23.03.12
Publicat a
Paisatges
| 21:03
Torredembarra és coneguda per les seves magnífiques platges i per ser una vil·la destacada entre el conjunt de poblacions de la subcomarca del Baix Gaià. La seva situació és privilegiada ja que compta amb pocs desnivells i esdevé pas obligat de tota la xarxa de comunicacions que resegueix el litoral per enllaçar València amb Barcelona, sense obviar, és clar, la proximitat de Tarragona.
Amb els anys, Torredembarra s'ha convertit en un indret perfecte per a posar en pràctica allò que popularment s'anomena "fer parada i fonda". És a dir, un lloc on reposar i recuperar forces abans de reemprendre el trajecte cap a la destinació final.
El fet de tenir el Mediterrani a tocar ha predisposat l'existència d'un nucli de població de tradició marinera conegut amb el nom de "Baix a Mar", per bé que avui dia gairebé tota la pesca que s'hi realitza és amb canya i per afició. Així i tot, la gent en conserva el record i encara és possible reviure-hi alguna jornada de recreació més o menys fidedigna que rememora l'ambient de l'època. Val a dir, però, que aquesta voluntat de recuperar la identitat del poble tan sols a través de la memòria del nucli pescador pot contribuir, sense voler-ho, a tergiversar la història i el caràcter de la vil·la. En aquest sentit, s'observa, i s'entén, que per part de l'administració local, hi hagi un cert afany de potenciar el valor turístic de totes aquelles activitats que es desenvolupaven arran de mar, en tant que és el que la gent espera d'una població marinera. No obstant això, a Torredembarra hi cohabiten altres realitats que en cap cas s'han de veure com una pèrdua d'atractiu sinó tot al contrari.
Torredembarra és mar, però també és conreu i ramaderia. De fet, avui dia encara compta amb diverses finques d'olivera, d'ametllers, de vinya i, sobretot, de garrofers. Fins i tot, es conserven conreus d'horta en ple rendiment. La presència d'aquestes finques dibuixen un paisatge poc conegut de "la Torre" que convé preservar atès que encara és possible trobar-hi construccions de "pedra en sec" com marges i cabanes de pastor.
Per aconseguir preservar aquests camins és important poder comptar amb la complicitat dels centres educatius i de les diverses associacions de veïns que conviuen amb aquests espais. És cert que hi ha hagut algun intent de dignificar-ne algun tram a través de senyalització específica, i que fins i tot s'hi ha arribat a instal·lar algun plafó informatiu com els que trobem en els itineraris del Molí i de l'Arbosserà. Ara bé, el manteniment i la conservació que se'n fan és del tot insuficient. Possiblement és un treball que requerirà temps i constància ja que n'hi ha que s'entesten a voler convertir-ho tot en un abocador.
A partir d'aquí, tota la inversió que s'hi pugui realitzar tindrà un efecte immediat sobre el territori atès que aquests itineraris condueixen a la ronda verda del Baix Gaià i a la descoberta de tots els seus castells, i coincideixen, en bona part, amb el traçat del GR-92 o sender del Mediterrani. Així mateix, convé estar atents a la presència de la via en desús que recorre en paral·lel des de Reus fins a Roda de Barà, un recurs que atrauria moltes persones amants de les vies verdes i del turisme actiu.
En resum, doncs, es tracta d'un paisatge amb un potencial turístic innegable, la conservació del qual permetria reflectir d'una manera més acurada la riquesa del patrimoni cultural de la Torre i el seu entorn.
Enllaç permanent
technorati tags:
Torredembarra
,
paisatge
,
patrimoni
,
turisme
,
camins
,
itineraris
,
Molí
,
Arbosserà
22.01.08
Publicat a
General
| 22:59
Suposo que l'expressió
“fer país”, deu anar lligada des dels inicis de la seva
utilització a una manera ben concreta d'entendre el
territori, en tant que s'interpreta que amb el seu coneixement hom
s'aproxima a un ideal de cultura i copsa en ella el sentit de
pertinença a la pàtria.
Cert que amb aquesta
interpretació, sembla com si el temps de la Renaixença
encara no hagués acabat i estiguéssim a l'espera del veredicte en els propers Jocs Florals. Aquesta lectura, possiblement
es dóna perquè “fer país” és un
concepte que amb el temps s'ha anat desdibuixant en la mesura que
s'ha anat impregnant de significació política, alhora
que cadascú l'ha fet encaixar en el seu discurs amb la
intenció d'acostar-se a un ideal concret.
Cal dir però, que
l'objectiu d'aquest escrit no és pas fer un estudi sobre
l'evolució i intencionalitat del concepte, sinó en la
pràctica del fet de “fer país”. És a dir,
que em centraré en l'acció (sense que això
vulgui dir que l'acte en si estigui lliure de significació).
