Ja ha passat Santa Úrsula i les colles vallenques han acabat la seva temporada oficial. Queda alguna sortida encara, però, el que s’havia de fer ja està fet. Pot quedar alguna petita sorpresa, però l’habitual és que passat Santa Úrsula la cosa ja es desinfli. Avui no vull parlar de castells. Cadascú farà la seva pròpia valoració de la temporada castellera. Jo no la faré pas ara, però no descobriré res si dic que la Colla Joves Xiquets de Valls ha estat, en general, per sota de les seves possibilitats, però el repte de la fira vallenca era acabar la temporada no sense descarregar un castell de nou, cosa que se’ns ha resistit durant tot l’any; però no hem aconseguit l’objectiu que ens havíem proposat de fer el cinc de vuit i el tres de nou amb folre descarregats. Però com deia, no vull parlar de castells en sentit estricte. Del que vull parlar és de la colla. De la premissa necessària que ens ha de permetre fer castells, i grans castells.
Acabada la temporada és moment de parlar-ne. Ara vindran les festes de l’entitat, després l’assemblea o assemblees per a escollir noves directives. Entre una cosa i l’altra, crec que és imprescindible fer un gran debat obert i participatiu entre tots els membres de la colla. Un debat necessari i imprescindible. Seriós i civilitzat. Un debat que vagi més enllà de persones, noms i cognoms. Un debat entre persones adultes que lliurement hem decidit dedicar-nos al noble art de fer castells en el si d’una entitat anomenada Colla Joves Xiquets de Valls. Una entitat de pes en la història dels castells i que vol seguir sent part important en el món casteller, un món casteller cada vegada més competitiu i exigent. Crec que no podem començar una nova temporada, ni escollir una nova direcció, sense que es produeixi aquest debat. És imprescindible que el fem, si volem seguir comptant i pesant en la castellística actual. Amb la intenció d’ajudar vull apuntar algunes coses. Potser apuntaré més preguntes que respostes, potser concretaré algunes intuicions del què no hauríem de ser, més que donar receptes o solucions. Aquestes, crec, les hem de bastir entre totes i tots.
La colla necessita canviar. Necessitem canvis a nivell col·lectiu, però també a nivell personal. Un canvi de mentalitat i d’actitud. Un primer pas l’hem de fer en l’acceptació que el col·lectiu, la colla, està per damunt de les individualitats. Massa sovint ens trobem en disputes més pròpies de canalla que no pas de persones adultes. Això ho veiem amb actituds guiades per un afany de protagonisme personal. Si jo no pujo en tal o qual castell, m’enfado i adopto una actitud infantil. Començo a fer la punyeta al cap de colla i de retruc a la colla sencera. Si puja aquell jo no pujo, o si no puja aquell, jo no pujo. Ho he sentit massa vegades. Ens creiem imprescindibles i intocables. Una tal actitud és comprensible en criatures de deu o dotze anys, però és impròpia de persones fetes i refetes. Aquesta actitud és i ha estat un tap per a nous potencials castellers i castelleres. Hem condemnat, amb aquesta actitud, a moltes persones amb il·lusió a l’ostracisme. I segurament sense adonar-nos-en hem hipotecat el present i el futur de la nostra colla. Cal que canviem el xip. Cal ser generosos i acceptar que a vegades cal quedar-nos a terra per donar opcions i alternatives a altres persones. Cal un cert sacrifici en l’ego de cadascú. Pel bé de la colla.
Ens cal també acceptar que no és bona la supremacia exagerada dels xiquets i xiquetes que pugen als castells o van als folres en detriment de les persones que formen part de la pinya. Una idea com aquesta és imprescindible pel bon funcionament i cohesió d’una colla. Els uns no serien capaços de fer castells sense els altres. Tots som peces importants sense les quals no faríem castells. Cal escoltar tothom i valorar la seva aportació. He tingut la sort de participar en diverses posicions dins un castell, des de fer de crossa, darrera el baix, agulla, pujar als primers folres, formar part de la pinya, i ara ser una de les últimes peces de la colla, la que tanca les pinyes i col·labora com pot i en el què pot. I us asseguro que en totes aquestes funcions i he trobat la meva utilitat. La força i la garantia d’una colla resideix en el potencial de tot el col·lectiu i en l’apotació individual de tots i cadascun dels seus membres. L’un factor és indissociable de l’altre. I cadascun aporta valor a la colla.
