Festeig virtual

Publicat el 27 octubre 2012 per JOSEP MARIA

Que sóc un carrossa, ho veig sovint quan molts joves d’avui em comencen a tractar de vostè. A vegades me n’oblido de l’edat que tinc i no sóc massa conscient que és una edat considerable, encara que espero poder gaudir de la vida força temps encara, però qui sap. El món ha canviat molt al llarg dels anys i seguirà canviant molt més, però tinc la sensació que cada vegada evoluciona més ràpidament. Una de les coses que més ha capgirat les relacions humanes en els darrers anys ha estat això que hem denominat les xarxes socials. Com totes les eines de les quals ens hem dotat els éssers humans, les xarxes socials en si mateixes no són, des del meu punt de vista, ni bones, ni dolentes, simplement han obert un ventall de possibilitats que abans no teníem a l’abast. Permeten la comunicació ràpida a persones que estan allunyades en la distància d’una forma ràpida, han permès mostrar-nos al món amb molta més facilitat que no pas abans. Però també tenen, segons l’ús que en fem, aspectes que em sembla que no ens han fet evolucionar, sinó que ens han canviat les formes de relació a les que estàvem acostumats. Les xarxes socials ens han fer molt menys privats i ens han convertit en personatges públics a gairebé tots. La intimitat, com la teníem entesa fins ara, ha canviat. Estem exposats constantment davant dels altres perquè així ens hi hem exposat. Hem arribat al punt, fins i tot, de pensar que quan ens tirem un pet ho hem de comunicar a tothom. Simplement constato un fet, sense entrar a valorar-lo. Més que res, em serveix per a introduir el tema sobre el qual vull divagar.

Han canviat les xarxes socials la forma com els nostres adolescents es relacionen? Han canviat les formes com dos adolescents inicien i desenvolupen allò que abans en dèiem el festeig? Molt possiblement. Alguns detalls.

Antigament, ostres que malament sona aquesta paraula quan la fem servir en relació amb algunes experiències que hem viscut nosaltres, quan un noi estava interessat en una noia, feia mans i mànigues per a costar-s’hi com fos. La relació s’intentava intensificar presencialment per fer notar a l’altra persona que hi havia un interès cap a ella. En alguna ocasió, quan la timidesa ens barrava el pas, ens atrevíem a escriure una carteta que amb el pols tremolós li lliuràvem o la deixàvem caure a la boca d’una bústia de correus, amb ànsia, però també, amb aquell punt d’incertesa de pensar com la receptora rebria aquella missiva. Ens exposàvem a rebre una carabassa davant el nostre atreviment i ens feia una certa por per si seríem prou madurs per entomar-la. El fet d’haver de viure tota aquesta aventura de forma presencial ens situava en un estat d’ànim que es feia difícil de suportar. Seríem correspostos? Passarien de nosaltres? Ens ignorarien? Triomfaríem? Fins al moment d’aclarir el dubte la nostra vida estava pendent de si ens situaríem al cel o a l’infern.

Mentre esperàvem el resultat del nostre esforç, el cor ens bategava a cent per hora quan érem en presència de la persona per la qual ens sentíem atrets, les mirades s’entrecreuaven amb un aire de timidesa barrejada amb atreviment. Ens semblava estar en el pitjor dels calvaris, però no volíem deixar de passar-hi. Si el nostre intent tenia com a resultat el fracàs, ens esperava el turment, dies de mal humor, la nostra autoestima a nivells ben baixos i ens consideràvem els més desgraciats del món. Si, en cavi, el nostre intent reeixia, les portes del cel se’ns obrien de bat a bat. Començava, llavors, tota una aventura que no sabíem si ens duria a una relació interessant i intensa o al contrari, que la imatge que ens havíem fet de la persona aimada no es corresponia amb la realitat dura i crua. Començava una nova etapa digna de ser viscuda.

Avui en dia, em fa l’efecte que les coses han canviat molt. Les xarxes socials i internet hi tenen molt a veure. Tenim possibilitats de posar un anunci en una web com si ens vengéssim al millor postor. Sense tenir un interès per una persona determinada ens llencem obertament a veure si som capaços d’atraure l’interès d’algú. Per altra banda, si algú té interès per una persona en concret, les xarxes socials donen la possibilitat d’establir un tipus de relació virtual. Una relació virtual que es pot mantenir infinitament en aquest àmbit i que fa que dues persones que mostren un interès mutu siguin capaces d’aparèixer com a dos perfectes desconeguts quan estan en presència d’altra gent. Com dues persones virtuals, com dos avatars, que només són capaces de mantenir una relació en un espai virtual.

En altres casos, la xarxa social dóna la possibilitat de tenir un descarament que difícilment tindríem de forma presencial. Podem arribar a escriure coses que no ens atreviríem a dir en presència de l’altra persona. Es donen petons virtuals que de cap manera poden ser comparables als primers petons reals que fem a la persona per qui sentim un calfred cada vegada que la veiem. A més, això es pot fer amb diverses persones alhora, sense que impliqui cap mena de compromís per ningú. Fins i tot, diria que el concepte d’enamorament ha canviat. No sé si aquesta paraula ha caigut en desús o està desfassada. Enamorar-se, segons la freda descripció d’un diccionari, significa inspirar amor a algú, causar a algú un viu plaer de veure, sentir, etc. Inflamar-se d’amor per algú. Potser aquest concepte és més propi d’un altre temps, potser el romanticisme només ha quedat per als més vells. Seria una llàstima perquè qui no s’hagi enamorat mai ha perdut una de les capacitats més humanes que existeixen. En tot cas, tinc la impressió que els adolescents d’avui dia, parlo en termes generals, no tenen aquesta capacitat massa desenvolupada. Si més no, sembla que el volen viure més de forma virtual que no pas autènticament. Sembla que una relació no comença fins que creiem que ho coneixem tot de l’altra persona, o al contrari, comença sense que s’hagi despertat realment aquest interès real, com si fos igual la persona amb qui relacionar-se d’una forma especial. Sembla que en ambdós casos es vulgui minimitzar el risc. Potser hem estat massa sobreprotectors amb els nostres fills i els hem pintat una vida on el risc no existeix.

Bé, no és cap secret per a ningú que a mi aquesta etapa adolescent ja fa molts anys que m’ha passat. Però m’atreveixo a dir que no he perdut la capacitat d’enamorar-me. Segueixo tenint la necessitat d’enamorar i d’enamorar-me, perquè el que no és possible és enamorar-se d’un mateix, ni d’enamorar-se alhora de moltes persones. Si algú llegeix aquestes ratlles amb algun interès, malgrat les bajanades que s’hi diu, el convido a no perdre aquesta capacitat d’una forma real. És una capacitat que implica certa maduresa, no pas d’edat, sinó personal, encara que sigui un adolescent. Enamorar-se és, entre moltes altres coses meravelloses, apostar per algú sabent que podem perdre o guanyar. Sabent que la nostra aposta ens durà al cel o a l’infern d’una forma real, no pas virtual. I que llençar-se a aquesta aventura significa que som ben vius. Erich Fromm diu que sabem que estem enamorats quan “coneixem algú per qui ens sentim atrets i deixem caure, davant d’ell o ella, les barreres que ens separen dels altres.” I segueix “comencem a estimar quan deixem d’estar enamorats”. Perquè l’amor neix de la convivència, de compartir, de donar i rebre. Enamorar-se és trobar una persona meravellosa i l’estimem quan acceptem que no és perfecta, com tampoc ho ets tu. Diu Jorge Bucay: “Enamorar-se és estimar les coincidències. Estimar és enamorar-se de les diferències”.          

