Arga Sentís

Començo amb una declaració de principis: crec que la política consisteix a fer possible allò que és desitjable.  Sobretot la que es fa des de les institucions. I encara més des dels ajuntament, en què la realitat sobre la qual actues la tens a tocar, és l’espai que tots plegats compartim cada dia. No sempre és fàcil, però com a mínim s’ha d’intentar. Potser estic passada de moda, sembla que es porta més fer soroll, buscar enfrontaments, portar els temes fins a carrerons sense sortida per deixar els rivals en evidència. A curt termini, potser a alguns els va bé, a llarg termini el que queda en evidència és la incapacitat de la política (i dels polítics) per trobar solucions a problemes complexos.
Evidentment, sobre el que és desitjable hi pot haver diferents opinions. Sobre la planificació urbanística de Tarragona en general i el PP 24 en particular, el desitjable (segons la meva opinió) és corregir-la, perquè el POUM vigent és manifestament millorable. I això no és que ho diguem ara, fa més de 10 anys que ho diem, durant tot l’accidentat procés d’elaboració d’un Pla que nosaltres no vam votar favorablement.
Si hem de ser justos, també haurem de reconèixer que el que es va aprovar definitivament el 2013 (sense el meu vot) era millor (només faltaria!) que el que van aprovar el 2007, en part gràcies al fet que mentrestant havia canviar la normativa urbanística. Només cal comparar-los. Però continuava arrossegant un problema de fons, les bases del POUM estaven desfasades,  les previsions de creixement eren irreals, i si les bases eren caduques, evidentment el POUM també.  Ja vam dir en aquell moment que totes les incongruències i mancances del POUM anirien quedant en evidència a mesura que s’anés desenvolupant el planejament derivat. Ho vam dir, ho vam argumentar, hi vam presentar al•legacions. Altres, que ara diuen que el POUM no els agrada, van ser corresponsables de la seva elaboració, i el trobaven magnífic, i en aquell moment la bombolla immobiliària ja havia esclatat, no fotem! Només cal repassar l’hemeroteca per saber què va fer i què va dir cadascú en aquell moment.
És una llàstima, perquè el millor moment per fer-ho bé era llavors, però no tinc cap intenció d’entrar ara a discutir sobre el passat perquè no es pot tornar enrere i, sobretot, no serveix per a res, si ho recordo és perquè tot en aquest món té una història i és fruit d’un procés, les coses no comencen de zero i si realment tenim la voluntat  de canviar-les per a millor jo crec que cal que tinguem en compte en quin moment estem, què podem fer ara i quina és la manera més segura i pràctica d’aconseguir-ho. Definir què s’ha de fer  i  com s’ha de fer.
Pel que fa al com, jo crec que ha de ser respectant els procediments, per evitar incórrer en acords nuls de ple dret que ens portin a un atzucac o a la via del contenciós administratiu que inevitablement implicaria costos de tot tipus, no només econòmics. I és per això que em vaig abstenir en la moció que va presentar la CUP el plenari del mes de gener, perquè no es pot acordar la suspensió de la tramitació fins que no hagi conclòs el procediment legalment establert. Tan senzill com això. No és que ho digui jo, pobra de mi, és que ho diu la Llei d’Urbanisme. Un cop acabada la tramitació, l’acord que s’adopti ha de tenir en compte les al•legacions, els diferents informes sectorials, l’informe del Consell Territorial d’Urbanisme, i el Pla Parcial es pot suspendre, es pot modificar o es pot denegar. I és evident que s’haurà de modificar.
Però no es tracta només del Pla Parcial, perquè en el fons del que estem parlant és del POUM, de la necessitat de repensar el POUM, perquè el pitjor que podria passar és que davant de cada desenvolupament urbanístic, davant de cada tema concret només actuéssim de manera reactiva. Jo no sé quins han de ser els tempos ni quina és la fórmula més adient, i no vull pontificar sobre el que no sé, afortunadament hi ha tècnics que poden aportar els seus coneixements. Del que estic segura és que ens hi hem de posar, seriosament, corregint tot allò corregible del POUM. I mentre anem fent el que ara mateix és pot, mirar més lluy, més enllà del POUM. Les assenyades observacions d’urbanistes i geògrafs, la creixent sensibilització i conscienciació de la ciutadania, la constatació pràctica de la necessitat de revisar el que no es va fer bé en el seu moment ens ha obert una escletxa d’oportunitat per fer possible la ciutat que desitgem per al futur, cohesionada, sostenible, respectuosa amb els valors paisatgístics i patrimonials, encardinada en  la realitat metropolitana.  Aprofitem-la, fem-ho bé, fem-ho possible.

