Publicitat i castells

Publicat el 10 maig 2013 per JOSEP MARIA

 

 

 

 

 

El món casteller ha patit les darreres setmanes dues polèmiques protagonitzades pels Castellers de Vilafranca i pels Castellers de Barcelona arran de sengles actuacions en les quals ambdues colles lluïen publicitat en alguna part de la indumentària castellera pròpia. La polèmica es va iniciar a Londres, on els vilafranquins es van desplaçar i, si no em falla la memòria, va continuar a Barcelona per part dels castellers barcelonins.

Les xarxes socials castelleres van esclatar en conèixer la notícia. Hom ha pogut llegir tota mena de comentaris. Els uns fent servir arguments més o menys sòlids, però objectius, d’altres traient bilis per la boca a mata-degolla. Els dos incidents o polèmiques són una mostra que el debat que es va tancar al si de la Coordinadora de Colles Castelleres (CCC) el març de l’any passat fou tancat en fals. En una assemblea celebrada el 26 de març del 2012 la Coordinadora, una entitat que aplega les colles de castells, va decidir prohibir la publicitat en la indumentària castellera de cada colla. L’acord no fou unànime, però gairebé. De totes maneres, però, els fets als quals hem fet menció i que afecten directament a vilafranquins i barcelonins mostren que la qüestió no fou assumida plenament per tothom.

No he pogut tenir accés al text acordat en aquella assemblea, ja que no he estat capaç de trobar-lo, però pel què he pogut saber la prohibició afecta tot tipus d’actuació i a tota la indumentària pròpia dels castells i els seus accessoris. Això ho he deduït de dos comunicats de la CCC arran dels incidents que comento. No sé si els comunicats citen literalment el text de l’acord de l’any passat o matisa i interpreta el text aprovat. En tot cas, això no afectarà l’opinió que expressaré a continuació, però sí que em limitarà a l’hora de mullar-me en profunditat en la polèmica. Entrem-hi a sac.

La polèmica és consubstancial al món dels castells.Això és una constatació incontestable. Tenim exemples a dojo en la història dels castells. Polèmiques que abarquen tots els aspectes del món casteller. La seva història, tendències polítiques, castells realitzats o no, ús del casc, partidaris i detractors dels concursos, partidaris i detractors dels rànquings, l’ús de mocadors a la cama per facilitar l’ascensió dels més petits, la nomenclatura castellera, etc. Tantes polèmiques com vulguem. Tant si les polèmiques són més o menys estridents, jo no acostumo mai a estripar-me les vestidures. Ans al contrari. M’ho agafo com una mostra de vitalitat dels castells, una vitalitat que s’incrementa any rere any. Agafades positivament, les polèmiques en general han ajudat a l’evolució i expansió dels castells.

Anem, però, a la polèmica que ens ocupa. Publicitat i castells. Si ens posem a analitzar aquesta qüestió em sembla que el primer que cal és fer-ho des d’una òptica oberta, intentant no ser més papistes que el papa i, al mateix temps, no donant-ho tot per bo.

Penso que la publicitat va entrar al món dels castells ja fa uns quants anys. No em remuntaré a la història llunyana, sinó a la més propera. Als amants de la tradició, tot i no ser conservadors, ja ens va sotragar veure aparèixer a les places castelleres grans pancartes publicitàries envoltant les actuacions. El fet obeïa a una acord de patrocinatge d’una marca comercial referent a l’assegurança castellera. Abans cada colla s’havia d’espavilar per subscriure la seva assegurança particular i ara totes estan emparades en l’aixopluc de la CCC i la financiació de l’empresa publicitada. Avui en dia, són pocs els que qüestionen aquest fet i ens hem habituat a veure les places folrades de vermell amb olor i gust a cervesa.

Per altra banda, tots hem vist diversos anuncis publictaris a la televisió en els qual apareixia alguna colla realitzant algun castell o alguna cosa que se li assemblava. La sobreimpressió televisiva d’un logo o anagrama sobre la indumentària castellera és una transgressió de l’acord del 2012? Hi hauria opinions per a tots els gustos. El món canvia i ho fa amb rapidesa. El món casteller també  va canviant.

El món de la publicitat ha vist en els castells un vehicle poderós des del punt de vista audiovisual. Els mateixos valors que els castells han impulsat al llarg de la història són ara vistos com a valors exportables a múltiples facetes de la vida, també a les comercials i empresarials. Penso que els castells difícilment es podran escapar d’aquesta utilització comercial. Hi haurà, de fet ja hi és, una pugna entre els que aniran amb el fre de mà posat i els que van amb punt mort. Caldrà trobar un punt d’equilibri. Jo m’atreveixo a dir més, és necessari trobar un punt d’equilibri.

Totes les colles tenen necessitats financeres per a equilibrar els pressupostos respectius. El mercat casteller s’està saturant. Cada any que passa, nous membres s’incorporen a la CCC. El mercat es redueix. Hi haurà un moment en el qual l’oferta podria superar la demanda. Els preus que els ajuntaments estaran disposats a pagar aniran a la baixa, les ajudes públiques es retallen. La porció de mercat de cada colla es redueix. Les necessitats augmenten. Davant aquest panorama, s’imposa un acord unànime de totes les colles al si de la CCC. Jo no donaria el debat per tancat.

És veritat que hi ha un acord majoritari. Els acords, en principi, es fan per ser respectats. Crec que tothom hauria de sotmetre’s als acords presos, sense buscar escletxes o llacunes en la reglamentació o el text dels acords. Tot acord cerca un objectiu i està animat per un esperit que va més enllà de si el text és el més encertat o no. Respectem els acords, és una premissa que ningú hauria de discutir. Si algú no els accepta, és lliure de desvincular-se de la CCC.