Publicat dins de Personal | Comentaris tancats a Festeig virtual

El Santa Úrsula de la Colla Joves Xiquets de Valls!

Publicat el 25 octubre 2012 per JOSEP MARIA
Santa Úrsula 2012. CJXV (Laia Solanellas)

No tenia pensat de fer cap escrit o petita crònica particular sobre el passat Santa Úrsula vallenc, però avui algun company m’ha preguntat si ja l’havia fet o encara no. Això m’ha obligat una mica a donar la meva visió de la gesta castellera que vam viure a Valls el passat dia 21 d’octubre, ni que sigui per correspondre a l’interès del company esmentat. Les meves cròniques no acostumen a ser cròniques normals o habituals, escrites per persones amb un estil i intenció totalment neutres. Jo, com tothom sap, sóc membre de la Joves vallenca i això em fa veure les coses des d’una òptica que no és neutra, però que intenta ser objectiva. Passats ja tres dies de borratxera castellera que encara perdura, he guanyat una mica de perspectiva per analitzar la nostra gesta amb certa distància. Anem a la feina, doncs.

Tothom sap quina va ser la nostra actuació. Podem buscar múltiples adjectius que intentin descriure-la, però cap serà capaç de descriure els sentiments d’alegria i satisfacció que hem viscut i que encara notem en les nostres cares i les nostres expressions. Els que em coneixen saben que m’agrada ser crític en les meves valoracions. Ser crític no és equivalent a ser negatiu. El crític és algú que es mira i observa els fets amb un esperit lliure, sense servilismes. Això és el que sempre intento fer, sobretot amb allò o amb aquelles persones que estimo.

Una de les coses que més han exalçat els membres de la Colla Joves Xiquets de Valls aquests dies es condensa en la frase: “Quan hi som tots, som imparables”! És cert. Aquest any hi hem estat gairebé tots en moltes i moltes places, no tan sols a Santa Úrsula. Al concurs i al Santa Úrsula potser ja hi érem tots, com voldríem sempre, però l’èxit de la Joves que es concentra en el mes d’octubre ha durat tot l’any. Cap plaça on ha actuat la colla s’ha quedat sense veure algun castell de vuit o de nou. Aquesta és una fita molt difícil d’aconseguir. Crec que ha estat una de les claus per arribar a l’octubre en un estat de forma envejable. Els fruits dels assajos es traslladaven a les places. L’execució dels castells millorava setmana rere setmana. Per mi, el resultat no ha estat cap sorpresa. Com que ho he escrit en les actuacions prèvies a les grans cites de l’any, la sorpresa per mi hagués estat no acabar l’any com l’hem acabat.

Què ha canviat de l’any 2011 a aquest any 2012 a la Colla Joves vallenca? Doncs algunes coses que no explicaré aquí perquè ja ha estat analitzat i debatut en el si de la pròpia colla. Fet i debatut enguany s’ha aconseguit una gran i majoritària implicació dels membres de la colla que per diversos motius no vam tenir l’any passat. Un altre factor importantíssim ha estat la canalla, peça fonamental del món dels castells. Una important renovació i un bon assaig. Una barreja de veterania i saba nova espectacular. Una canalla confiada i que ha transmès confiança a tota la colla. Poques caigudes, molt poques, tenint en compte els castells realitzats, concretament cinc caigudes de les quals en només una el castell ha quedat en intent. Una canalla que ha tirat sempre amunt i que només tira avall quan es descarrega el castell. Tot plegat és fruit d’una acurada planificació de la temporada que, lluny de deixar-se emportar per disgustos en veure’ns desplaçats d’algunes places, ha anat progressant en un crescendo molt ben calculat en el tempo de la temporada. Les coses no passen per casualitat, ja ho he dit diverses vegades. No som fruit de la sort, ni de la improvisació. Som fruit del nostre treball i de les nostres aspiracions, basades en la confiança que tenim en les nostres pròpies possibilitats. Tothom faria bé de no oblidar que som fills de la Muixerra, de la Colla Nova, de la Roser i dels Menestrals. El nostre gran èxit es basa en el domini que hem tingut en decidir el que tocava fer a cada moment, en cada instant de la temporada. Sense deixar-nos emportar per les presses, però sense encantar-nos i fer el que tocava a cada moment. Això ens ha permès sobreposar-nos als pocs entrebancs que hem tingut i que en res ens han influït.

Avui, doncs, l’orgull de ser de la Joves està molt alt. Ara toca assaborir l’èxit que ens pertany a tots, des de la canalla, als que pugen a cada castell, als que van al folre, baixos, crosses, agulles, homes de darrera el baix, daus, primeres mans, pinya, els que van al final de la pinya, pares de la canalla, etc. I no podem deixar de recordar als que han tingut la responsabilitat de gestionar tot aquest potencial humà.

No vull acabar aquestes ratlles sense ressaltar algun aspecte que tenim l’obligació de millorar. Ara hem de recuperar la constància que la nostra colla va demostrar al llarg dels anys vuitanta i noranta del segle passat i fins a començaments del segle actual. Una constància que ens ha mancat els darrers anys. Hi ha un crit de la Joves que fem sovint amb una intenció positiva que vol dir que som el que som i ningú ens hauria de menysprear. És aquell crit que diem: ”No estaba muerto, estaba de parranda”! Entenc aquest crit, però ara el voldria aprofitar per girar-lo una mica. La Joves de Valls té la capacitat per poder fer que aquest crit passi a millor vida. Vull dir que el que hem de fer és no anar-nos-en de parranda. Crec que estem en condicions per fer-ho. Hem assentat unes bases que si som capaços de consolidar-les, ens permetran mantenir aquesta regularitat que hem tingut en el passat i que tenim a les nostres mans de recuperar. Si ens ho proposem, estic segur que mantindrem l’aconseguit enguany i augmentarem el nostre ventall casteller. Hem d’aconseguir que cap mitjà de comunicació digui que “els diables vermells han tornat”, sinó que diguin que mai han marxat.