“Fer país” ha
estat durant molt de temps un dels entreteniments bàsics d'una
determinada classe social i política, però avui dia
això ja no respon a un únic patró socioeconòmic,
ni tan sols, sociopolític. Avui dia, respon molt més a
una manera d'entendre l'oci, o bé, a un comportament associat
a inquietuds de caire cultural en tant que s'hi recullen diferents
àrees del coneixement humà. Així, les
motivacions que ens empenyen a recórrer els paisatges més
propers són d'allò més variats, per bé
que sempre, o gairebé sempre, acaben repercutint d'una manera
beneficiosa pel país. I òbviament, en els temps que
corren, i sobretot, amb el personal que som, això sempre és
molt relatiu.
Per sort, hi ha
iniciatives que tan aviat esdevenen es converteixen en exemple del
què no hem de perdre. Aquest és el cas de les sortides
organitzades per la URV, amb les quals és possible descobrir
parts del nostre entorn més proper acompanyats d'un guia, de
tal manera que es fa impossible rebutjar l'oferta, més encara
si es té en compte que és la pròpia Universitat
la que es fa càrrec de posar a disposició dels
“viatgers” un autobús que els acompanyarà al punt
de partida i els recollirà al final del recorregut.
A tot això, s'hi
ha d'afegir el detall, gens insignificant, que es tracta d'activitats
totalment gratuïtes i obertes a tothom que tingui ganes de posar
a prova el seu estat de forma (sense excessos, si us plau).
Val a dir que aquesta
iniciativa no és res que no es promogui des d'altres entitats,
però ja se sap que la Universitat, sempre té aquell
component de convivència interdisciplinar que la fa tan
atraient. I encara que sigui una carrinclonada, s'ha de reconèixer
que el fet de veure com persones d'altres països aprofiten
qualsevol oportunitat que se'ls ofereix per conèixer millor el
lloc que els acull, fa que hom es plantegi l'èxit d'aquestes
sortides com una oportunitat de revaloritzar el territori.
La veritat és que
és un tema força complex que em portaria a parlar de la
importància de sensibilitzar la població a través
de la implantació d'un model educatiu
que recuperés
valors com: el respecte per l'entorn, el sentit de pertinença
a un lloc,... En qualsevol cas, cal remarcar la importància
del llegat patrimonial que hem heretat, alhora que n'assegurem la
pervivència tot esperant que el dia de demà els que vindran seran
plenament conscients de la necessitat de continuar la feina, i per
tant, de la necessitat de continuar "fent país".
Enllaç permanent
technorati tags:
país
,
Catalunya
,
URV
,
senderisme
16.08.06
Publicat a
Cultura
| 01:28
Les festes de Sant Roc
del carrer Cós del Bou serveixen, un any més, com a
“teloneres” de les festes patronals de Tarragona: Sant Magí
i Santa Tecla.
Sigui per això,
sigui per la bona ubicació del carrer a la ciutat, el cas és
que les festes de Sant Roc esdevenen una de les cites més
emblemàtiques dins de l'àmbit de la tradició i
la cultura popular tarragonina.
D'altra banda, la
preservació i la celebració d'aquestes festes es deu,
sobretot, a l'esforç d'alguns dels seus veïns que any
rere any es dediquen a tenir-ho tot a punt per al gaudir de la gent.
Tanmateix, la història d'aquestes festes conviden a
reflexionar sobre la conveniència de deixar que tot el seu
patrimoni festiu depengui tan sols de la possible dedicació, o
no, d'un grup de persones anònimes sensibilitzades amb el
llegat que han anat heretant de les generacions precedents.
I si bé és
cert que la presència i el coneixement de la seva celebració
proven l'èxit relatiu d'aquesta dinàmica, no és
menys cert que l'estudi i la recuperació de molts dels
elements festius que avui configuren els diferents seguicis, balls,
músiques, mites i llegendes, es deuen, precisament, a la
tasca professional de molts investigadors conscients de la
importància de catalogar i conservar tot aquest patrimoni.
Un fet, que no ha
d'obviar la tasca i el mèrit de totes les persones que bé
a través d'alguna associació, o bé de manera
individual, s'han esmerçat a difondre el saber popular fent
que arribés al seu entorn més inmediat. No obstant
això, cal entendre que la cultura popular en tant que
requereix de recursos públics i de suport institucional,
figuri en els programes de gestió de govern de les ciutats.
Amb tot, parlem d'un
patrimoni que és de tots i que, a vegades, és
intervingut de manera partidista, tant per part de les
administracions, com per part de les associacions que hi participen.
És aquesta actitud la que, moltes vegades, genera el conflicte
i acaba provocant trencaments que acaben comportant l'empobriment de
la festa.