Una altra cosa que cal tenir en compte és la formació. Tothom entén que cal un aprenentatge per a fer castells, però això només ho apliquem a les persones que pugen i a la canalla. Pensem que els castells es basen en una tècnica que hem heredat dels nostres avantpassats i que hem millorat amb l’aportació de les generacions actuals. Però la tècnica i formació és necessària en tots els llocs i funcions d’un castell. Avui, a més a més, hi hem incorporat una major sensibilitat en qüestions com la seguretat. Així, doncs, els castells no es fan per una simple aglomeració de gent apinyada a la seva base desordenadament i un altres que s’emperren anàrquicament els uns sobre els altres. Cal que ens formem permanentment i ens adaptem a noves tècniques que optimitzin els recursos humans de què disposem. Es tracta de treure el millor reultat amb el mínim esforç i amb la major eficiència. Però l’esforç hi ha de ser, el treball previ també, així com la planificació i el treball per trobar a cadascú el lloc més idoni a les seves característiques i al seu potencial.
És imprescindible, també una acceptació del principi d’autoritat. En un marc de participació i debat hem de tenir clar que hi ha unes persones a qui hem donat una responsabilitat i autoritat perquè prengui decisions. Amb una actitud participativa hem d’acceptar i no qüestionar permanentment l’autoritat amb que hem revestit temporalment certes persones. Per altra banda, la persona a qui democràticament hem donat aquesta responsabilitat ha d’actuar escoltant de forma receptiva tothom. Tots els membres de la colla. Avui en dia és inconcebible l’exercici unipersonal de l’autoritat en una colla de castells. Li caldrà rodejar-se d’un nucli fort que l’assessori i l’ajudi en la seva funció. Un equip que es responsabilitzi d’una peça tan important en una colla com la canalla, de qui s’ha de fer una gestió integral, tècnica, educativa, emocional. El cap de la canalla haurà de comptar amb un equip sòlid que tingui en compte tots aquests vessants i haurà de decidir els integrants per a cada castell, donant joc a que el major nombre de canalla participi en els diversos poms de dalt. Els castells, des del meu punt de vista, necessiten el màxim de diversificació possible. Cal perseguir tenir diferents poms de dalt, igual que diferents baixos, segons, terços, quarts, etc. En definitiva, però, ni que els temps actuals i les necessitats organitzatives demanin molta més col·laboració i participació que abans, l’exercici de l’autoritat en una colla és un factor indefugible que cal exercir. I la resta hem de respectar. Ja arribarà el moment de passar compte dels resultats assolits.
Renovació. Una colla ha de renovar permanentment els integrants dels castells. Integrant noves persones, donant descans a unes altres, sense que es produeixi estancament. Aprofitant les persones que baixen de pisos superiors i donant oportunitats a persones que directament puguin ser aprofitats en un lloc determinat sense que hagin passat per altres llocs en l’estructura pròpia del castell. Avui en dia tenim joves amb ganes, que fan esport, amb un físic envejable i que veuen frustrades les seves expectatives. Però sempre caldrà no oblidar que la seva aportació ha de ser posada al servei dels interessos col·lectius. I els que han d’anar deixant pas que no es preocupin, hi ha múltiples llocs on poder desenvolupar una tasca productiva per la colla. Ningú s’acaba mai de retirar en una colla de castells. Admiro aquelles persones que amb seixanta i setanta anys encara posen una mà al final del cordó i que donen tot el que la seva condició física els permet.
