En aquest bloc s'hi reflectiran aspectes vinculats tant a la Cultura Popular i Tradicional del país, com d'altres relacionats amb la vida cultural, en general. -xroyes-
“Presentació
del llibre El vertigen del Trapezista. L'acte comptarà
amb la presència
del mateix autor, Jesús M. Tibau, l'escriptor Òscar
Palazón, el cantautor Jesús Fusté i el
guitarrista Toni Just”.
Fa uns dies el Sr. Ballesteros, alcalde
d'aquesta ciutat que és Tarragona, declarava als mitjans que
en els propers mesos la política municipal es centraria en
totes aquelles petites coses que, en definitiva, són les que
propicien el benestar de la ciutadania.
Doncs perfecte. Ho trobo
un gran encert, de debò. I quan ens hi posem? Més que
res, per saber quan comença a ser exigible la qüestió
dels resultats, entenent que més enllà dels 100 dies de
gràcia, és possible que es requereixi d'un quant temps
més per a poder realitzar totes les accions de govern
desitjades.
Si ara per ara, no és
factible d'una manera immediata, el projecte d'una “anella verda”
que ens “alliberi”, ni que sigui una mica, de l'impacte sensitiu
que suposa l'entorn industrial, podríem procurar que les
quatre àrees verdes que ja tenim, llueixin una miqueta més.
És el cas, per exemple, del Camp de Mart, o bé, del
Parc de la Ciutat (també anomenat de Sant Rafel -per l'edifici modernista que esdevé magatzem dels jardiners-).
I seguint aquesta mateixa
línia, perquè preocupar-nos tant per la “Façana
Marítima”, quan aquesta ja llueix per si mateixa, i no
arreglem d'una vegada el problema de la brutícia, que en
alguns carrers s'hi ha instal·lat de manera permanent.
Fantàstic això
de posar al dia el Teatre Metropol. Ja el tenim a punt. Ara potser
que ens posem amb el solar que es troba uns metres més enllà.
Aquell que hi diu, entre altres coses, el cost de la inversió
i el temps d'execució. Per cert, 16 mesos a partir de quan?
Del Teatre, ja n'he
parlat. Però aquests dies s'ha conegut una notícia
inquietant que tracta sobre els problemes que es troba la Cooperativa
Obrera de Tarragona per subsistir. Això és greu per
diversos motius, però ho és especialment en l'àmbit
cultural si es té en compte que en el si de la Cooperativa
s'hi ubiquen entitats que ajuden a que aquesta ciutat no acabi
sumint-se en el son més profund. Gràcies, entre altres
coses, a la programació estable del Teatre “El Magatzem”. El qual esdevé, juntament amb la Sala Trono, una llum
d'esperança per a tots els que creiem en el desenvolupament
cultural de Tarragona.
Es parla de
l'aprofitament, o no, de l'edifici de l'antiga fàbrica de la
“Tabacalera” com a nova seu del MNAT. I bé, penso que és
una opció formidable. El què no sabia és que
aquest equipament depengués tan directament de Madrid... I pel
què sembla, s'hi han ben agafat. En fi, què hi farem
sinó posar-hi paciència. Amb tot, encara hi ha dies que
em ve al cap un pensament: “I si haguéssim aprofitat aquest
equipament com a campus universitari, enlloc de l'actuació que
s'està portant a terme a l'Av. Catalunya?” Doncs això,
un pensament.
La veritat és que
és una llàstima que tots aquests equipaments no es
puguin adequar ràpidament a una funció concreta, sempre
dins l'àmbit de la cultura, és clar. Com ara el debat
suscitat arran dels usos de l'antiga fàbrica de la
Chartreause. En què ha quedat tot això? EOI, sala
d'exposicions, Centre de Cultura Contemporània? És molt
trist que equipaments com aquests no acabin vinculant-se a la vida
cultural de la ciutat i que acabin realitzant-se actuacions com la de
la Casa de la Festa, ubicada en un antic concessionari de cotxes i
just darrera d'una benzinera.
Se senten veus que parlen
d'una possible migració de la Biblioteca Pública a
l'edifici del Banc d'Espanya... I això seria un gran pas
endavant, sens dubte. Com ho seria el fet de revitalitzar la Rambla
Nova com a eix comercial. Com? Doncs potser si es primés la
implantació de comerços en detriment de sucursals
bancàries, immobiliàries i companyies d'assegurances,
la gent s'animaria a seguir el circuït de botigues del centre.
Al cap i a la fi, no tot
han de ser centres d'oci com els del “Parc Central” o “Les
Gavarres”, ni concentració de bars del tipus “Port
Esportiu”, o pitjor encara, del tipus “Port Esportiu II” en
versió “pija”. Digues-li “Puerto Tarraco”.
Calen zones d'oci, però
fins i tot aquí hi ha certes maneres de fer les coses. I
segons aquestes maneres de fer, la vida a la ciutat serà d'una
manera o d'una altra. És per això que cal protegir i
fomentar aquells locals que es cuiden d'ofertar espectacles en
directe, ja siguin de caire musical, teatral, o artístic.
D'altra banda, fora bo disposar d'alguna zona que serveixi de
referent local i que fomenti la creativitat dels joves amb una
programació més o menys estable d'actes, alhora que els
permet interactuar entre ells.
Calen, i molt, tota mena
d'equipaments relacionats amb les disciplines artístiques,
però que a la vegada serveixin de punt de fuga alternatius a
determinats centres d'oci que, en molts casos, acaben sent focus de
conflicte i alienació per al jovent més vulnerable.
Sigui com sigui, l'opció
de la micropolítica és un encert de totes, totes. Ara
bé, seria bo que s'anessin plantejant el fet de dedicar-hi tan
sols un any, ja que amb un any, i al ritme que ens tenen acostumats
les diferents administracions públiques, tindrem sort si s'ho
han acabat d'estudiar.