En fi, ara, finalitzada pràcticament la temporada, encara que ens queden dues actuacions, és hora de fer com els bons comensals. Hem tingut un equip a la cuina que ha preparat un bon àpat, uns comensals que han sabut valorar els plats cuinats amb tanta exquisidesa, i ara, tots plegats, cuiners i comensals, ens hem de prendre el temps suficient per assaborir el que hem estat capaços de construir i degustar. Comentem, revivim tots i cadascun dels moments viscuts. Com un bon sommelier, siguem capaços de degustar un bon vi, tenint en compte que en el nostre cas, tenim avantatges sobre els sommeliers; aquests busquen i degusten els matisos d’un bon vi des de l’òptica del consumidor, nosaltres ho podem fer des d’una doble òptica, la del consumidor, però també la del productor. És temps de satisfacció, de passar pel nostre paladar el fruit del nostre treball.

Enhorabona a tots i totes, Joves Xiquets de Valls!            

Publicat dins de General | Comentaris tancats a El Santa Úrsula de la Colla Joves Xiquets de Valls!

Estils castellers!

Publicat el 23 octubre 2012 per JOSEP MARIA

Colla Joves Xiquets de Valls – 4 de 8 a El Vendrell – 14.10.2012(fotografia d’Aura Austen)

Feia molt de temps que tenia ganes d’escriure un petit article com el que avui publico, però no trobava mai el moment, ni l’ocasió. Com que els exemples sobre els quals em basaré seran xiquets de la meva colla, o sigui la Joves Xiquets de Valls, requeria que aquests gaudissin d’un mínim de bon humor per acceptar aparèixer com a models del que tot seguit descriuré. Ara, després d’haver gairebé culminat la temporada 2012 i el Santa Úrsula espectacular que la colla hem fet, em sembla que és el moment oportú per trobar aquest mínim de bon humor que estava esperant. Tot i que m’hagués agradat acompanyar fotogràficament l’escrit amb il·lustracions individualitzades, l’acompanyo amb aquest quatre de vuit executat a la perfecció en la passada fira de Santa Teresa del Vendrell en què surten els models en què m’he basat. A més, aquest castell era el preludi del quatre de nou sense folre que vam exhibir a la plaça del Blat. Així, doncs, em llenço.

El tema sobre el qual volia escriure té relació amb les diferents posicions i estils que podem observar en els diferents components d’un castell. En el cas que em servirà d’exemple, els Joves Xiquets de Valls, em sembla que podríem començar dient que podem trobar estils tan diferents en nombre com xiquets i xiquetes hi ha a la colla. Uns estils els podríem encasellar dins una ortodòxia més o menys estandarditzada i uns altres s’allunyen progressivament d’aquesta ortodòxia. He arribat a la conclusió que tots els estils poden ser acceptables, tots poden ser més o menys vàlids, de fet, tots els xiquets i xiquetes de la Joves vallenca són excel·lents castellers, i per tant, abusaré del seu bon humor per tal que acceptin una certa caricaturització de la posició i estil que prenen dalt del castell. Particularment, diria que tots ells tenen una primera preocupació que els fa triar el seu estil. Diria que la primera preocupació sense excepció és la de trobar-se còmodes en el castell i adopten un estil que els permeti treballar en òptimes condicions dalt del castell. Per tant, la primera conclusió,  que en trec i que no és dogma de fe, és que el prioritari per a cada un dels estils té un pèl d’egoïsme. Però és un egoïsme necessari i imprescindible que reverteix en benefici del conjunt del castell i de la colla. Aquesta seria la meva primera conclusió.

Dit això, diria que, sense deixar de banda el que acabo de dir, tot i només haver fet tres castells en la part troncal del castell (2 de 6, 4 de 6 i 4 de 7), hi ha uns estils que m’agraden més que d’altres. Sobretot des d’una visió estètica i des d’una òptica teòrica des de la qual unes posicions dominen més els moviments que provenen des de la part alta del castell o de la baixa i que amorteixen els moviments , tot evitant transmetre el problema cap baix o cap dalt. Hi ha estils que amorteixen aquests moviments absorbint-los un mateix i altres estils que fan aquesta tasca més difícil. Anem a descriure alguns estils. Demano sentit de l’humor als interessats, el que descriuré tot seguit està fet des del major respecte i amb el major dels “carinyos” per tothom.

Comencem.

Estils prenent com a models a membres de la Colla Joves Xiquets de Valls, tot ells grans castellers:

Estil “Miquel”: Cames exageradament separades, semi-flexionades i braços i colzes lleugerament aixecats. El Miquel té una explicació per aquesta posició, però que no m’atreveixo a reproduir perquè crec que queda per a consum intern de la colla. Les cames tan obertes queden lluny de l’estàndard tradicional, però la trajectòria del Miquel demostra que el seu estil és prou efectiu.

Estil “Edu”: Cames semi-obertes o semi-tancades, semi-flexionades, braços i colzes aixecats. És un estil a cavall de l’ortodòxia tradicional i l’heterodòxia. Tan efectiu com l’estil anterior i sobradament contrastat al llarg dels anys de castells que porta a les espatlles, malgrat la seva joventut. És un estil que s’acosta al tradicional, sense ajuntar, però els genolls.

Estil “Xavi”: Un estil peculiar i propi. Cames més aviat obertes, no ben bé flexionades, sinó adoptant una posició adequada per la característica principal del seu estil, que és treure el cul enfora adoptant el seu cos una postura flexionada de cintura cap amunt. Qui no conegui el Xavi podria pensar que el seu estil el faria plegar-se cap endavant, però res més lluny de la realitat. L’estil Xavi és inamovible, un cop adoptada la seva posició, no la varia gens ni mica. Diria que és l’estil més allunyat de l’ortodòxia, però la seva efectivitat està fora de tot dubte, encara que no sé si massa castellers el podrien adoptar.

Estil “Xènia”: S’acosta a la imatge que tinc de la posició tradicional. Cames lleugerament flexionades, genolls junts, braços i colzes aixecats. Diria que l’allunya una mica de l’estil tradicional el culet una mica enfora, sense arribar a l’estil “Xavi”. Els genolls junts els utilitza per jugar amb ells, tot avançant-ne un o altre en funció del moviment del castell. Això, a vegades, dóna la sensació d’un petit gir de cintura cap amunt en consonància amb el joc de genolls.

Segur que hi ha molts altres estils a la colla, però aquests diria que són els més característics. La majoria de xiquets i xiquetes de la Joves es podrien encasellar en algun d’aquests estils amb petites variacions, essent el més peculiar i gairebé irrepetible l’estil “Xavi”.

En teoria, penso que les posicions de les cames són prou importants, sobretot pel què fa a la posició flexionada dels genolls. Penso que l’obertura més exagerada o menys té una importància relativa per al castell, però la posició més o menys flexionada dels genolls la trobo més important. Unes cames lleugerament flexionades em sembla que tenen la capacitat d’amortir i absorbir els moviments que es produeixen en els pisos inferiors o superiors evitant que aquests moviments es transmetin cap a la resta del castell. Això implica un esforç personal suplementari, però que reverteix en la seguretat del castell. Un altre aspecte seria la posició dels braços i colzes més o menys enlairats. Posar les espatlles lleugerament aixecades amb els braços em dóna la sensació que permet encaixonar millor els peus del qui es porta a damunt. Això però pot dependre de la constitució física de cada casteller, la llargada dels seus braços en relació a qui porta al costat, etc.  