A Tarragona la
importància d'aquest patrimoni esdevé cabdal, per bé
que fins a dia d'avui, només en podem disfrutar durant les
dates assenyalades, requerint-nos a cercar el significat de tots i
cadascun dels elements que la conformen, a més d'obligar-nos a
seguir un circuït festiu difícil d'abastar.
En aquest sentit, la
presència de la Casa de les Festes que es preveu inaugurar
durant el 2007, s'ha d'entendre com el Museu de la festa tarragonina
i per tant, com un centre de documentació i interpretació
de totes les festes i celebracions que tenen lloc a la ciutat. Esperant que totes les associacions i entitats que envolten la festa
hi siguin representades, però alhora, amb el clar desig que
cap d'aquestes organitzacions s'oposi a la cessió
dels elements que les fonamenten.
Fer-ho, seria impedir l'accés de la majoria de ciutadans a una part essencial de la seva
cultura i, en definitiva, de la seva identitat. Així doncs, s'entraria en contradicció amb la tasca desenvolupada fins al moment, que no és altra que la de difondre el llegat que, atzarosament, s'ha
rebut.
Quelcom indispensable
perquè la cultura tradicional continui sent popular.
Enllaç permanent
21.07.06
Publicat a
Cultura
| 00:52
Enllaç permanent
20.07.06
Publicat a
Costumari
| 18:52
Tot i que la cantada
d'havaneres es converteix en un element recurrent de les festes i
festivals que tenen lloc durant l'estiu, la consideració que
se'n fa és força diferent en comparació a altres
valors musicals del patrimoni popular i tradicional català. Un
fet, que d'altra banda, podria equiparar-se a altres estils musicals
que també han arrelat amb força dins del panorama
cultural que ens envolta, com ara el folk, la nova cançó
(de cantautor), o bé, el rock. Només cal recordar les
vegades que hom percep a través l'etiquetatge que
voluntàriament, o no, se li atribueix: “català”. Res
dolent. I res que no es faci en la resta d'indrets del món.
D'altra
banda, sí que és simptomàtic del propi tarannà
de l'havanera. I de fet, quan hom s'interessa per conèixer la
història d'aquest estil de música i de l'evolució
que ha sofert a casa nostra, se n'adona fins a quin punt pot
considerar-se “accidental” l'absència de l'havanera dins
del nostre costumari més identificatiu.
Tanmateix, cal tenir en
compte l'interès desigual que generen les cantades en un punt
o altre de la costa catalana. Així, ens trobem amb una zona,
la costa empordanesa, on l'havanera és l'element cabdal de la
celebració. En canvi, en el nostre entorn més immediat,
el paper de l'havanera és molt menys important.
Amb tot, penso que és
un estil de música que amb el temps ha trobat una manera de
fer diferenciada de la que es realitza en altres punts de l'Estat
espanyol (per posar un exemple).
Malgrat això, els
orígens de l'havanera són els que són, és
a dir: Cuba, així que d'una manera o d'una altra, les
cantades d'havaneres sempre tindran quelcom de relacionat amb un
passat colonial que no ens pertany, però que, d'altra banda,
sí que hi tenim relació.
I és a partir
d'aquesta relació que el país es comença a
beneficiar dels productes i la cultura caribenya, la qual cosa
comporta, entre altres coses, l'aparició de la figura de
“l'indiano”, alhora que
l'adopció i assumpció del ritme que més tard
hauria d'originar l'havanera .
En
qualsevol cas, les melodies que avui identifiquem com havaneres no
són més que una evolució de les anteriors.
D'aquí que en vulgui destacar la particularitat catalana i la
importància que aquesta ha assolit en el nostre folklore.
El
procés d'acollida i arrelament es deu, sobretot, a la voluntat
de recordar dels pescador i dels mariners de l'època, els quals es varen transmetre
les cançons d'una generació a una altra, fins que se'n
realitzà una primera compilació. És justament en
la recopilació de la tradició oral on recau l'èmfasi
del costum popular, i per tant, el seu dret a considerar-se com a
tal.
Cal
tenir present, doncs, que en el seu dia, aquestes cançons eren
cants a la pàtria enyorada, anhelant trobar una vida millor,
on, és clar, les mulates no hi podien faltar.
El
salt de l'havanera als escenaris tardà uns anys, ja que fins
ben entrat el segle XX, no es volgué desvincular de simples
cançons de taverna.
Actualment,
les cantades d'havaneres compten amb unes dates prefixades en el
calendari de l'any, fins al punt, que cada estiu reuneixen a milers
de persones al voltant de places, platges i cales d'arreu
del país.