Suposo que l'expressió
“fer país”, deu anar lligada des dels inicis de la seva
utilització a una manera ben concreta d'entendre el
territori, en tant que s'interpreta que amb el seu coneixement hom
s'aproxima a un ideal de cultura i copsa en ella el sentit de
pertinença a la pàtria.
Cert que amb aquesta
interpretació, sembla com si el temps de la Renaixença
encara no hagués acabat i estiguéssim a l'espera del veredicte en els propers Jocs Florals. Aquesta lectura, possiblement
es dóna perquè “fer país” és un
concepte que amb el temps s'ha anat desdibuixant en la mesura que
s'ha anat impregnant de significació política, alhora
que cadascú l'ha fet encaixar en el seu discurs amb la
intenció d'acostar-se a un ideal concret.
Cal dir però, que
l'objectiu d'aquest escrit no és pas fer un estudi sobre
l'evolució i intencionalitat del concepte, sinó en la
pràctica del fet de “fer país”. És a dir,
que em centraré en l'acció (sense que això
vulgui dir que l'acte en si estigui lliure de significació).
“Fer país” ha
estat durant molt de temps un dels entreteniments bàsics d'una
determinada classe social i política, però avui dia
això ja no respon a un únic patró socioeconòmic,
ni tan sols, sociopolític. Avui dia, respon molt més a
una manera d'entendre l'oci, o bé, a un comportament associat
a inquietuds de caire cultural en tant que s'hi recullen diferents
àrees del coneixement humà. Així, les
motivacions que ens empenyen a recórrer els paisatges més
propers són d'allò més variats, per bé
que sempre, o gairebé sempre, acaben repercutint d'una manera
beneficiosa pel país. I òbviament, en els temps que
corren, i sobretot, amb el personal que som, això sempre és
molt relatiu.
Per sort, hi ha
iniciatives que tan aviat esdevenen es converteixen en exemple del
què no hem de perdre. Aquest és el cas de les sortides
organitzades per la URV, amb les quals és possible descobrir
parts del nostre entorn més proper acompanyats d'un guia, de
tal manera que es fa impossible rebutjar l'oferta, més encara
si es té en compte que és la pròpia Universitat
la que es fa càrrec de posar a disposició dels
“viatgers” un autobús que els acompanyarà al punt
de partida i els recollirà al final del recorregut.
A tot això, s'hi
ha d'afegir el detall, gens insignificant, que es tracta d'activitats
totalment gratuïtes i obertes a tothom que tingui ganes de posar
a prova el seu estat de forma (sense excessos, si us plau).
Val a dir que aquesta
iniciativa no és res que no es promogui des d'altres entitats,
però ja se sap que la Universitat, sempre té aquell
component de convivència interdisciplinar que la fa tan
atraient. I encara que sigui una carrinclonada, s'ha de reconèixer
que el fet de veure com persones d'altres països aprofiten
qualsevol oportunitat que se'ls ofereix per conèixer millor el
lloc que els acull, fa que hom es plantegi l'èxit d'aquestes
sortides com una oportunitat de revaloritzar el territori.
La veritat és que
és un tema força complex que em portaria a parlar de la
importància de sensibilitzar la població a través
de la implantació d'un model educatiu
que recuperés
valors com: el respecte per l'entorn, el sentit de pertinença
a un lloc,... En qualsevol cas, cal remarcar la importància
del llegat patrimonial que hem heretat, alhora que n'assegurem la
pervivència tot esperant que el dia de demà els que vindran seran
plenament conscients de la necessitat de continuar la feina, i per
tant, de la necessitat de continuar "fent país".
Els bons propòsits poden plantejar-se a cada
instant, independentment del dia, de l'hora o l'estació de
l'any en què ens trobem. En aquí m'és impossible
passar per alt el programa
de ràdio que presenta en Barril, i qui tingui per costum
escoltar-lo, sabrà perquè.
Amb tot, s'ha de reconèixer
que és just en aquestes dates quan més s'acostuma a mirar
enrera i fer balanç de les coses que ens han succeït al
llarg dels últims dotze mesos. I a partir d'aquí,
cadascú fixarà els objectius a assolir per a l'any que
comença.
No sóc una persona supersticiosa, però
considero que els grans propòsits són aquells que hom
ha interioritzat, i que per tant, es porten sempre al damunt, formant
part del què som i també, per què no, del què
ens agradaria ser. Així doncs, parlem de quelcom molt seriós
i íntim, per la qual cosa penso que és millor que
cadascú es contenti amb conèixer i guardar-se els
millors propòsits per a si mateix.
D'altra banda, hi ha els propòsits més
assequibles, més concrets i realitzables, els quals depenen de
les circumstàncies del moment, però que poden marcar un
abans i un després en les nostres vides. En qualsevol cas, com
sempre, el temps és qui n'acaba determinant la
importància.
Fa un parell d'anys, un d'aquests "petits"
bons propòsits va ser començar aquest bloc, sense
preocupar-me massa per la freqüència del redactat, o pel
nombre de "visites" rebudes. La il·lusió
consisteix en disposar d'un petit espai dins la gran xarxa, on
decideixes aportar part de la teva existència.
Doncs bé, en relació a aquesta
existència i, a vegades, supervivència de la cultura
catalana, penso que és molt oportú fer esment de dos
mitjans que de ben segur, contribuirant a que, qui ho vulgui, estigui
més al corrent de tot el què té a veure amb
l'esdevenir cultural d'aquest país.
El primer mitjà es tracta d'un objecte
imprescindible per als qui tinguin per costum apuntar tot el què
volen recordar, ja sigui per les obligacions de la vida diària,
o bé pel simple fet de voler deixar constància escrita
d'allò que interessa. Em refereixo, és clar, a una agenda.