Ahir, al ple extraordinari de l’Ajuntament de Tarragona, vaig votar que no als pressupostos per al 2017.  Per començar, perquè no me’ls crec. I per acabar perquè els comptes deixen clares unes prioritats que no compartim, les prioritats que marquen la política municipal i que justifiquen també el pacte de govern entre PSC, PP i un senyor, el regidor d’Unió que es va presentar en les llistes de CiU.

No me’ls crec perquè el pressupost d’ingressos em sembla virtual. I si partim d’uns ingressos que demanen un acte de fe, tot el pressupost és un brindis al sol. D’entrada, el  debat de pressupostos neix coix, perquè congelant les ordenances fiscals ens van privar de parlar dels ingressos, i tot i que la capacitat dels ajuntaments per decidir sobre els seus ingressos és molt minsa i és  imprescindible reclamar un altre model de finançament per als municipis, hi ha un petit marge, i se n’ha de parlar. Hem de poder parlar de l’IBI, de les taxes, de quina manera fem que els tributs locals puguin gravar als que més tenen i afavorir als que no tenen recursos, d’introduir criteris de tarifació social. Tota aquesta discussió no l’hem pogut tenir. I ara ens trobem amb un pressupost d’ingressos que preveu un augment que no està ni molt menys assegurat. Un increment de l’IBI del 3% com a conseqüència de l’actualització dels coeficients dels valors cadastrals (hauria estat interessant que parléssim d’aquest augment, a qui afecta i què implica, abans que ens ho trobem als rebuts!), però a més si els pressupostos generals de l’estat no s’aproven i entrem en un escenari de pressupostos prorrogats (i convindran amb mi que és una possibilitat real), no tindrem els ingresos previstos i s’haurà de retallar despeses.

Preveu  uns ingresos per les concessions de les parades del mercat central que estan condicionats a l’anul·lació de les liquidacions de les 2016, i ingressos provinents d’aportacions d’altres administracions que ja veurem si arriben o no.

Preveu també uns ingresos per venda patrimoni (un solar al passeig de les Palmeres, un immoble al carrer Josep Floreví i una finca a les Gavarres) que permeten quadrar els comptes, però fins ara els ingressos que s’han anat preveient als pressupostos per venda de patrimoni han acabat en zero. I per tant totes les depeses vinculades han acabat també amb no res, i és problablement el que acabarà passant el 2017.

Si mirem les inversions previstes a l’apartat de despeses veiem per on van les prioritats, perquè les úniques que no estan vinculades a la venda de patrimoni són les càrregues urbanístiques del PP10 (el pla parcial de l’IKEA) i les obres del Mercat Central.  Aquestes són les prioritats: un desenvolupament urbanístic fet a mida d’una empresa i lligat (si més no per raons de veïnatge) a l’anella del projecte estrella dels Jocs de 2017, 0 18 o vés a saber quan, i el cost d’una obra faraònica sobredimensionada que van tirar endavant irresponsablement en l’època que es pensaven que érem rics hem de pagar entre tots  ara que sabem que som pobres i, a més, estem insuportablement endeutats.

La resta d’inversions, les actuacions urbanístiques als barris, el condicionament de les escoles, les intervencions en patrimoni, totes, són virtuals, són un brindis al sol. Podríem queixar-nos que la partida per a l’adquisició d’habitatge social, que vam reclamar perquè és impresincible per atendre la situació d’emergència habitacional, és insuficient perquè només hi ha 100.000 euros pressupostats… però és que n’hi podria haver el doble o el quadruple, tant se val, el paper tot ho aguanta, són virtuals.

Pel que fa a la despesa corrent, podríem valorar positivament l’increment (insuficient) en polítiques socials, en educació, en ocupació… però les prioritats són les que són, les prioritats són els Jocs i acabar el mercat. Per a resta queden les escorrialles, o potser ni això.  Perquè si al final els ingressos no són els previstos, hauran de retallar, en tot excepte en les seves prioritats… i en el pagament del deute.

Aquesta és la trista realitat: una herència desgraciada de deutes originats per projectes faràonics i fallits de quan ens pensàvem que érem rics i que estem pagant ara, que sabem que som pobres, i que ens impedeix atendre les necessitats reals i urgents dels ciutadans de Tarragona. El deute viu de l’Ajuntament és de 192 M. Tenim una ràtio d’endeutament del 116, 78%, no podem demanar crèdits, no podem endeutar-nos més. Però el més trist és que no hem après, no hem sabut canviar les prioritats, continuem esclaus d’una manera de fer que ens ha portat a tenir un Ajuntament incapaç de donar resposta  quan és més necessari que mai que el centre de les polítiques municipals sigui  la situació d’emergència social que viuen molts dels nostres ciutadans i ciutadanes, combatre l’exclusió,  la manca d’habitage,  la pobresa energètica,  la pobresa infantil,  les desigualtats,  la falta de perspectives, i posar les bases d’un model econòmic per a la ciutat i per al territori que permeti que els nostre joves puguin construir aquí el seu futur.