Bé, aquest ha estat un exercici que he volgut fer com a un petit divertiment i que no és pas cap tesi doctoral i que possiblement no tingui cap mena de fonament. Però una temporada com la que hem fet aquest 2012 m’ha permès prendre’m la llicència d’escriure desacomplexadament sobre aquestes coses amb la seguretat que cap de les persones que he utilitzat com a models se m’empiparà, sobretot perquè queda claríssim que tots i cadascun d’ells són xiquets i xiquetes de la Joves de Valls que ho han fet tot en aquest noble art de fer castells i són unes grans persones.

 

Publicat dins de General | 1 comentari

Carta oberta a la mare d’una Jove Xiqueta de Valls!

Publicat el 18 octubre 2012 per JOSEP MARIA

Així com pocs dies abans del concurs de castells de Tarragona vaig fer una carta oberta a la meva filla, xiqueta de la colla Joves Xiquets de Valls, avui vull fer el mateix a la meva dona, una mare d’una Jove Xiqueta de Valls. El contingut de la carta a la meva filla es basava en la confiança que jo tenia en la consecució dels castells que la colla es proposava de fer a la plaça tarragonina. També posava èmfasi en el fet que la meva petita era una part minúscula del castell, no pas la més important, perquè la part més important d’un castell no són els seus components, sinó la construcció col·lectiva d’una figura plàstica bellíssima i viva entroncada en una cultura festiva originada a la nostra ciutat i que avui ha esdevingut ensenya d’un país. Per tant, la valoració d’un castell no prové d’una de les seves parts, sinó de la seva totalitat, independentment dels seus membres.

Ara, un cop passat el concurs, ens arriba la diada més important per nosaltres. Som part de la història vallenca. Som perpetuadors dels nostres avantpassats que van iniciar el noble art de fer castells. Saps que Santa Úrsula és la culminació de tota una temporada per a les colles vallenques. És la diada per excel·lència. Per a un vallenc o vallenca no hi ha res comparable. Ni cap concurs pot ser comparat amb un Santa Úrsula per a nosaltres. Ni cap altra festa on s’hi hagin fet grans castells, ni que els hi hàgim fet nosaltres. Narcís Oller en la seva prosa feia poesia dels castells. Sense pudor, però tampoc sense pedanteria, m’atreveixo a dir-te que l’ànima dels castells només es pot sentir a Valls i esclata a la fira de Santa Úrsula. Tu que ets vallenca d’adopció i no d’origen, em sembla que també ho has copsat. N’has viscut moltes de santes úrsules castelleres, però aquesta d’enguany et serà molt especial. Si les coses van com han d’anar, la teva filla s’enfilarà en tots els castells que farem a la plaça del Blat. Aquest fet no treu el que he dit al començament, l’important serà els castells que hi farem, però ningú s’ha d’estranyar que per tu, com per tots nosaltres, aquesta serà una diada especial. Si a més, tenim en compte els castells que hi pensem fer, estic segur que el viuràs amb molta intensitat, i crec que ningú no se’n sorprendrà. Com tu, altres mares passaran pel mateix tràngol.

T’ha costat acceptar que la teva filla hagi triat fer castells. T’hagués agradat mot més que hagués seguit dedicant-se a fer atletisme o natació, o teatre. Però ella ha preferit els castells i ha decidit seguir la tradició familiar i fer-los amb la nostra colla, la Joves Xiquets de Valls. El teu caràcter no t’ajuda a mirar els castells amb tranquil·litat. Nerviosa com ets, ara s’hi afegeix el patiment particular. Patiment natural, per altra banda. Però tu no ets masoquista. Saps, i has pogut comprovar, que és un patiment que fàcilment es converteix en esclat de joia, en plor a llàgrima viva d’alegria, com et va passar al passat concurs de Tarragona. Veure enlairar-se el majestuós Cinc de Nou va fer que el teu cor accelerés el seu batec a límits insospitables, però també saps que en veure com es descarregava el sofriment amb el qual el vas viure es va transformar amb una alegria immensa que va arrencar-te unes llàgrimes que vas compartir amb la teva altra filla, com dues magdalenes ploràveu d’alegria abraçades i saltant de joia. Alliberada!

Allò, però, ja ha passat. Ara hauràs de tornar a passar pel mateix procés. La satisfacció i alegria de la teva filla et demanarà que tornis a patir per uns moments, a ningú no li agrada patir, però sé que ho suportes perquè saps que el teu sofriment és part de l’alegria de la teva filla. Sovint, perquè els nostres fills gaudeixin a plaer i satisfacció, cal que els pares patim d’una manera o altra. Saps que per Santa Úrsula repetirem algun dels castells que vam fer a Tarragona, també sap que intentarem el repte de millorar el que allà hi vam fer. Les meves paraules no t’estalviaran cap d’aquests moments, però et diré el mateix que li vaig dir a la nostra petita. El repte és difícil, no cal amagar-ho, però arribem a plantejar-nos aquest repte perquè tenim la confiança suficient per creure que podem vèncer aquest repte amb garanties. La sort i la incertesa formen part del repte, són castells que demanaran el bo i millor de cadascun dels membres de la colla. Però no som suïcides, farem allò que creiem que estem preparats per fer, allò pel qual hem lluitat durant mesos, corregint-nos, millorant-nos, consolidant la feina ja feta. No farem res que abans no hàgim ja fet. Alguns pujaran en castells que havien fet de més petits, altres més joves, i per alguns serà el primer cop. Pinya, folres i components dels diferents pisos serem una sola cosa, un sol cos. Veure la teva filla allà dalt te’ls farà especials. Mira-te’ls amb la mateixa il·lusió que hi posarà la teva filla. Viu-los com ella els viurà i estic segur que el patiment serà tan transitori com eterna serà la teva i la seva alegria. No et vull amagar, però, que també hi ha la possibilitat que la sort no ens somrigui, però a la sort li deixarem una part ben petita per tal que no afebleixi la nostra confiança.

I acabo citant Narcís Oller: “La plaça en pes féu un esclat de joia, tots els cors s’eixamplaren, atronà l’espai un aplaudiment universal.”  Confiant en aquest moment aniràs a la plaça del Blat per gaudir amb tots nosaltres i amb ta filla d’aquest moment. Per ella!      

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Carta oberta a la mare d’una Jove Xiqueta de Valls!

Euskal Herria i Catalunya!