No
obstant, hi ha un parell de cantades/mostres que destaquen per damunt
de tota la resta i que, a més, simbolitzen l'evolució
que aquest estil ha sofert en el nostre territori, fins al punt que
durant molt de temps, la Cantada d'Havaneres de Calella de
Palafrugell va continuar amb la tradició d'una cantada amb
cançons només en castellà, mentre que a Palamós neix, posteriormet, la Mostra de l'Havanera Catalana amb el clar propòsit de reivindicar l'havanera cantada, tan sols, en català.
Bibliografia:
SINCA,
G. Havaneres. Imatges, història i tradicions de la cançó
marinera. Columna edicions. Barcelona, 2005.
Enllaç permanent
30.06.06
Publicat a
Costumari
| 14:14
Amb l'arribada de l'estiu
es posen de manifest, novament, els lligams entre la cultura
popular i l'assumpció dels cicles estacionals. En aquest cas,
és la celebració de la revetlla de Sant Joan la que ens convida a encetar un nou temps festiu.
Així, l'entrada
del nou solstici manté vincles directes amb el nombre d'hores
solars transcorregudes durant el dia, de manera que, tradicionalment,
es celebrava el dia amb més hores de sol i la nit més
curta de l'any. En l'antiguitat, es creia que
aquest fet coincidia amb la data del 24 de juny, però
actualment, es coneix que és el 21 del mateix mes.
Malgrat això, el començament del calendari festiu
d'estiu es manté intacte i preserva el costum ritual per
damunt de les concrecions temporals, tot i que avui identifiquem la festa, no tant per l'herència ritual com per l'establiment de Sant Joan en el
santoral. Amb tot, cal afegir que la celebració respon a la continuïtat
ritual d'una festa anterior a l'assignació cristiana. Per bé que avui, com antigament, es
continuen encenent fogueres per tot el Mediterrani. Això sí, la càrrega simbòlica que se li atorga, és força diferent en cadascun dels indrets que envolten el mar.
L'origen de les fogueres sempre respon a
una mateixa voluntat de venerar la plenitud solar, per més que avui se n'hagi tergiversat el significat amb la lectura cristiana dels fets, que relaciona l'element del foc amb l'episodi de
la “Visitació” de la Mare de Déu a la seva cosina
Elisabeth (mare de Joan Baptista). Ambdues van acordar anunciar els
seus parts amb l'encesa d'una foguera.
Quelcom que ha convertit la
revetlla de Sant Joan en la nit del foc, encara que també se'n
facin per Sant Pere i Sant Antoni.
Des de 1917, però,
Sant Joan deixa de ser una festa de precepte per a l'Església
degut al caire pagà que estava adoptant la seva celebració.
La nit de Sant Joan també es relaciona
amb altres elements com: la màgia, l'aigua o les herbes remeieres.
Convertint-se en una molt bona ocasió per purificar l'aire i
l'esperit. En definitiva, elements provinents de creences anteriors , més pròpies de la superstició que no pas de la religió.
Sigui com sigui, és
una nit que va lligada a un gran nombre mites i llegendes. Herència directa del costum i el saber popular. I és just la pervivència d'aquests elements, la que allunya la festa d'una lectura exclusivament religiosa, per bé que durant un temps va equiparar-se la celebració de Sant Joan amb el dia de Nadal.
Tanmateix, és una
festa que també s'ha intentat institucionalitzar a través
de la transmissió de la flama catalana provinent del Canigó.
Una flama que es manté encesa durant tot el curs de l'any i
que serveix per encendre tots i cadascun dels focs que il·luminen
la nit de Sant Joan. D'aquesta manera, tots els pobles i ciutats de
Catalunya, però també de la resta de Països
Catalans, posen de manifest la unió de la nació
catalana.
En qualsevol cas, la nit
de Sant Joan és, abans que res, la nit que inaugura la
temporada de revetlles i festes majors per tot Catalunya: barri de Baix
a Mar de Torredembarra, Valls, Reus, barri del Serrallo de
Tarragona,...
I no voldria cloure
aquest article sense esmentar les festes que tenen lloc als volts de
Sant Joan a Ciutadella de Menorca. Sens dubte, una de les millors
opcions a l'hora de donar la benvinguda a l'estiu.
Enllaç permanent
27.06.06
Publicat a
Costumari
| 15:32
La festivitat del Corpus
Christi esdevé una excepció dins del conjunt de
celebracions folklòriques que perduren fins als nostres dies.
D'origen medieval i en consonància amb la formació de
les noves ciutats, i per tant, amb l'assoliment d'un nova
organització social i urbanística.
Sorgeixen gremis de
treball i una nova classe benestant: la burgesia. Tot plegat
contribueix a la necessitat de trobar noves maneres de fer, tant en
el treball, com en les formes de viure i conviure.
En aquest sentit, també
s'havia de trobar una nova manera de celebrar allò que fos
motiu de festa i alegria, moment en el que s'opta per un tipus de
festivitat participativa i dinàmica, amb la fi d'agrupar tots
els estaments de la ciutat en un acte públic per a tothom.