Perquè, sincerament, el més trist d’aquest pressupost que es va aprovar  amb els vots dels partits que estan en el govern  no és només que sigui la prova que hem renunciat a canviar les prioritats, és que el de l’any vinent serà igual o pitjor.

Dissabte passat vaig saber, llegint el blog del director del diari de Tarragona, que s’havia mort l’Antonio, el capitán Caro, el capi, com tothom el coneixia. Em va saber molt de greu no haver-me’n assabentat a temps per poder anar al funeral, tot i que, tal com era l’Antonio, que passava de qualsevol convencionalisme, segur que m’hauria engegat amb algun comentari irònic.

Em va venir al cap la primera vegada que vaig veure l’Antonio. Sa mare, la senyora Isabel (una andalusa sobrada de tronió que tenia aptituds, com a mínim, per a capità general) era amiga de la meva àvia, i m’havia convençut d’anar a casa seva per presentar-me a «su Antonio». Jo, que devia tenir llavors 5 o 6 anys, m’esperava un nen i m’hi vaig trobar un senyor vestit de militar. La tieta Isabel va anar a preparar berenar i quan em vaig quedar sola amb ell vaig arrencar a plorar desesperadament. L’Antonio va cridar sa mare «mamá, mira a ver qué le pasa a esta niña, que está llorando» i jo només podia explicar, entre sanglots «es que tu Antonio es muy mayor». L’Antonio era molt gran. I sobretot, com vaig anar descobrint quan jo també em vaig fer gran, era una gran persona, un home autèntic que sempre va ser fidel a ell mateix, cosa que si no és fàcil en general encara deu ser més difícil dins de l’exèrcit. Potser va ser per això que no va passar de capità (o potser perquè no volia marxar de Tarragona, perquè no volia deixar sa mare, per una barreja de tot plegat o, simplement, perquè tant se li’n fotia fer carrera). Potser la seva autenticitat li devia costar incomprensions però també li va valdre el respecte i l’afecte de molta gent, per començar dels reclutes que feien la mili a Tarragona i que anaven a fer un entrepà al Chaplin, un dels bars més entranyables i autèntics de Tarragona, que llavors estava davant de la caserna i ara està (com canvien les coses!) davant de la Universitat, i on el Ricardo continua fent els seus entrepans memorables.

Tot just ahir en vam parlar del capitán Caro amb el Ricardo, al Chaplin, on el capi va passar moltes estones. Vam compartir anècdotes i entremig, barrejats amb records de l’amic comú, trossets d’anys passats, d’una Tarragona que s’acabava a les casernes. I aquesta vegada, Antonio, no em vas fer plorar, tots dos et vam recordar amb un somriure, el senyor del bar i una antimilitarista convençuda que van descobrir, que entre moltes altres coses, tenen en comú l’afecte per un home autèntic.

Tu, en què retallaries abans, en educació o en sanitat?

Us sona la pregunta? A mi me l’han fet unes quantes vegades.

L’he sentida també en trobades d’amics i, un cop formulada, comença una discussió entre els partidaris de retallar primer en educació (què hi pot haver més important que la salut?) o els que creuen que l’educació no es pot tocar, que és la base de la societat i que qualsevol altra cosa abans que retallar-la.

Els uns i els altres defensen la seva postura amb convicció, amb arguments. Potser fins i tot són capaços d’arribar a un acord: no es pot retallar ni en sanitat ni en educació, la sanitat i l’educació són drets, que retallin en altres coses, coses que no siguin fonamentals, que realment siguin prescindibles… i entre les coses prescindibles,  ja sigui explícitament, ja sigui perquè s’obliden d’incloure-la entre les imprescindibles, hi ha la cultura.

D’entrada, el fet mateix que es pugui fer aquesta pregunta, que et proposin “triar” què és retallable, ja és tot un símptoma, perquè que s’hagi acceptat com a inevitable la lògica de les retallades està evidenciant que el neoliberalisme, els partidaris en retallar despesa pública,  han aconseguit l’hegemonia cultural, i els seus valors i explicacions, que responen als seus interessos, s’han convertit en la norma universal que fixa les condicions a partir de les quals s’articula el pensament.

Però més enllà d’aquesta qüestió de fons, crec que planteja també altres temes, per començar, què entenem per cultura.

Tots sabem a què ens referim quan parlem de sanitat o d’educació (encara que no compartim propostes polítiques) i és a partir d’aquest concepte clar que sabem què ens hi juguem i els que reivindiquem una societat de persones iguals defensem la sanitat i l’educació com a drets, sense matisos i, per tant, la necessitat de polítiques publiques que els garanteixin

En canvi, haurem de reconèixer que definir cultura és molt més complicat, perquè el concepte té moltes accepcions i lectures que es presten a interpretacions subjectives i a malentesos, i a partir d’aquestes definicions extenses és molt difícil acotar l’objecte d’intervenció de les polítiques culturals i la seva justificació.