Finalment, amb tots aquests ingredients i altres que se m’escapen, amb aquestes actituds no tinc cap dubte que la colla Joves, la que em preocupa perquè és la meva, assolirà més aviat o més tard tot allò que es proposi. Amb la implicació de tothom. Crec que punts com els apuntats i d’altres són qüestions a consensuar prèviament abans d’escollir les persones que durant un temps determinat han de liderar la nostra colla. Segurament són punts importants, o no, per a qualsevol organització, però tothom comprendrà que m’interessa la bona marxa de les organitzacions a les que pertanyo. Si no debatem sobre aquestes coses, només canviarem uns noms pels d’uns altres, però seguirem arrossegant els dèficits que ens impedeixen consolidar els nostres èxits castellers. Tant de bo sapiguem afrontar aquest moment amb la serenitat que cal per fer-ho. Les bones idees poden sorgir de les persones que menys pensem. Els uns ho faran des de la seva experiència, altres ho faran amb la il·lusió que només els nous vinguts poden aportar. Si ho fem com una colla de debò en sortirem reforçats, si ho fem com una banda d’arreplegats, caurem en un pou d’on ens serà difícil de sortir.
Totalment d’acord amb tu, jo no ho hagués pogut explicar millor, ja fa massa temps que no es fan les coses com es tindrien que haver fet. Perquè? A la colla hi ha amenaces constants, insults, faltes de respecte que no deixen a un treballar tranquil.
Com dius tu, però dit d’un altre manera; la rengla no es de ningú, igual que la dreta i l’esquerra, ni el dau ni el darrera el baix… fins que el casteller no entengui que davant d’ells hi ha la colla, no ho aclarirem, els que no ho entenguin no tindrien que ser-hi, ja que nomes hi posaran traves, o com normalment es diu “posar pals a les rodes”.
A mes de una cosa molt important “educar al casteller petit” que el que em fet fins ara ha segut “mal educar-los” fins hi tot ells es permeten la falta de respecte a els grans, i (com fan alguns grans) amenaçar.
Però la que decideix es la colla en pes, i el problema està en que el 80% de la colla no coneix “coses” que passen a la colla que crec que son importants perquè el proper cap de colla surti amb tot el recolzament necessari.
Com ha dit el Salvador, totalment d’acord. Jo ja fa temps que no vinc tan sovint per la colla i el fet que mai hagi pogut viure el dia a dia de la colla fa que em perdi vivències i experiències amb les que podria argumentar millor algunes coses (sóc, evidentment, d’aquest 80% del que parles, Salvador). Però, a la vegada, quan m’adono que malgrat la distància “veig” coses que coincideixen plenament amb les que esteu exposant (i de fa una pila d’anys, això no és nou d’ara) em fan pensar que no devem estar gaire equivocats.
Jo no sé com s’hauria de fer, però ho trobo urgent. Des de fora (i aquí sí que sé de què parlo) la imatge de la Colla Joves és la d’una colla que s’utoestrangula poc a poc, que viu del talent de molts dels seus castellers que, en bona part, pensa que amb la camisa ja n’hi ha prou per descarregar castells de 9 i d’una rauxa característica que és, a la vegada, responsable de les millors i de les pitjors pàgines de la nostra història, perquè ens ha servit tant per tocar el cel com per a tapar mancances en temporades molt irregulars.
I, perdoneu-me, però algú ho hauria de dir amb molta fermesa: és inadmissible que una colla com la Joves no lluiti per tenir un pilar en condicions. I ho hauria de dir sense por! Aquest tema és un tabú a la colla. No hi ha ningú al món casteller que ho entengui, ningú! I em sembla que al voltant d’aquesta construcció s’hi podrien trobar moltes respostes.
El comentari és mol assenyat. Potser algú tindria que fer una passa endavant i formar un grup de debat, per parlar de TOT el que es diu aquí.
Els castellers de tronc (jo també soc casteller, però de pinya) van de artistes, i la canalla van de capritxosos i no respecten res, ni a ningú (només calers i més calers).
Tindríem que canviar aquesta dinàmica i potenciar el fet de ser de la Colla. ORGULL
Estic segur que trobaríem gent amb suficient cervell, per analitzar i sobre tot posar-ho al servei tant de la Colla com del Cap de Colla -qui sigui- , i com molt bé dius, si posem algú davant es per fer-li cas.
No hem serveixen aquells que llueixen d’anys a la Colla ….. “per que jo fa”…., la qüestió sempre serà “que puc fer jo, per”
Vaig debutar amb la Joves per Sta.Úrsula del 2005, camisa des de 2006 i al 2007 hem van demanar entrar a la junta…. i fins avui. “que puc fer jo, per”
Resumint: Molta gent no sap ni que aquest bloc existeix. Imprimim-ho i pengem-ho al taulell d’anuncis.