Dit això, no hi hauria d’haver obstacle a què internament s’abordi amb tranquil·litat aquesta qüestió. Ja he dit que no disposo del text aprovat a la CCC. Les aclaracions fetes per la CCC aquestes setmanes sembla que apunten que la prohibició vigent afecta tot tipus d’actuacions. M’atreveixo a dir que no em sembla una bona decisió. Crec que les colles no haurien de lluir publicitat en cap lloc en les celebracions populars, festes majors, etc. És a dir, en l’àmbit que és propi als castells. Fins i tot en actuacions a l’estranger. Crec, però, que les colles haurien de poder portar publicitat quan són contractades per marques comercials en àmbits que els són propis, com la celebració d’una junta d’accionistes en un palau de congressos o a l’interior d’una empresa. O en el rodatge d’un espot publicitari. En aquests casos, cada colla hauria de tenir la potestat de decidir si portar publicitat va amb el seu tarannà o hi és contrària.

Una regulació d’aquest tipus, basada en l’acord i el consens, hauria de ser respectada per tothom, sense buscar la manera de fer trampa. Mentre no arriba aquest consens, crec que ningú hauria d’estirar la corda. Tot i que he dit que la polèmica és consubstancial als castells, aquesta polèmica no ajuda a la bona imatge d’aquest art de fer castells que és cultura popular i no tan sols espectacle. L’espectacle en majúscules l’hem de donar a la plaça amb els nostres castells, no pas en les baralles canallesques i egocèntriques que no fan res més que posar en qüestió la noblesa del nostre art.

Publicat dins de Catalunya, General, Món, Personal, Valls | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a Publicitat i castells

La cresta de l’onada

Publicat el 24 abril 2013 per JOSEP MARIA

Tot el que puja baixa, diu la dita popular. El nostre Barça va de baixa. Quan això passa, els culers acostumem a ser els més despietats seguidors. Oblidem els anys de triomf i felicitat que aquests jugadors ens han donat i entrem a estripar-ho tot ben aviat. No tenim terme mig. O ens mengem el món o caiem estrepitosament.

 

Els darrers mesos el Barça ja donava senyals d’esgotament. Després d’un inici de lliga espectacular, ara anàvem sobrevivint d’aquell esforç titànic que ens va permetre deixar el màxim rival més enllà de 15 punts de distància. Vèncer rivals febles per la mínima no hauria de ser notícia, com sembla que ho és per alguns, en les millors èpoques fins i tot perdíem. La diferència és que contra els grans no perdíem mai. I ara ens costa.

 

Tot el que puja baixa. El que passa és que ens havíem acostumat a no baixar mai, a mantenir-nos sempre dalt, a la cresta de l’ona. I ara no estem preparats per baixar. Ara és quan es tasta i es testa la maduresa d’una afecció. Quan aquesta és capaç de ser agraïda amb aquells que ens han donat tantes jornades d’alegries i que ens han permès passejar-nos pel món amb el pit ben inflat. Ara es tracta que el període en què estem a baix duri ben poc.

 

Ara és l’hora de la gestió. Una de les coses que ahir va semblar que ningú volia fer. Ahir semblava que el Barça no tingués qui el guiés per aquest viacrucis. I això no ho hauríem de permetre. Ser agraïts no s’ha de confondre amb el sentimentalisme. L’equip ha de ser competitiu any rere any. Ahir algú va renunciar a fer alguna cosa, a risc que segurament no hagués servit de res, però calia provar-ho. Com caldrà donar la cara la setmana que ve. I que sigui el que déu vulgui.

 

Ara hem d’esperar acabar aquesta temporada com més aviat millor, saber valorar el que hem aconseguit, sembla que una lliga no sigui res, sembla que haver arribat gairebé fins al final de totes les competicions sigui una obligació i no un mèrit, i després a preparar la nova temporada. Gestionar baixes i altes. Amb agraïment, però amb la fredor necessària.

 

Ahir, mentre sentia algunes emissores de ràdio pensava amb els equips que s’han hagut d’enfrontar al Barça al llarg d’aquests anys. Amb els raonaments d’aquests comentaristes, els equips contraris no s’havien d’haver presentat ni a jugar amb el Barça, derrotats abans d’hora. No, home, no. Per dur que fos per ells, venien i ho intentaven. Ara ens toca fer el mateix a nosaltres. Refer l’equip i l’any que ve intentar repetir els èxits dels darrers anys. Sabent que si ho fem bé, no començarem de zero, sinó que començarem de força més amunt. Entenc els que parlen des del dolor, però no m’agraden els derrotistes. Els que només saben guanyar.

 

Hem tingut una temporada molt complicada. Caldrà veure si l’actual entrenador pot seguir dedicant els seus esforços en el Barça o els ha de concentrar en la seva salut, cosa primordial per a tot ésser humà. Caldrà dir adéu a grans jugadors que ho han donat tot pel Barça i obrir les portes a nous jugadors. I els afeccionats culers tenim prou arguments per estar il·lusionats. I no dubto que anirem remuntant fins a col·locar-nos de nou al nivell més alt de l’ona, a la cresta que ens permetrà somiar de nou en nous triomfs, amb la nostra pròpia identitat i els nostres propis valors. I tornarem a surfejar i a divertir-nos amb el nostre equip. Que ningú ho dubti. Però cal decidir.