Tots sabem què perdem quan tanquen una planta d’hospital o suprimeixen programes d’educació, però és més difícil ser conscients que deixem de tenir quan una biblioteca es queda sense pressupost o quan l’IVA cultural puja al 21%. Alguna cosa falla i alguna cosa haurem fet malament. I és que sovint la política cultural ha estat un instrument de propaganda o una construcció de l’elit per al consum d’una minoria, i molts discursos que la reivindiquen insisteixen en el seu paper instrumental (cultura com a instrument econòmic, que ho és, cultura com a instrument per a moltes coses) i no en allò bàsic, essencial, per començar, de què estem parlant, de quin concepte de cultura d’entre totes les definicions possibles. Reivindicar la cultura com a font de llibertat, expressió i creació, la cultura com a dret. Dret al coneixement, al desenvolupament ple de les potencialitats de cadascú. Dret a participar, a crear i a gaudir de la cultura. Un dret que implica la necessitat de polítiques públiques per garantir-lo. I cultura com a instrument, sí, de moltes coses, però en primer lloc d’emancipació personal, imprescindible per conquerir espais de llibertat, per construir un discurs crític que permeti exercir plenament la ciutadania, que és justament el contrari de cultura instrumentalitzada.

Caldrà fer memòria i recordar el paper que aquí mateix, al nostre país, van tenir els ateneus populars per a l’empoderament de les classes treballadores i per a l’extensió de les idees de progrés social. Per això justament ara, en un context de crisi, és més necessari que mai defensar la centralitat de la cultura i articular unes polítiques culturals que superin la buidor i l’enfocament mercantilista i erràtic que les han caracteritzat els darrers temps, unes polítiques culturals que garanteixen l’accés a la cultura i facilitin la creació. Perquè la cultura és un dret. I perquè crea ciutadans amb capacitat d’interpretar, de criticar, d’intervenir i de transformar, capaços de disputar l’hegemonia cultural i fer que la pregunta amb què començava sigui impensable, perquè els drets no es poden retallar, cap.

(article publicat al núm 4 de  la revista Perspectiva http://perspectiva.ccoo.cat/ )

Entre les demandes que vaig fer a l’alcalde en el meu discurs del ple de constitució del nou Ajuntament, li vaig fer una de molt concreta referida als Jocs del Mediterrani. Vull recordar-la. Li vaig dir que calia prendre una decisió sobre els Jocs dels Mediterrani, i que s’havia de fer ara.
El senyor Ballesteros té fama, ben guanyada, d’optimista. Jo crec, i així li vaig dir, que és una virtut. Però les virtuts, com tot en la vida, s’han de saber administrar en la justa mesura, també l’optimisme, un optimisme extrem pot ser irresponsable amb els riscos que està disposat a assumir. I quan els riscos no es prenen només a nivell personal, sinó que comprometen una administració i repercuteixen en tots els ciutadans, més val passar-se de prudent que d’optimista.
Ens van embarcar en un projecte, el dels Jocs del Mediterrani, en un moment molt diferent d’aquest. Crec que ens hi van embarcar amb un excés d’optimisme, però el cas és que ara ja hi som.
Hi pot haver gent que hi estigui, en principi o per principi, en contra d’aquest tipus d’esdeveniments, i gent que, d’entrada, trobi que són magnífics, però ara ja és una mica tard per a aquest debat. Ara crec que el que toca és un debat pragmàtic per prendre una decisió valenta, i que ja no pot es pot aturar més temps, perquè quan més l’ajornem més difícil serà.
Sense entrar en altres disquisicions, un esdeveniment d’aquest tipus té sentit en la mesura que serveixi per atreure inversions públiques i privades i deixi un llegat.
Els Jocs podien haver servit per obtenir un llegat, en forma d’equipaments esportius que després fossin gestionables i sostenibles, que estiguessin al servei de la pràctica esportiva dels ciutadans de Tarragona i també, és clar, que afavorissin l’economia local atraient turisme esportiu.
Hauria estat magnífic que haguessin pogut servir també per millorar la mobilitat entre les diferents poblacions que acullen proves i la connexió entre el centre i els barris (les grans assignatures pendents!). És cert que també hi ha llegats immaterials: la promoció de la ciutat, el foment de l’esport, la il·lusió col·lectiva que podia generar l’esdeveniment, etc.
Però hores d’ara, el llegat que poden deixar els jocs ja serà, si és, exclusivament en forma d’equipaments esportius, i fins i tot aquest perilla si no arriben les inversions de l’estat per al centre aquàtic. Pel que fa al llegat immaterial, a ningú se l’escapa que l’amenaça és precisament que sigui en negatiu.
Ara és el moment de fer comptes, quant ens hem gastat fins ara (haurem de comptar el cànon que paguem al comitè olímpic (2 M de dòlars), el moviment de terres (700.000 euros), les despeses que fins al moment ha comportat l’organització, etc. ), quant ens costaria tirar enrere i quant arrisquem si tirem endavant i a canvi de quin llegat.
Per això ara el que cal és simplement fer números. I prendre una decisió valenta. Perquè quan més retardem la decisió, pitjor.
A falta de concreció per part de l’equip del govern, jo faig el números com els faria a casa meva, i el que em surt és això:
El pressupost del Jocs parlava de 45 M en inversions (que havien de fer les administracions) i 38 M (que ara han rebaixat a 30) per a les despeses que comporta l’esdeveniment, que havien d’arribar de patrocinadors gràcies als beneficis fiscals.
Pel que fa a les inversions, semblen assegurades les de la Generalitat i les de les diputacions de Tarragona i Barcelona. També les de l’Ajuntament de Tarragona, que ha demanat un crèdit que 12 M (que naturalment haurem de tornar).
Però falten els 15 milions de l’Estat. S’ha parlat de solucions alternatives, com portar les proves aquàtiques a Barcelona, però llavors el que queda coix és el llegat.
Pel que fa al pressupost operatiu, fins ara hi ha compromesos 7,8 M (per tant, en falten 30, o si finalment la despesa baixa, 22). Si no hi arriben, qui els posarà?
Pel que fa al calendari de les obres, anem endarrerits. Segurament no fins al punt de no poder executar-les, però si temeràriament justos, i no ens distingim pas per ser puntuals acabant obres. Pel que fa a l’anella olímpica, segons el calendari, hauríem d’estar en fase d’execució d’obres, i estem en fase d’avaluació de projecte. Això, que en principi seria un problema, pot ser una oportunitat, perquè vol dir que no hem entrat encara en un període de no retorn, amb les obres començades.
Amb un llegat retallat i sense tenir assegurats els diners que falten, crec que no és moment de ser optimistes sinó de ser prudents, prudents i valents, i dir que no podem continuar amb un projecte que ens pot deixar com a llegat un altre deute i una gran frustració col·lectiva. I si algú pot presentar els números d’una altra manera, si pot aportar seguretat que els diners que falten arribaran, sisplau, que ho faci aviat, perquè quant més triguem pitjor.

