Festeig virtual

Que sóc un carrossa, ho veig sovint quan molts joves d’avui em comencen a tractar de vostè. A vegades me n’oblido de l’edat que tinc i no sóc massa conscient que és una edat considerable, encara que espero poder gaudir de la vida força temps encara, però qui sap. El món ha canviat molt al llarg dels anys i seguirà canviant molt més, però tinc la sensació que cada vegada evoluciona més ràpidament. Una de les coses que més ha capgirat les relacions humanes en els darrers anys ha estat això que hem denominat les xarxes socials. Com totes les eines de les quals ens hem dotat els éssers humans, les xarxes socials en si mateixes no són, des del meu punt de vista, ni bones, ni dolentes, simplement han obert un ventall de possibilitats que abans no teníem a l’abast. Permeten la comunicació ràpida a persones que estan allunyades en la distància d’una forma ràpida, han permès mostrar-nos al món amb molta més facilitat que no pas abans. Però també tenen, segons l’ús que en fem, aspectes que em sembla que no ens han fet evolucionar, sinó que ens han canviat les formes de relació a les que estàvem acostumats. Les xarxes socials ens han fer molt menys privats i ens han convertit en personatges públics a gairebé tots. La intimitat, com la teníem entesa fins ara, ha canviat. Estem exposats constantment davant dels altres perquè així ens hi hem exposat. Hem arribat al punt, fins i tot, de pensar que quan ens tirem un pet ho hem de comunicar a tothom. Simplement constato un fet, sense entrar a valorar-lo. Més que res, em serveix per a introduir el tema sobre el qual vull divagar.

Han canviat les xarxes socials la forma com els nostres adolescents es relacionen? Han canviat les formes com dos adolescents inicien i desenvolupen allò que abans en dèiem el festeig? Molt possiblement. Alguns detalls.

Antigament, ostres que malament sona aquesta paraula quan la fem servir en relació amb algunes experiències que hem viscut nosaltres, quan un noi estava interessat en una noia, feia mans i mànigues per a costar-s’hi com fos. La relació s’intentava intensificar presencialment per fer notar a l’altra persona que hi havia un interès cap a ella. En alguna ocasió, quan la timidesa ens barrava el pas, ens atrevíem a escriure una carteta que amb el pols tremolós li lliuràvem o la deixàvem caure a la boca d’una bústia de correus, amb ànsia, però també, amb aquell punt d’incertesa de pensar com la receptora rebria aquella missiva. Ens exposàvem a rebre una carabassa davant el nostre atreviment i ens feia una certa por per si seríem prou madurs per entomar-la. El fet d’haver de viure tota aquesta aventura de forma presencial ens situava en un estat d’ànim que es feia difícil de suportar. Seríem correspostos? Passarien de nosaltres? Ens ignorarien? Triomfaríem? Fins al moment d’aclarir el dubte la nostra vida estava pendent de si ens situaríem al cel o a l’infern.

Mentre esperàvem el resultat del nostre esforç, el cor ens bategava a cent per hora quan érem en presència de la persona per la qual ens sentíem atrets, les mirades s’entrecreuaven amb un aire de timidesa barrejada amb atreviment. Ens semblava estar en el pitjor dels calvaris, però no volíem deixar de passar-hi. Si el nostre intent tenia com a resultat el fracàs, ens esperava el turment, dies de mal humor, la nostra autoestima a nivells ben baixos i ens consideràvem els més desgraciats del món. Si, en cavi, el nostre intent reeixia, les portes del cel se’ns obrien de bat a bat. Començava, llavors, tota una aventura que no sabíem si ens duria a una relació interessant i intensa o al contrari, que la imatge que ens havíem fet de la persona aimada no es corresponia amb la realitat dura i crua. Començava una nova etapa digna de ser viscuda.