D'altra banda, també es volia deixar molt clar quin lloc
li corresponia a cadascú.
La diada del Corpus
estava prevista pel dijous següent a l'octava de Pentecosta i va
aconseguir disposar de tots els elements necessaris per comptar amb
el suport de totes les classes socials.
El que pretenia
l'Església no era altra cosa que la veneració pública
del sagrament de l'eucaristia, exaltant la doctrina del cos de Crist
enfront dels que la negaven. Quelcom que atorgava a la festa un
caràcter d'ostentació més propi de les festes
paganes, que no de la suposada solemnitat cristiana.
Amb tot, el braç
de la clerecia es va complaure durant molts anys de la pompa exhibida
en la diada del Corpus, formant part de la processó que tenia
lloc pels carrers de les diferents viles i ciutats on s'hi celebrava.
Finalment, però,
l'Església prengué la determinació d'abolir la
festa del Corpus Christi, precisament, per l'excessiva ostentació
que hi esdevenia, tot i que n'ha preservat la litúrgia. A
partir d'aquí, la diada ha anat perdent el seu seguiment
popular, per bé que en alguns indrets s'ha mantingut degut a
les seves especificitats. Aquest és el cas, per exemple, de la festivitat que es desenvolupa a Solsona, i sobretot, de "la Patum" de Berga, que l'any 2005 fou declarada per la UNESCO “obra mestra del
patrimoni oral i immaterial de la humanitat”.
Val a dir que a partir
del les processons del Corpus han esdevingut les actuals cercaviles
de moltes festes majors de barris, pobles i ciutats. No obstant, es
tracta d'una herència que recupera el caràcter pagà
de bona part dels elements (bestiari, flors, enramades,...) que en el
seu dia introduïren les classes populars a la festivitat
religiosa.
Bibliografia:
AA.DD.
Enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya. Tradicionari:
El calendari festiu. Ed. Enciclopèdia catalana i la
Generalitat de Catalunya.
AA.DD.
Calendari de Festes de Catalunya, Andorra i la Franja. Ed. Alta Fulla
i la Fundació Serveis de Cultura Popular.
Enllaç permanent
08.02.06
Publicat a
Cultura
| 23:04
Amb
la Candelera ens vam acomiadar del Nadal, alhora que ens
desfèiem
dels pessebres tot desant-los fins el proper mes de desembre. A
partir d'aquí, comença un nou cicle: el de
Carnestoltes.
En
aquestes festes, tot deixa de ser el que sembla per convertir-se en
rauxa i divertiment, un període per foragitar les
preocupacions aprofitant els dies que precedeixen la Quaresma
cristiana. El contrapunt religiós a les celebracions paganes.
De
fet, moltes de les tradicions i costums arribades fins als nostres
dies són fruit de la confrontació ritual del
cristianisme i el paganisme. Per bé que ambdós termes
acaben desvirtuant-se amb el pas del temps.
L'Església
s'apropia del calendari festiu romà substituint tots els seus
símbols pels de concepció cristiana. Així, molts
dels actes establerts per la tradició romana ens són
familiars malgrat tenir una aparença transformada als dogmes
de la fe.
Amb tot, moltes de les
característiques que identifiquen el costum mantenen certa
relació amb l'esdevenir anterior. Per exemple, les Saturnalia romanes,
on el canvi de cicle solar motiva una festa en què el dia més
curt de l'any i la nit més llarga, es combinen fins al
naixement del nou Sol (un nou any solar).
L'arribada de la llum es contempla com una oportunitat per
començar de nou i remprendre nous projectes. Es tracta d'una
cerimònia que recull bona part del què posteriorment
significarà el Naixement de Jesús,
i un bon reflex de l'acció repressora de la
religió.
Són nombrosos els exemples en què
l'acte festiu evoluciona a través de la confrontació
d'elements litúrgics, ja siguin de caire laic o religiós.
El canvi de cicle es produeix el 2 de febrer (la
Candelera), i s'acompanya de tot un seguit d'esdeveniments folklòrics
que mostren fins a quin punt ens han influenciat els vestigis del
passat. Els rituals romans que es produïen en les Parentalia
o Maternalia han determinat moltes festivitats
d'avui: com Sant Blai o Santa Àgata. A La Fatarella, així com en moltes altres poblacions, el dia de Santa Àgata les
dones assumeixen el poder en totes les facetes de la vida
quotidiana. Si bé és cert que la seva excepcionalitat està perdent tota la seva vigència, per la qual cosa, aquesta celebració quedarà
desfasada, encara que sempre ens servirà per recordar que la igualtat de drets no sempre ha estat un fet.
En qualsevol cas, EL CARNAVAL JA HA ARRIBAT!!!!!!!!
