Joan Coscubiela

Publicat el 13 novembre 2011 per JOSEP MARIA

Avui vull parlar d’un bon amic. Un amic amb qui hem compartit lluita sindical i amb qui compartim altres aspectes comuns. El Joan és una persona compromesa amb el present i amb el futur del nostre país, sobretot compromès amb les classes populars. El vaig conèixer essent ell el meu secretari general a Comissions Obreres. Crec que no diria cap mentida si afirmo que vam sintonitzar molt ràpidament. Diria, fins i tot, que va valorar-me en escreix. Sempre ha tingut paraules d’ànim i suport cap a la meva tasca concreta d’acció sindical en el si d’una empresa. Mai podré agrair-li prou la seva actitud. Mai podré agrair-li prou la seva total disponibilitat. Sempre que l’hem necessitat ha estat a la nostra disposició. Per tant, més que parlar d’un company de fatigues sindicals, ja comprendreu que parlaré d’un amic.

Format en el si d’una família compromesa amb la lluita dels drets laborals dels treballadors del nostre país, el seu pare va ser cofundador de les Comissions Obreres l’any 1964. El seu pare va tastar la presó, així com ell mateix va ser detingut anys després pel seu compromís durant una època prou difícil de repressió. La seva formació gira al voltant del món del dret. Quan va deixar la secretaria general del sindicat va retornar a la tasca docent universitària. Ara ha fet un pas coherent amb la seva trajectòria. Ha decidit acceptar la proposta d’encapçalar la candidatura al congrés dels diputats per Iniciativa per Catalunya. Un pas valent. Un pas com tants altres ha pres a la seva vida.

Fa pocs anys va acceptar la invitació que li vaig fer per participar en un cicle de conferències que des d’Esquerra Republicana de Catalunya de Valls es va organitzar per a debatre el futur de la nostra nació. Va acceptar encantat i em va dir que això li va permetre estructurar el seu pensament polític. Un pensament que ell ja havia posat a la pràctica al llarg de la seva vida, però que el compromís de fer la conferència l’havia portat a donar una estructura al seu pensament capaç de ser transmesa amb paraules. Particularment, vaig trobar encertats els seus raonaments. El Joan i jo tenim en comú vàries coses, des del seu amor a la muntanya, passant per la lluita sindical i un amor profund a la nostra terra.

Serà la primera vegada que el Joan no tindrà el meu vot en presentar-se per ostentar la representativitat d’un col·lectiu. Entre altres coses perquè ell es presenta en una circumpscripció electoral que no és la meva. He de reconèixer que aquest detall tècnic m’allibera d’una contradicció interna que podria sentir si jo tingués l’opció de donar-li el meu vot. Això és un descans per a mi. El joan coneix el meu pensament polític. Crec que els nostres posicionaments no estan gaire lluny. Potser ens separa l’horitzó que ell i jo pretenem per a la nostra nació. Crec que ell i jo compartim els objectius, però divergim en la manera com poder aconseguir plenament aquest horitzó. La seva via, la que honestament defensa, jo la crec irreal. Irreal per la pròpia història de convivència entre Catalunya i Espanya. Jo comparteixo amb ell que els lligams emocionals entre els espanyols i els catalans són innegables, però divergim en el fet que ell encara té esperances de poder gestionar-los dins una forma jurídica i política que ens mantingui junts.

Sigui com sigui, li desitjo al Joan tot el bo i millor que hom pot desitjar a un amic. Molta sort en els resultats. No li desitjo sort en les responsabilitats que assumirà perquè no tinc cap mena de dubte que no la necessita. Estic segur que exercirà la responsabilitat que els electors li donaran amb total honestedat i eficiència. I no dubto que ho farà amb un comportament ètic indestructible. A nivell personal ens uneix tot, a nivell polític només ens separa la fórmula que ell i jo defensem per a dur a terme els mateixos objectius.