En concret, parlo de l'Agenda de
Fires i Festes de Catalunya que edita cada any el diari “El Punt”.
Es pot adquirir a través de qualsevol delegació
territorial del propi grup i no cal ser-ne subscriptor per demanar-ne
una. Una altra opció és la consulta via digital, doncs
hi haurà qui ja no en vulgui saber res del format paper.
L'agenda digital (http:\\www.agendadecatalunya.com) es pot consultar
de diverses maneres i descarregar-se una versió adaptada a
diferents programes.
Tot i que es poden
consultar altres formats, i alguns d'ells força interessants,
com és el cas del cercador de festes de la Generalitat, val a
dir que l'Agenda de Fires i Festes de Catalunya és una eina
molt útil per a tothom a qui li agradi voltar i conèixer
la vida dels nostres pobles i ciutats a través de les seves
tradicions. D'altra banda, esdevé una de les guies més
complertes del mercat, alhora que un dels formats més fiables,
ja que se'n revisa el contingut cada any.
Un altre aspecte
interessant a ressaltar, és la inclosió de celebracions
de caire més actual i vinculats a les noves necessitats del
país, així com: festivals d'art, de teatre, de cinema i
de literatura, fires entorn la dansa o el circ, així com
d'altres formats culturals de nova generació. Sens dubte, una
eina de gran valor per als que ens proposem assistir als petits grans
moments de la vida catalana.
El segon mitjà
encara és una incògnita, per bé que se'n poden
extreure alguns trets distintius. En aquest cas, el format és
totalment digital i pretén convertir-se en un punt de trobada
pels usuaris i visitadors de blocs d'arrel tradicional. L'àmbit
s'extén a tots els territoris de parla catalana i es tracta
d'un espai que es vol donar a conèixer com a TRADIBLOG.
La iniciativa ha estat de
“Lo Consueta de Reus”, redactor, entre d'altres, del bloc
Consuetudinàrium.
Òbviament, és
aviat per valorar fins a quin punt serà important la creació
d'aquesta xarxa, però de moment, sembla que està
generant bones sensacions entre els blocaires, ja que compte amb
l'adhesió d'un nombre respectable de components, entre els
quals s'hi troba un servidor.
Així doncs, sembla
que el TRADIBLOG comença el seu periple amb bon peu i es
materialitza com a un d'aquells “petits bons propòsits”
als quals em referia. Caldrà esperar als “petits bons
propòsits” col·lectius de l'any per veure fins a quin
punt respon a les expectatives creades.
I com que l'ocasió
s'ho val, vull aprofitar per desitjar el millor a tots els companys i
companyes de la xarxa:
En el diari EL PUNT d'ahir, s'hi va
publicar una carta dirigida als responsables de l'APT i l'empresa gestora de Puerto Tarraco que els hi vaig enviar el dia de la Diada de
Catalunya.
Òbviament, la carta no espera la resposta del diari, ni dels seus
lectors. De fet, es podria dir que es formula de manera retòrica, i per tant, s'intueix la resposta: la indiferència.
Així
i tot, s'espera que el missatge arribi a qui
ha d'arribar. I si finalment no arriba, serà perquè les adreces que
faciliten aquestes empreses per posar-s'hi
en contacte, són una simple
formalitat.
En
qualsevol cas, voldria reproduir en el meu bloc
la versió íntegra d'aquesta carta, ja que al cap i a la fi, si alguna
avantatge té aquest mitjà respecte la premsa impresa és
l'atemporalitat. De manera que qualsevol persona interessada podrà
accedir-hi sense la necessitat de recórrer a les hemeroteques més o
menys pròximes.
No sóc cap client de vostès, ni crec que ho sigui
mai. Així i tot, m'agradaria que m'expliquessin quin sentit té
l'etiqueta de Puerto Tarraco en una zona on el màxim exponent turístic
dels últims anys (a més del propi llegat patrimonial) ha estat un parc
temàtic anomenat Port Aventura. No entenc, doncs, quin
problema pot tenir anomenar les coses pel seu nom, i sobretot, en la
seva llengua original... original, materna, autòctona, oficial,
cooficial, o com se li vulgui dir. En qualsevol cas, malgrat
no ser client de vostès, entendran que com a ciutadà d'aquesta ciutat
vulgui desenvolupar-m'hi amb normalitat i, francament, per més
concessió privada que pugui resultar aquesta -nova- àrea del
port, i per més que la gestió de ports i aeroports no sigui competència
de l'administració municipal, ni tan sols de la Generalitat, res
justifica que hom obviï la realitat del dia dia. Com saben,
l'ús del català és minoritari, fins i tot en el propi territori. En el
seu cas, no cal anar gaire lluny per comprovar-ho, ja que es fa evident. És
per això que, com a ciutadà de Tarragona i catalanoparlant que sóc, els
prego que reconsiderin la política de comunicació emprada fins a dia
d'avui amb la fi de contribuir fermament a la normalització
lingüística, alhora que coneixement d'aquest país.
Cordialment, Xavier Royes López Tarragona, a 11 de setembre, 2007".
És la primera vegada (i potser, també la última) que em
dirigeixo a un polític per transmetre-li les meves inquietuds
com a ciutadà. Entre altres coses perquè entenc que,
avui dia, poques coses es fan pel ciutadà una vegada aquest ja
ha exercit, o no, el seu dret a vot.
En aquest cas, em sento empès a
fer una excepció degut a les circumstàncies del moment,
les quals generen, certament, il·lusió per una nova
manera de fer.
Ara bé, tenint en compte la tendència de Tarragona en els últims anys, em preocupa
veure com, malgrat tot el què es diu i es fa, continuem tenint
una ciutat grisa i sorollosa.
