Lamento de tot cor que la reunió d’ahir de diversos partits sobiranistes per tal d’explorar la possibilitat de fer una coalició electoral de cara a les eleccions al Parlament de Catalunya del mes de novembre no reeïxís. Però també he de ser sincer i dir que les meves esperances d’èxit en aquest sentit eren més aviat minses. Fer una coalició electoral no es fa en un dia. Necessita temps. Establir acords sobre molts punts i molt diversos. Representativitat prèvia de cada una de les forces, funcionament postelectoral de la coalició, programa, full de ruta, confecció de llistes a cada circumscripció, etc. Tot això necessita temps, ne ens enganyem. No demanem als altres el que nosaltres tampoc seríem capaços de fer en un dia i a correcuita.
Ara, més que mai, adquireix més importància aquella proposta que deia que els partits que volen la plena sobirania nacional del nostre país ho explicitin en els seus respectius programes. La creació del nostre estat és un objectiu que necessita passos ferms i segurs, que consolidin la nostra posició davant la comunitat internacional, l’autèntica avaladora de les nostres aspiracions. Dels grups que es van reunir ahir, alguns volen la independència per demà mateix i amb presses correm el risc de no fer els passos necessaris que consolidin les possibilitats reals d’aconseguir-ho. Si volem córrer podem esguerrar-ho tot.
Només cal que mirem l’èxit social de l’ANC (Assemblea Nacional Catalana). No es va constituir en quatre dies. S’ha treballat durant molts mesos, sense presses, però sense pausa. Això va donar com a resultat la gran manifestació del passat onze de setembre. I el més important, la possibilitat real que hi hagi una majoria social favorable a la constitució del nostre propi estat. És un exemple a seguir. Si l’ANC es volgués constituir en una oferta electoral, estic segur que sorgirien veritables problemes dins el seu si. La seva virtut ha estat sumar persones de sensibilitats diferents, de procedències diferents i d’ideologies diverses. En el moment que es proposés de convertir-se en una força política, la cosa s’esguerraria. Per tant, que segueixi amb la seva feina, una feina que ha sumat una part molt important de la població de Catalunya i que ha forçat alguns partits a posicionar-se sobre els seus objectius nacionals.
Per tant, tot i lamentar el fracàs enla reunió d’ahir, no ens estripem les vestidures. Algunes de les forces que es van reunir ahir encara són a temps de bastir una coalició sobiranista d’esquerres i centre-esquerra. Jo em quedo amb diversos fets. El partit majoritari dels que ahir es van reunir va tenir la iniciativa de reunir-se amb tots els altres. Un dels partits va començar a posar condicions prèvies a la reunió. El partit convocant les va acceptar en pro de l’objectiu. Això em mereix alguna reflexió envers la veritable intenció de cada un dels assistents. Crec que mentre els uns buscaven un resultat positiu, altres buscaven erosionar el convocant. Fets com la fundació d’ERC l’any 31 del segle passat, passen una vegada a la vida. Però en el seu èxit hi havia homes de gran talla que van saber trobar punts en comú en els diversos grups republicans del moment i que van ser capaços de veure l’oportunitat històrica que se’ls obria. En el moment actual, crec que no hi ha la mateixa alçada en les diverses forces polítiques que es reclamen independentistes. Veig en el lideratge d’ERC, en concret en l’Oriol Junqueres, un home d’aquesta talla, però no la veig en altres llocs, sóc sincer respecte al meu pensament.
S’ha intentat i no s’ha aconseguit. Animo a qui realment cregui que seria una bona opció seguir intentant-ho, que no defalleixi. Si no pot ser, tampoc s’acaba el món. El temps no juga a favor, però cal seguir sumant tothom que es pugui. Però el més important, com ja he dit, és que el proper parlament representi l’auge social de l’independentisme. Que cadascú pensi en qui representarà millor el sentiment general del poble i qui recull millor el seu pensament que mai sol ser unidireccional. Serà una qüestió de confiança. Particularment ho tinc molt clar. El president Mas em mereix tot el meu respecte, la seva evolució és enorme, però no em refio ni un pèl del seu partit i encara menys de la seva federació. Recolzaré qui crec que està en millors condicions per ser un col·laborador exigent que no permeti abaixar ni un mil·límetre el llistó nacional que Mas proposa. I aquest, per mi, no és altre que l’Oriol Junqueres, una persona intel·ligent, amb contactes internacionals sòlids fruit del seu pas pel Parlament Europeu, que ha sabut integrar sensibilitats i persones molt diverses en el seu poble, del qual és alcalde, i que ha intentat fer-ho ara en la reunió que es va celebrar ahir. Crec que és la persona que encarna el meu anhel de llibertat i que mereix el meu suport perquè no claudicarà en defensar fins al final una estratègia política d’aliances internes i externes de cara a fer realitat el que molts volem, que Catalunya sigui el nou estat d’Europa que necessitem.