El pas que ha fet el Coscu honora la política, us ho puc assegurar. Estic content del pas que ha fet perquè sé que no ha estat un rampell, sinó que ha estat meditat en profunditat. L’anada a Madrid no li depararà cap mena de sorpreses, en té experiència a nivell sindical, on ha tingut ocasió de defensar permanentment el nostre caràcter nacional. I sempre ho ha fet amb fermesa i sense dubtar.

D’amic a amic, doncs, Joan, et desitjo molta sort en la teva nova etapa. Sé que hi deixaràs la pell per defensar els interessos de la nostra nació i de les classes populars per les que has dedicat temps i esforços al llarg de la teva dilatada vida. I et dono les gràcies a l’avançada perquè sé que respectaràs que jo també em mantingui fidel al meu pensament polític pel qual intento posar el meu granet d’arena dia rere dia.  

 

Publicat dins de Catalunya, Personal | 2 comentaris

Fi de temporada

Publicat el 7 novembre 2011 per JOSEP MARIA

S’ha acabat la temporada per a la Colla Joves Xiquets de Valls. No parlaré de la colla, sinó d’un aspecte més personal. A finals de l’any passt la meva filla petita va començar a assajar i a aprendre el noble art de fer castells. Era just abans de la Candela i tenia ganes de provar si, a part de mirar-los, li podia agradar això de fer-ne. Feia dos anys que insistia que en volia fer, però havíem de comprovar que no era una dèria passatgera, sinó que anava de debò. La Xènia és una xiqueta que s’apunta a un bombardeig. No sabíem si realment volia fer castells o simplement s’havia cansat de les activitats que havia fet amb anterioritat. També val a dir que essent una activitat amb un cert risc, tot i que controlat, no volíem que s’hi llencés alegrament.

En començar l’actual temporada vam considerar que era el moment de no frenar-la més. Enguany ha assajat molt i ha pujat en alguns castells de set i de sis. El darrer a Vila-Rodona aquest passat diumenge. Crec que té bones maneres i, sobretot, la dèria pels castells segueix ben intensa. No ha rebut cap patacada, per tant, no ha passat la prova de foc que significa caure en un castell. Pot estar-se hores mirant castells, ja sigui en viu o gravats. Ha millorat la seva tècnica i se sent segura. Jo diria que ja està a punt per posar-se a disposició de la colla de cara a l’any que ve. Caldrà veure com evoluciona el seu creixement. Sobretot pel què fa a la seva alçada, perquè pel què fa al seu pes em sembla que no hi ha perill que n’afegeixi gaire. Aquest any han passat pel seu damunt enxanetes que pesaven més que no pas ella.

La Xènia és una xiqueta que sempre està a punt. Ha pujat quan li han dit i ha descansat quan ha calgut. I crec que ho porta bé. Ha fet noves amiguetes a la colla, cosa que li encanta. És una noia que fàcilment es fa amb tothom, fins i tot amb aquelles persones que majoritàriament no cauen bé pels motius que sigui. Aquest diumenge passat li va fer molta il·lusió pujar a Vila-Rodona, el darrer dia de la temporada. La mateixa il·lusió que li va fer pujar per primer cop a Manacor. Estic content per ella. No he d’amagar que a casa també ens fa il·lusió, però també passem aquella angúnia en pensar que en algun moment, i si a la colla li convé, pujarà en castells de més envergadura. Aquest és un petit neguit que suposo que mai ens podrem treure del tot, però pesa més el fet de saber que a ella la fa feliç, que no pas la nostra mesurada preocupació.

L’altre dia a Vila-Rodona, com a Manacor i Bellprat, estava satisfeta. Una satisfacció que no puc amagar que també jo compartia. Algú em va dir que ja havia nascut una altra figura. Ràpidament vaig contestar que d’això res de res. Intento explicar-li a ella que fer castells és una tasca col·lectiva, que demana esforç, treball, constància. Que sempre anirà aprenent trucs i recursos a través de l’experiència, tant si és una experiència positiva, com també si es tracta d’una experiència negativa. Assaborirà l’èxit, fruit del seu treball, però també haurà d’assumir el fracàs, fruit d’imprevistos o d’una mala preparació. Res no li vindrà regalat, però de tot en pot extreure lliçons positives.

