Un número rodó

D’aquí tres dies Sant Jordi. Pels catalans i catalanes, aquest és un dia molt especial. Un dia en el qual hem sabut conjuntar dos aspectes humans excel·lents. Dos àmbits de la nostra vida indispensables. Dues potencialitats humanes que diuen molt d’un poble. L’amor i la cultura. Els hem simbolitzat amb dos objectes que ens regalem els uns als altres. La paraula objecte no s’adiu gens a aquests dos símbols. No són dos objectes inerts. Són dos símbols plens de vida i de bellesa. Una rosa i un llibre. La rosa forma part d’un ésser viu del regne vegetal, el roser. Una planta carregada d’espines capaç de produir una cosa tan bella com una rosa. Una rosa que la tija protegeix amb una sèrie de pues per preservar la seva bellesa. L’altre objecte és el llibre. Un llibre no és només un conjunt de papers arrenglerats i enganxats formant una unitat. Un llibre és format de paraules que estampem sobre fulls de paper procedents també de la natura. Un llibre conté vida, experiències, sensacions. La rosa i el llibre representen la vida mateixa de les persones. Els catalans els hem sabut convertir en símbol d’un poble. Un poble que malda per ser culte i per fer de l’amor l’eix de la seva vida col·lectiva.

Un Sant Jordi de l’any 1994 vaig tenir l’encert de lligar la meva vida a la Montse. No és un dia del qual em sento orgullós de la meva decisió, sinó que és un dia del qual em sento afortunat perquè ella em va escollir. No sé què la va portar a escollir-me. Sé els meus motius, però, encara ara, em pregunto què devia veure aquella noieta per fixar-se en mi. Em va fer l’home més afortunat del món. Sense pretensions, però a mi la loteria ja em va tocar fa dinou anys. Una loteria que no em va carregar de diners, sinó de plenitud i de felicitat. Sempre m’he preguntat si a ella li va passar el mateix. Tinc la sensació que tenia altres alternatives més llamineres. Als seus vint-i-quatre anyets va decidir que volia compartir la seva vida amb la meva. La fortuna em va somriure enmig d’un esclat de roses i llibres, enmig d’un esclat de bellesa i cultura. Bellesa i cultura són dues coses que no passen mai. Simplement es transformen lentament, maduren com un bon vi. Cultura té la mateixa arrel que cultivar. Conrear és tenir cura amorosa d’una cosa per millorar-la. I a mi, la Montse, m’ha millorat.

Ara podria dir allò tan ensucrat que no podria viure sense ella, però no seria cert. Tant ella com jo podríem viure l’un sense l’altre; lligar la teva felicitat i la teva existència a una altra persona o a un objecte no és una bona estratègia. Te’n fa esclau. El que dóna qualitat a una relació és decidir cada dia que volem compartir la nostra vida amb els altres, amb un altre. En el meu cas, amb la Montse. Cadascú de nosaltres té la seva pròpia personalitat, que no depèn necessàriament d’un altre. Però quan lliurement hom decideix compartir i créixer al costat d’una altra persona que desperta el bo i millor de les nostres emocions, sentiments i capacitats, no podem negar que és un acte d’amor creador de bellesa. Una bellesa gens idealitzada. Com la rosa, la relació comporta també que en algun moment ens punxem amb les espines. Creixem olorant el perfum suau de la rosa i entomant el dolor momentani de les espines. M’agradaria pensar que per ella jo també he estat capaç de retornar-li una petita part del perfum de la rosa.

Un Sant Jordi de fa dinou anys vam decidir crear conjuntament un projecte de vida. Un projecte que ha donat dos plançonets meravellosos, dues noietes que són expressió de nova bellesa. Dinou és un número tan rodó com vint o vint-i-cinc. Perquè agafar-nos als convencionalismes que socialment hem creat? Perquè esperar? Cada dia celebro la meva fortuna. Una fortuna que mai podré, ni sabré, agrair com cal. Malgrat tot, sense saber-ne, sense saber estimar tant com ella estima, vull expressar la meva gratitud. Sense la Montse podria viure perfectament. Però la meva seria una altra vida, i la que tinc no la canvio per cap altra, encara que m’hagués donat més diners, més prestigi, més …

Gràcies, Montse. Un vint-i-tres d’abril del 1994, diada de Sant Jordi, ara farà dinou anys, vas donar-me un sí enmig de roses i llibres, espero que les espines que t’he clavat en tots aquests anys, no hagin amargat el perfum de la rosa que voldria desprendre per a tu, ni hagin esborrat la història d’amor que he volgut anar escrivint en el llibre de la nostra vida.

Quant a JOSEP MARIA

Un que passa per aquí i s'hi queda una estona, sense saber si per gaire temps. M'agrada conversar i escriure, encara que sóc conscient que mai no guanyaré un premi nobel de literatura o un premi pulitzer. Tan sols voldria que l'estona que passis aquí amb mi sigui una estona agradable i que somriguem plegats o t'arrenqui algun noble sentiment.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Un número rodó

  1. Montse diu:

    Gràcies maco!! ja saps el molt que t’estimo!!!
    Després del teu article, jo només puc posar el peu de pàgina, hehehe…