Publicat dins de Catalunya, Personal | Comentaris tancats a La cresta de l’onada

Un número rodó

Publicat el 20 abril 2013 per JOSEP MARIA

D’aquí tres dies Sant Jordi. Pels catalans i catalanes, aquest és un dia molt especial. Un dia en el qual hem sabut conjuntar dos aspectes humans excel·lents. Dos àmbits de la nostra vida indispensables. Dues potencialitats humanes que diuen molt d’un poble. L’amor i la cultura. Els hem simbolitzat amb dos objectes que ens regalem els uns als altres. La paraula objecte no s’adiu gens a aquests dos símbols. No són dos objectes inerts. Són dos símbols plens de vida i de bellesa. Una rosa i un llibre. La rosa forma part d’un ésser viu del regne vegetal, el roser. Una planta carregada d’espines capaç de produir una cosa tan bella com una rosa. Una rosa que la tija protegeix amb una sèrie de pues per preservar la seva bellesa. L’altre objecte és el llibre. Un llibre no és només un conjunt de papers arrenglerats i enganxats formant una unitat. Un llibre és format de paraules que estampem sobre fulls de paper procedents també de la natura. Un llibre conté vida, experiències, sensacions. La rosa i el llibre representen la vida mateixa de les persones. Els catalans els hem sabut convertir en símbol d’un poble. Un poble que malda per ser culte i per fer de l’amor l’eix de la seva vida col·lectiva.

Un Sant Jordi de l’any 1994 vaig tenir l’encert de lligar la meva vida a la Montse. No és un dia del qual em sento orgullós de la meva decisió, sinó que és un dia del qual em sento afortunat perquè ella em va escollir. No sé què la va portar a escollir-me. Sé els meus motius, però, encara ara, em pregunto què devia veure aquella noieta per fixar-se en mi. Em va fer l’home més afortunat del món. Sense pretensions, però a mi la loteria ja em va tocar fa dinou anys. Una loteria que no em va carregar de diners, sinó de plenitud i de felicitat. Sempre m’he preguntat si a ella li va passar el mateix. Tinc la sensació que tenia altres alternatives més llamineres. Als seus vint-i-quatre anyets va decidir que volia compartir la seva vida amb la meva. La fortuna em va somriure enmig d’un esclat de roses i llibres, enmig d’un esclat de bellesa i cultura. Bellesa i cultura són dues coses que no passen mai. Simplement es transformen lentament, maduren com un bon vi. Cultura té la mateixa arrel que cultivar. Conrear és tenir cura amorosa d’una cosa per millorar-la. I a mi, la Montse, m’ha millorat.

Ara podria dir allò tan ensucrat que no podria viure sense ella, però no seria cert. Tant ella com jo podríem viure l’un sense l’altre; lligar la teva felicitat i la teva existència a una altra persona o a un objecte no és una bona estratègia. Te’n fa esclau. El que dóna qualitat a una relació és decidir cada dia que volem compartir la nostra vida amb els altres, amb un altre. En el meu cas, amb la Montse. Cadascú de nosaltres té la seva pròpia personalitat, que no depèn necessàriament d’un altre. Però quan lliurement hom decideix compartir i créixer al costat d’una altra persona que desperta el bo i millor de les nostres emocions, sentiments i capacitats, no podem negar que és un acte d’amor creador de bellesa. Una bellesa gens idealitzada. Com la rosa, la relació comporta també que en algun moment ens punxem amb les espines. Creixem olorant el perfum suau de la rosa i entomant el dolor momentani de les espines. M’agradaria pensar que per ella jo també he estat capaç de retornar-li una petita part del perfum de la rosa.

Un Sant Jordi de fa dinou anys vam decidir crear conjuntament un projecte de vida. Un projecte que ha donat dos plançonets meravellosos, dues noietes que són expressió de nova bellesa. Dinou és un número tan rodó com vint o vint-i-cinc. Perquè agafar-nos als convencionalismes que socialment hem creat? Perquè esperar? Cada dia celebro la meva fortuna. Una fortuna que mai podré, ni sabré, agrair com cal. Malgrat tot, sense saber-ne, sense saber estimar tant com ella estima, vull expressar la meva gratitud. Sense la Montse podria viure perfectament. Però la meva seria una altra vida, i la que tinc no la canvio per cap altra, encara que m’hagués donat més diners, més prestigi, més …

Gràcies, Montse. Un vint-i-tres d’abril del 1994, diada de Sant Jordi, ara farà dinou anys, vas donar-me un sí enmig de roses i llibres, espero que les espines que t’he clavat en tots aquests anys, no hagin amargat el perfum de la rosa que voldria desprendre per a tu, ni hagin esborrat la història d’amor que he volgut anar escrivint en el llibre de la nostra vida.

Publicat dins de General | 1 comentari

Comencem temporada

Publicat el 15 abril 2013 per JOSEP MARIA

Encara que la temporada de la Colla Joves Xiquets de Valls va començar ja fa setmanes, aquesta s’ha limitat a escalfar motors en els assajos i en la posada a punt en l’àmbit privat. Aquesta setmana, però, la Joves es presentarà ja en societat en la ja tradicional actuació de Vilanova i la Geltrú, dos dies abans de Sant Jordi. Com l’any passat, crec que la Joves farà la seva presentació pública com cap colla acostuma a fer-ho, és a dir, encarant a la primera els castells de vuit.

Aquest any postconcurs és, com sempre, un any diferent. El concurs de castells de Tarragona dóna a les temporades castelleres tot un altre caràcter. Quan no toca concurs les colles encaren el calendari casteller d’una altra manera. Ni millor, ni pitjor, tot i que estadísticament potser sí que podríem deduir que el concurs marca de forma clara els resultats de les diferents colles.

Pel que he pogut observar en el treball intern fet per la Joves vallenca, m’atreveixo a dir que la veig en bona forma. Malgrat alguna baixa destacada i mentre recupera algun xiquet o xiqueta d’alguna lesió, crec que la pretemporada permet deduir que la colla segueix la línia de la temporada passada. El fet que l’equip directiu tingui un caràcter continuista, amb rols diferents, pot facilitar l’evolució de la colla. Amb el començament de les actuacions, alguns membres de la colla que encara no s’han incorporat als assajos es veuran estimulats a no postergar per més temps la seva assistència.