L’insisteixo que això dels castells, com ja he dit, és un art basat en l’expressió d’un treball col·lectiu. Que és fruit d’una cultura arrelada a la nostra ciutat des de fa centenars d’anys. I el més important, que el coneixement i habilitats que vagi adquirint els ha de posar a disposició de la colla. No al revés. No ha de buscar l’èxit i el lluïment personal a través dels castells. Que del què ha d’estar orgullosa és d’haver contribuït amb el seu esforç individual a l’èxit col·lectiu de la colla. La seva contribució passarà unes vegades pujant dalt del castell, però unes altres vegades quedant-se a terra animant, fent pinya o el que la colla consideri millor, ajudant les seves companyes i companys per tal d’assolir l’objectiu proposat. I algunes altres vegades, haurà d’assumir el fracàs de no assolir un objectiu. Qualsevol peça d’un castell pot tenir un mal dia, una errada o un repte que no podrà superar. I això ho haurà de viure amb normalitat, intentant millorar la pròxima vegada, sense defallir. Sense buscar culpables, però amb ganes de superar-se i, per tant, amb capacitat d’analitzar els seus errors i els seus encerts. I si alguna vegada ha d’admetre que algun dels seus reptes la supera, caldrà admetre’l per donar una oportunitat a algú altre.

Bé, vull que entengui els castells en tota la seva globalitat, des de la perspectiva individual i intranferible, però sobretot des de la perspectiva que a través dels castells també hom pot adquirir saviesa, virtuts, aptituds, per tal d’encarar les viscissituds que la vida li anirà presentant. I que és en el treball ´fet en comú, en la cooperació que hom pot arribar a cotes que per si sol no podria abastar.

No tenia previst fer un escrit tan filosòfic, però m’ha sortit així. Deixo unes fotos de la Xènia gaudint dels castells.

     

Publicat dins de General, Personal | 2 comentaris

Donem la medalla d’or a Peces-Barba

Publicat el 27 octubre 2011 per JOSEP MARIA

No sabeu el greu que em sap que el senyor Peces-Barba no hagués viscut al segle XVII i hagués estat conseller del comte-duc d’Olivares. Els portuguesos no n’haurien estat gaire contents, però nosaltres haguéssim estat més feliços que déu. Ostres, és que tenim mala sort, eh!! No sabeu les guerres que ens hauríem estalviat i el temps que haguéssim guanyat si Espanya s’hagués desempellegat del Principat de Catalunya. Jo no em sento gens indignat per les paraules del pare constitucional espanyol. Ans al contrari, li donaria la medalla d’or de Catalunya i la promesa de donar-li un milió d’euros si converteix les seves paraules i desitjos en realitat. Els seus desitjos són els meus. Ja que no pot posar remei a la història, a veure si treballa per posar remei al present.

No deixa de saber-me greu que Lisboa hagués estat bombardejada unes quantes vegades, però vés que hi farem! Les paraules de Peces-Barba, a més, deixen ben clar pels que encara ho neguen, que els catalans vam ser annexionats a Espanya per la força de les armes. Com que encara hi ha qui ho discuteix, el pare constitucional ho deixa ben clar. Jo crec que a Espanya falten més Peces-Barba. Gent que treballi en l’actualitat per l’error dels espanyols del segle XVII. Ho tenen ben fàcil. La majoria de catalans es manifesten favorables a la independència; si ell treballa perquè bona part dels espanyols ho vegin de la mateixa manera, podríem resoldre la qüestió en quatre dies. Va, ànims.

No m’indigno gens amb aquest personatge. Cap català s’hauria d’indignar, sinó donar-li la raó i demanar als espanyols que ens deixin en pau. Així tots contents. Apa, a la feina.     

