El món casteller ha patit les darreres setmanes dues polèmiques protagonitzades pels Castellers de Vilafranca i pels Castellers de Barcelona arran de sengles actuacions en les quals ambdues colles lluïen publicitat en alguna part de la indumentària castellera pròpia. La polèmica es va iniciar a Londres, on els vilafranquins es van desplaçar i, si no em falla la memòria, va continuar a Barcelona per part dels castellers barcelonins.
Les xarxes socials castelleres van esclatar en conèixer la notícia. Hom ha pogut llegir tota mena de comentaris. Els uns fent servir arguments més o menys sòlids, però objectius, d’altres traient bilis per la boca a mata-degolla. Els dos incidents o polèmiques són una mostra que el debat que es va tancar al si de la Coordinadora de Colles Castelleres (CCC) el març de l’any passat fou tancat en fals. En una assemblea celebrada el 26 de març del 2012 la Coordinadora, una entitat que aplega les colles de castells, va decidir prohibir la publicitat en la indumentària castellera de cada colla. L’acord no fou unànime, però gairebé. De totes maneres, però, els fets als quals hem fet menció i que afecten directament a vilafranquins i barcelonins mostren que la qüestió no fou assumida plenament per tothom.
No he pogut tenir accés al text acordat en aquella assemblea, ja que no he estat capaç de trobar-lo, però pel què he pogut saber la prohibició afecta tot tipus d’actuació i a tota la indumentària pròpia dels castells i els seus accessoris. Això ho he deduït de dos comunicats de la CCC arran dels incidents que comento. No sé si els comunicats citen literalment el text de l’acord de l’any passat o matisa i interpreta el text aprovat. En tot cas, això no afectarà l’opinió que expressaré a continuació, però sí que em limitarà a l’hora de mullar-me en profunditat en la polèmica. Entrem-hi a sac.
La polèmica és consubstancial al món dels castells.Això és una constatació incontestable. Tenim exemples a dojo en la història dels castells. Polèmiques que abarquen tots els aspectes del món casteller. La seva història, tendències polítiques, castells realitzats o no, ús del casc, partidaris i detractors dels concursos, partidaris i detractors dels rànquings, l’ús de mocadors a la cama per facilitar l’ascensió dels més petits, la nomenclatura castellera, etc. Tantes polèmiques com vulguem. Tant si les polèmiques són més o menys estridents, jo no acostumo mai a estripar-me les vestidures. Ans al contrari. M’ho agafo com una mostra de vitalitat dels castells, una vitalitat que s’incrementa any rere any. Agafades positivament, les polèmiques en general han ajudat a l’evolució i expansió dels castells.
Anem, però, a la polèmica que ens ocupa. Publicitat i castells. Si ens posem a analitzar aquesta qüestió em sembla que el primer que cal és fer-ho des d’una òptica oberta, intentant no ser més papistes que el papa i, al mateix temps, no donant-ho tot per bo.
Penso que la publicitat va entrar al món dels castells ja fa uns quants anys. No em remuntaré a la història llunyana, sinó a la més propera. Als amants de la tradició, tot i no ser conservadors, ja ens va sotragar veure aparèixer a les places castelleres grans pancartes publicitàries envoltant les actuacions. El fet obeïa a una acord de patrocinatge d’una marca comercial referent a l’assegurança castellera. Abans cada colla s’havia d’espavilar per subscriure la seva assegurança particular i ara totes estan emparades en l’aixopluc de la CCC i la financiació de l’empresa publicitada. Avui en dia, són pocs els que qüestionen aquest fet i ens hem habituat a veure les places folrades de vermell amb olor i gust a cervesa.
Per altra banda, tots hem vist diversos anuncis publictaris a la televisió en els qual apareixia alguna colla realitzant algun castell o alguna cosa que se li assemblava. La sobreimpressió televisiva d’un logo o anagrama sobre la indumentària castellera és una transgressió de l’acord del 2012? Hi hauria opinions per a tots els gustos. El món canvia i ho fa amb rapidesa. El món casteller també va canviant.
El món de la publicitat ha vist en els castells un vehicle poderós des del punt de vista audiovisual. Els mateixos valors que els castells han impulsat al llarg de la història són ara vistos com a valors exportables a múltiples facetes de la vida, també a les comercials i empresarials. Penso que els castells difícilment es podran escapar d’aquesta utilització comercial. Hi haurà, de fet ja hi és, una pugna entre els que aniran amb el fre de mà posat i els que van amb punt mort. Caldrà trobar un punt d’equilibri. Jo m’atreveixo a dir més, és necessari trobar un punt d’equilibri.
Totes les colles tenen necessitats financeres per a equilibrar els pressupostos respectius. El mercat casteller s’està saturant. Cada any que passa, nous membres s’incorporen a la CCC. El mercat es redueix. Hi haurà un moment en el qual l’oferta podria superar la demanda. Els preus que els ajuntaments estaran disposats a pagar aniran a la baixa, les ajudes públiques es retallen. La porció de mercat de cada colla es redueix. Les necessitats augmenten. Davant aquest panorama, s’imposa un acord unànime de totes les colles al si de la CCC. Jo no donaria el debat per tancat.
És veritat que hi ha un acord majoritari. Els acords, en principi, es fan per ser respectats. Crec que tothom hauria de sotmetre’s als acords presos, sense buscar escletxes o llacunes en la reglamentació o el text dels acords. Tot acord cerca un objectiu i està animat per un esperit que va més enllà de si el text és el més encertat o no. Respectem els acords, és una premissa que ningú hauria de discutir. Si algú no els accepta, és lliure de desvincular-se de la CCC.
Dit això, no hi hauria d’haver obstacle a què internament s’abordi amb tranquil·litat aquesta qüestió. Ja he dit que no disposo del text aprovat a la CCC. Les aclaracions fetes per la CCC aquestes setmanes sembla que apunten que la prohibició vigent afecta tot tipus d’actuacions. M’atreveixo a dir que no em sembla una bona decisió. Crec que les colles no haurien de lluir publicitat en cap lloc en les celebracions populars, festes majors, etc. És a dir, en l’àmbit que és propi als castells. Fins i tot en actuacions a l’estranger. Crec, però, que les colles haurien de poder portar publicitat quan són contractades per marques comercials en àmbits que els són propis, com la celebració d’una junta d’accionistes en un palau de congressos o a l’interior d’una empresa. O en el rodatge d’un espot publicitari. En aquests casos, cada colla hauria de tenir la potestat de decidir si portar publicitat va amb el seu tarannà o hi és contrària.
Una regulació d’aquest tipus, basada en l’acord i el consens, hauria de ser respectada per tothom, sense buscar la manera de fer trampa. Mentre no arriba aquest consens, crec que ningú hauria d’estirar la corda. Tot i que he dit que la polèmica és consubstancial als castells, aquesta polèmica no ajuda a la bona imatge d’aquest art de fer castells que és cultura popular i no tan sols espectacle. L’espectacle en majúscules l’hem de donar a la plaça amb els nostres castells, no pas en les baralles canallesques i egocèntriques que no fan res més que posar en qüestió la noblesa del nostre art.