Publicat el 18 octubre 2012 per JOSEP MARIA

Avui tenim una interessant entrevista a Antoni Batista, professor de la URV, al diari electrònic Vilaweb (http://www.vilaweb.cat/noticia/4048149/20121018/antoni-batista-otegi-fos-carrer-guanyaria-eleccions.html ). La setmana passada Nació Digital publicava una entrevista interessant a Arnaldo Otegi on feia un interessant repàs a l’actualitat del seu país (http://www.naciodigital.cat/noticia/47691/arnaldo/otegi/hem/anar/cap/euskal/herria/nou/estat/europa)

Tot plegat em porta a pensar en la importància que ja en l’actualitat té la persona d’Arnaldo Otegi com a forjador de l’evolució de l’esquerra abertzale cap a paràmetres plenament democràtics i que, sens dubte, acabarà portant Otegi a la presidència basca. Crec que un dels mèrits d’Otegi és haver sabut fer des de força temps enrere una correcta lectura de la realitat basca i que l’ha dut a elaborar un discurs encaminat a superar el conflicte basc. Crec que arribarà el dia que els ciutadans bascos reconeixeran el paper d’Otegi enlairant-lo a la màxima responsabilitat política del seu país. L’estat espanyol i el seu sistema judicial estan reforçant encara més la seva figura mantenint-lo a les presons espanyoles. Quan en surti, que en sortirà, serà el seu moment.

De les entrevistes que he llegit, i que he enllaçat, vull fer menció d’algunes coses que els catalans hauríem d’aprendre. Jo no sóc dels que s’han emmirallat en el País Basc, com sí que han fet molts dels partits independentistes catalans, sobretot els més marginals. Les realitats catalana i basca són prou diferents i cadascuna d’elles ha de seguir el seu propi camí. Sempre, però, m’ha interessat conèixer i comparar l’evolució del nacionalisme d’un país i altre. Sortosament per a nosaltres, la violència no ha arrelat, ni ha estat una via acceptada per la majoria de la ciutadania catalana. Això ens ha permès no tenir integrat el com solucionar els efectes d’aquesta violència que sí que han de tenir ben present al País Basc. Aquest és un factor que ells no poden passar per alt i que contamina, en certa manera, tot el debat. En certa manera, sempre m’ha interessat tot procés internacional encaminat a l’emancipació nacional dels pobles i en aquest context el País Basc i Catalunya han acaparat la meva atenció.

Aquest diumenge hi haurà eleccions basques en les quals gairebé dos terços dels escons podrien ser ocupats per representants de partits sobiranistes, segons apunten les diverses enquestes. El PNB guanyarà, entre altres coses, perquè Otegi encara és a la presó. I tothom coincideix en què EH-Bildu ocuparà la segona posició. A una persona de la meva trajectòria li agafa una certa enveja el fet que l’esquerra basca hagi estat capaç de formar una àmplia coalició electoral que els portarà a quotes mai vistes fins ara. Diu Antoni Batista que l’ha sorprès com es va ventilar en un dia la possibilitat de bastir una coalició de l’esquerra independentista catalana. A mi no m’ha sorprès gens ni mica. La sorpresa és que s’hagués pogut concretar. Entre altres coses, perquè jo crec que els que es van reunir per a intentar-ho en una iniciativa que va sorgir d’ERC, no eren precisament partits que jo englobaria com d’esquerres. Uns que no hi van assistir estan encara en un estadi de pensar que ells sols són els que representen la puresa de l’independentisme d’esquerres. A més, tenien ja pensat de presentar-se per primera vegada a les eleccions catalanes i no tenien cap ganes de fer-ho dins una coalició. Els altres, crec que van acudir a la reunió sense gaires ganes més d’arribar a un acord.

Vist aquest panorama, crec que qui realment representa l’esquerra independentista catalana en aquest moment és ERC. Crec que en un futur aquesta representativitat es podrà veure ampliada, però ara per ara, crec que ERC és qui representa millor aquest espai ideològic. A les CUP, i ho dic sense cap animadversió, crec que els falta maduresa política i abandonar certes actituds que recorden les de l’esquerra abertzale de fa vint anys. Penso que necessiten evolucionar i llegir la realitat catalana d’avui dia. Evidentment em puc equivocar en la meva apreciació, però sóc honest en la manera d’expressar-ho.

Crec que les eleccions catalanes podrien representar un revulsiu per al país. Un socialisme debilitat a Catalunya pot representar que emergeixi una nova esquerra nacional sense embuts, ni complexos. En aquests moments el lideratge d’Oriol Junqueres s’hauria de veure refrendat per la ciutadania de Catalunya. Aquells que creguin en l’honestedat de les paraules d’Artur Mas, farien bé de reforçar el lideratge de Junqueres perquè és la garantia que Mas no torni a jugar el paper que millor ha representat el seu partit, el de fer la puta i la ramoneta altra vegada. Els partits no són, ni han de ser, res més que instruments al servei d’un projecte d’un país. I el projecte d’un país que implica la sobirania no es pot deixar en mans d’un sol partit que podria tenir la temptació de pensar que més que un instrument és un subjecte en si mateix.   

    

Publicat dins de Catalunya, General | Comentaris tancats a Euskal Herria i Catalunya!

Un concurs memorable!

Publicat el 8 octubre 2012 per JOSEP MARIA

Una crònica del concurs de Castells de Tarragona celebrat ahir diumenge, dia 7 d’octubre, no pot començar sense una sincera felicitació als guanyadors del concurs. Per tant, començo felicitant els Castellers de Vilafranca pel seu triomf i, sobretot, pels castells amb els que van obtenir la primera posició. Essent la meva crònica una visió del concurs des del punt de mira d’un xiquet de la Colla Joves Xiquets de Valls, ja comprendreu que posi èmfasi, per damunt de tot, en la meva colla. Això, però, no treu que faci un reconeixement a la colla vilafranquina pels castells realitzats, sobretot pels dos darrers, un dos de vuit al qual tenen les mides perfectament preses i un quatre de nou sense folre que se’ls havia resistit fins ara i que ahir van executar completament d’una forma extraordinària. Els vilafranquins van seguir fil per randa el programa que tenien preparat, cosa que en un primer moment, i després d’haver-los caigut el pilar en el primer castell, no sé si estratègicament hagués estat millor fer una petita variació en l’ordre dels seus castells. Però això és una cosa molt subjectiva i opinable, i després de tot, supèrflua.

En segon lloc, vull ressaltar l’alt nivell que en línies generals viu el món casteller. Ho hem pogut constatar al llarg de tota la temporada i ho ha certificat la jornada doble del concurs. Un nivell molt alt tant en la jornada de dissabte, com en la diumenge. En aquest sentit, és de ressaltar, també, que els castells han anat guanyant seguretat en els intents que fan les colles. Poca llenya i fins i tot en la majoria de castells que no s’assoleixen s’asconsegueix desmuntar-los sense fer llenya. Crec que és un detall digne de ser ressaltat.