Em preocupa veure com les remodelacions
més immediates a l'entramat urbà, i que realment
suposen una transformació important per a la vertebració
de la ciutat, com per exemple: la nova façana marítima
del Serrallo, el nou accés a la ciutat per la Via Augusta,
l'entorn del riu, així com les proximitats de l'Hospital Joan
XXIII i el nou parc del col·legi Cèsar August. Canvis
que per trobar-se a la perifèria de la ciutat potser no se'ls
dóna la importància que realment tenen, però que
de fet, esdevindran essencials en la vida quotidiana de molts
tarragonins i tarragonines en un futur no massa llunyà.
D'aquests canvis, en percebo el
desencís d'una oportunitat perduda. Un sentiment comú
entre molts coneguts i conegudes, ja que sabent l'extrema realitat
industrial que ens envolta, es tracta d'un eix imprescindible a
l'hora de preservar una certa qualitat de vida en el nostre dia a
dia.
Així doncs, li parlo del què
alguns han anomenat "anella verda", però que a
l'hora de la veritat, s'acaba convertint en una successió de
caminets de ciment pintats de color verd, ornamentats amb quatre
gronxadors i quatre jardineres.
Això, Sr. Ballesteros, és
burlar-se de la gent, ja que allà on s'hi ha posat el ciment,
encara que sigui per pintar-lo de verd, s'hi han deixat de plantar
arbres, o encara pitjor, tenint en compte que en moltes d'aquestes
zones aquests arbres ja hi eren, i per tant, han estat arrancats.
Entenc que la major part d'aquestes
obres, són herència de l'anterior govern. Però
així i tot, d'acabar-se tal i com s'estan concebent, vostès
en serien corresponsables.
En tota la ciutat, no hi ha la
possibilitat, real, d'accedir, a un entramat de vies verdes que
convidin a una mobilitat més sostenible, com ara les que es
disposen a Girona. Però és que ni tan sols el centre de
la ciutat compta amb cap carril bici. Si no és per anar fins
al far, o bé, pel què sembla, a la zona dels barris.
Penso que l'entorn de la ciutat és
un dels reptes més importants a recuperar, ja que d'això
en depèn la qualitat de vida dels seus conciutadans. I
crèguim, que ni hauria prou amb recuperar les zones de bosc
que encara s'intueixen.
La mobilitat amb bicicleta és un
fet que s'està treballant per molts punts de la geografia europea i Tarragona no en pot quedar al marge, ja que disposa d'espais per
poder-ho fer.
I segur que un bon inici, seria la
creació d'un Centre BTT a la ciutat, que ajudés a
recuperar i preservar les poques zones d'interès natural a les
quals encara podem accedir. A més, tenint en compte el gran
patrimoni històric i artístic del qual disposem, seria
una iniciativa que de ben segur arrossegaria un contingent important
de turisme de qualitat.
També voldria comentar una
qüestió sobre el comerç de la ciutat. Penso que
mai disposarem d'una bona xarxa de botigues, si no ens decidim a
concentrar bona part de l'activitat comercial en l'eix de la Rambla.
Així, les llicències que s'atorguen per a les
activitats econòmiques del nostre eixample, haurien de
discriminar, positivament, tots aquells àmbits que conviden al
ciutadà a passejar-s'hi. Això ajudaria a dibuixar un
centre comercial connectat i de caire tradicional, no pas com el que
tenim ara que es troba totalment disseminat.
Per últim, un incís. La
nova façana del Serrallo pot quedar molt bé, però
per què hi tornem a plantar palmeres? Quan ens decidirem a
plantar-hi pins mediterranis? Més arbres autòctons i
més carrils bici, Sr. Ballesteros, i de ben segur que això
ens ajuda a disposar d'una Tarragona més accessible i
sostenible. No li sembla?
S'inicia un cap de
setmana ple de festa, però de FESTA grossa, de la que s'espera
tot l'any i congrega gent de tot arreu. Sense anar més lluny,
són les festes del Catllar, poble veí que tenim ben a
prop i que comptarà amb una diada
castellera d'allò més interessant, amb els Minyons de
Terrassa, els Castellers de Vilafranca i la Jove de Tarragona. A més,
també hi haurà una d'aquelles revetlles que prometen
allargar-se tota la nit.
D'altra banda, i sense
necessitat de sortir de la comarca, podem fer cap a Torredembarra, on
el dissabte, a partir de les set de la tarda, comencen els actes de
la festa que honora Santa Rosalia, la patrona del poble. Una Santa a
qui deuen el miracle d'haver lliurat la població de la pesta.
La devoció per
aquesta Santa i el saber fer de la seva gent, han convertit la
Festa Major de Torredembarra en una de les més típiques
i importants del nostre territori, amb una programació que des
del primer moment fins a l'últim, esdevé un no-parar de
balls, concerts, seguici i tradició. Tanmateix, els actes de
la festa van augmentant en nombre i importància fins a assolir
la seva Diada: Santa Rosalia, el 4 de setembre.
Així i tot, hi ha
tres esdeveniments cabdals que m'és impossible no esmentar
deguda la magnitud i la rellevància que suposen dins del
panorama festiu i cultural del nostre País.
M'estic referint
a l'Akelarre de Cervera i a l'encís dels seus encanteris, a
la Fira de Teatre al carrer de Tàrrega, amb tota la seva
intensitat, i també, a la celebració de Sant Fèlix a
Vilafranca, una de les festes més antigues de Catalunya, sinó
la que més.
Com ja he comentat, es
tracta de cites ineludibles i que justifiquen la peregrinació
de qualsevol fester, sigui quin sigui el seu punt de partença,
ja que totes tres, representen el bo i millor de la cultura
catalana, tant per la seva diversitat, com per seva capacitat
d'integrar el més nou i el més vell, sense que mai ens en
sobri res.
