El Via Crucis del museu casteller

Fa pocs dies ens vam assabentar que el desitjat museu casteller, que de moment no ha passat de ser això, un desig, canviarà per quarta vegada l’emplaçament projectat. El projecte que ve dels anys setantes ha estat imaginat en diversos emplaçaments de la ciutat. S’han fet projectes museològics, museogràfics i no sé quantes coses més; s’han fet projectes arquitectònics i maquetes a la valenciana, que és un estil de fer inspirat en l’època dels faraons amb tota mena de pompa i plateret i una despesa econòmica desorbitant. Imagino que el via crucis que des de la idea inicial fins a dia d’avui ha passat el museu casteller imaginari deu haver costat els seus dinerons, i no pocs.

Primer el vam imaginar a Ca Segarra, en plena plaça del Blat. Després el vam imaginar a la plaça del Quarter, on durant anys hi vam penjar un gran mural tot recordant que allà s’iniciaria ben aviat l’adequació de l’edifici per a encabir-hi el museu. A continuació la megalomania el va desplaçar més enllà dels límits estrictes de la ciutat, situant-lo en un ARE imaginari que havia d’acollir milers de nous vallencs assedegats de noves vivendes. I en l’ultim capítol d’aquest serial el retornem ben a prop de la plaça del Blat, entre el carrrer dels Espardenyers i el de Sant Oleguer. El museu casteller, doncs, segueix el seu periple per la ciutat de Valls tot buscant casa on allotjar-se. Ara, com en altres ocasions, ens diuen que aquest serà el seu emplaçament definitiu.

En llenguatge antic podríem dir que el museu ha fet el seu èxode al llarg de la ciutat de Valls, incloent l’exili a Ruanes per acabar de nou al cor de la ciutat. En llenguatge modern diríem que el museu ha estat desnonat múltiples vegades sense ni tan sols haver demanat cap hipoteca.

Catalunya necessita un muesu casteller. Necessitem poder explicar a qui li interessi que aquest fenomen que s’ha escampat al llarg de la geografia catalana i que és ben viu té una història que s’inicia a la nostra ciutat, que té uns antecedents que compartim amb la cultura popular d’altres pobles i ciutats del nostre país i amb altres països ben allunyats de la nostra realitat. Necessitem explicar de forma entenedora i atractiva que els castells són un art més viu que mai, que han esdevingut símbol i expressió d’un poble i una nació que vol ser. Necessitem poder introduir els visitants en aquesta realitat poc abans que la puguin viure en el present a la plaça del Blat o en qualsevol poble o ciutat del nostre país. I per últim, necessitem explicar i fer entendor per a tothom que els castells engloben uns valors que podem i volem compartir amb tota la humanitat.

No vull entrar a valorar el temps que hem perdut, que ha estat molt, ni els motius o els responsables que aquest projecte hagi necessitat desenes d’anys, gairebé mig segle, a poder convertir-se en realitat. Tan sols espero que aquesta sigui la darrera estació d’aquest llarg via crucis que els vallencs mai no hauríem d’haver recorregut. Un via crucis que es vegi culminat, com pertoca, en un dia de glòria dels castells i dels xiquets i xiquetes que els han convertit en el que són, cultura popular viva i universal.

Quant a JOSEP MARIA

Un que passa per aquí i s'hi queda una estona, sense saber si per gaire temps. M'agrada conversar i escriure, encara que sóc conscient que mai no guanyaré un premi nobel de literatura o un premi pulitzer. Tan sols voldria que l'estona que passis aquí amb mi sigui una estona agradable i que somriguem plegats o t'arrenqui algun noble sentiment.
Aquesta entrada s'ha publicat en Catalunya, Món, Valls i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Els comentaris estan tancats.