L’enhorabona, alcalde,

I l’enhorabona, també, als meus companys i companyes de consistori, en aquest plenari tan diferent de l’anterior,  molt més plural, amb set grups i moltes cares noves.

A l’anterior mandat, senyor alcalde, la majoria la tenien les forces de dretes. Vostè governava en minoria i necessitava, per tirar endavant les polítiques de l’ajuntament de Tarragona, el suport dels dos o d’un dels dos grups de la dreta.

En aquest plenari no.  La voluntat  popular ha constituït un plenari molt més plural. Benvinguda la pluralitat que representa millor la diversitat d’opcions i d’opinions dels ciutadans i les ciutadanes de Tarragona, i que s’ha traduït també en una clara majoria d’esquerres.

Vostè continuarà governant en minoria, però amb un plenari molt diferent, un plenari amb 16 regidors i regidores d’esquerres. Que no hem pogut fer un govern majoritari, és cert,  i no vull entrar ara a discutir per què o per qui,  si és millor o pitjor, si és una oportunitat o és una oportunitat perduda,  però que som, insisteixo  la majoria. I això s’ha de notar.

S’ha de notar en les prioritats i en l’acció del govern municipal, i això és fonamentalment responsabilitat seva, senyor alcalde, però també és responsabilitat nostra, de tots i cadascun dels regidors i les regidores d’esquerres que crec que de cap manera, per qüestions de tàctica o estratègia de cadascú, hem de deixar passar l’oportunitat de fer valer aquesta majoria, que respon a la voluntat dels ciutadans i ciutadanes de Tarragona, per fer possibles polítiques d’esquerres al servei de les necessitats dels nostres conciutadans i conciutadanes, de la gent de Tarragona que està patint les conseqüències d’una crisi econòmica que no han provocat les classes populars sinó l’ambició sense límits dels poderosos,

però sobretot les conseqüències de les polítiques de la dreta que governa la generalitat i l’estat, les polítiques neoliberals que ens condemnen a la precarietat, que ens retallen drets i llibertats, que estan construint una societat, i una ciutat, cada cop més desigual i més injusta.

I que estan també allunyant cada cop més la presa de decisions de la gent, un exemple n’ és l’atac a la capacitat de decidir polítiques des del municipi que representa la reforma de la llei de bases de règim local, que és una involució democràtica que vol convertir els ajuntaments en mers òrgans gestors de decisions que es prenen en altres àmbits, més allunyats de la gent, dels veïns i les veïnes. Quan el que cal, precisament, són ajuntaments que puguin decidir polítiques des de la proximitat, amb els veïns, per millorar les seves condicions de vida.

