Tot el que puja baixa, diu la dita popular. El nostre Barça va de baixa. Quan això passa, els culers acostumem a ser els més despietats seguidors. Oblidem els anys de triomf i felicitat que aquests jugadors ens han donat i entrem a estripar-ho tot ben aviat. No tenim terme mig. O ens mengem el món o caiem estrepitosament.
Els darrers mesos el Barça ja donava senyals d’esgotament. Després d’un inici de lliga espectacular, ara anàvem sobrevivint d’aquell esforç titànic que ens va permetre deixar el màxim rival més enllà de 15 punts de distància. Vèncer rivals febles per la mínima no hauria de ser notícia, com sembla que ho és per alguns, en les millors èpoques fins i tot perdíem. La diferència és que contra els grans no perdíem mai. I ara ens costa.
Tot el que puja baixa. El que passa és que ens havíem acostumat a no baixar mai, a mantenir-nos sempre dalt, a la cresta de l’ona. I ara no estem preparats per baixar. Ara és quan es tasta i es testa la maduresa d’una afecció. Quan aquesta és capaç de ser agraïda amb aquells que ens han donat tantes jornades d’alegries i que ens han permès passejar-nos pel món amb el pit ben inflat. Ara es tracta que el període en què estem a baix duri ben poc.
Ara és l’hora de la gestió. Una de les coses que ahir va semblar que ningú volia fer. Ahir semblava que el Barça no tingués qui el guiés per aquest viacrucis. I això no ho hauríem de permetre. Ser agraïts no s’ha de confondre amb el sentimentalisme. L’equip ha de ser competitiu any rere any. Ahir algú va renunciar a fer alguna cosa, a risc que segurament no hagués servit de res, però calia provar-ho. Com caldrà donar la cara la setmana que ve. I que sigui el que déu vulgui.
Ara hem d’esperar acabar aquesta temporada com més aviat millor, saber valorar el que hem aconseguit, sembla que una lliga no sigui res, sembla que haver arribat gairebé fins al final de totes les competicions sigui una obligació i no un mèrit, i després a preparar la nova temporada. Gestionar baixes i altes. Amb agraïment, però amb la fredor necessària.
Ahir, mentre sentia algunes emissores de ràdio pensava amb els equips que s’han hagut d’enfrontar al Barça al llarg d’aquests anys. Amb els raonaments d’aquests comentaristes, els equips contraris no s’havien d’haver presentat ni a jugar amb el Barça, derrotats abans d’hora. No, home, no. Per dur que fos per ells, venien i ho intentaven. Ara ens toca fer el mateix a nosaltres. Refer l’equip i l’any que ve intentar repetir els èxits dels darrers anys. Sabent que si ho fem bé, no començarem de zero, sinó que començarem de força més amunt. Entenc els que parlen des del dolor, però no m’agraden els derrotistes. Els que només saben guanyar.
Hem tingut una temporada molt complicada. Caldrà veure si l’actual entrenador pot seguir dedicant els seus esforços en el Barça o els ha de concentrar en la seva salut, cosa primordial per a tot ésser humà. Caldrà dir adéu a grans jugadors que ho han donat tot pel Barça i obrir les portes a nous jugadors. I els afeccionats culers tenim prou arguments per estar il·lusionats. I no dubto que anirem remuntant fins a col·locar-nos de nou al nivell més alt de l’ona, a la cresta que ens permetrà somiar de nou en nous triomfs, amb la nostra pròpia identitat i els nostres propis valors. I tornarem a surfejar i a divertir-nos amb el nostre equip. Que ningú ho dubti. Però cal decidir.