Enllaç permanent
31.01.06
Publicat a
Costumari
| 20:03
El diumenge 29 va
celebrar-se la tradicional calçotada popular de Valls. Aquest acte serveix per inaugurar la temporada del calçot a tot el territori català, encara que l'origen sigui a la capital de l'Alt Camp.
A partir de la Gran Festa del Calçot, es dóna pas a tot un seguit de setmanes plenes
de gent amb pitets relligats al coll, talment com si fossin infants.
La celebració d'enguany arribava al 25è. aniversari amb la
convicció d'haver assolit l'èxit de convocatòria esperat. A malgrat de la incertesa que generava el temps. I és que enguany, el fred era present a tot Catalunya, encara que, finalment, es va poder disfrutar d'un
dia perfecte, amb un sol radiant i una temperatura molt agradable
durant tot el matí.
A més, la neu caiguda pels voltants
del poble encara oferia més al·licients a tots els que s'hi van voler acostar.
Val a dir que aquesta festivitat, no es tracta d'un fenomen gastronòmic
sense més, ni més, sinó que esdevé una
diada d'allò més complerta, amb un programa establert, que permet contemplar bona part dels elements tradicionals que, normalment, es passegen per les Festes Majors d'arreu.
D'aquesta manera, el patrimoni festiu, constitueix un eix cabdal durant el desenvolupament de la Gran Festa del Calçot. Comptant amb: el Seguici Popular, concerts,
concursos de menjadors de calçots, i la pròpia
participació de la gent com a principal virtut.
També cal destacar
tots els aspectes que composen la litúrgia de la festa com
ara: les exposicions, el bestiari original de la festa (el Calçot),
els mercats gastronòmics, etc.
La festivitat del calçot, doncs,
se'ns presenta revestida de folklore català pels quatre
costats, fins al punt de convertir-se en una de les principals cites
del nostre calendari festiu.
Sens dubte, una de les
festes més emblemàtiques i amb més personalitat
de l'any.
Enllaç permanent
25.01.06
Publicat a
Cultura
| 21:13
"La Naturalesa és sàvia,
i de tant en tant s'equivoca”. Joan Fuster.
D'això se'n diu
aforisme. Però si sortim de la “realitat” literària
i en continuem utilitzant el recurs, es pot reduir a l'expressió:
“Una veritat com un temple”. I del per què no
arriba a la categoria d'un vers, o fins i tot, a l'estructura
poètica, només ho entendrà qui ho hagi estudiat.
És a dir: un filòleg o una filòloga.
El cert, és que
tant se me'n dóna. Em declaro defensor de l'aforisme, si és
que cal. De fet, repto a tots els lectors, a comprovar fins a quin
punt pot ser implacable una simple associació de paraules.
Dubto que algú pugui aconseguir un efecte similar a través
de cap altre “gènere”. Potser els “haikus”, i la
poesia, en general, s'acosten més a un possible “ideal” de
bellesa, per més que la intenció (a vegades) sigui just
el contrari.
En l'aforisme,
l'important és reforçar la veritat a través
d'una imatge irreal i irreverent, tot sentenciant l'evident realitat.
Malgrat això, què
millor que comprovar-ho per un mateix? Proposta: Bestiari.
Obra inèdita de Joan Fuster que ha estat editada, recentment,
per la Universitat de València.
L'últim tastet:
“L'educació del gos consisteix a ensenyar-li qui és
el seu amo. Com totes les educacions”.
Joan Fuster.
Enllaç permanent
24.01.06
Publicat a
Cultura
| 15:43
Si es vol estar al dia de
tot el conjunt de festes i tradicions catalanes, podem consultar
algunes webs que aglutinen bona part
d'aquesta informació. És el cas de www.festes.org
o de www.firesifestes.com.
Totes dues pàgines tenen continguts similars, si bé la
primera, fa un seguiment més professional de tots els actes que
esdevenen arreu del territori. Tanmateix, l'espai de firesifestes.com
convida molt més a participar-hi. I és que en ambdós
casos es pretén aconseguir la col·laboració dels
internautes festers.
D'aquesta manera, s'obtenen moltes fotografies
d'aficionats alhora que les seves valoracions. La importància
d'aquest fet és sempre relativa a la qualitat dels comentaris
i de les fotografies, però, en general, es tracta
d'aportacions que reforcen l'interès per la celebració
a la que es refereixen.
Estem davant d'uns espais
que serveixen per documentar-nos sobre costums que, moltes vegades,
succeeixen ben a prop de casa nostra sense que ningú ens els
sàpiga explicar. Això pot generar desconcert,
curiositat o indiferència, però
tenint en compte la seva periodicitat, paga la pena fer una petita
aproximació personal a les tradicions del nostre entorn més
immediat.