Avui en dia, em fa l’efecte que les coses han canviat molt. Les xarxes socials i internet hi tenen molt a veure. Tenim possibilitats de posar un anunci en una web com si ens vengéssim al millor postor. Sense tenir un interès per una persona determinada ens llencem obertament a veure si som capaços d’atraure l’interès d’algú. Per altra banda, si algú té interès per una persona en concret, les xarxes socials donen la possibilitat d’establir un tipus de relació virtual. Una relació virtual que es pot mantenir infinitament en aquest àmbit i que fa que dues persones que mostren un interès mutu siguin capaces d’aparèixer com a dos perfectes desconeguts quan estan en presència d’altra gent. Com dues persones virtuals, com dos avatars, que només són capaces de mantenir una relació en un espai virtual.

En altres casos, la xarxa social dóna la possibilitat de tenir un descarament que difícilment tindríem de forma presencial. Podem arribar a escriure coses que no ens atreviríem a dir en presència de l’altra persona. Es donen petons virtuals que de cap manera poden ser comparables als primers petons reals que fem a la persona per qui sentim un calfred cada vegada que la veiem. A més, això es pot fer amb diverses persones alhora, sense que impliqui cap mena de compromís per ningú. Fins i tot, diria que el concepte d’enamorament ha canviat. No sé si aquesta paraula ha caigut en desús o està desfassada. Enamorar-se, segons la freda descripció d’un diccionari, significa inspirar amor a algú, causar a algú un viu plaer de veure, sentir, etc. Inflamar-se d’amor per algú. Potser aquest concepte és més propi d’un altre temps, potser el romanticisme només ha quedat per als més vells. Seria una llàstima perquè qui no s’hagi enamorat mai ha perdut una de les capacitats més humanes que existeixen. En tot cas, tinc la impressió que els adolescents d’avui dia, parlo en termes generals, no tenen aquesta capacitat massa desenvolupada. Si més no, sembla que el volen viure més de forma virtual que no pas autènticament. Sembla que una relació no comença fins que creiem que ho coneixem tot de l’altra persona, o al contrari, comença sense que s’hagi despertat realment aquest interès real, com si fos igual la persona amb qui relacionar-se d’una forma especial. Sembla que en ambdós casos es vulgui minimitzar el risc. Potser hem estat massa sobreprotectors amb els nostres fills i els hem pintat una vida on el risc no existeix.

Bé, no és cap secret per a ningú que a mi aquesta etapa adolescent ja fa molts anys que m’ha passat. Però m’atreveixo a dir que no he perdut la capacitat d’enamorar-me. Segueixo tenint la necessitat d’enamorar i d’enamorar-me, perquè el que no és possible és enamorar-se d’un mateix, ni d’enamorar-se alhora de moltes persones. Si algú llegeix aquestes ratlles amb algun interès, malgrat les bajanades que s’hi diu, el convido a no perdre aquesta capacitat d’una forma real. És una capacitat que implica certa maduresa, no pas d’edat, sinó personal, encara que sigui un adolescent. Enamorar-se és, entre moltes altres coses meravelloses, apostar per algú sabent que podem perdre o guanyar. Sabent que la nostra aposta ens durà al cel o a l’infern d’una forma real, no pas virtual. I que llençar-se a aquesta aventura significa que som ben vius. Erich Fromm diu que sabem que estem enamorats quan “coneixem algú per qui ens sentim atrets i deixem caure, davant d’ell o ella, les barreres que ens separen dels altres.” I segueix “comencem a estimar quan deixem d’estar enamorats”. Perquè l’amor neix de la convivència, de compartir, de donar i rebre. Enamorar-se és trobar una persona meravellosa i l’estimem quan acceptem que no és perfecta, com tampoc ho ets tu. Diu Jorge Bucay: “Enamorar-se és estimar les coincidències. Estimar és enamorar-se de les diferències”.          

Quant a JOSEP MARIA

Un que passa per aquí i s'hi queda una estona, sense saber si per gaire temps. M'agrada conversar i escriure, encara que sóc conscient que mai no guanyaré un premi nobel de literatura o un premi pulitzer. Tan sols voldria que l'estona que passis aquí amb mi sigui una estona agradable i que somriguem plegats o t'arrenqui algun noble sentiment.
Aquesta entrada ha esta publicada en Personal. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Els comentaris estan tancats.