I anem al més particular. La Colla Joves Xiquets de Valls va estar impecable. Va seguir un programa establert que els va permetre finalitzar la seva actuació en tres rondes. Per tant, un concurs molt ben plantejat estratègicament i que feia palès que aspirar a la segona plaça no era cap quimera. No ha estat fruit de la casualitat. La temporada de la colla és impecable i això s’ha reflectit en el concurs. Quatre caigudes en tota la temporada, de les qual només una el castell no es va carregar, concretament el Nou de Vuit del Firagost. Les altres dues caigudes van ser en el primer Tres i Quatre de Nou de la temporada i la darrera en un incident en un Tres de Vuit a la Torre de l’Espanyol.

Una colla que des de la primera actuació ha fet sempre algun castell de vuit, cosa que si la memòria no em falla, no havíem fet mai, i en moltes castells de nou. Més castells de nou que mai. Tot això fruit d’un treball seriós en els assajos de tota la temporada i havent treballat per aconseguir la consolidació del segon assaig intersetmanal. En això encara ens queda una mica de feina més per fer, però anem pel bon camí. Si ho aconseguim, i aconseguim més implicació, encara, per part de molts dels nostres xiquets, m’atreveixo a augurar una nova època gloriosa per la nostra colla. Tot plegat ens ha dut on estem i ha donat confiança a una canalla que, en bona part, estrenaven temporada, acompanyats de altres criatures més veteranes.  Res doncs ha estat fruit de la sort.

Sense tenir en compte l’actuació d’ahir, em sembla que deixa en bastant mal lloc a algunes persones que des de programacions de festes majors o des de mitjans de comunicació sembla que han mostrat un desconeixement total de la grandesa d’aquesta colla. Fixar-se, com ells han fet en una temporada no gaire reeïxida, com va ser la de l’any passat i no valorar la història i les gestes de la Joves vallenca, em sembla que els han deixat amb el cul enlaire i amb un pobre coneixement de la història de la Joves, en la seva capacitat de reacció i en el potencial, que una temporada dolenta no amaga a un bon coneixedor del fet casteller. Si hi afegim l’actuació de la Joves ahir a Tarragona, crec que encara queden més malament.  

No faré més sang amb això, però que s’ho facin mirar! Ahir la Joves vallenca va ser el que sempre ha estat, una de les colles més competitives del país. Els seus castells els va executar amb seguretat i solvència. Ahir l’orgull vermell era a flor de pell. Esperonats com només ells saben estar en les grans ocasions, van enllestir en tres rondes els castells suficients per assegurar-se la segona posició. I m’atreveixo a augurar que en poc temps estarà en condicions de disputar la supremacia als vilafranquins. Cal millorar algun aspecte, cal tenir el pilar, seguir treballant, i tot arribarà.

I un últim apunt de caire local. Cap ciutat com Valls té dues colles com les dels Xiquets de Valls. Una ciutat relativament petita amb dues colles que són al cim del món casteller i que hi seguiran sent i tornaran a dominar-lo. Temps al temps. Felicitats Colla Joves i no estarà de més que feliciti també la Colla Vella pel segon lloc compartit. Ens espera un gran Santa Úrsula que qui estimi els castells no es pot perdre.

Publicat dins de Catalunya, Valls | Comentaris tancats a Un concurs memorable!

No passa res!

Publicat el 5 octubre 2012 per JOSEP MARIA

Lamento de tot cor que la reunió d’ahir de diversos partits sobiranistes per tal d’explorar la possibilitat de fer una coalició electoral de cara a les eleccions al Parlament de Catalunya del mes de novembre no reeïxís. Però també he de ser sincer i dir que les meves esperances d’èxit en aquest sentit eren més aviat minses. Fer una coalició electoral no es fa en un dia. Necessita temps. Establir acords sobre molts punts i molt diversos. Representativitat prèvia de cada una de les forces, funcionament postelectoral de la coalició, programa, full de ruta, confecció de llistes a cada circumscripció, etc. Tot això necessita temps, ne ens enganyem. No demanem als altres el que nosaltres tampoc seríem capaços de fer en un dia i a correcuita.

Ara, més que mai, adquireix més importància aquella proposta que deia que els partits que volen la plena sobirania nacional del nostre país ho explicitin en els seus respectius programes. La creació del nostre estat és un objectiu que necessita passos ferms i segurs, que consolidin la nostra posició davant la comunitat internacional, l’autèntica avaladora de les nostres aspiracions. Dels grups que es van reunir ahir, alguns volen la independència per demà mateix i amb presses correm el risc de no fer els passos necessaris que consolidin les possibilitats reals d’aconseguir-ho. Si volem córrer podem esguerrar-ho tot.

Només cal que mirem l’èxit social de l’ANC (Assemblea Nacional Catalana). No es va constituir en quatre dies. S’ha treballat durant molts mesos, sense presses, però sense pausa. Això va donar com a resultat la gran manifestació del passat onze de setembre. I el més important, la possibilitat real que hi hagi una majoria social favorable a la constitució del nostre propi estat. És un exemple a seguir. Si l’ANC es volgués constituir en una oferta electoral, estic segur que sorgirien veritables problemes dins el seu si. La seva virtut ha estat sumar persones de sensibilitats diferents, de procedències diferents i d’ideologies diverses. En el moment que es proposés de convertir-se en una força política, la cosa s’esguerraria. Per tant, que segueixi amb la seva feina, una feina que ha sumat una part molt important de la població de Catalunya i que ha forçat alguns partits a posicionar-se sobre els seus objectius nacionals.

Per tant, tot i lamentar el fracàs enla reunió d’ahir, no ens estripem les vestidures. Algunes de les forces que es van reunir ahir encara són a temps de bastir una coalició sobiranista d’esquerres i centre-esquerra. Jo em quedo amb diversos fets. El partit majoritari dels que ahir es van reunir va tenir la iniciativa de reunir-se amb tots els altres. Un dels partits va començar a posar condicions prèvies a la reunió. El partit convocant les va acceptar en pro de l’objectiu. Això em mereix alguna reflexió envers la veritable intenció de cada un dels assistents. Crec que mentre els uns buscaven un resultat positiu, altres buscaven erosionar el convocant. Fets com la fundació d’ERC l’any 31 del segle passat, passen una vegada a la vida. Però en el seu èxit hi havia homes de gran talla que van saber trobar punts en comú en els diversos grups republicans del moment i que van ser capaços de veure l’oportunitat històrica que se’ls obria. En el moment actual, crec que no hi ha la mateixa alçada en les diverses forces polítiques que es reclamen independentistes. Veig en el lideratge d’ERC, en concret en l’Oriol Junqueres, un home d’aquesta talla, però no la veig en altres llocs, sóc sincer respecte al meu pensament.