LUZ Y TAQUIGRAFOS !!!!
Crec que si em d’obrir aquest debat no podem fer-ho des del ressentiment ni creient que som nosaltres els que tenim la veritat absoluta. La colla és un grup divers de gent amb més a menys cap, però de la joves. Si volem començar aquest debat tallant caps i depurant responsabilitats anem malament, perquè es convertirà amb el de sempre, una guerra d’uns contra els altres.
Obrir aquest debat és l’única solució que té la colla per seguir lluitant pel lloc que l’hi pertoca en el món casteller. Fa massa temps que “sobrevivim” improvisant, perquè la falta de confiança en nosaltres mateixos i les disputes no ens han permès treballar un projecte a mig o llarg termini.
Els temps dels castells han canviat, la manera de funcionar, de fer, de comunicar-se, ja no son com fa 200 anys erera. Vivim en un nou segle en que les coses han canviat i nosaltres hem de tenir clar quina és la forma d’encarar aquest nous reptes. El que ens està passant és la manca de previsió i de debat intern sobre quins son els reptes de la colla joves en aquest nou escenari casteller.
Jo puc tindre la meva opinió i un altre una altre, però si us plou sentem-nos i parlem. Discutim quins son els punts de vista de la gent, el debat es positiu i no ens ha de fer por poder dir les coses com les pensem. Després d’ això decidim i qui no estigui d’acord en quines son les noves línies d’actuació de la colla que prengui la decisió que cregui oportuna, però que no entorpeixi les il·lusions d’un grup de persones que es senten orgulloses de ser de la joves.
Si som capaços de crear aquest debat, jo hi seré! I si em permeteu una suggerència, s’han de constituir diversos equips de treball integrats per gent diversa que treballin sobre temes importants per la colla i després cada equip els hauria d’exposar a debat, perquè la gent pogués opinar. El que vindrien a ser unes jornades de reflexió i reorientació de la colla.
Ningu a dit que es tinguin que tallar caps.
No s’han de tallar caps, faltaria més. S’han de dir las coses clares, no personalitzar, per que en acabar tots tindrem que remar en la mateixa direcció. Rearmament moral – que falla i quina es la solució- i social -a on volem arribar-.
Gràcies a tots pels vostres comentaris. No pretenia fer aquí aquest debat, només apuntar algunes coses, entre moltes més, que, en la meva opinió hem de parlar entre tots. Amb serenitat, sense revenges, amb un to positiu, però clarament obert i participatiu. El debat de persones ha de ser posterior al de les idees i objectius. Crec sincerament que el debat seria fructífer i caldria estimular-lo des de la mateixa direcció de la colla i crec que seria altament constructiu i beneficiós per la colla. Tothom podria dir-hi la seva en un pla d’igualtat i estic segur que d’una forma estructurada en podriem treure conclusions prou importants i profitoses. Algunes propostes poden ser més utòpiques que d’altres, unes més realitzables que d’altres, però hem de trobar la manera de fer funcionar òptimament la colla i, si ho fem així, estic segur que els castells vindran per si sols, amb un treball seriós, planificat, que al mateix temps ens permeti passar-nos-ho bé. Jo crec que ho podem fer, no esperava, tot i que estava segur que no era jo sol qui veia aquesta necessitat, que a través d’aquest bloc altres compartissin un mateix punt de partida. A veur si ens engresquem!
En tot d’acord encara que segueixo pensant que fins que TOTA la colla no sàpiga les “coses” que han passat i passen dins la colla els debats seran infructuosos, perquè tornarà a passar el de sempre. Em de tenir clar les coses que em de fer i les que MAI mes es tenen que repetir i perquè mai mes torni a repetir es te que saber que ha passat.
Mira, Salvador, com bé saps, aquest any m’he mamat gairebé tots els assajos de la canalla. A part d’ajudar en el que se’m pogués demanar, he tingut ocasió d’observar molt tot el que anava passant, sense fer-me notar massa. He vist coses que no m’han agradat gens, sé, també, encara que no ho creguis, què ha passat a nivell personal i el dolorós que això pot haver estat. No m’agraden certes coses i en bona part n’apunto algunes en el meu escrit.