No serà una temporada fàcil. L’excel·lent temporada de l’any passat situa la colla en una gran exigència. Al mateix temps, però, ha de ser una garantia de nous èxits. La colla ha de demostrar la consolidació dels castells assolits l’any passat, millorar-los i afegir-ne de nous, sense perdre’n cap. Penso que un dels encerts de la Joves en la temporada passada va ser la molt bona planificació de la mateixa. Com l’any passat, la colla ha de fer el seu camí sense emmirallar-se en el que facin els altres. Ella ha de marcar la seva pròpia pauta, sense presses, però en un sostingut progrés.

Veurem canvis en el pom de dalt, canvis de pis, canvis de posició, noves estrenes. Això pot semblar a primer cop d’ull un hàndicap, però obre, al mateix temps, noves possibilitats. En els pisos inferiors veurem la consolidació de nous xiquets que ja es van estrenar l’any passat. Si els xiquets i xiquetes, si tots els diables vermells, encaren aquesta temporada amb la mateixa il·lusió i dedicació que van mostar l’any passat, la sort jugarà un paper ben minso. La sort no pot ser la base de l’èxit, simplement ha de ser el factor que acompanyi la bona feina.

En el món casteller s’està discutint i debatent sobre qui assistirà a la festa major vilafranquina. Ho faran les colles de l’any passat? Retornaran les colles clàssiques? Hi haurà altres canvis? D’entrada, això està en mans dels nous administradors de la festa vilafranquina. Si aquests conviden la Colla Joves Xiquets de Valls a participar-hi, la colla haurà de tenir en compte diversos factors, dels qual en destacaré dos.

L’un, el pes de la història. El que ha suposat per la colla la seva participació a la festa i el que ha representat per la ciutat de Vilafranca la participació de la Joves vallenca i de les seves antecessores.

L’altre, la colla haurà de valorar la seva decisió en funció dels seus interessos actuals. Sobretot els seus interessos castellers. La cita vilafranquina és prou important i, participar-hi o no, influeix en la planificació de la mateixa temporada.

Hi ha altres factors a tenir en compte, però aquí només he volgut destacar aquests dos. La colla, els seus xiquets i xiquetes, tenen motius per estar dolguts pel tracte rebut en la temporada passada. Més pel com es van produir els esdeveniments, que no pas per la mateixa decisió dels antics administradors. Si arriba la invitació, serà una d’aquelles situacions en les quals el cor et diu una cosa i el cap pot dir-te’n una altra. La colla, col·lectivament, farà bé de confiar en els seus responsables a l’hora de prendre la decisió. Ells tenen al cap els objectius que es proposen i saben que aquests objectius s’assoleixen en base a una bona preparació, però també, a una bona planificació. El calendari no és un assumpte menor. Anar o no anar a tal o qual lloc, accelera o alenteix l’evolució de la pròpia colla. Estic segur que la colla sabrà correspondre a la decisió que els seus responsables prenguin. I estic segur que aquesta decisió no es prendrà en base a greuges passats, sinó a la pròpia conveniència. I estic segur que els diables vermells estaran al costat dels seus responsables i de la colla, sigui quina sigui l’opció individual que cadascú prendria.

Recapitulo. Aquesta setmana hi ha l’estrena pública d’enguany. La cita és a Vilanova. Aquesta setmana, també, estrenarem autobús. El bus de la Joves és simplement meravellós, el disseny, les imatges, els colors, el simbolisme. També aquesta setmana es presenta el llibre “Els primers castellers”, un llibre que no tan sols parla dels orígens dels castells, sinó dels nostres orígens. Aquesta, doncs, serà una gran setmana. La Joves puja a l’autobús i arrenca, no és qüestió de quedar-se a terra!

Publicat dins de Catalunya, General, Personal, Valls | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a Comencem temporada

L’etern complexe del culer

Publicat el 12 abril 2013 per JOSEP MARIA

Abans de saber contra qui s’haurà d’enfrontar el Barça abans de guanyar l’accés a la final de Wembley, segueixo sense entendre el caràcter del típic culer. Poruc, temerós, mancat d’autoestima. Imagino qualsevol altre afeccionat de qualsevol altre equip que es trobés el seu equip en l’època daurada que el Barça està vivint des que va començar el segle XXI. Quina medecina necessita el culer per deixar les pors atàviques enrere i confiar en el seu equip? No ho sé. Potser algun dia canviarà, però de moment no hi ha manera. Sort que els catalans i les catalanes sí que han canviat el seu caràcter acomplexat per una confiança plena en el futur del nostre país. El culer,però, no ha estat capaç de fer aquesta catarsi. I no serà per manca d’arguments.

Hem arribat a semifinals de la Copa del país veí. Hem guanyat pràcticament una altra lliga i estem a semifinals de la Champions. Quants anys necessitarem per madurar? Cap generació culer com l’actual ha viscut una etapa tan exitosa com la dels darrers anys i que encara estem visquent. Malgrat això seguim tenint un caràcter fràgil. No tenim prou raons fonamentades que ens donin confiança en el nostre equip? A mi em sembla que sí.

Som a la fase final de la Champions i enlloc de valorar que per sisè any consecutiu som a les portes de la semifinal, comencem a tremolar. Que no ho sabem que quan s’acosta la final els equips que queden són els millors del moment? Nosaltres inclosos. Ara diem que nosaltres som els més febles. Què més ens cal per tenir confiança? Travessar una etapa en la qual no oferim el millor joc al qual estem acostumats ens fa dubtar de les nostres posssibilitats. Potser no ens mereixem tota la felicitat que aquests anys aquests nois ens han donat. No ens els mereixem.

