Ara blogger !

Publicat per aliciav | 22 Set, 2008

 

Si em vols llegir, sóc a blospot, si seguiexes aquest enllaç hi vas directe

http://aliciacoach.blogspot.com/

 

 

 

 

Del Fer al Ser

Publicat per aliciav | 4 Ago, 2008

 

 Davant el comportament d’algú, i quan n’hem d’emetre un judici o una opinió, quan ens hem de donar una explicació interna que ens serveixi o bé quan l’hem de transmetre als altres,  sovint passem amb una facilitat esbalaïdora de l’acció  a la identitat. M’explico, si ha fet X, en comptes de dir “has fet”, “el teu comportament”... directament anem al “ets un..”. El salt el fem sense pensar, i com si fos gairebé el mateix, però és un gran salt, un salt que canvia qualitativament les coses de soca-rel. 

 Si li parlo a l’altre del que ha fet, em limito a valorar el seu comportament, mentre que si li dic “ets un..” vaig directe al nivell de la seva identitat, a la seva identificació com a persona. L’efecte que causo a l’ interlocutor, per tant, és substancialment diferent. 

 Les persones som molt sensibles a ser etiquetades o categoritzades d’una determinada manera i de sentir-nos ofegades en els judicis que se’ns fan, així qualsevol referència del tipus “tu ets..” particularment quan és negatiu, sol desencadenar  mecanismes defensius, com una forma d’alliberar-nos de l’opressió del mateix judici. Quan s’etiqueta o es personalitza, l’altre sol escoltar una caricatura de com es concep a ell mateix i això el condueix a tancar-se davant el que se li diu i a defensar-se.

 Per altra banda, les etiquetes dificulten la comprensió dels comportaments dels altres quan les fem servir coma causa explicativa. Certament, convertir un comportament en un tret de personalitat, passar del “ha fet” al “és així”, ens ajuda a descarregar-nos i a predir situacions futures, però ens produeix rebuig cap a la persona etiquetada, en haver emès aquests judicis de valor, alhora que ens porta a fixar-nos més en aquells comportaments que refermen l’etiqueta. 

 

Bruce a Bcna

Publicat per aliciav | 24 Jul, 2008

 

 Dissabte passat  al vespre, primera fila del lateral de l’escenari del Camp Nou, esperant que sortís el Bruce, allí estava amb una colla d’amics; oblidades les cues, la calor, la feina, els enrenous, i amb ganes de gaudir de l’espectacle.

 Faig d’observadora de la realitat, i veig aquest home amb un carisma tant genuí, que mou les masses, que és capaç de dialogar amb el públic, de donar i rebre, de construir discurs juntament amb els seus seguidors, d’aixecar els braços i les veus de setanta mil persones amb un "Eii Barcelonaa", de llançar-se a sobre del públic i deixar-se portar, de permetre que les veus de la graderia  arribin a eclipsar la seva pròpia, amb seguretat, amb molta passió, tot sense deixar de somriure, i oferint una imatge propera. Qualitats, aquestes, d'un bon líder,no?

Aqui, Waiting On a Sunny Day,  esperant un dia assolellat.

 

 

 

 

Granota Bullida i Risto Mejide

Publicat per aliciav | 30 Jun, 2008

 

  Llegeixo que si posem una granota dintre d’una olla amb aigua bullint veurem que salta instintivament a fora, però si la posem en una olla d’aigua freda i anem augmentant gradualment la temperatura, no se’n donarà compte del que ocorre fins que sigui massa tard. Aquest és el síndrome de la granota bullida.

  Paral·lelament, i al mateix fil, rebo aquest fragment del darrer llibre de Risto Mejide:

  ¿QUÉ QUIERES SER DE MEJOR?

 Búscate un segundo. En cuanto nadie mire, coges y te persigues un rato. No te prometo ningún resultado; es más, igual acaba siendo tan inútil como leer este texto, igual por eso sólo ya ni vale la pena. Pero te doy una pista, si quieres encontrarte fácil, búscate en sincero y mírate en algún lugar entre una pequeña promesa y alguna gran frustración. 