Publicat dins de Catalunya | 1 comentari

Gaddafi, viu o mort (perdó, mort o mort)

Publicat el 25 octubre 2011 per JOSEP MARIA

La setmana passada ens va arribar la notícia que el coronel Gaddafi havia mort. No vull ser políticament correcte i per tant no diré que se m’hagi escapat cap llagrimeta per l’assassinat del coronel. No ha estat així. Però com a persona que creu en el dret i la justícia com a principis rectors de la convivència humana, també he de dir que no m’he alegrat de la notícia. Em temo que la mort del coronel no aportarà un benefici molt gran als habitants de Líbia. S’ha acabat un règim dictatorial i despietat, això és cert, però algú gosaria afirmar que no en vindrà un altre de semblant?

L’organ rector de la transició líbia ja ha dit que el nou estat es basarà en la llei islàmica, la sharia. Això és com passar del foc a les brases. Recordem l’Afganistan on encara hi ha milers de tropes occidentals lluitant contra els talibans mentre pels carrers de Kabul es passegen els guardians de la fe apallissant les dones que gosen anar sense burka o contra qui mostri qualsevol feblesa davant la llei islàmica. Ha millorat la situació de la dona a l’Afganistan? Els drets humans més elementals hi són presents?

Ningú tenia cap mena d’interès a agafar al coronel Gaddafi viu. Estic segur que hi havia una consigna clara, calia trobar-lo mort o si se’l trobava viu, passar-lo immediatament per les armes. Gaddafi era un personatge incòmode. Pels libis, segur, però encara ho era més per occident. Un Gaddafi viu i davant un tribunal internacional hagués fet pujar els colors de la cara a més d’un governant europeu i nord-americà. No cal anar gaire lluny per recordar com el coronel va passar de ser l’enemic número u a rebre els honors de les cancelleries europees i americanes. La missió de l’OTAN a Líbia era la de protegir la població civil, aquest era el mandat que tenia. Un convoi de cotxes que fugia de Líbia va ser bombardejat pels avions de l’OTAN per deixar-lo a mercè de les milícies. No es podia permetre que Gaddafi en sortís viu i pres o fugit en un país veí.

La mort de Gaddafi ha fet respirar més d’un govern occidental. Però haurà servit per posar fi a la inhumana vida de milers de libis? Ho dubto. Els pròxims mesos ho veurem. Ningú sap les ganes que tinc d’equivocar-me, però intentant no ser pedant, he de reconèixer que poques vegades equivoco els meus vaticinis, exceptuant els que em concerneixen a mi, és clar. La mort de Gaddafi no és bona per la civilització que volem defensar. Desitjo que, si més no, ho sigui per als libis. La fi d’un règim dictatorial sí que és una bona notícia, sempre que no sigui per imposar-ne un altre, ni que sigui sota unes formes més democràtiques. Temps al temps.  

Publicat dins de Món | Comentaris tancats a Gaddafi, viu o mort (perdó, mort o mort)

Santa Úrsula, i ara què?

Publicat el 24 octubre 2011 per JOSEP MARIA

Ja ha passat Santa Úrsula i les colles vallenques han acabat la seva temporada oficial. Queda alguna sortida encara, però, el que s’havia de fer ja està fet. Pot quedar alguna petita sorpresa, però l’habitual és que passat Santa Úrsula la cosa ja es desinfli. Avui no vull parlar de castells. Cadascú farà la seva pròpia valoració de la temporada castellera. Jo no la faré pas ara, però no descobriré res si dic que la Colla Joves Xiquets de Valls ha estat, en general, per sota de les seves possibilitats, però el repte de la fira vallenca era acabar la temporada no sense descarregar un castell de nou, cosa que se’ns ha resistit durant tot l’any; però no hem aconseguit l’objectiu que ens havíem proposat de fer el cinc de vuit i el tres de nou amb folre descarregats. Però com deia, no vull parlar de castells en sentit estricte. Del que vull parlar és de la colla. De la premissa necessària que ens ha de permetre fer castells, i grans castells.