Jo no sé si guanyarem o no, no sé si arribarem a la final, però tinc la confiança intacta. Tenim bons jugadors, bons tècnics, arguments futbolístics. Podem perdre? I tant. És un esport. A final de temporada caldrà refer algunes coses, pensar en baixes i altes, clar. Però ara, passi el que passi, tinc tota la confiança del món. No és una confiança cega, sinó raonada. Potser no arribem amb l’estat de forma més òptim, potser sí, però sé que morirem en l’intent. Potser farem el ridícul? No ho sé, però és una possibilitat. Però a priori, no tinc cap argument per pensar-ho. Particularment vaig deixar el meu complexe culer etern fa molts anys. Fa molts anys em calia fe, ara tinc confiança.

Publicat dins de General | Comentaris tancats a L’etern complexe del culer

Els passos necessaris del NO

Publicat el 28 març 2013 per JOSEP MARIA

Malgrat que siguem molts els que creguem inútils els intents de diàleg del Govern de Catalunya amb el govern espanyol en referència al nostre procés de sobirania nacional, aquests són passos que no ens podem estalviar. Si no ens ho prenem amb calma, que no és el mateix que amb lentitud, correm el risc de desesperar. D’aquest diàleg no en podem esperar res positiu de forma directa, però ha de servir per treure’n fruit indirectament.

Un dels actors principals del nostre procés d’alliberament nacional és la comunitat internacional. Mentre fem esforços en els nostres contactes internacionals, tot explicant la voluntat del poble català com a motor principal d’aquest procés, hem de seguir fent intents de diàleg amb el govern espanyol, encara que els sabem fallits d’antuvi. Cal deixar ben clar l’escenari impossible. Intentem dialogar, però no trobem interlocució a la banda espanyola. Això ens ha de servir de cara a la comunitat internacional.

Sovint parlem de la comunitat internacional com si fos un actor homogeni, però no ho és. Dins això que anomenem comunitat internacional hi ha clarament uns estats que juguen un paper principal. Amb aquests, sobretot, és amb els que hem de treballar. Ho hem de fer aprofitant tots els actius possibles. A nivell governamental i polític, amb la col·laboració de govern i oposició, conjuntament. Ho hem de fer a través dels catalans que tenim esparsos pel món i que tenen gran influència en els principals estats de la comunitat internacional, gent situada en els entorns de poder d’aquests estats, en universitats, en llocs de responsabilitat com assessors d’aquests governs. En tenim, i força, de persones amb aquest perfil. Més dels que ens pensem. A EEUU i al Canadà, a la mateixa UE. Ens en falten més al Brasil i als principals estats de la UE. També a la Xina i a Rússia. Hem de treballar ben coordinats.

Sovint posem els carros davant dels bous, tot esperant que l’statu quo internacional es mulli abans d’hora. Quan intentem  això, generalment en sortim una mica decebuts. Però no hi ha cap raó per estar decebuts. Una de les característiques de la comunitat internacional és la seva mandra a posicionar-se abans de produir-se cap esdeveniment. La història n’està plena d’exemples. Però aquests agents principals passen a mullar-se tant aviat com els fets es consumen. Aquest aparent immobilisme de la comunitat internacional és il·lusori. Quan els fets es precipiten, la gens homogènia comunitat internacional fa gala d’una de les seves característiques principals. De sobte, aquells que semblaven indiferents a les noves realitats nacionals i estatals es posicionen tan bon punt les hipòtesis esdevenen realitat. Perquè? Perquè les relacions internacionals no són res més que un joc d’interessos. Interessos i capacitat d’influència que un cop neix un nou estat, els imés intel·ligents i els més audaços intenten aprofitar per al seu propi benefici.

Com deia, la història recent, la de finals del segle passat, està plagada d’exemples que corroboren aquesta idea. Quan l’antiga Iugoslàvia va saltar enlaire, Alemanya i França, sense anar més lluny, van actuar només guiats per aquests interessos i voluntat d’influència envers els nous estats que en van sorgir. Fins abans de produir-se el seu desmantellament, el discurs imperant era el de sempre, tot hauria de restar immòbil, però tots estaven ja treballant en com podrien atreure cap a ells als possibles nous estats com Eslovènia o Croàcia. El mateix va passar amb l’antiga URSS. Mentre no es van produir el seu desmantellament semblava que ningú estava per la labor. Recordem els països bàltics.

La comunitat internacional i els agents que la componen sempre treballen sobre diverses hipòtesis, però sempre amb els ulls posats en els propis interessos.

En conclusió, hem de seguir fent els passos del NO espanyol, mentre compartim els interessos nostres amb els més influents de la comunitat internacional per tal que quan acabem el procés, aquests es posicionin ràpidament per no perdre influència sobre el nou estat català. Però tinguem-ho clar, això només ho faran a posteriori, mai abans de produir-se. Mentrestant, mostraran públicament una gran indiferència. Però nosaltres hauríem de tenir clar que d’indiferència no en tenen cap ni una i el que cal fer és acostar-nos a ells discretament perquè puguin anar preparant el camí, el seu i el nostre. Les relacions internacionals sempre han funcionat igual.