  Ahí andamos todos, entre miles de expectativas y cientos de no pudo ser. Dicho de otro modo, somos algo muy parecido a un manojo de promesas que han ido caducando en forma de fracaso o, con suerte, transformándose en bonitos recuerdos. Pero si lo piensas, la mayoría de tus proyectos van asfaltando de ilusión las ruinas de un pasado que crece bien absurdo destruido por la deflagración de los intentos. Y lo que eres hoy va cubriendo lo que quisiste ser algún día, como ocurre con esos cuadros ocultos bajo otros cuadros, que es lo que la gente jamás ve, y a veces ni siquiera puede intuir. 

  Si algún día soñaste con ser actriz de culebrones, defensa del Rayo y guitarrista de jazz, lo más probable es que hoy seas estilista en Vallecas, contable de una consultora y cocinero de un motel de carretera. 

  No me vengas con que tus sueños han evolucionado, que has crecido, que en eso consiste madurar, en adaptarse a la vida y en que la vida se adapte a ti, que ser feliz es aprender a conformarse, y todas esas bobadas de la antiayuda. 

  Te cambio el secador por una cámara, la calculadora por el balón, y la sartén por una guitarra, y mirándome a los ojos, dime con qué te quedas.

  Hablando en plata. Abandonar un sueño es como morir por fascículos. Con la diferencia de que esta colección no la acabas tú, sino que probablemente sea ella la que acabe contigo. El día que la empiezas no te das ni cuenta de lo que estás haciendo, porque con el número uno, también en este caso, vienen todo tipo de tapas, excusas y justificaciones de regalo. Que si ya es tarde para intentarlo, que si al fin y al cabo lo puedo seguir haciendo como hobby, que si en realidad me gusta vivir bien, que si no lo hago es por mi familia, que si necesito una garantía de seguridad, que si ya no tengo edad, ni dinero, ni contactos… lo que sea.

  Por eso, a todos los que hoy se planteen convertir sus expectativas en frustraciones. A todos los que pretendan inmolar su vocación con la dinamita del miedo. A todos los que alguna vez se hayan planteado castrarse un te imaginas. A todos esos, con el corazón en una mano y los genitales en la otra, tan sólo os haré una pregunta, ¿tú de pequeño habrías querido ser tú? Y por favor, antes de contestar, intentad que la palabra tarde no rime con la palabra cobarde. 

  Una vez tuve un profesor que nos puso un único examen final. En una hoja, nos dijo, escribid lo que harías a partir de mañana si hoy os tocasen mil millones. Y ahora voltead la hoja, y detrás me escribís por qué no lo empezáis a hacer ya, aunque no os hayan tocado. 

  Sólo hubo una forma correcta de contestar esa pregunta. Dejándola en blanco.

   (Risto Mejide, El pensamiento negativo. Acierta mal y pensarás”. Ed. Espasa. Madrid)

  Molt durillo, Risto!! Serveixi en tot cas com a revulsiu d’allò que en diem el meu jo real enfront del meu jo ideal, d’allò que pot passar quan ens instal·lem en les rutines o permetem que els petits contratemps cristal·litzin en grans hàbits, que finalment, ens poden sumar en la inèrcia. Y es que, com ocorre amb el cas de la granota que es bull a foc lent, instal·lar-se en la desil·lusió, la frustració i el tedi ens aparta de la nostra visió ideal de nosaltres mateixos.

  Certament, amb el pas del temps, és fàcil perdre el contacte amb aquest jo ideal, seria comparable a contemplar la nostra imatge en un mirall entelat en el qual no resulta gens senzill veure qui som realment. Reconèixer els nostres talents i les nostres passions, una tasca, per cert, bastant més difícil del que pot semblar a simple vista, ens pot ajudar a superar la inèrcia de la inevitable manca d’atenció que generen  els hàbits arrelats. I per altra banda, connectar amb el nostre jo ideal, amb els nostres somnis, allibera una quantitat ingent de passió, entusiasme i energia positiva.

  Però descobrir  tot el potencial que tenim i motivar-nos pels nostres somnis i aspiracions també inclou petits peatges, entre d’altres, aprendre a desaprendre, a desaprendre hàbits, formes mecàniques de pensar i d’actuar, a contrarestar anys d’aprenentatge inscrits profundament al nostre cervell. 

 

 

M'estic estressant !!!

Publicat per aliciav | 9 Jun, 2008

  Segons les darreres dades aportades la Societat Espanyola d’Estudis de l’Estrès, al voltant del 28% de la població pateix estrès, aquesta paraula/concepte tant de moda, però, sabem què és això de l’estrès? I en tot cas, l’estrès és sempre negatiu?