Acabada la temporada és moment de parlar-ne. Ara vindran les festes de l’entitat, després l’assemblea o assemblees per a escollir noves directives. Entre una cosa i l’altra, crec que és imprescindible fer un gran debat obert i participatiu entre tots els membres de la colla. Un debat necessari i imprescindible. Seriós i civilitzat. Un debat que vagi més enllà de persones, noms i cognoms. Un debat entre persones adultes que lliurement hem decidit dedicar-nos al noble art de fer castells en el si d’una entitat anomenada Colla Joves Xiquets de Valls. Una entitat de pes en la història dels castells i que vol seguir sent part important en el món casteller, un món casteller cada vegada més competitiu i exigent. Crec que no podem començar una nova temporada, ni escollir una nova direcció, sense que es produeixi aquest debat. És imprescindible que el fem, si volem seguir comptant i pesant en la castellística actual. Amb la intenció d’ajudar vull apuntar algunes coses. Potser apuntaré més preguntes que respostes, potser concretaré algunes intuicions del què no hauríem de ser, més que donar receptes o solucions. Aquestes, crec, les hem de bastir entre totes i tots.

La colla necessita canviar. Necessitem canvis a nivell col·lectiu, però també a nivell personal. Un canvi de mentalitat i d’actitud. Un primer pas l’hem de fer en l’acceptació que el col·lectiu, la colla, està per damunt de les individualitats. Massa sovint ens trobem en disputes més pròpies de canalla que no pas de persones adultes. Això ho veiem amb actituds guiades per un afany de protagonisme personal. Si jo no pujo en tal o qual castell, m’enfado i adopto una actitud infantil. Començo a fer la punyeta al cap de colla i de retruc a la colla sencera. Si puja aquell jo no pujo, o si no puja aquell, jo no pujo. Ho he sentit massa vegades. Ens creiem imprescindibles i intocables. Una tal actitud és comprensible en criatures de deu o dotze anys, però és impròpia de persones fetes i refetes. Aquesta actitud és i ha estat un tap per a nous potencials castellers i castelleres. Hem condemnat, amb aquesta actitud, a moltes persones amb il·lusió a l’ostracisme. I segurament sense adonar-nos-en hem hipotecat el present i el futur de la nostra colla. Cal que canviem el xip. Cal ser generosos i acceptar que a vegades cal quedar-nos a terra per donar opcions i alternatives a altres persones. Cal un cert sacrifici en l’ego de cadascú. Pel bé de la colla.

Ens cal també acceptar que no és bona la supremacia exagerada dels xiquets i xiquetes que pugen als castells o van als folres en detriment de les persones que formen part de la pinya. Una idea com aquesta és imprescindible pel bon funcionament i cohesió d’una colla. Els uns no serien capaços de fer castells sense els altres. Tots som peces importants sense les quals no faríem castells. Cal escoltar tothom i valorar la seva aportació. He tingut la sort de participar en diverses posicions dins un castell, des de fer de crossa, darrera el baix, agulla, pujar als primers folres, formar part de la pinya, i ara ser una de les últimes peces de la colla, la que tanca les pinyes i col·labora com pot i en el què pot. I us asseguro que en totes aquestes funcions i he trobat la meva utilitat. La força i la garantia d’una colla resideix en el potencial de tot el col·lectiu i en l’apotació individual de tots i cadascun dels seus membres. L’un factor és indissociable de l’altre. I cadascun aporta valor a la colla.