I el millor de tot és
que són espectacles correlatius, és a dir, que qui ho
vulgui (i pugui), podrà gaudir de tots ells sense haver de
descartar-ne cap. De manera que només heu de seguir l'ordre
que us indico a continuació:
Tan bon punt enllestim el
programa i tenim acomiadat al Sant, ens queden els records de les
rialles, l'alegria i el “bon rotllo” de la gent que omplia els
carrers. I amb això, l'orgull de viure i pertànyer a
una ciutat que quan vol, tot i que no ho vol massa sovint, encisa a
tothom qui ens visita per la manera com els seus conciutadans
s'entreguen a la celebració.
Llegint les cròniques
del Diari de Tarragona hom hi troba números i manifestacions
que s'empren per revestir els seus continguts, però que acaben
sent útils per reforçar la idea que a molts ens balla
pel cap durant aquests dies d'agost: “m'he quedat amb ganes de més
de... tot!”.
Suposo que en el fons és
comprensible perquè al cap i a la fi, a Tarragona, com en tants
altres indrets del país, tot ve rodat pel pas del temps que,
implacable, acaba determinant el paper i la importància de
cadascuna de les festes que s'hi celebren. I així, arribem a
la conclusió de que, malgrat tot, a Sant Magí li pertoca el paper de
la Festa Major petita.
Un exemple prou rellevant
és l'ambient. I per ambient entenc totes i cadascuna de les
sensacions que es perceben des que hom surt de casa, fins que arriba
al centre neuràlgic de la celebració.
Penso que amb això
n'hi ha prou per adonar-se de l'evident diferència entre una
festa i l'altra, de manera que no cal afegir-hi res més.
Amb tot, cal creure que
des de l'ens local s'ha procurat atorgar a Sant Magí la
propietat de ser ell mateix, és a dir, de convertir-se en
quelcom més que una simple celebració “continguda”.
Per bé que encara s'està molt lluny d'aconseguir-ho.
El millor, el
reconeixement de que cal esmerçar-s'hi més per obtenir
el resultat desitjat, mentre que el pitjor, són les
explicacions que ens remeten sempre en una mateixa direcció:
la falta de recursos. I amb això, no vull que ningú es
pensi que no em crec els que ho diuen, però és clar, si
falten recursos, doncs posem-hi una mica més d'imaginació,
perquè si es vol jugar a primera, ja se sap.
En fi, què hi
farem, a esperar que Santa Tecla ens deixi una mica més plens
que si no, ens sentirem una mica frustrats. I és que al cap i
a la fi, això només passa un parell de vegades l'any
(sumant ambdós patrons).
D'altra banda, penso que
s'hauria de cuidar una mica més la presentació del
costum i la tradició. Més que res, pensant en qui ens
visita, i més encara, en el nouvingut, o per què no, en
el ciutadà de tota la vida. I no parlo d'escenografia! Bé
per les Contalles! I per iniciatives com les del Museu!
Més aviat em
refereixo al format del programa, el qual podria comptar amb una
explicació més acurada de la vida del Sant, de per què
és el patró de la ciutat, de quins són els actes
més rellevants, el significat d'algunes litúrgies,...
Així no caldrà
visitar el bloc de cap polític per assabentar-se de segons
què. Per bé que hi ha algun article que val la pena (la
pena són les frivolitats de l'ofici). Si se'm permet
l'objecció (que no prové de cap
oposició). Tot sigui dit.
Doncs bé, esperem
que per l'any que ve, podrem rebre una mica millor al pobre
Sant, malgastant menys aigua i amb una bona orquestra per cadascuna
de les nits que tenim al Magí. Perquè per més
concerts que hi posés l'Associació de músics
(moltes gràcies, de debò), la música que es vol
escoltar durant les festes, com a mínim a les nits, també és
la de sempre.
Arranca Sant Magí!
I pel què sembla, ho fa amb força i demostrant que això
de ser Festa
Major petita de Tarragona no és més que una simple
D.O. en el sentit més literal, tal com s'endevina de la
intensa programació prevista per aquests dies de festa:
tradició, teatre, música, cultura i, fins i tot,
història.
Sí senyor, tot un
detall. Què en traiem de celebrar un
costum, si en desconeixem el contingut? Per això aplaudeixo la
iniciativa de les Contalles de Sant Magí, així com la
visita guiada que organitza el Museu. Una iniciativa que diu molt del
què ha de ser un Museu d'història de ciutat, és
a dir: una entitat dinàmica i capaç de convertir
l'espai urbà en un centre d'interpretació museogràfic.
Amb tot, si només
ens quedéssim amb l'activitat del primer dia hi trobaríem
mancances, o excessos, segons es miri. Cert que hi trobem teatre,
però pagant. Cert que hi tenim un concert important, però
també pagant.
Les coses s'han
d'analitzar amb perspectiva i cal entendre que són actuacions
de qualitat, però d'altra banda, quantes ocasions tenim a
l'any de disfrutar d'aquesta mena de concerts i obres de teatre? I no
és que no s'entengui, però iniciar el calendari havent
de pagar en dues de les quatre actuacions que s'hi realitzen, deixa
una mica de desencís.
D'altra banda, tenim el
tema de les Contalles i de la remullada. Sobre les Contalles i
l'espai alternatiu que s'ha determinat, em sembla que serà
tot un repte per als seus participants i que només per això
val la pena anar-hi. A priori es preveu una posada en escena difícil
i amb força limitacions d'espai, però bé, és
la plaça de les Cols i potser tot s'acaba impregnant de
l'essència castellera de les grans ocasions. Qui ho sap.
El cert és que és una
llàstima no poder comptar amb l'Amfiteatre, però també
disposem d'una capçalera del circ formidable que, en cas de
tenir l'ària de l'arena neta del tot, o coberta de vidre, es
convertiria en un escenari privilegiat. Tanmateix, s'hagués
pogut disposar de la plaça de l'antic escorxador, o bé
de la plaça del Fòrum, o del mateix Fòrum de la
Colònia, i fins i tot, del Parc de Sant Rafel o la Plaça
de braus. En qualsevol cas, la plaça de les Cols esdevé
una alternativa més entre tantes altres.