Publicat dins de Catalunya, Món | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a Els passos necessaris del NO

Crisi, valors socials, valors personals

Publicat el 22 març 2013 per JOSEP MARIA

Diuen que l’abús reiterat de les paraules té un efecte sobre la pèrdua de significació de les mateixes paraules. Penso que és una conseqüència real que desfigura i desdibuixa els conceptes originals de les paraules. En el nostre temps hi ha una paraula que corre el risc de perdre el seu veritable abast, fruit de la reiterada repetició que en fem i que en fan els mitjans de comunicació, els nostres representants polítics i altres agents socials i econòmics. Em refereixo a la paraula CRISI. El diccionari de l’IEC defineix la paraula crisi de la següent manera: Canvi brusc, favorable o advers, en el curs d’una malaltia. // Fase circumstancialment difícil que travessa una persona, una empresa, una indústria, un govern, etc. El diiccionari de l’Enciclopèdia hi afegeix alguna accepció més: Perturbació de l’activitat econòmica per raons inherents al seu fincionament // Tràmit pel qual hom autoritza a variar una relació laboral per causes econòmiques o tecnològiques. Etimològicament és una paraula d’origen grec amb diversos significats, entre ells, judici, sentència. D’aquest sentit derivarien paraules com criteri, criticar, crític. I encara té un altre significat com or, d’aquí derivaria, imagino, la paraula gresol, el vas on es fon un metall, etc. La definició que el diccionari de l’Enciclopèdia en fa, sembla, doncs, molt més actualitzat.

Quan parlem de crisi podem fer-ho en un sentit personal i un sentit col·lectiu. En tot cas, sembla indicar un període més o menys convuls del qual hom en pot sortir afavorit o perjudicat. En els moments actuals això segueix essent ben cert. De la crisi econòmica que estem patint des del 2007 uns en surten beneficiats i d’altres perjundicats. A més, la crisi econòmica ha esdevingut, també, una crisi social ben profunda. Bona part dels fonaments de l’estructura social d’occident sembla que s’esfondra. Tot el sistema sembla haver entrat en crisi. Diuen que aquesta crisi que estem patint només és equiparable a la del 29 del segle passat. Evidentment, quan hom diu això fa referència a les crisis que algun dels vivents actuals va viure en persona, perquè al llarg dels segles estic segur que la humanitat ha viscut altres crisis tant o més devastadores que l’actual. Segurament aquesta té un abast mundial que altres no havien tingut, encara que és viscuda en diferents graus segons la zona del món on cadascú viu. Sigui com sigui, el tret característic de tota crisi és que acaba tenint un desenllaç favorable o no. M’atreveixo a dir que de l’actual crisi la majoria en sortirem perjudicats. Tot i que també m’atreveixo a dir que tindríem l’oportunitat de sortir-ne beneficiats, encara que em temo que desaprofitarem l’ocasió.

No vull entrar en les causes de la crisi perquè crec que ja n’he parlat en altres ocasions i altres n’han parlat millor que no pas jo. Però les causes que ens han dut on som planaran tota l’estona sobre aquestes línies. Una de les conseqüències de la crisi que ningú nega és que allò que a Europa hem anomenat estat del benestar està en risc i és qüestionat per alguns. Un dels fenòmens que ha tornat com a conseqüència de la crisi és una cosa que els nostres pares i avis ja havien viscut i que pensàvem que mai tornaríem a veure. Em refereixo a allò que antigament en dèiem beneficiència. Una cosa que havia funcionat en els darrers segles i que la història de la humanitat ha necessitat al llarg de bona part de la seva història. El concepte de beneficiència ens incomoda. Així hem desbancat aquest terme i ara utilitzem termes menys dolorosos com, per exemple, solidaritat. Entitats com Càritas, Creu Roja o altres ONG tenen cura de milers de persones víctimes de la crisi. Entitats religioses o laiques fan aquesta funció. Durant força anys aquestes organitzacions es dedicaven a aquelles persones del nostre món que per diferents causes havien estat expulsades del sistema social o exercien la seva activitat en l’anomenat Tercer Món. Ara dediquen bona part de la seva activitat enmig de la nostra societat i en col·lectius que mai ningú hauria cregut que necessitarien aquest ajut. Plans d’habitatge i lluita contra els desdonaments, menjadors socials, ajut a la infància, centres oberts, etc. I tots, si més no una gran majoria, estem exposats a que ens sobrevingui aquesta necessitat.

Ens havíem cregut que en incorporar-nos de ple al democràtic món occidental aquests serveis de beneficiència havien passat a millor vida als nostres pobles o ciutats. La generositat i la solidaritat de moltes persones ajuden aquestes institucions per tal que puguin fer aquest servei. Recollida d’aliments, maratons, etc. Però no estàvem mentalment preparats per al retorn d’aquest fenomen. Havíem cregut que una societat moderna era capaç de dotar-se d’uns drets i unes prestacions que, mitjançant els impostos dels ciutadans, farien innecessari els serveis de beneficiència, de la caritat, com en solíem dir.

Encara que ens pesi i ens avergonyeixi la necessitat obliga i cal que els que estem en condicions de contribuir-hi ho seguim fent. Mal que ens pesi. Però com he dit més amunt, no podem oblidar les causes que ens han dut a aquesta situació i tampoc podem oblidar que tota crisi requereix o condueix a un resultat, favorable o desfavorable. Tota crisi acaba amb un desenllaç. I aquí és on tenim la nostra oportunitat. Oportunitat de corregir aquells factors que ens han dut a la crisi mateixa. Correm el risc real que la crisi passi sense que hàgim procurat de renovar el sistema social i econòmic, les estructures polítiques fortes que necessitem per no tornar a caure en els mateixos errors. Pitjor que recular seria retornar on érem. Si reculem més, en algun moment obrirem els ulls i ens convencerem que no podem repetir els mateixos errors. Però podem transformar la nostra societat sense la necessitat de recular més. Com?