 

  El mecanisme de l’estrès és, en principi, fantàstic, ja que ens ha permès sobreviure, de fet no és més que la reacció que ens serveix als éssers vius per adaptar-nos als canvis. Quan sentim que un esdeveniment ens exigeix un sobreesforç, posem en marxa tot un seguit de mecanismes bioquímics que ens ajuden a obtenir l’energia que necessitem per afrontar-lo.

 

  Imagina per un moment que ets al mig de la sabana, i de sobte, sense saber com, tens al teu davant un lleó, una bèstia d’una mida considerable que et mira com si fossis el seu primer plat, amb unes dents més que afilades, i una actitud amenaçant que no fa preveure res gaire bo,... en aquest moment el teu cervell analitza tots els elements de la situació, els compara recorrent a la seva memòria i si entén que no disposa d’energia suficient per respondre, envia ordres per que el teu organisme alliberi adrenalina. El teu cos es prepara per a respondre, augmenta la freqüència cardíaca, els teus músculs es tensen i les petites arteries  que irriguen la pell i els òrgans menys crítics (ronyons, budells) es contreuen per disminuir la pèrdua de sang en cas de ferides i per donar prioritat al cervell i als òrgans més crítics per a l’acció (cor, pulmons, músculs). Estàs preparat per respondre a la situació, bé sigui fugint o lluitant, que són les dues úniques possibles respostes de que disposem. Un cop has aconseguit desfer-te de la bèstia, el teu organisme tornarà a la normalitat.

 

  A aquesta estratègia bioquímica d’afrontament puntual és el que denominem estrés,  i que quan es perllonga més del necessari es torna perillós, ja que és quan es posa en marxa la fase de resistència. El cos es manté actiu mentre dura l’estimulació i, tot i aparèixer els primers símptomes de cansament, segueix responent bé.  Però si l’activació, els estímuls i les demandes no baixen, el nivell de resistència acaba per esgotar-se i apareix la fase d’alarma. A partir dels efectes d’aquesta darrera etapa és que es comença a parlar de DISTRÉS, és a dir, de les possibles conseqüències fisiològiques negatives d’aquesta reacció corporal.

 

  “L’estrès es converteix en perillós quan apareix amb freqüència, es perllonga de forma inusual o es concentra en un òrgan del cos”  (Selye).

 

  Segons Robert Sapolsky , autor del llibre ¿Por qué las cebras no tienen estrés?,  el problema d’avui en els humans és que en comptes d’estar contínuament pendents de factors vitals (alimentació, fugida d’enemics...) estem sotmesos en molta major mesura a factors estressants derivats de les nostres relacions socials,  aquestes respostes es donen davant temors  més indefinits i complexos, i a més, es preparen amb més antelació. Tots aquests factors converteixen l’estrès puntual en estrès global, i per aquest darrer l’organisme està menys preparat.

  A tot això cal afegir que ens hem convertit en uns primats tant sofisticats psicològicament que som capaços de generar la mateixa resposta d’estrès simplement en pensar, en imaginar una situació que no existeix en aquest moment; em puc estressar per una reunió que tindré dintre d’una setmana, per un fet amb possibilitat de no arribar a passar, per una percepció meva que potser no coincideix amb la realitat,....  

  Per altra banda, també els darrers estudis deixen clar que el concepte del síndrome  no depèn només de factors externs . En el nostre àmbit vital, els símptomes apareixen més  aviat a partir del sentiment subjectiu que ens produeixen els esdeveniments quotidians. Les preocupacions no ens afecten a tots de la mateixa forma, davant el mateix fet unes persones es senten desbordades, i altres no. Per a les primeres afrontar-lo suposa elevar el nivell de distrès, per a les segones, el d'eustrès,  o estrés positiu.

   Segons les investigacions de Richard Lazarus, psicòleg, (Univ. California) és més important la valoració que en fa l’individu de la situació, que les característiques objectives d’aquesta. L’estrès sorgeix com a conseqüència de la posada en marxa de certs processos mentals. Si interpretem  el que està succeint com a perillós o considerem que els nostres recursos són insuficients a l’hora d’afrontar-lo, posarem en marxa els mecanismes d’alarma. Del contrari, seguirem estables. Per a aquest autor, el distrès és “una relació concreta entre la persona i l’ambient que és  estimada per l’individu com a impositiva o que supera els seus recursos i posa en perill el seu benestar”. 
1 2 3 4 5  Següent»