, odio, fracasso, ajudo)....?

    Què vol dir per l'altre...?

    Quin són els meus indicadors al respecte?