Pel què fa a la
remullada sóc partidari de deixar-la de fer tal i com s'ha
estat portant a terme tradicionalment.
Seria bo trobar una
alternativa a la forma habitual. I tenint en compte on som i on vivim, trobar una nova manera de disfrutar de l'aigua no hauria de plantejar cap problema, ans al contrari. Cal, doncs, ser creatius i entendre que la festa no pot comportar, en cap cas, un perjudici per a la natura. Potser va sent hora de que les nostres festes comencin a mirar al mar i fer, de la remullada, un seguici popular de l'aigua. Això sí, sense malgastar ni una gota.
Conformar-se amb l'explicació de que en altres punts de Catalunya s'hi troben celebracions similars, no ha de servir per justificar el fet que Tarragona continuï comptant amb la "remullada", tal i com avui la coneixem.
Els nous temps reclamen un esforç per part de tots i Sant Magí és una ocasió idònia perquè la ciutat tingui un gest d'aquells que serveixen d'exemple, tant pels propis ciutadans, com pels d'altres poblacions del voltant.
Sigui com sigui, ningú s'hauria de deixar enganyar per les últimes pluges. Els embassaments
continuen estant més buits que plens. I això no ajuda
en cap cas.
En joc, la credibilitat
dels que pregonen mesures extraordinàries quan tot és
irreversible.
_________________________________________________
La frase i la pregunta:
"La Festa de Sant Magí, una celebració patrimonial de l'estiu tarragoní, vol contribuir a reforçar la idea del consum positiu i responsable de l'aigua".Cita textual extreta del Programa de les Festes de Sant Magí 2006.
La pregunta, doncs, és clara: "Com es contribueix a reforçar la idea del consum positiu i responsable de l'aigua?
Les festes de Sant Roc
del carrer Cós del Bou serveixen, un any més, com a
“teloneres” de les festes patronals de Tarragona: Sant Magí
i Santa Tecla.
Sigui per això,
sigui per la bona ubicació del carrer a la ciutat, el cas és
que les festes de Sant Roc esdevenen una de les cites més
emblemàtiques dins de l'àmbit de la tradició i
la cultura popular tarragonina.
D'altra banda, la
preservació i la celebració d'aquestes festes es deu,
sobretot, a l'esforç d'alguns dels seus veïns que any
rere any es dediquen a tenir-ho tot a punt per al gaudir de la gent.
Tanmateix, la història d'aquestes festes conviden a
reflexionar sobre la conveniència de deixar que tot el seu
patrimoni festiu depengui tan sols de la possible dedicació, o
no, d'un grup de persones anònimes sensibilitzades amb el
llegat que han anat heretant de les generacions precedents.
I si bé és
cert que la presència i el coneixement de la seva celebració
proven l'èxit relatiu d'aquesta dinàmica, no és
menys cert que l'estudi i la recuperació de molts dels
elements festius que avui configuren els diferents seguicis, balls,
músiques, mites i llegendes, es deuen, precisament, a la
tasca professional de molts investigadors conscients de la
importància de catalogar i conservar tot aquest patrimoni.
Un fet, que no ha
d'obviar la tasca i el mèrit de totes les persones que bé
a través d'alguna associació, o bé de manera
individual, s'han esmerçat a difondre el saber popular fent
que arribés al seu entorn més inmediat. No obstant
això, cal entendre que la cultura popular en tant que
requereix de recursos públics i de suport institucional,
figuri en els programes de gestió de govern de les ciutats.
Amb tot, parlem d'un
patrimoni que és de tots i que, a vegades, és
intervingut de manera partidista, tant per part de les
administracions, com per part de les associacions que hi participen.
És aquesta actitud la que, moltes vegades, genera el conflicte
i acaba provocant trencaments que acaben comportant l'empobriment de
la festa.
A Tarragona la
importància d'aquest patrimoni esdevé cabdal, per bé
que fins a dia d'avui, només en podem disfrutar durant les
dates assenyalades, requerint-nos a cercar el significat de tots i
cadascun dels elements que la conformen, a més d'obligar-nos a
seguir un circuït festiu difícil d'abastar.
En aquest sentit, la
presència de la Casa de les Festes que es preveu inaugurar
durant el 2007, s'ha d'entendre com el Museu de la festa tarragonina
i per tant, com un centre de documentació i interpretació
de totes les festes i celebracions que tenen lloc a la ciutat. Esperant que totes les associacions i entitats que envolten la festa
hi siguin representades, però alhora, amb el clar desig que
cap d'aquestes organitzacions s'oposi a la cessió
dels elements que les fonamenten.
Fer-ho, seria impedir l'accés de la majoria de ciutadans a una part essencial de la seva
cultura i, en definitiva, de la seva identitat. Així doncs, s'entraria en contradicció amb la tasca desenvolupada fins al moment, que no és altra que la de difondre el llegat que, atzarosament, s'ha
rebut.
Quelcom indispensable
perquè la cultura tradicional continui sent popular.
Aquest passat dissabte
alguns tarragonins van poder deleitar-se amb
la música i les cançons de Cesaria Evora. Sens dubte,
una de les actuacions més esperades del Kesse d'enguany. En
aquest sentit, el Festival de músiques del món que es
celebra cada any a Tarragona, ha aconseguit assolir una fita
important, per bé que altres estius ja havia comptat amb la participació de grans artistes a nivell internacional. Amb el Kesse, Tarragona ha
trobat un d'aquells festivals que s'esperen amb il·lusió
i interès durant tot l'any, tant per la qualitat dels grups
convidats, com per la quantitat de gent que s'hi congrega. D'altra
banda, es tracta d'una molt bona oportunitat d'escoltar sons i ritmes
que la majoria de nosaltres desconeixem, esdevenint-ne
una mostra amb majúscules de la CULTURA i el FOLKLORE musical d'altres
indrets.
