Fer possible allò que és desitjable. La Budellera i el POUM

Començo amb una declaració de principis: crec que la política consisteix a fer possible allò que és desitjable.  Sobretot la que es fa des de les institucions. I encara més des dels ajuntament, en què la realitat sobre la qual actues la tens a tocar, és l’espai que tots plegats compartim cada dia. No sempre és fàcil, però com a mínim s’ha d’intentar. Potser estic passada de moda, sembla que es porta més fer soroll, buscar enfrontaments, portar els temes fins a carrerons sense sortida per deixar els rivals en evidència. A curt termini, potser a alguns els va bé, a llarg termini el que queda en evidència és la incapacitat de la política (i dels polítics) per trobar solucions a problemes complexos.
Evidentment, sobre el que és desitjable hi pot haver diferents opinions. Sobre la planificació urbanística de Tarragona en general i el PP 24 en particular, el desitjable (segons la meva opinió) és corregir-la, perquè el POUM vigent és manifestament millorable. I això no és que ho diguem ara, fa més de 10 anys que ho diem, durant tot l’accidentat procés d’elaboració d’un Pla que nosaltres no vam votar favorablement.
Si hem de ser justos, també haurem de reconèixer que el que es va aprovar definitivament el 2013 (sense el meu vot) era millor (només faltaria!) que el que van aprovar el 2007, en part gràcies al fet que mentrestant havia canviar la normativa urbanística. Només cal comparar-los. Però continuava arrossegant un problema de fons, les bases del POUM estaven desfasades,  les previsions de creixement eren irreals, i si les bases eren caduques, evidentment el POUM també.  Ja vam dir en aquell moment que totes les incongruències i mancances del POUM anirien quedant en evidència a mesura que s’anés desenvolupant el planejament derivat. Ho vam dir, ho vam argumentar, hi vam presentar al•legacions. Altres, que ara diuen que el POUM no els agrada, van ser corresponsables de la seva elaboració, i el trobaven magnífic, i en aquell moment la bombolla immobiliària ja havia esclatat, no fotem! Només cal repassar l’hemeroteca per saber què va fer i què va dir cadascú en aquell moment.
És una llàstima, perquè el millor moment per fer-ho bé era llavors, però no tinc cap intenció d’entrar ara a discutir sobre el passat perquè no es pot tornar enrere i, sobretot, no serveix per a res, si ho recordo és perquè tot en aquest món té una història i és fruit d’un procés, les coses no comencen de zero i si realment tenim la voluntat  de canviar-les per a millor jo crec que cal que tinguem en compte en quin moment estem, què podem fer ara i quina és la manera més segura i pràctica d’aconseguir-ho. Definir què s’ha de fer  i  com s’ha de fer.
Pel que fa al com, jo crec que ha de ser respectant els procediments, per evitar incórrer en acords nuls de ple dret que ens portin a un atzucac o a la via del contenciós administratiu que inevitablement implicaria costos de tot tipus, no només econòmics. I és per això que em vaig abstenir en la moció que va presentar la CUP el plenari del mes de gener, perquè no es pot acordar la suspensió de la tramitació fins que no hagi conclòs el procediment legalment establert. Tan senzill com això. No és que ho digui jo, pobra de mi, és que ho diu la Llei d’Urbanisme. Un cop acabada la tramitació, l’acord que s’adopti ha de tenir en compte les al•legacions, els diferents informes sectorials, l’informe del Consell Territorial d’Urbanisme, i el Pla Parcial es pot suspendre, es pot modificar o es pot denegar. I és evident que s’haurà de modificar.
Però no es tracta només del Pla Parcial, perquè en el fons del que estem parlant és del POUM, de la necessitat de repensar el POUM, perquè el pitjor que podria passar és que davant de cada desenvolupament urbanístic, davant de cada tema concret només actuéssim de manera reactiva. Jo no sé quins han de ser els tempos ni quina és la fórmula més adient, i no vull pontificar sobre el que no sé, afortunadament hi ha tècnics que poden aportar els seus coneixements. Del que estic segura és que ens hi hem de posar, seriosament, corregint tot allò corregible del POUM. I mentre anem fent el que ara mateix és pot, mirar més lluy, més enllà del POUM. Les assenyades observacions d’urbanistes i geògrafs, la creixent sensibilització i conscienciació de la ciutadania, la constatació pràctica de la necessitat de revisar el que no es va fer bé en el seu moment ens ha obert una escletxa d’oportunitat per fer possible la ciutat que desitgem per al futur, cohesionada, sostenible, respectuosa amb els valors paisatgístics i patrimonials, encardinada en  la realitat metropolitana.  Aprofitem-la, fem-ho bé, fem-ho possible.