Gaddafi, viu o mort (perdó, mort o mort)

La setmana passada ens va arribar la notícia que el coronel Gaddafi havia mort. No vull ser políticament correcte i per tant no diré que se m’hagi escapat cap llagrimeta per l’assassinat del coronel. No ha estat així. Però com a persona que creu en el dret i la justícia com a principis rectors de la convivència humana, també he de dir que no m’he alegrat de la notícia. Em temo que la mort del coronel no aportarà un benefici molt gran als habitants de Líbia. S’ha acabat un règim dictatorial i despietat, això és cert, però algú gosaria afirmar que no en vindrà un altre de semblant?

L’organ rector de la transició líbia ja ha dit que el nou estat es basarà en la llei islàmica, la sharia. Això és com passar del foc a les brases. Recordem l’Afganistan on encara hi ha milers de tropes occidentals lluitant contra els talibans mentre pels carrers de Kabul es passegen els guardians de la fe apallissant les dones que gosen anar sense burka o contra qui mostri qualsevol feblesa davant la llei islàmica. Ha millorat la situació de la dona a l’Afganistan? Els drets humans més elementals hi són presents?

Ningú tenia cap mena d’interès a agafar al coronel Gaddafi viu. Estic segur que hi havia una consigna clara, calia trobar-lo mort o si se’l trobava viu, passar-lo immediatament per les armes. Gaddafi era un personatge incòmode. Pels libis, segur, però encara ho era més per occident. Un Gaddafi viu i davant un tribunal internacional hagués fet pujar els colors de la cara a més d’un governant europeu i nord-americà. No cal anar gaire lluny per recordar com el coronel va passar de ser l’enemic número u a rebre els honors de les cancelleries europees i americanes. La missió de l’OTAN a Líbia era la de protegir la població civil, aquest era el mandat que tenia. Un convoi de cotxes que fugia de Líbia va ser bombardejat pels avions de l’OTAN per deixar-lo a mercè de les milícies. No es podia permetre que Gaddafi en sortís viu i pres o fugit en un país veí.

La mort de Gaddafi ha fet respirar més d’un govern occidental. Però haurà servit per posar fi a la inhumana vida de milers de libis? Ho dubto. Els pròxims mesos ho veurem. Ningú sap les ganes que tinc d’equivocar-me, però intentant no ser pedant, he de reconèixer que poques vegades equivoco els meus vaticinis, exceptuant els que em concerneixen a mi, és clar. La mort de Gaddafi no és bona per la civilització que volem defensar. Desitjo que, si més no, ho sigui per als libis. La fi d’un règim dictatorial sí que és una bona notícia, sempre que no sigui per imposar-ne un altre, ni que sigui sota unes formes més democràtiques. Temps al temps.  

Quant a JOSEP MARIA

Un que passa per aquí i s'hi queda una estona, sense saber si per gaire temps. M'agrada conversar i escriure, encara que sóc conscient que mai no guanyaré un premi nobel de literatura o un premi pulitzer. Tan sols voldria que l'estona que passis aquí amb mi sigui una estona agradable i que somriguem plegats o t'arrenqui algun noble sentiment.
Aquesta entrada ha esta publicada en Món. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Els comentaris estan tancats.