És per això
que no acabo d'entendre el sentit de tancar un dels principals espais
de la ciutat, el Camp de Mart, durant el transcurs de l'actuació
de la cantant africana. I no estic pas parlant de que l'accés
al concert fos condicionat a la compra d'una entrada, sinó al
fet d'impedir el pas dels vianants que passejaven per la zona. Com
s'entén? Què es pretenia amb aquesta actuació?
Potser es volia impedir que tots els tarragonins i tarragonines que
estàvem sense entrada, i que ens conformàvem amb
escoltar la música des de la distància i la
tranquil·litat del Camp de Mart, ho poguéssim fer? Em
sembla que l'amfiteatre del Camp de Mart està prou ben acotat
i té prou bona acústica com per assegurar que tots els
que hi entren amb un entrada es sentin prou satisfets d'haver-la
adquirit, sempre que l'espectacle s'ho mereixi, com és el cas. Per
què, doncs, aquesta prohibició injustificada? On eren
els tècnics amb les seves explicacions? Ho dic perquè
les úniques explicacions que se'm van donar quan les vaig
demanar, van limitar-se a un simple: “Orden del Ayuntamiento, lo
siento”. La resposta era d'una
guàrdia de seguretat contractada que, possiblement, no estava
obligada a dir-me res més, però llavors, qui responia
per l'Ajuntament?
Si el que es pretenia era
garantir el bon esdevenir de l'espectacle, doncs francament, tampoc
hi trobo cap sentit, ja que s'hi han produït molts altres actes rellevants i
estranyament s'hi ha conegut un incident remarcable. En qualsevol cas, es
tracta d'una actuació que no comparteixo en absolut i que
espero que no es tingui com a mesura recurrent. Ni cal, ni és
necessària, però en canvi, sí que causa moltes molèsties als
que s'hi troben.
D'altra banda, l'estiu
tarragoní és un dels períodes de l'any en què
l'activitat cultural és més prolífica. Quelcom,
que demostra la capacitat i el potencial d'aquesta ciutat a l'hora de
participar en l'oferta d'espectacles i actes de caire divers, però
que també obvia el “buit” i la “inactivitat” cultural
en el curs de l'any. Tot i que en aquesta afirmació, sóc
conscient que hi tenen cabuda tota mena d'objeccions i matisacions,
ja que durant tots els mesos hi trobem una programació més
o menys estable.
La qüestió
estaria en incrementar tant el nivell, com el nombre d'actuacions
programades. Mantenint una línia que, malgrat tenir els seus
alts i baixos, fes figurar l'oferta cultural de la ciutat entre les
més actives i qualitatives d'arreu de l'Estat. Més
encara si el que es pretén és optar a ser la Capital
Europea de la Cultura 2016.
En aquest sentit, celebro
l'execució de les obres de “recuperació” del Teatre
de la Rambla Nova. Un equipament del tot necessari per garantir el futur
cultural de Tarragona, per bé que la “recuperació”
d'aquest espai, ha de saber complementar-se amb la presència
de l'altre teatre de la ciutat, el Metropol, així com de la
resta de sales alternatives que ofereixen els grups independents. I
és que, malgrat el que pugui semblar, Tarragona compta
amb una xarxa d'equipaments culturals notable. Tan sols es tracta de
donar-los la vida que els pertoca.
Així, per exemple,
podem tornar a l'espai de l'amfiteatre del Camp de Mart, que si bé
a l'estiu es converteix en un dels escenaris principals, la resta de
l'any és talment com si desaparegués.
Sigui com sigui, el bon
enriquiment i el bon creixement d'aquesta ciutat, passen per la bona
gestió d'aquests espais, de manera que fites com el nou
teatre, o el repte cultural del 2016, marquen una línia de
treball molt esperançadora que cal rebre amb interès.
Més quan hom ja s'havia convençut de que tota la
història, el patrimoni, la cultura i sobretot, la política
d'aquesta ciutat, giraven únicament entorn del futbol.
Tot i que la cantada
d'havaneres es converteix en un element recurrent de les festes i
festivals que tenen lloc durant l'estiu, la consideració que
se'n fa és força diferent en comparació a altres
valors musicals del patrimoni popular i tradicional català. Un
fet, que d'altra banda, podria equiparar-se a altres estils musicals
que també han arrelat amb força dins del panorama
cultural que ens envolta, com ara el folk, la nova cançó
(de cantautor), o bé, el rock. Només cal recordar les
vegades que hom percep a través l'etiquetatge que
voluntàriament, o no, se li atribueix: “català”. Res
dolent. I res que no es faci en la resta d'indrets del món. D'altra
banda, sí que és simptomàtic del propi tarannà
de l'havanera. I de fet, quan hom s'interessa per conèixer la
història d'aquest estil de música i de l'evolució
que ha sofert a casa nostra, se n'adona fins a quin punt pot
considerar-se “accidental” l'absència de l'havanera dins
del nostre costumari més identificatiu. Tanmateix, cal tenir en
compte l'interès desigual que generen les cantades en un punt
o altre de la costa catalana. Així, ens trobem amb una zona,
la costa empordanesa, on l'havanera és l'element cabdal de la
celebració. En canvi, en el nostre entorn més immediat,
el paper de l'havanera és molt menys important. Amb tot, penso que és
un estil de música que amb el temps ha trobat una manera de
fer diferenciada de la que es realitza en altres punts de l'Estat
espanyol (per posar un exemple). Malgrat això, els
orígens de l'havanera són els que són, és
a dir: Cuba, així que d'una manera o d'una altra, les
cantades d'havaneres sempre tindran quelcom de relacionat amb un
passat colonial que no ens pertany, però que, d'altra banda,
sí que hi tenim relació. I és a partir
d'aquesta relació que el país es comença a
beneficiar dels productes i la cultura caribenya, la qual cosa
comporta, entre altres coses, l'aparició de la figura de
“l'indiano”, alhora que
l'adopció i assumpció del ritme que més tard
hauria d'originar l'havanera .