Tant de bo tingués la fórmula miraculosa. Però tot i no tenir-la, estic convençut que la solució passa per un canvi de paradigma personal i social. Reeducant-nos i posant en pràctica uns altres valors que hem menystingut. Repeteixo, a nivell particular i col·lectiu. Fent un millor ús dels recursos de què disposem. Tenint en compte la necessitat de vetllar pel manteniment del nostre planeta i de tots els que l’habitem. De la dignitat de les persones. Foragitant valors que hem mantingut personalment i envers els altres. Valors que ens han fet pagar un preu i un cost massa elevat i que ens han portat a la situació actual. No hauria de caldre la solidaritat en la societat del segle XXI, sinó que hauríem de tenir com a valor la necessitat que ens cal aportar regularment la nostra solidaritat envers la societat de forma permanent i continuada, que és pel què haurien de servir els nostres impostos. Avergonyint tot aquell que sota l’aparença d’un triomfador amaga un corrupte i un insolidari. Acceptant un repartiment més just de la riquesa que generem. La solidaritat, la beneficiència, només hauria de servir per fer front a un aconteixement puntual i imprevist que superi els recursos habituals. Etc.

El nostre país té una oportunitat d’or. Com tot el món haurem de superar la situació de crisi actual, però tenim, com pocs, una oportunitat afegida. Volem començar un nou projecte engrescador que ens hauria de donar una oportunitat única per resituar tots aquests valors en la nova societat que volem bastir. Tenim les ganes, només ens cal la voluntat. Si fóssim capaços d’aprofitar l’ocasió, podríem dir ben fort que hem sabut aprofitar la crisi per fer una societat en la qual cap dels seus ciutadans se’n senti exclòs. Seria tota una revolució.

 

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a Crisi, valors socials, valors personals

La via xipriota!

Publicat el 18 març 2013 per JOSEP MARIA

La fórmula imposada a Xipre per la UE obra una nova via per fer front a la crisi financera mundial i dins la UE. La nova fórmula és un pas més a les emprades fins ara. Si fins aquests moments ens atracaven de forma indirecta, encara que amb repercussions directes sobre la ciutadania, ara han fet un pas més i, sense vergonya, atraquen als ciutdans per la via directa. Per salvar els bancs mal parits estan disposats a deixar-nos com els nois que veiem a la foto que encapçala aquest apunt, despullats i amb les mans enlaire.

És tot un avís per a navegants. En el procés que hem engegat a Catalunya d’alliberament nacional farem bé de pensar en la conveniència o no de mantenir-nos a la UE. Caldrà que comencem a pensar si no ens convindria més tenir un estatus similar al que tenen Noruega, Islàndia o Suïssa. Islàndia, per exemple, ha tingut iniciatives pròpies per fer front al caos bancari del país. Començo a pensar que en el camí cap a la nostra independència nacional haurem de demanar que ens preguntin si volem seguir formant part de la UE o no.

La fórmula aplicada als xipriotes és un atracament a mà armada en tota regla. Es diu que per fer que els inversors russos que tenen els seus capitals posats en bancs xipriotes cal que aquests, els ciutadans xipriotes, han de pagar part del rescat bancari a Xipre. Per mi això és un robatori a mà armada en tota regla que ens deixa indefensos de cap a peus.

Els catalans estem acostumats a que Espanya ens atraqui any rere any, ara, com a ciutadans europeus i amb el precedent xipriota, estem exposats a ser atracats per la pròpia UE. Convé que hi pensem. I sobretot, convé que no defallim en la nostra determinació a convertir-nos en un estat independent, ara que CiU ens comença a fer sospitar que ha iniciat un replantejament de la seva aposta sobiranista. Dia rere dia, penso que caldrà que ens replantegem la conveniència de seguir a la UE o si més val que ens mantinguem dins l’Espai Econòmic Europeu i prou.

Realment tenim pressa per fer el nostre camí i estar amatents a si dins a CiU comença a imposar-se la via de Duran i Lleida vistos els darrers moviments dins la federació nacionalista. A més, em penso que la ciutadania haurem de començar a fer pressió per tal que a més de preguntar-nos si volem esdevenir sobirans, ens preguntin, també, si la nostra ciutadania la volem exercir dins la UE o fora.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , | Comentaris tancats a La via xipriota!

Immunes a l’avarícia?

Publicat el 13 març 2013 per JOSEP MARIA

Hom té la impressió que alguns s’han posat entre cella i cella col·lapsar-nos informativament sobre temes de corrupció amb l’objectiu d’immunitzat-nos en aquest tema per la via d’inundar-nos cada dia de la mateixa merda per tal que arribem a la conclusió que no paga la pena ni d’estirar la cadena per tal de no embussar el clavegueram. És una forma de que res no canvïi i tot segueixi igual.

Que tot segueix igual em sembla que no es pot discutir. Millet, Palau, Unió, Bárcenas, Gúrtel, Método3, etc. Temps i més temps remenant la merda però sense aclarir res. I així, dia rere dia, mengem el mateix fins a acabar-ne fins als nassos.

Algú creu que els casos de corrupció són un fenomen nou que no ha existit fins ara? L’avar de la foto que il·lustra aquest apunt l’imagino vestit amb toga romana com amb americana i pantalons. La justícia espanyola sembla impotent per resoldre en un temps adequat tots els casos que té damunt la taula. No sé si és impotència o tot plegat forma part d’una estratègia per mantenir-la permanentment surant sobre els nostres caps. Envejo el funcionament de països com Estats Units, Finlàndia, Islàndia, el Regne Unit, etc. Segur que aquests països tenen coses de les quals no voldria importar, però als Estats Units s’ha condemnat un senyor com Madof mentre a Espanya s’ha indultat a un tal Sáez que governa un important banc espanyol. Mentre a Islàndia el poble va decidir que el país no es podia fer càrrec de l’avarícia i les males pràctiques dels seus bancs, a Espanya s’han dedicat milers de milions d’euros per salvar bancs mentre sentencien milions de persones a la marginació. Mentre el Regne Unit és capaç de fer referèndums a Escòcia i les Falklands (les Malvines), a Espanya no tan sols neguen aquest dret, sinó que s’han proposat fer-nos xantatge i doblegar la nostra voluntat a base d’escanyar-nos econòmicament. Mentre al Regne Unit un mimistre plega per fer passar la seva dona com a conductora del seu cotxe en cometre una infracció (anar a 90 en un lloc de 80), el més a prop que tenim aquí que dimiteix o renuncia a les seves funcions és un tal Ratzinger que està a milers de quilòmetres.