S’ha intentat i no s’ha aconseguit. Animo a qui realment cregui que seria una bona opció seguir intentant-ho, que no defalleixi. Si no pot ser, tampoc s’acaba el món. El temps no juga a favor, però cal seguir sumant tothom que es pugui. Però el més important, com ja he dit, és que el proper parlament representi l’auge social de l’independentisme. Que cadascú pensi en qui representarà millor el sentiment general del poble i qui recull millor el seu pensament que mai sol ser unidireccional. Serà una qüestió de confiança. Particularment ho tinc molt clar. El president Mas em mereix tot el meu respecte, la seva evolució és enorme, però no em refio ni un pèl del seu partit i encara menys de la seva federació. Recolzaré qui crec que està en millors condicions per ser un col·laborador exigent que no permeti abaixar ni un mil·límetre el llistó nacional que Mas proposa. I aquest, per mi, no és altre que l’Oriol Junqueres, una persona intel·ligent, amb contactes internacionals sòlids fruit del seu pas pel Parlament Europeu, que ha sabut integrar sensibilitats i persones molt diverses en el seu poble, del qual és alcalde, i que ha intentat fer-ho ara en la reunió que es va celebrar ahir. Crec que és la persona que encarna el meu anhel de llibertat i que mereix el meu suport perquè no claudicarà en defensar fins al final una estratègia política d’aliances internes i externes de cara a fer realitat el que molts volem, que Catalunya sigui el nou estat d’Europa que necessitem.        

Publicat dins de Catalunya, Personal | Comentaris tancats a No passa res!

Carta oberta a una Jove Xiqueta de Valls!

Publicat el 3 octubre 2012 per JOSEP MARIA

Hola, maca, aquest diumenge tenim una de les sortides més importants de la temporada,  el concurs de castells de Tarragona. Vas començar a anar a la colla a finals de l’any 2010. Des de ben petita que els havies vist a la plaça del Blat i força aviat et va agafar la dèria de fer-ne. Jo, però no vaig reaccionar amb rapidesa. Tu saps que t’il·lusiones ràpidament per moltes coses i molt variades. No volia que els castells fossin una altra d’aquestes coses de les quals després te’n cansessis ràpidament. Vas seguir insistint i va arribar el moment de fer el primer pas. Et vaig acostar a la meva colla. Et va agradar. Des del primer moment vaig intentar explicar-te que els xiquets i xiquetes que formem part d’una colla no som altra cosa que una peça dins l’engranatge col·lectiu de la colla. No és una activitat individual en la qual hagués de prevaldre les ànsies de protagonisme per damunt dels interessos col·lectius. T’havies de carregar de paciència i persistir en les teves ganes, si és que aquestes eren reals. Calia paciència. Em vaig posar d’exemple. He fet una mica de tot a la meva colla al llarg de més de trenta anys, però mai m’he cregut imprescindible enlloc i fins i tot mai m’han hagut de dir ara no aniràs aquí, sinó que jo mateix he anat encertant els moments en que calia deixar pas a altres persones amb la mateixa o més il·lusió que la meva. Per tant, la colla no era un instrument per a les teves ànsies de protagonisme, sinó que tu t’havies de posar a disposció de la colla per al bé col·lectiu. Vas tenir paciència; gairebé durant un any vas estar assajant i cap a finals de temporada vas començar a fer algun castell de set. La temporada següent vas fer un salt qualitatiu, castells de vuit i de nou, gairebé tots de cop. Estaves satisfeta. En els castells hi ha motius suficients per estar satisfet, personalment i col·lectiva. Però el col·lectiu sempre ha d’estar per damunt de l’interès personal, de les ganes de satisfer el propi ego. M’agrada la teva personalitat. Quan et vas veure apartada d’algun castell no vas desinflar-te, ni suplicar que et fessin pujar. Quan et vas veure sotmesa a una intervenció quirúrgica vas ser pacient a recuperar-te i no vas defallir.

Ara arriba el concurs de castells, hem fet una molt bona temporada fins ara, i estic convençut que això es reflectirà en el concurs. No sé en quins castells pujaràs, tampoc és massa important. La colla és el que importa. Tu estaràs a punt, com la majoria de nosaltres. Tan sols et demano concentració i molta il·lusió. Serà un esforç col·lectiu que estarà sotmès als capricis de la sort, aquest factor també hi juga la seva part. L’èxit i el fracàs caminen sobre una fina línia que pot decantar-se cap a una banda o cap a una altra. Però això no és massa important. Formes part d’una colla bicentenària que les persones de diferents generacions han perpetuat al llarg dels segles. La nostra grandesa no depèn d’un resultat o d’una posició. El que vull és que segueixis fruint dels castells com estàs fent. Una activitat que forma part de la nostra cultura, que ha estat capaç d’expandir-se per tot el nostre país i més enllà.

El més important de tot és que tu segueixis creixent com a persona, que sàpigues estar a l’alçada per afrontar l’èxit i el fracàs. Gaudir de l’èxit sense humiliar ningú. D’això no tinc cap mena de dubte que ho sabràs fer. Et conec i sé que no tens malícia, ni enveges, ni gelosies. També caldrà estar preparada per superar algun entrebanc, algun fracàs. La nostra grandesa, la teva grandesa com a persona, no dependrà d’un resultat. Sé que sabràs felicitar qui ens superi i que ho faràs de cor. Potser amb una mica de ràbia, però que no dirigiràs envers ningú. Estic orgullós de la teva maduresa, petita com encara ets.

Pensa que passat el concurs, la temporada segueix. Als vallencs encara ens queda la traca final, el nostre Santa Úrsula. Un Santa Úrsula que hauràs d’afrontar amb el mateix esperit. Som part d’un univers i d’un món que tu i jo volem millor, i els castells dels xiquets són un bon instrument per créixer individualment com a persones i de forma col·lectiva, com a part d’aquesta evolució i progressió que tots volem.

Així, doncs, filla meva, pit i amunt. Amb serenor, amb confiança en tu mateixa i en tots els altres xiquets i xiquetes, i en un perfecte equilibri entre el cap i el cor, seny i rauxa. Sempre tenim un moment per a cada cosa. La teva mare, la teva germana i jo mateix serem a baix, patint una miqueta, però amb molta confiança. Aquest diumenge ha de ser un dia per gaudir i estic segur que tots nosaltres el gaudirem en plenitud.

Publicat dins de Catalunya, General, Personal, Valls | 1 comentari

De boicots i altres riscos!

Publicat el 26 setembre 2012 per JOSEP MARIA

Una de les coses que sempre planen la seva ombra quan parlem del nou estat català és el tema econòmic. Per una banda la subsistència del propi nou estat, per altra banda, la conseqüència sobre l’economia de les empreses catalanes. En aquest segon àmbit, hem conegut boicots espanyols i els hem superat. Hi ha aquell axioma tan vell que diu que el capital no té pàtria. Segurament això és cert a mitges.