Com van fer els primers ajuntaments democràtics, que van tirar endavant polítiques i serveis perquè calia, perquè els veïns ho necessitaven, perquè estaven en primera línia i eren els primers en articular les respostes. Ho hem de fer ara. Amb decisió, amb valentia. Perquè cal, perquè vivim una situació d’emergència social i hem de ser capaços de donar solucions.

Senyor Ballesteros, ja sé que vostè és un alcalde compassiu. Però no en tinc prou.

Vull un alcalde combatiu,

Combatiu en la defensa dels febles contra els poderosos, al capdavant d’un ajuntament  compromès amb unes prioritats molt clares.

I li faré la llista del que espero:

• 1. Un ajuntament que tingui com a prioritat rescatar les persones,

que lluiti   contra  els desnonaments,  que garanteixi a tots  els ciutadans els mínim vitals, el dret a l’alimentació i als subministraments bàsics,

Li recordo alguns acords ja adquirits per aquest plenari a petició del meu grup, com la lluita contra la pobresa energètica o destinar un percentatge del pressupost a l’adquisició d’habitatges buits per destinar-los a lloguer social.

I li demano, per començar, que concreti aquesta prioritat amb el compromís d’elaborar un diagnòstic sobre les condicions de vida a Tarragona que permeti dissenyar les polítiques socials  a partir del coneixement de la realitat.

• 2. Volem un ajuntament compromès en la defensa dels serveis públics, per començar dels municipals, contra les privatitzacions, i que aposti per la gestió directa dels serveis,

i també combatiu en defensa dels serveis no municipals, de l’educació i de  la sanitat pública, i això vol dir, a Tarragona, oposar-se als intens de passar a la privada, que a Tarragona és la Xarxa Santa Tecla, els serveis de la sanitat pública. No és un tema de capitalitat sanitària, és un problema de model, sanitat pública o sanitat privada. Volem un ajuntament combatiu en la defensa de la sanitat pública.

• 3. Un ajuntament que treballi per superar la fragmentació urbanística i social d’aquesta ciutat, la gran assignatura pendent. Compromès amb la mobilitat sostenible i amb el transport públic.

• 4. Un ajuntament en lluita contra l’atur, que desenvolupi polítiques d’ocupació, i que més enllà d’això treballi per ajudar a crear una economia local diversificada que generi una ocupació de qualitat aprofitant els actius que tenim, molts, el nostre patrimoni, la nostra riquesa cultural, la nostra situació geogràfica, el port, la indústria, la universitat,

que aposti per  la indústria, una indústria innovadora, competitiva i sostenible,  compromesa amb la qualitat ambiental

i aprofito també per reclamar la necessitat d’un estudi sobre la qualitat de l’aire en les zones pròximes a la petroquímica,

i naturalment que aposti també pel turisme, però no per qualsevol turisme, no per projectes basats en el joc i en l’especulació que hipotequen el futur dels nostres fills i que acaben sent un altre pilotazo, no volem més fotos com aquella del pretori beneint un macroprojecte de casinos, senyor Ballesteros.

• 5. I parlant de beneir, volem també un ajuntament compromès amb la laïcitat, respectuós, faltaria més, amb les creences religioses o filosòfiques de tots els ciutadans i dels que no en tenen cap, i per això mateix, laic.

• 6. Volem un Ajuntament que defensi els drets de les dones, que estàvem lluny d’haver aconseguit la igualtat real però ara estem patint una autèntica involució, perquè quan la cura de les criatures, dels dependents, de les persones, deixa de ser una funció de l’estat de benestar, se n’han de tornar a fer càrrec les dones, que es veuen obligades a tornar a l’àmbit de la privacitat, un retrocés que no només va en perjudici de les dones, és tota la societat la que surt perdent.

• 7. Volem un ajuntament que es comprometi activament amb el dret de la ciutadania catalana a decidir lliurement el seu futur, perquè la Constitució que acabem de jurar o de prometre tots els regidors i regidores, per imperatiu legal, se’ns ha quedat petita i la interpretació que se n’ha fet exclou les aspiracions que al nostre país tenen un ampli suport popular.

• 8. I li demano també seny. Vostè és optimista i no em sembla un defecte. Però de vegades cal aturar-se per replantejar-se les coses. Amb realisme. Tenim entre mans un projecte, el del Jocs del Mediterrani. No negaré que pot ser una oportunitat si arriben les inversions promeses i ens en deixa un bon llegat. Però si no hi arriben, pot acabar sent una altra hipoteca per al futur, i ja n’arrosseguem masses. Li demano que si no es concreta la inversió de l’estat, fem números, prenguem una decisió i siguem prou valents per dir que no, que així no els podem tirar endavant. Posem-hi una data: abans que acabi l’estiu.