I així podríem seguir. A part de la diferència qualitativa democràtica que hi ha entre Espanya i la resta d’Europa, el perill que correm és que la ciutadania es doblegui a aquests intents, que cedim per cansament, per fastigueig. Corrupció i manca d’esperit democràtic n’hi ha hagut sempre entre nosaltres. El fet que ara en mengem cada dia no pot ser gratuït, ha d’obeir a un intent premeditat per tal que la ciutadania es vegi temptada a abandonar tot interès per participar individualment i col·lectiva en la presa de decisions que afecten el nostre futur nacional. Més que mai, ens cal una voluntat de ferro. Una determinació democràtica que ens faci anar endavant. Malgrat que alguns representants polítics i judicials no vulguin fer net de debò sobre tots aquests assumptes, nosaltres hem de demostrar una voluntat de ferro en el sentit de decidir el nostre futur polític. Decidint el nostre futur polític, ens donarem la capacitat de decidir el nostre model social, judicial, administratiu, econòmic. Com a Islàndia, on la ciutadania no va llençar la tovallola i va ser capaç de proposar i aprovar una nova constitució política per al seu país, havent decidit abans no fer-se càrrec de la mala gestió dels seus banquers i del seu govern.

No podem ser immunes a l’avarícia d’uns pocs. Ans al contrari. Hem d’estar vacunats davant tota estratègia dirigida a allunyar-nos de la nostra voluntat de ser actors del nostre present i el nostre futur. Cal molta determinació, és cert, però en aquesta determinació hi ha la prova de la voluntat inquebrantable dels pobles. I el poble català té a tocar l’oportunitat de demostrar al món la seva determinació. Que tot i saber que la nostra societat també té els seus millets o els seus uniós, això no invalida la nostra voluntat de bastir una nació i un estat políticament forts, socialment justos, èticament pulcres, econòmicament equilibrats i culturalment exigents.

Publicat dins de Catalunya, General, Personal | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a Immunes a l’avarícia?

El Via Crucis del museu casteller

Publicat el 5 març 2013 per JOSEP MARIA

Fa pocs dies ens vam assabentar que el desitjat museu casteller, que de moment no ha passat de ser això, un desig, canviarà per quarta vegada l’emplaçament projectat. El projecte que ve dels anys setantes ha estat imaginat en diversos emplaçaments de la ciutat. S’han fet projectes museològics, museogràfics i no sé quantes coses més; s’han fet projectes arquitectònics i maquetes a la valenciana, que és un estil de fer inspirat en l’època dels faraons amb tota mena de pompa i plateret i una despesa econòmica desorbitant. Imagino que el via crucis que des de la idea inicial fins a dia d’avui ha passat el museu casteller imaginari deu haver costat els seus dinerons, i no pocs.

Primer el vam imaginar a Ca Segarra, en plena plaça del Blat. Després el vam imaginar a la plaça del Quarter, on durant anys hi vam penjar un gran mural tot recordant que allà s’iniciaria ben aviat l’adequació de l’edifici per a encabir-hi el museu. A continuació la megalomania el va desplaçar més enllà dels límits estrictes de la ciutat, situant-lo en un ARE imaginari que havia d’acollir milers de nous vallencs assedegats de noves vivendes. I en l’ultim capítol d’aquest serial el retornem ben a prop de la plaça del Blat, entre el carrrer dels Espardenyers i el de Sant Oleguer. El museu casteller, doncs, segueix el seu periple per la ciutat de Valls tot buscant casa on allotjar-se. Ara, com en altres ocasions, ens diuen que aquest serà el seu emplaçament definitiu.

En llenguatge antic podríem dir que el museu ha fet el seu èxode al llarg de la ciutat de Valls, incloent l’exili a Ruanes per acabar de nou al cor de la ciutat. En llenguatge modern diríem que el museu ha estat desnonat múltiples vegades sense ni tan sols haver demanat cap hipoteca.

Catalunya necessita un muesu casteller. Necessitem poder explicar a qui li interessi que aquest fenomen que s’ha escampat al llarg de la geografia catalana i que és ben viu té una història que s’inicia a la nostra ciutat, que té uns antecedents que compartim amb la cultura popular d’altres pobles i ciutats del nostre país i amb altres països ben allunyats de la nostra realitat. Necessitem explicar de forma entenedora i atractiva que els castells són un art més viu que mai, que han esdevingut símbol i expressió d’un poble i una nació que vol ser. Necessitem poder introduir els visitants en aquesta realitat poc abans que la puguin viure en el present a la plaça del Blat o en qualsevol poble o ciutat del nostre país. I per últim, necessitem explicar i fer entendor per a tothom que els castells engloben uns valors que podem i volem compartir amb tota la humanitat.

No vull entrar a valorar el temps que hem perdut, que ha estat molt, ni els motius o els responsables que aquest projecte hagi necessitat desenes d’anys, gairebé mig segle, a poder convertir-se en realitat. Tan sols espero que aquesta sigui la darrera estació d’aquest llarg via crucis que els vallencs mai no hauríem d’haver recorregut. Un via crucis que es vegi culminat, com pertoca, en un dia de glòria dels castells i dels xiquets i xiquetes que els han convertit en el que són, cultura popular viva i universal.

Publicat dins de Catalunya, Món, Valls | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a El Via Crucis del museu casteller