En
qualsevol cas, les melodies que avui identifiquem com havaneres no
són més que una evolució de les anteriors.
D'aquí que en vulgui destacar la particularitat catalana i la
importància que aquesta ha assolit en el nostre folklore. El
procés d'acollida i arrelament es deu, sobretot, a la voluntat
de recordar dels pescador i dels mariners de l'època, els quals es varen transmetre
les cançons d'una generació a una altra, fins que se'n
realitzà una primera compilació. És justament en
la recopilació de la tradició oral on recau l'èmfasi
del costum popular, i per tant, el seu dret a considerar-se com a
tal. Cal
tenir present, doncs, que en el seu dia, aquestes cançons eren
cants a la pàtria enyorada, anhelant trobar una vida millor,
on, és clar, les mulates no hi podien faltar. El
salt de l'havanera als escenaris tardà uns anys, ja que fins
ben entrat el segle XX, no es volgué desvincular de simples
cançons de taverna. Actualment,
les cantades d'havaneres compten amb unes dates prefixades en el
calendari de l'any, fins al punt, que cada estiu reuneixen a milers
de persones al voltant de places, platges i cales d'arreu
del país.
No
obstant, hi ha un parell de cantades/mostres que destaquen per damunt
de tota la resta i que, a més, simbolitzen l'evolució
que aquest estil ha sofert en el nostre territori, fins al punt que
durant molt de temps, la Cantada d'Havaneres de Calella de
Palafrugell va continuar amb la tradició d'una cantada amb
cançons només en castellà, mentre que a Palamós neix, posteriormet, la Mostra de l'Havanera Catalana amb el clar propòsit de reivindicar l'havanera cantada, tan sols, en català.
Bibliografia:
SINCA,
G. Havaneres. Imatges, història i tradicions de la cançó
marinera. Columna edicions. Barcelona, 2005.
Amb l'arribada de l'estiu
es posen de manifest, novament, els lligams entre la cultura
popular i l'assumpció dels cicles estacionals. En aquest cas,
és la celebració de la revetlla de Sant Joan la que ens convida a encetar un nou temps festiu.
Així, l'entrada
del nou solstici manté vincles directes amb el nombre d'hores
solars transcorregudes durant el dia, de manera que, tradicionalment,
es celebrava el dia amb més hores de sol i la nit més
curta de l'any. En l'antiguitat, es creia que
aquest fet coincidia amb la data del 24 de juny, però
actualment, es coneix que és el 21 del mateix mes.
Malgrat això, el començament del calendari festiu
d'estiu es manté intacte i preserva el costum ritual per
damunt de les concrecions temporals, tot i que avui identifiquem la festa, no tant per l'herència ritual com per l'establiment de Sant Joan en el
santoral. Amb tot, cal afegir que la celebració respon a la continuïtat
ritual d'una festa anterior a l'assignació cristiana. Per bé que avui, com antigament, es
continuen encenent fogueres per tot el Mediterrani. Això sí, la càrrega simbòlica que se li atorga, és força diferent en cadascun dels indrets que envolten el mar.
L'origen de les fogueres sempre respon a
una mateixa voluntat de venerar la plenitud solar, per més que avui se n'hagi tergiversat el significat amb la lectura cristiana dels fets, que relaciona l'element del foc amb l'episodi de
la “Visitació” de la Mare de Déu a la seva cosina
Elisabeth (mare de Joan Baptista). Ambdues van acordar anunciar els
seus parts amb l'encesa d'una foguera.
Quelcom que ha convertit la
revetlla de Sant Joan en la nit del foc, encara que també se'n
facin per Sant Pere i Sant Antoni.
Des de 1917, però,
Sant Joan deixa de ser una festa de precepte per a l'Església
degut al caire pagà que estava adoptant la seva celebració.
La nit de Sant Joan també es relaciona
amb altres elements com: la màgia, l'aigua o les herbes remeieres.
Convertint-se en una molt bona ocasió per purificar l'aire i
l'esperit. En definitiva, elements provinents de creences anteriors , més pròpies de la superstició que no pas de la religió.
Sigui com sigui, és
una nit que va lligada a un gran nombre mites i llegendes. Herència directa del costum i el saber popular. I és just la pervivència d'aquests elements, la que allunya la festa d'una lectura exclusivament religiosa, per bé que durant un temps va equiparar-se la celebració de Sant Joan amb el dia de Nadal.
Tanmateix, és una
festa que també s'ha intentat institucionalitzar a través
de la transmissió de la flama catalana provinent del Canigó.
Una flama que es manté encesa durant tot el curs de l'any i
que serveix per encendre tots i cadascun dels focs que il·luminen
la nit de Sant Joan. D'aquesta manera, tots els pobles i ciutats de
Catalunya, però també de la resta de Països
Catalans, posen de manifest la unió de la nació
catalana.
En qualsevol cas, la nit
de Sant Joan és, abans que res, la nit que inaugura la
temporada de revetlles i festes majors per tot Catalunya: barri de Baix
a Mar de Torredembarra, Valls, Reus, barri del Serrallo de
Tarragona,...
I no voldria cloure
aquest article sense esmentar les festes que tenen lloc als volts de
Sant Joan a Ciutadella de Menorca. Sens dubte, una de les millors
opcions a l'hora de donar la benvinguda a l'estiu.
"Presentació
del llibre Cor de llop.
L'acte comptarà amb la presència de l'autora Francesca
Aliern”.
Així doncs, sembla
que el 