Però també crec que no seria bo fer un debat massa personalitzat amb acusacions i retrets. Jo crec que un debat massa personal no és bo perquè indueix a diferents parts a posar-se a la defensiva i normalment acaba convertint-se en un diàleg de sords. Jo crec que la immensa majoria de membres de la colla estaríem d’acord en el què ens agrada respecte a les relacions interpersonals i què no ens agrada. En que cal un cert ordre i disciplina per poder gestionar un col·lectiu tan gran com una colla, etc. Crec que hem de buscar aquests consensos perquè si entrem en concrecions sobre el què ha passat o què no ha passat ens acabarem llençant els caps pel plat. Crec que és més positiu pensar en com volem funcionar, quin paper ha de jugar cadascú, quina responsabilitat hem de tenir tots i cadascun, com hem de gestionar la canalla de forma integral, què s’accepta a la colla i què no s’accepta, comportaments, actituds, etc. Enfoncant la visió cap al futur més que cap al passat. El passat el podem mirar per no repetir errors, però no crec que sigui bo quedar-nos hi per llençar-nos retrets.
Creu-me que entenc el què dius, però l’objectiu ha de ser molt clar, unir la colla al voltant d’un model de gestió, d’unes pautes de comportament, d’una planificació i organització que ens duguin a l’èxit compartit, alhora que ens ho passem bé i en un bon ambient. No és fàcil, però no és impossible.
No s’han de donar noms, estic amb tu, i en cap moment ho he dit. Però insisteixo que s’ha d’explicar el QUE ha passat, sense donar noms. No es pot dir “em varen insultar”, “m’han amenaçat” etc. això es generalitzar llavors la gent s’ho agafa com que el fet de ser cap de colla ja comporta tot això, que es el que li van dir al Joan a la darrera reunió.
S’ha de concretar, perquè hi ha coses que son intolerables.
Josep Maria t’entenc molt, moltissim. El que vols fer esta molt be, i es molt necessari fer-ho però de la manera que tu dius ja s’ha fet, recorda, i ho veuràs.
Es intolerable que una persona (o dos) que va agafar el bar i va deixar un deute de 3.000 euros,(crec que el altre també) vingui al local a insultar al cap de colla, entre altres, i ningú li digui res. Qui es el que tindria que invitar-lo a marxar?, pero com “millor no fotre mes merder” la cosa es passa per alt, i així un munt de coses que fan que estiguem on estem, crec que s’ha de acabar de parlar amb metàfores i de generalitzar. Al 80% de gent de la colla que em referia abans, si es generalitza ho veu de una manera, si es concreta crec que s’esgarrifarien. No escric tan be com tu o el Francesc Montserrat i no se si m’he explicat prou be, i ja esta be que algú veies el que va passar amb mi però jo no em queixo de mi, trobo injust el que li han fet al Joan.
Entesos. Quan jo parlo de fer un debat obert i participatiu vull dir que hem de poder parlar sense pèls a la llengua, no pas deixant de dir el que calgui dir. Només afegeixo que ha de ser seriós i civilitzat. La intenció ha de ser construir i no destruir.
I pel tema d’escriure no et preocupis, tampoc ho faig tan bé. Jo no faré mai el teu paper dalt d’un castell, ni somniant; amb un quatre de set davant de Chrisalys i un quatre de sis i un dos de sis abans ja vaig fer tot el que podia dalt d’un castell. Però espero poder ser útil encara alguns anys més a la colla, ni que sigui amb la simple presència.
Salut.
Una vegada iniciat el debat, jo el passaria a un àmbit més restringit. Ja sabem que no estem bé, també ho sap la resta del mon casteller, però tampoc ho tindríem que esbombar. Proposo que ho fem en privat, dins de la Colla. Quedem per parlar-ne, per que n’hem de parlar llarg i a fons. El meu correu és jordi.bove@yahoo.es
Em sembla bé.
Doncs envia’m un correu a la meva adreça, i començarem a organitzar, muntar o preparar, com ho vulguem dir, el debat intern.