Una altra cosa que cal tenir en compte és la formació. Tothom entén que cal un aprenentatge per a fer castells, però això només ho apliquem a les persones que pugen i a la canalla. Pensem que els castells es basen en una tècnica que hem heredat dels nostres avantpassats i que hem millorat amb l’aportació de les generacions actuals. Però la tècnica i formació és necessària en tots els llocs i funcions d’un castell. Avui, a més a més, hi hem incorporat una major sensibilitat en qüestions com la seguretat. Així, doncs, els castells no es fan per una simple aglomeració de gent apinyada a la seva base desordenadament i un altres que s’emperren anàrquicament els uns sobre els altres. Cal que ens formem permanentment i ens adaptem a noves tècniques que optimitzin els recursos humans de què disposem. Es tracta de treure el millor reultat amb el mínim esforç i amb la major eficiència. Però l’esforç hi ha de ser, el treball previ també, així com la planificació i el treball per trobar a cadascú el lloc més idoni a les seves característiques i al seu potencial.

És imprescindible, també una acceptació del principi d’autoritat. En un marc de participació i debat hem de tenir clar que hi ha unes persones a qui hem donat una responsabilitat i autoritat perquè prengui decisions. Amb una actitud participativa hem d’acceptar i no qüestionar permanentment l’autoritat amb que hem revestit temporalment certes persones. Per altra banda, la persona a qui democràticament hem donat aquesta responsabilitat ha d’actuar escoltant de forma receptiva tothom. Tots els membres de la colla. Avui en dia és inconcebible l’exercici unipersonal de l’autoritat en una colla de castells. Li caldrà rodejar-se d’un nucli fort que l’assessori  i l’ajudi en la seva funció. Un equip que es responsabilitzi d’una peça tan important en una colla com la canalla, de qui s’ha de fer una gestió integral, tècnica, educativa, emocional. El cap de la canalla haurà de comptar amb un equip sòlid que tingui en compte tots aquests vessants i haurà de decidir els integrants per a cada castell, donant joc a que el major nombre de canalla participi en els diversos poms de dalt. Els castells, des del meu punt de vista, necessiten el màxim de diversificació possible. Cal perseguir tenir diferents poms de dalt, igual que diferents baixos, segons, terços, quarts, etc. En definitiva, però, ni que els temps actuals i les necessitats organitzatives demanin molta més col·laboració i participació que abans, l’exercici de l’autoritat en una colla és un factor indefugible que cal exercir. I la resta hem de respectar. Ja arribarà el moment de passar compte dels resultats assolits.

Renovació. Una colla ha de renovar permanentment els integrants dels castells. Integrant noves persones, donant descans a unes altres, sense que es produeixi estancament. Aprofitant les persones que baixen de pisos superiors i donant oportunitats a persones que directament puguin ser aprofitats en un lloc determinat sense que hagin passat per altres llocs en l’estructura pròpia del castell. Avui en dia tenim joves amb ganes, que fan esport, amb un físic envejable i que veuen frustrades les seves expectatives. Però sempre caldrà no oblidar que la seva aportació ha de ser posada al servei dels interessos col·lectius. I els que han d’anar deixant pas que no es preocupin, hi ha múltiples llocs on poder desenvolupar una tasca productiva per la colla. Ningú s’acaba mai de retirar en una colla de castells. Admiro aquelles persones que amb seixanta i setanta anys encara posen una mà al final del cordó i que donen tot el que la seva condició física els permet.

Finalment, amb tots aquests ingredients i altres que se m’escapen, amb aquestes actituds no tinc cap dubte que la colla Joves, la que em preocupa perquè és la meva, assolirà més aviat o més tard tot allò que es proposi. Amb la implicació de tothom. Crec que punts com els apuntats i d’altres són qüestions a consensuar prèviament abans d’escollir les persones que durant un temps determinat han de liderar la nostra colla. Segurament són punts importants, o no, per a qualsevol organització, però tothom comprendrà que m’interessa la bona marxa de les organitzacions a les que pertanyo.  Si no debatem sobre aquestes coses, només canviarem uns noms pels d’uns altres, però seguirem arrossegant els dèficits que ens impedeixen consolidar els nostres èxits castellers. Tant de bo sapiguem afrontar aquest moment amb la serenitat que cal per fer-ho. Les bones idees poden sorgir de les persones que menys pensem. Els uns ho faran des de la seva experiència, altres ho faran amb la il·lusió que només els nous vinguts poden aportar. Si ho fem com una colla de debò en sortirem reforçats, si ho fem com una banda d’arreplegats, caurem en un pou d’on ens serà difícil de sortir.      