En aquesta mateixa línia,
les pàgines que he descrit també recolzen els
continguts a través de propostes bibliogràfiques,
documents audiovisuals i arxius digitals. A més, també
ens trobem amb altres dades de tarannà més acadèmic, dedicades tant a l'estudi de les celebracions populars, com a la
seva recuperació i preservació, alhora que en divulguen
els continguts.
S'ha de reconèixer,
doncs, la tasca que realitzen aquests mitjans, així com
l'oportunitat que ofereixen, a qui ho vulgui, d'implicar-se en el
projecte d'investigació i interpretació etnogràfica
que estan desenvolupant.
Cal destacar, en aquest
sentit, la pàgina www.festiva.org
que treballa més la vessant d'estudi que la resta, alhora que
procura recollir tota mena d'informacions que puguin ajudar a la
comprensió i assumpció dels actes dins d'un calendari,
més o menys, consolidat.
Amb tot, és
justament a l'hora d'estructurar un calendari, on no s'acaben de
definir les dates en què succeeix el costumari català,
per bé que sí que hi trobem les principals cites de
l'any.
També seria bo que
es separés qualsevol voluntat de vinculació amb els
patronatges turístics, en favor de les diferents xarxes
culturals que configuren la població (ja sigui a nivell privat
o públic). Sempre amb l'ànim de fer prevaldre la
tradició i el costum entre la gent que en forma part, i que,
en definitiva, acaba sent imprescindible per a la pervivència
de la festa.
Per sort, cada vegada
comptem amb més recursos vetllant pel nostre folklore. Així
que només ens queda ser responsables del llegat que rebem.
Enllaç permanent
15.01.06
Publicat a
Cultura
| 21:18
L'Encamisada de Falset, la Festa Major de Vila-seca, els Tres Tombs, Sant Antoni Abat,... Aquest ha estat un cap de setmana ple d'
actes tradicionals arreu del territori. I el cert és que ho continuarà sent durant els mesos restants ja que, a Catalunya, comptem amb un patrimoni tradicional tan extens i complert que pràcticament ocupa tot l'any. Això hauria de plantejar-nos la possibilitat de considerar qualsevol d'aquestes celebracions com una opció de pes a l'hora de sortir de casa.
En l'àmplia oferta cultural dels nostres dies, és obvi que la diversitat s'ha de continuar respectant i, fins i tot, incentivant. Per bé que s'hauria de veure fins a quin punt és vàlid donar a conèixer tot el que és forà, sense haver entès abans el que ens és conegut (o desconegut).
Malgrat que no deixa de ser una opinió personal, penso que una de les millors maneres de presentar-nos davant "l'altre" és a través d'una identitat d'arrel pròpia. Quelcom que ens pot ajudar a resoldre més d'un dubte existencial, i que en cap cas hauria de perjudicar les relacions interpersonals de ningú.
Cal poder moure'ns pels nostres pobles i per les nostres ciutats convençuts d'estar a casa i amb la clara voluntat de "fer país", la qual cosa implica el respecte per tot allò que ens arriba de l'experiència que es transmet del costum i que esdevé tradició, en acabat.
Des de les administracions locals, així com de la resta "d'estaments" públics, n'hem d'exigir la cura i els recursos suficients com per poder-los preservar. Això sorgeix de qualsevol iniciativa amb ànim de divulgar-ne el coneixement, alhora que se'n potencia l'acció pedagògica entre els més petits.
Aconseguir-ho, pot evitar que caiguem en l'anonimat del comú més mediocre. Conseqüència directa del perjudici que comporta viure sota els efectes d'una acció globalitzadora.
D'aquesta manera, "fer país" es converteix en una espècie de remei casolà per combatre el desconcert de l'homogeneïtzació cultural.
Esperem notar la millora ben aviat.
Enllaç permanent
10.01.06
Publicat a
Costumari
| 23:13
El temps de Nadal encara
no ha acabat. De fet, aquest cicle no es clou fins el 2 de febrer,
dia de la Candelera. Data en la que s'han de retirar tots els
pessebres, per bé que la majoria ja els deu haver desat. I
fins les festes vinents, que ja corre el nou any.
Amb tot, per endavant
queden gairebé tres setmanes plenes d'esdeveniments i
tradicions, entre les que destaca la celebració de Sant Antoni
Abat. Concretament, pels voltants del 17 de gener. Just on
coincideixen altres sants com: Sant Hilari (dia 13), Sant Maur i Sant
Pau Ermità (ambdós del 15). Aquest fet no és en
va, ja que a tots ells se'ls atribueixen barbes abundants, per la
qual cosa es coneix aquesta setmana com la dels Barbuts. Motiu per considerar aquests dies com els més freds de l'any. Tanmateix, l'imaginari popular endegava teories que relacionaven els nounats amb
les condicions climatològiques i la barba dels sants,
resultant-ne la creença de que tots els nens i les nenes
nascuts en aquestes dates esdevindran peluts en fer-se grans.
