Ahir, al ple extraordinari de l’Ajuntament de Tarragona, vaig votar que no als pressupostos per al 2017. Per començar, perquè no me’ls crec. I per acabar perquè els comptes deixen clares unes prioritats que no compartim, les prioritats que marquen la política municipal i que justifiquen també el pacte de govern entre PSC, PP i un senyor, el regidor d’Unió que es va presentar en les llistes de CiU.
No me’ls crec perquè el pressupost d’ingressos em sembla virtual. I si partim d’uns ingressos que demanen un acte de fe, tot el pressupost és un brindis al sol. D’entrada, el debat de pressupostos neix coix, perquè congelant les ordenances fiscals ens van privar de parlar dels ingressos, i tot i que la capacitat dels ajuntaments per decidir sobre els seus ingressos és molt minsa i és imprescindible reclamar un altre model de finançament per als municipis, hi ha un petit marge, i se n’ha de parlar. Hem de poder parlar de l’IBI, de les taxes, de quina manera fem que els tributs locals puguin gravar als que més tenen i afavorir als que no tenen recursos, d’introduir criteris de tarifació social. Tota aquesta discussió no l’hem pogut tenir. I ara ens trobem amb un pressupost d’ingressos que preveu un augment que no està ni molt menys assegurat. Un increment de l’IBI del 3% com a conseqüència de l’actualització dels coeficients dels valors cadastrals (hauria estat interessant que parléssim d’aquest augment, a qui afecta i què implica, abans que ens ho trobem als rebuts!), però a més si els pressupostos generals de l’estat no s’aproven i entrem en un escenari de pressupostos prorrogats (i convindran amb mi que és una possibilitat real), no tindrem els ingresos previstos i s’haurà de retallar despeses.
Preveu uns ingresos per les concessions de les parades del mercat central que estan condicionats a l’anul·lació de les liquidacions de les 2016, i ingressos provinents d’aportacions d’altres administracions que ja veurem si arriben o no.
Preveu també uns ingresos per venda patrimoni (un solar al passeig de les Palmeres, un immoble al carrer Josep Floreví i una finca a les Gavarres) que permeten quadrar els comptes, però fins ara els ingressos que s’han anat preveient als pressupostos per venda de patrimoni han acabat en zero. I per tant totes les depeses vinculades han acabat també amb no res, i és problablement el que acabarà passant el 2017.
Si mirem les inversions previstes a l’apartat de despeses veiem per on van les prioritats, perquè les úniques que no estan vinculades a la venda de patrimoni són les càrregues urbanístiques del PP10 (el pla parcial de l’IKEA) i les obres del Mercat Central. Aquestes són les prioritats: un desenvolupament urbanístic fet a mida d’una empresa i lligat (si més no per raons de veïnatge) a l’anella del projecte estrella dels Jocs de 2017, 0 18 o vés a saber quan, i el cost d’una obra faraònica sobredimensionada que van tirar endavant irresponsablement en l’època que es pensaven que érem rics hem de pagar entre tots ara que sabem que som pobres i, a més, estem insuportablement endeutats.
La resta d’inversions, les actuacions urbanístiques als barris, el condicionament de les escoles, les intervencions en patrimoni, totes, són virtuals, són un brindis al sol. Podríem queixar-nos que la partida per a l’adquisició d’habitatge social, que vam reclamar perquè és impresincible per atendre la situació d’emergència habitacional, és insuficient perquè només hi ha 100.000 euros pressupostats… però és que n’hi podria haver el doble o el quadruple, tant se val, el paper tot ho aguanta, són virtuals.
Pel que fa a la despesa corrent, podríem valorar positivament l’increment (insuficient) en polítiques socials, en educació, en ocupació… però les prioritats són les que són, les prioritats són els Jocs i acabar el mercat. Per a resta queden les escorrialles, o potser ni això. Perquè si al final els ingressos no són els previstos, hauran de retallar, en tot excepte en les seves prioritats… i en el pagament del deute.
Aquesta és la trista realitat: una herència desgraciada de deutes originats per projectes faràonics i fallits de quan ens pensàvem que érem rics i que estem pagant ara, que sabem que som pobres, i que ens impedeix atendre les necessitats reals i urgents dels ciutadans de Tarragona. El deute viu de l’Ajuntament és de 192 M. Tenim una ràtio d’endeutament del 116, 78%, no podem demanar crèdits, no podem endeutar-nos més. Però el més trist és que no hem après, no hem sabut canviar les prioritats, continuem esclaus d’una manera de fer que ens ha portat a tenir un Ajuntament incapaç de donar resposta quan és més necessari que mai que el centre de les polítiques municipals sigui la situació d’emergència social que viuen molts dels nostres ciutadans i ciutadanes, combatre l’exclusió, la manca d’habitage, la pobresa energètica, la pobresa infantil, les desigualtats, la falta de perspectives, i posar les bases d’un model econòmic per a la ciutat i per al territori que permeti que els nostre joves puguin construir aquí el seu futur.
Perquè, sincerament, el més trist d’aquest pressupost que es va aprovar amb els vots dels partits que estan en el govern no és només que sigui la prova que hem renunciat a canviar les prioritats, és que el de l’any vinent serà igual o pitjor.