Des de fa més de cent anys el 8 de març és el dia que es commemora la lluita de les treballadores per obtenir millores laborals i socials, drets civils i polítics, drets socials i econòmics. En definitiva, la lluita per participar en condicions d’igualtat en la societat.
És indubtable que en aquesta lluita s’han aconseguit moltíssims avenços, només cal mirar enrere i comparar la nostra situació amb la de les nostres àvies o les nostres mares, però també és evident que, per molt que hàgim aconseguit acabar amb les discriminacions legals, per molt que hàgim aconseguit la igualtat formal, estem encara ben lluny de la igualtat real. La taxa d’atur és més alta entre les dones, les dones tenen feines més precàries, cobren menys que els homes i a partir d’una determinada edat el sou dels homes augmenta mentre que el de les dones es manté invariable, i això també es nota a l’hora de la jubilació. Encara que el 60% dels graduats universitaris són dones, només el 34% dels càrrecs directius ho són (el famós sostre de vidre). Les dones encara dediquen més hores que els homes a les tasques domèstiques i de cura a la família (21,3 hores setmanals mentre que els homes n’hi dediquen 7,9).
I darrerament, amb l’excusa de la crisi, estem vivint un autèntica involució que ens torna a situacions que ja creiem superades. Si les dones ja partíem d’una situació de desigualtat, la creixent precarització del mercat laboral i les polítiques de desmantellament dels serveis públics l’han agreujat fins a extrems intolerables, i tots dos factors combinats impliquen un retrocés en molts dels avenços aconseguits.
La reforma laboral tira enrere mesures que facilitaven les conciliació de la vida laboral i familiar: limita i condiciona el dret a la jornada reduïda per cuidar fills o cuidar familiars, limita el dret a la lactància, treu mesures de bonificació a les empreses quan les dones es reincorporaven a la feina després d’una excedència per cuidar els fills, permet la mobilitat geogràfica i funcional o que l’empresa pugui modificar l’horari, i tot això fa que sigui més difícil compaginar la feina amb tenir cura de la família. En una societat d’iguals, la conciliació hauria de ser un dret d’homes i dones, corresponsables de les tasques de cura, però a la pràctica aquestes feines continuen sent majoritàriament responsabilitat de les dones. El sector empresarial, en el model capitalista, actua amb una lògica de mercat, si una dona no ha d’estar tan disponible com un home, perquè ha de ternir cura de la família, el lògic és contractar a un home. I és el que fa.
A aquestes dificultats s’afegeixen les retallades en serveis públics, en serveis socials, en dependència, sectors en què la majoria dels treballadors són dones, que es queden sense feina o en unes condicions molt més precàries.
Però a més, si es retallen el serveis de l’estat del benestar, els que serveixen per cuidar les persones, algú s’ha de fer càrrec d’aquesta tasca. Perquè la necessitat continua existint, les criatures s’han de cuidar, la gent gran s’ha de cuidar, els malalts s’han de cuidar, els dependents s’han de cuidar… aquestes feines s’han de continuar fent i tornen a ser feines no remunerades, que es fan en l’àmbit de la família i tornen a recaure en les dones, perquè és el nostre rol estructural, aquell que tradicionalment ens havia estat assignat.
I ja tenim tancat el cercle viciós que ens deixa desprotegides contra el model patriarcal, indefenses contra la violència de gènere estructural. Una violència estructural que perdura, que està fortament arrelada en la nostra societat.
Perquè, diguem-ho clar, si a una dona no la volen a la feina quan té fills o quan està en edat de tenir-los, perquè els ha de cuidar, ja que és el paper que li ha reservat el model patriarcal, això és violència de gènere, violència de gènere estructural.
Si una dona ha de triar entre cuidar els pares dependents o treballar, perquè l’estat ha renunciat a tenir cura dels dependents i fer de cuidadora és el rol que li ha encomanat el model patriarcal, és violència de gènere estructural.
Les estructures socioculturals masclistes continuen funcionant, serveixen per continuar justificant la dominació, la discriminació i la desigualtat. I aquesta violència estructural, sovint inadvertida o relativitzada, està en la base de totes les violències quotidianes que pateixen les dones i és el fonament de les formes més brutals de violència que sí, són evidents i tothom comdemna: la violència física, les agressions, els assassinats masclistes.
Per això ens calen mesures urgents per donar resposta a les situacions de precarietat i d’emergència social que estan vivint moltes dones, per construir una societat amb una distribució dels temps i del treball més justa i més quitativa. Perquè el que està en joc són els drets de la meitat de la població. De fet, de tota la població, perquè els homes, els nostres fills, també tenen dret a viure en una societat equitativa. Els hem parit com a les seves germanes, tan capaços de cuidar i tan aptes per tenir una vida pública i una vida privada plena com a elles. Ells també tenen dret a alliberar-se del rol que el patriarcat els ha assignat i a desenvolupar plenament la seva personalitat en una societat d’homes i dones iguals en drets i en responsabilitats.