En qualsevol cas, qui
assoleix més protagonisme aquests dies és Sant Antoni
Abat. Entre altres coses per haver guarit un porc.
El pobre garrí va quedar
tan enlluernat per les capacitats de l'anacoreta que ja no se'n
separà mai més. D'aquí que sempre es representi
a Sant Antoni Abat amb un porquet al costat. I car, tots a beneir els
animals de peu rodó. Precisament, el 17 de gener... Diada dels
Tres Tombs. Jornada en la que surten a lluir cavalls i carruatges, a més d'una ocasió excel·lent per recordar alguns oficis antics, així com la típica
indumentària de l'època. Però sobretot, es tracta d'un dia perfecte
per explicar un altre dels nostres costums als més petits.
Llibre recomanat:
DALMAU, A. Les Festes Tradicionals que no hem de perdre. Ed. Columna. Barcelona, 2005.
Enllaç permanent
07.01.06
Publicat a
Paisatges
| 12:46
Una opció per als que es resisteixen a despedir aquestes festes és l'assistència a algun dels molts actes tradicionals que es produeixen aquests dies. Per exemple, esdevé remarcable l'esforç dels Amics de Montornès per representar les escenes més impotants del Pessebre.
La recreació es desenvolupa enmig d'un espai natural a prop de la Pobla de Montornès, camí de l'Ermita que porta el mateix nom. Això possibilita que l'ambientació del pessebre vivent, sigui la més òptima per a cadascuna de les escenes que s'hi representen.
Igualment, els "Amics de Montornès" que hi podem trobar, són gent de totes les edats, la qual cosa assegura el futur d'aquest costum de la Pobla per a molts anys. Tot i que el més destacable és la convicció i la il·lusió amb la que tots els seus membres hi participen, donant com a fruit més inmediat, una organització impecable.
L'escenificació es mou entre la teatralitat i la simple figuració, però sempre amb la clara voluntat d'interpretar de la manera més entenedora possible, els diferents moments que precedeixen el naixement, alhora que els primers anys de la vida del nen. Tot plegat, presentat amb la senzillesa i austeritat habituals.
Tanmateix, en la translació final, el tractament que s'hi dóna
prové de l'arrel tradicional més catalana: des del tió fins al porró. Sense obviar el paper de guia que protagonitza el Pastoret. Segurament, l'element més emblemàtic del nostre rondallari popular. Barretina inclosa.
(Segueix)
Enllaç permanent
04.01.06
Publicat a
Costumari
| 21:28
Al començament no eren pas Reis, sinó mags. I el seu coneixement sobre l'arribada de Jesus al món, es devia a algun encert astrològic. Però és clar, aquesta versió contradeia qualsevol repulsa eclesiàstica cap a la màgia i la superstició. De manera que es necessitava una reinterpretació de la història i si això implicava donar nous oficis als tres mags, doncs ho van fer. Ni més, ni menys que Reis.
A partir d'aquí, la màgia dóna pas al saber de les Escriptures Sagrades, que revelaven la voluntat de Déu i, per tant, deixaven a l'atur tot el gremi d'endevinadors i endevinadores professionals.
El gran astre va perdre la categoria de fenomen natural, per convertir-se en un simple estel miraculós enviat per Nostre Senyor. I ben mirat, tampoc en va sortir tan malparat.
Sobre la caracterització dels personatges (blanc, ros i negre), es va decidir no tocar res, ja que anaven molt bé per representar totes les races conegudes fins al moment.
En pobles propers a la costa, la tradició era encendre fogueres que servissin de senyal per als tres Reis (no fos cas que passessin de llarg). Encara que la celebració pagana (anterior a la cristianització), realitzava aquest acte per invocar el Naixement del Sol en l'horitzó llunyà.
Actualment, el costum ve sent un altre. I és que la vigília del 6 de gener, qualsevol de nosaltres pot seguir l'arribada dels tres Reis d'Orient en directe, ja sigui a peu de carrer, a través de la ràdio o del televisor. Per bé que, en la majoria dels casos, les emissions no són coincidents. Llavors, és quan el nen o la nena lliguen caps i es pregunten com pot ser. A la qual cosa s'acostuma a respondre: "És que són màgics i poden estar en molts llocs al mateix temps".
En resum, que la lògica dels nens i de les nenes ens fan recórrer, novament, a la primera tradició: la dels tres mags d'Orient, deixant les doctrines de l'Església en segon terme.
Llibre recomanat:
SOLER AMIGÓ, J. Cultura popular tradicional, Pòrtic. Barcelona, 2001.
Enllaç permanent