          

Publicat dins de Personal, Valls | 14 comentaris

ETA

Publicat el 21 octubre 2011 per JOSEP MARIA

Avui parlaré d’una cosa peluda i sobre la qual molts han jugat alegrament i perniciosa. Sense estendre’m gaire. La declaració d’ETA de posar fi a la lluita armada immediata és una gran notícia. No és la fi, no, però és la fi de la violència d’ETA. Avui s’inicia una nova etapa que no serà curta i no deixarà de ser una etapa plena de tensions. La majoria haurà de canviar el seu discurs. És un camí sense retorn sempre que se sàpiga jugar bé. Un camí que ha seguit els seus primers passos no pas amb improvisació, sinó ben cuinat, com no es pot iniciar un camí com aquest sense precuinar!

Ara toca que totes les parts segueixin el camí traçat. Caldrà fer el sord davant les veus que intentaran fer descarrilar el tren. N’hi haurà de tota classe. La conferència internacional era el vagó d’inici. ETA ha seguit en el segon vagó. És estrany que el lehendakari hagi estat sorprès als Estats Units. Sembla que no ha avaluat gaire el paper que ha de jugar en aquest procés. Les associacions de víctimes de terrorisme tampoc han sorprès. Segueixen amb el seu paper. Potser no se’ls pot demanar més. A Catalunya també tenim víctimes d’ETA i no són poques. La filla d’Ernest Lluch ha estat una veu assenyada, però em temo que serà l’excepció. El camí no pot començar com alguns demanen amb l’anunci de la dissolució, el lliurament de les armes, el reconeixement del mal sofert. Tot això vindrà segons es vagi avançant en la cuina del procés de pau. L’IRA no va fer alguns d’aquests passos fins passats quatre anys de l’inici de la fi de la lluita armada a Irlanda del Nord. Hem de situar, doncs, els fets en la seva justa mesura. Tenim una gran notícia, no l’espatllem. Caldrà fortalesa i veure amb claredat l’estació final per tal de no descarrilar. Els passos aniran arribant, però no volguem posar el carro davant dels bous, ni els uns, ni els altres.  

Publicat dins de General | Comentaris tancats a ETA

Espanya ens la tornarà a fotre!

Publicat el 19 octubre 2011 per JOSEP MARIA

Avui la Unió Europea ha esmenat la plana als diferents governs espanyols, ja siguin de dretes o d’esquerres, amb la inclusió de l’anomenat corredor mediterrani en l’eix ferroviari europeu de mercaderies. És lògic que les nacions i les regions mediterrànies de la península ibèrica estiguin contentes, però no ens enganyem. Avui només s’ha reparat una injusta decisió dels governs espanyols, sempre reticents a dotar el nostre país de les infraestructures necessàries que augmentin la nostra competitivitat.

La UE finançarà entre el 10 i el 20% de l’obra. Cal que no oblidem, però, que el govern espanyol segueix tenint la paella pel mànec a l’hora d’endegar aquesta inversió. De moment, ja ha fet de les seves desviant el traçat que d’Almería es dirigeix cap a Sevilla, deixant Màlaga fora de l’eix mediterrani. Segurament per facilitar l’enllaç amb el que ells anomenen corredor central que, com no podia ser d’altra manera, passa per Madrid. La costa mediterrània, malgrat tot, ha guanyat una primera batalla, però no la guerra. Ara vindran les decisions espanyoles, que ja sabem els criteris que segueixen. Criteris polítics per davant de criteris econòmics.

