Dissabte passat vaig saber, llegint el blog del director del diari de Tarragona, que s’havia mort l’Antonio, el capitán Caro, el capi, com tothom el coneixia. Em va saber molt de greu no haver-me’n assabentat a temps per poder anar al funeral, tot i que, tal com era l’Antonio, que passava de qualsevol convencionalisme, segur que m’hauria engegat amb algun comentari irònic.
Em va venir al cap la primera vegada que vaig veure l’Antonio. Sa mare, la senyora Isabel (una andalusa sobrada de tronió que tenia aptituds, com a mínim, per a capità general) era amiga de la meva àvia, i m’havia convençut d’anar a casa seva per presentar-me a «su Antonio». Jo, que devia tenir llavors 5 o 6 anys, m’esperava un nen i m’hi vaig trobar un senyor vestit de militar. La tieta Isabel va anar a preparar berenar i quan em vaig quedar sola amb ell vaig arrencar a plorar desesperadament. L’Antonio va cridar sa mare «mamá, mira a ver qué le pasa a esta niña, que está llorando» i jo només podia explicar, entre sanglots «es que tu Antonio es muy mayor». L’Antonio era molt gran. I sobretot, com vaig anar descobrint quan jo també em vaig fer gran, era una gran persona, un home autèntic que sempre va ser fidel a ell mateix, cosa que si no és fàcil en general encara deu ser més difícil dins de l’exèrcit. Potser va ser per això que no va passar de capità (o potser perquè no volia marxar de Tarragona, perquè no volia deixar sa mare, per una barreja de tot plegat o, simplement, perquè tant se li’n fotia fer carrera). Potser la seva autenticitat li devia costar incomprensions però també li va valdre el respecte i l’afecte de molta gent, per començar dels reclutes que feien la mili a Tarragona i que anaven a fer un entrepà al Chaplin, un dels bars més entranyables i autèntics de Tarragona, que llavors estava davant de la caserna i ara està (com canvien les coses!) davant de la Universitat, i on el Ricardo continua fent els seus entrepans memorables.
Tot just ahir en vam parlar del capitán Caro amb el Ricardo, al Chaplin, on el capi va passar moltes estones. Vam compartir anècdotes i entremig, barrejats amb records de l’amic comú, trossets d’anys passats, d’una Tarragona que s’acabava a les casernes. I aquesta vegada, Antonio, no em vas fer plorar, tots dos et vam recordar amb un somriure, el senyor del bar i una antimilitarista convençuda que van descobrir, que entre moltes altres coses, tenen en comú l’afecte per un home autèntic.