Personalment, crec que l’economia catalana és prou dinàmica com per vèncer el repte que suposa situar-nos directament al món. Fabriquem productes de qualitat, tenim bons departaments de recerca i desenvolupament, empreses de primer ordre com Grifols, per posar un exemple. Que algunes empreses catalanes poden tenir dificultats en un primer moment per una excesiva dependència del mercat espanyol és possible. Que moltes altres empreses tenen el seu futur assegurat per la internacionalització dels seus mercats, també és cert. Directius de Freixenent, per posar un altre exemple, han dit que el seu mercat és el món i que davant un hipotètic boicot dels consumidors espanyols el que no venguin a aquell mercat ho vendran en un altre. Com algú va dir, jo no deixaré de consumir un bon pernil espanyol quan obtingui la meva nacionalitat catalana. Els meus anhels de ser ciutadà català de ple dret en el context de les nacions no es basa en l’antiespanyolisme. Per altra banda, si ha d’esclatar una guerra de boicots, Espanya també hi podria perdre força, els consumidors catalans podrien contestar, cosa que no desitjo, i fer el mateix, causant un perjudici important a empreses espanyoles.

Digueu-me confiat, però jo segueixo pensant que al final s’imposarà el sentit comú. Del tots hi podem sortir perdent, passarem al tots hi podem sortir guanyant. El més important de tot és no ser esclaus de la por. Aquest sentiment és el pitjor enemic que podem tenir. Sotmetre’ns a aquest sentiment esclau. No tenir por no és el mateix que ser il·lusos o temeraris, significa ser lliures per prendre les nostres pròpies decisions més enllà d’amenaces que no se sustenten per enlloc.

Cal posar èmfasi en allò positiu que els dos nous estats poden obtenir. Les nostres infraestructures les podrem dissenyar tenint en compte el pes de la nostra economia i la seva orientació, que clarament va dirigida cap al nord. Allò que fins ara ens han negat i que ningú al món gosaria discutir ho popdem convertir en realitat. Un eix ferroviari de mercaderies cap a Europa basat en la nostra necessitat d’enviar les nostres mercaderies i les que arriben als nostres ports nord enllà. Si això no ha estat possible fins ara, ha estat per un estat que ha dissenyat i segueix dissenyant les seves infraestructures sobre bases irracionals que són antieconòmiques i que només serveixen a un projecte polític espanyol centralitzat. El mateix podem dir dels nostres ports i aeroports. Les possibilitats logístiques de Catalunya són immenses. Tot plegat ho haurem de fer tenint en compte la nostra capacitat econòmica, sense estirar més el braç que la màniga.

I per acabar, l’altre element de la por que alguns no paren de recordar-nos, és la nostra exclusió de la Unió Europaea i de l’euro. Sobre això, només dues coses. La primera, al món hi ha més països fora de la Unió que no pas a dins i subsisteixen. La segona, i perdoneu la meva petulància, havent tret matrícula d’honor en dret internacional públic, m’atreveixo a afirmar que no hi res de més flexible i de més adaptable que el dret internacional. I la Unió Europea no és res més que tot un seguit de tractats internacionals que s’ha bastit amb excepcionalitats de tot tipus al llarg de tota la seva història. No cal recordar-vos com en un sol dia milions d’alemanys orientals van passar a ser membres de la Unió i adquirir la ciutadania europea, ciutadania que els ciutadans catalans ja tenim en aquests moments.

En definitiva, l’únic que hem de témer és que nosaltres no acabem de fer les coses prou bé. Tot és a les nostres mans. Si actuem amb seny, amb l’esperit democràtic que al llarg de la història ha demostrat el nostre poble, si els nostres representants polítics estan a la nostra alçada, si els empresaris segueixen obrint-se al món i si els teballadors catalans seguim treballant amb aquell caràcter que posseïm, res no hem de témer. L’estat català no serà l’últim en néixer en aquest segle. Al segle passat en van néixer un munt que van passar processos similars al nostre i ara sembla que portin segles de recorregut. La normalitat és fer les coses com cal, amb la nostra serenor habitual, amb la rauxa que ens porta a il·lusionar-nos per un futur, bastint una societat petita però dinàmica, justa, democràtica i respectuosa amb tothom i amb ganes de no repetir els errors en la nostra configuració que ha comès al llarg dels anys l’estat al qual hem pertanyut fins ara. Lliures i amb les dependències que nosaltres volguem.      

Publicat dins de Catalunya | 1 comentari

Suport al president, no és suport a CiU

Publicat el 21 setembre 2012 per JOSEP MARIA

Que ningú s’enganyi, quan ahir vaig felicitar el president del meu país, el senyor Mas, per la seva compareixença després de la reunió amb el president espanyol, era una felicitació personal i un missatge clar dirigit a ell de no defallir, de posar-se al costat del seu poble.

En cap cas, no era una mostra de suport a CiU. No. Aquesta federació de partits segueix despertant en el meu ànim la malfiança. No me’n refio. No em refio de la seva història, no em refio dels seus permanents dubtes, no em refio del seu fer la puta i la ramoneta. Aquest fer la puta i la ramoneta ha estat l’expressió que el president Pujol ha utilitzat per descriure l’etapa política que cal superar. Però en bona part, el que descrivia era l’estratègia que ell i el seu partit ha utilitzat permanentment. L’ambigüitat.

Per tant, no em refio del que digui CiU, tot i que crec que dins la militància i els simpatitzants hi ha pressió perquè el panorama del partit del govern es clarifiqui. En les pròximes eleccions no sé què inclourà en el seu programa, estic segur que alguna cosa no massa clara, algun eufemisme que no sigui ni carn, ni peix. Per tant, el president Mas crec que treurà un bon resultat en les pròximes eleccions, però crec que és més important i més efectiu que treguin un molt bon resultat els partits que donin suport explícit a l’inici de la via de la independència de Catalunya en el marc de la cooperació amb la comunitat internacional i la Unió Europea. Aquests partits són els que han de ser la cara visual de les aspiracions dels catalans. Aquests partits són els que han de garantir que el president Mas no pugui ser frenat pels dubtes sempiterns del seu partit i la seva federació. Duran no és de fiar i altres tampoc.

O sigui, recolzament al lideratge del president Mas, suport indirecte per altres vies. I deixeu que sigui clar. El lideratge d’Oriol Junqueras a Esquerra Republicana em causa molta satisfacció i el trobo d’una lucidesa i claredat que voldria en la majoria de líders polítics. Catalans, endavant. Ningú creia que el mur de Berlin cauria en quatre dies, després d’haver estat desenes d’anys dempeus. Pocs creien que la totpoderosa Gran Bretanya claudicaria davant un poble indi liderat per un home tapat amb quatre llençols però amb el cap lúcid com fou Gandhi.

Res de por, els alemanys orientals van tardar un dia en incorporar-se a la Unió Europea, tenim precedents, digui el que digui Espanya. Només la nostra determinació i la nostra intel·ligència ens han de conduir. Si no abandonem, guanyarem la partida. El govern espanyol i la societat espanyola estan descol·locats, falta que ens creguin i si som intel·ligents la Unió Europea ens avalarà.    

Publicat dins de Catalunya | Comentaris tancats a Suport al president, no és suport a CiU