Miri, senyor Ballesteros, no l’he votat i li demano moltes coses. No l’he votat  perquè crec que no hem estat, tots plegats, capaços d’interpretar el missatge de les urnes, que ens demanaven un govern fort d’esquerres, de progrés, de canvi, un govern capaç de transformar la ciutat.

Però la nostra abstenció expressa també la voluntat de col·laborar quan les propostes que hi hagi sobre la taula vagin el la línia de les que l’he expressat,  perquè crec que la responsabilitat d’un representat polític és intentar ser útil a la gent,

I que les necessitats dels nostres conciutadans i conciutadanes són  massa punyents i massa urgents per ajornar-les per qüestions tàctiques o estètiques. Per tirar endavant polítiques d’esquerres tindrà tot el nostre suport.

I si no ho fa, veuran que som aquí per oposar-nos-hi.

Encara és aviat, però. Esperem que aquests setze escons d’esquerres pesin més del que fins ara han pesat i facin possible un mandat que s’acordi amb els desitjos dels tarragonins i les tarragonines.

Alcalde, molta sort.

Que parlin de tu, encara que sigui malament. Si el que volia el senyor Abelló, flamant cap de llista de CiU, és fer soroll a la precampanya, no hi ha cap dubte que ho ha aconseguit. Ha aconseguit ser notícia a tot arreu gràcies a accions de màrqueting pur i dur, primer per repartir salsitxes «solidàries», ara per distribuir els àlbums de cromos, amb la seva imatge, a través del Camp d’Aprenentatge, som si fos un material pedagògic.

Ha al•legat el senyor Abelló, en el seu descàrrec, que el material no contenia cap missatge polític. I vés per on, li he de donar la raó. Fins ara no hem sentit a l’alcaldable de Convergència cap argument que puguem anomenar polític. No sabem quin model de ciutat defensa més enllà d’un Tarragona rock and roll que no vol dir absolutament res i que per tant cadascú pot interpretar com li doni la gana.

S’ha queixat el senyor Abelló dels que ho volen polititzar tot. I no es pot negar que dient això és coherent amb el seu discurs de presentar-se com un no-polític, un «independent». Diu que han volgut fer «una campanya que no vol caure en els tòpics missatges buits de contingut». Però és que encara no li hem sentit cap proposta concreta. Quins missatges ens ha donat fins ara? En aquest temps de descrèdit de la política, sembla que per a l’alcaldable de CiU l’alternativa és no parlar de política. Però qui es presenta a unes eleccions encapçalant la llista d’un partit és un polític, li agradi o no el terme al senyor Abelló, i el primer que es demana a un polític és assumir les responsabilitats, no amagar-se darrere dels professionals que han creat l’àlbum (per encàrrec) o de la funcionària amb qui diu que es va posar en contacte per oferir-li el seu material de precampanya com a «material pedagògic», que per ara és l’única que ha assumit responsabilitats, cosa que l’honora, però de cap manera aquesta senyora ha de ser el cap de turc d’aquest despropòsit.

Responsable n’és qui volent assumir la màxima responsabilitat en el govern de la seva ciutat no és conscient que un material de precampanya no es pot distribuir entre els centres escolars. Que podríem esperar com a alcalde d’algú que com a candidat no sap respectar la necessària neutralitat de l’administració?

I que podríem esperar com a alcalde d’algú que per fer-se propaganda (electoral) edita un material on apareix ell, omnipresent, amb l’eslògan, «el teu alcalde» acompanyat de les imatges de «tarragonins» des del segle III ac fins als nostres dies, al costat dels Escipions, de Santa Tecla,de Sant Magí i del Maginet Pelacanyes? (i de Marcel•lí Domingo, que deu estar regirant-se a la seva tomba perquè el fan aparèixer de comparsa del senyor Abelló!). No és això l’enèsima manifestació d’un discurs tronat, carrincló, propi d’aquella Tarragona conservadora i rància que volem deixar enrere per sempre més? S’emmirallen en el passat, però no aporten cap idea per al futur.

I si parlem del fons, certament resulta preocupant la visió de la història que es desprèn d’un material que l’alcaldable de CiU insisteix a qualificar com «d’indubtable interès pedagògic». Dels 144 personatges que hi apareixen (i no entraré a valorar si són o no de Tarragona, tant se val) només hi ha 22 dones, entre les quals una santa, unes quantes religioses i una fantasma, la de la Casa Castellarnau. Cap contextualització, cap relat històric. Això sí, amb la imatge del senyor Abelló a tot color, en un exercici desacomplexat de culte a la personalitat sense, és veritat, cap missatge polític. Quan és justament això el que hem d’exigir a un candidat, a un polític. Un relat polític, propostes. Un programa.

Des de fa més de cent anys el 8 de març és el dia que es commemora la lluita de les treballadores per obtenir millores laborals i socials,  drets civils i polítics, drets socials i econòmics. En definitiva, la lluita per participar en condicions d’igualtat en la societat.