Per on començaran a construir la xarxa ferroviària? Aquesta és una decisió crucial. Vista l’experiència amb el TGV, no m’estranyaria que comencessin pel KM zero, o sigui Madrid i se’n vagin cap a Sevilla i Algesires. Deixant per d’aquí vint anys la connexió de la península amb la resta d’Europa. El més lògic seria construir la xarxa a partir de la Jonquera i anar baixant, a fi que els trams construïts puguin començar a ser utilitzats el més aviat possible. Caldrà estar alerta, no ens podem permetre una nova pèrdua de temps deguda als criteris centralistes d’Espanya. Els ports de València, Tarragona i Barcelona han de poder aprofitar el més aviat possible aquesta via directa per transportar les mercaderies que produïm i les que puguin venir d’Àsia cap al continent. Estic segur que ens caldrà contundència i acudir a la UE per fer prevaldre els criteris econòmics europeus per damunt dels criteris polítics espanyols. Alerta, doncs, i no abaixem la guàrdia.     

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Espanya ens la tornarà a fotre!

La Colla Joves Xiquets de Valls a Manacor

Publicat el 11 octubre 2011 per JOSEP MARIA

La CJXV ha estat a Manacor aquest cap de setmana. Feia 76 anys que hi havia estat la colla Nova dels Xiquets de Valls, concretament a Palma. La Nova va ser la primera colla que va actuar fora dels dominis del Principat de Catalunya. Ara la Joves hi ha anat convidada pels Al·lots de Llevant, uns amfitrions com mai no havíem trobat. A nivell personal recordaré sempre aquesta sortida perquè ha estat on s’ha estrenat a plaça la meva filla Xènia. Concretament en un quatre de set amb el pilar, castell que no havia assajat mai, però se n’ha sortit prou bé. Penjo tres pel·lícules per qui tingui ganes de visionar-les.

Si els voleu visionar directament al you tube els trobareu a: http://www.youtube.com/xiquetsdevalls

Publicat dins de General | 1 comentari

Nobels assassins!

Publicat el 3 octubre 2011 per JOSEP MARIA

Aquesta setmana coneixerem els guardonats amb els diferents premis Nobel en la seva edició del 2011. En aquests moments em vé a la memòria que fa dos anys l’acadèmia sueca va guardonar el senyor Obama amb el premi Nobel de la pau. Ningú va saber els mèrits que el flamant president dels Estats Units havia acumulat per a rebre tal distinció, però el fet és que li van lliurar. No crec que digui cap disbarat si dic que això dels Nobel sembla que hagi entrat en recessió, una mica com el món actual.

Fa uns dies ens van anunciar que el premi Nobel de la Pau del 2009 havia autoritzat l’assassinat d’un dirigent d’Al-Qaeda de no recordo quin país. L’ordre es va executar amb precisió mitjançant un avió no tripulat. A les notícies vam poder veure algunes imatges del terrorista proclamant que qualsevol podia matar nord-americans sense demanar permís, que fent-ho així faria un gran bé a l’islam. Realment el personatge no era pas un santet. Però jo em pregunto quina diferència hi ha entre el que aquest individu proclamava i el que el nobelat de la pau 2009 fa. Jo crec que cap. Que aquest darrer sigui un càrrec democràticament elegit pels ciutadans del seu país no li dóna cap dret a executar persones sense un procediment judicial amb garanties. Ja ho van fer amb Ben Laden i ho fan sovint, sota un revestiment de legalitat, en desenes d’estats del seu país. Potser d’aquí uns anys algú em sabrà donar les raons que van portar als suecs a donar-li un premi com aquest.

Amb ell, com amb tants altres, el Nobel de la pau ha devaluat molt el seu prestigi. Fins i tot el donen a assassins, ni que ho siguin per la via de la inducció. 

Publicat dins de Món | Comentaris tancats a Nobels assassins!

Facilitat i senzillesa organitzativa

Publicat el 2 octubre 2011 per JOSEP MARIA

Cadascú sap el paper que li toca fer. No hi ha cap dubte. Dos exemples dels govindes. Encara en podem aprendre més.

 

Publicat dins de Món | Comentaris tancats a Facilitat i senzillesa organitzativa