És indubtable que en aquesta lluita s’han aconseguit moltíssims avenços, només cal mirar enrere i  comparar la nostra situació amb la de les nostres àvies o les nostres mares, però també és evident que,  per molt que hàgim aconseguit acabar amb les discriminacions legals, per molt que hàgim aconseguit la igualtat  formal, estem encara ben lluny de la igualtat real. La taxa d’atur és més alta entre les dones, les dones tenen feines més precàries,  cobren menys que els homes i a partir d’una determinada edat el sou dels homes augmenta mentre que el de les dones es manté invariable,  i això també es nota a l’hora de la jubilació. Encara que el 60% dels graduats universitaris són dones, només el 34% dels càrrecs directius ho són (el famós sostre de vidre). Les dones encara dediquen més hores que els homes a les tasques domèstiques i de cura a la família (21,3 hores setmanals mentre que els homes n’hi dediquen 7,9).

I  darrerament, amb l’excusa de la crisi, estem vivint un autèntica involució que ens torna a situacions que ja creiem superades. Si les dones ja partíem d’una situació de desigualtat, la creixent precarització del mercat laboral i les polítiques de desmantellament dels serveis públics l’han agreujat fins a extrems intolerables, i tots dos factors combinats impliquen un retrocés en molts dels avenços aconseguits.

La reforma laboral tira enrere mesures que facilitaven les conciliació de la vida laboral i familiar: limita i condiciona el dret a la jornada reduïda per cuidar fills o cuidar familiars, limita el dret a la lactància,  treu mesures de bonificació a les empreses quan les dones es reincorporaven a la feina després d’una excedència per cuidar els fills,  permet la mobilitat geogràfica i funcional o  que l’empresa pugui modificar l’horari, i tot això  fa que sigui més difícil compaginar la feina amb tenir cura de la família. En una societat d’iguals, la conciliació hauria de ser un dret d’homes i dones, corresponsables de les tasques de cura, però a la pràctica aquestes feines continuen sent majoritàriament responsabilitat de les dones. El sector empresarial, en el model capitalista, actua amb una lògica de mercat, si una dona no ha d’estar tan disponible com un home, perquè ha de ternir cura de la família,  el lògic és contractar a un home. I és el que fa.

A aquestes dificultats s’afegeixen  les retallades en serveis públics, en serveis socials, en dependència, sectors en què la majoria dels treballadors són dones, que es queden sense feina o en unes condicions molt més precàries.

Però a més, si es retallen el serveis de l’estat del benestar, els que serveixen per cuidar les persones, algú s’ha de fer càrrec d’aquesta tasca. Perquè la necessitat continua existint,  les criatures s’han de cuidar, la gent gran s’ha de cuidar, els malalts s’han de cuidar, els dependents s’han de cuidar… aquestes feines s’han de continuar fent i tornen a ser feines no remunerades, que es fan en l’àmbit de la família i tornen a recaure en les dones, perquè és el nostre rol estructural, aquell que tradicionalment ens havia estat assignat.

I ja tenim tancat el cercle viciós  que ens deixa desprotegides contra el model patriarcal, indefenses contra la violència de gènere estructural. Una violència estructural que perdura, que està fortament arrelada en la nostra societat.

Perquè, diguem-ho clar, si a una dona no la volen a la feina quan té fills o quan està en edat de tenir-los,  perquè els ha de cuidar,  ja que és el paper que li ha reservat el model patriarcal,  això és violència de gènere, violència de gènere  estructural.

Si una dona ha de triar entre cuidar els pares dependents o treballar, perquè l’estat ha renunciat a tenir cura dels dependents i fer de cuidadora és el rol que li ha encomanat el model patriarcal,  és violència de gènere estructural.

Les estructures socioculturals masclistes continuen funcionant, serveixen per continuar justificant la dominació, la discriminació i la desigualtat. I aquesta violència estructural, sovint inadvertida o relativitzada, està en la base de totes les violències quotidianes  que pateixen les dones i és el fonament de les formes més brutals de violència que sí, són evidents i tothom comdemna:  la violència física, les agressions, els assassinats masclistes.

Per això ens calen mesures urgents per donar resposta a les situacions de precarietat i d’emergència social que estan vivint moltes dones, per construir una societat  amb una distribució dels temps i del treball més justa i més quitativa.  Perquè el que està en joc són els drets de la meitat de la població. De fet, de tota la població, perquè els homes, els nostres fills, també tenen dret a viure en una societat equitativa. Els hem parit com a les seves germanes, tan capaços de cuidar i tan aptes per tenir  una vida pública i una vida privada plena com a elles. Ells també tenen dret a alliberar-se del rol que el patriarcat els ha assignat i a desenvolupar plenament la seva personalitat en una societat d’homes i dones iguals en drets i en responsabilitats.