Xavier Sabaté Ibarz

Suggeriments lliurats a Roc Muñoz el dissabte 7 de gener de 2017 sobre el Congrès del PSC a la Federació XVII

1 – Sabem que:

1 – Els afiliats i afiliades esperen un revulsiu, un canvi, una nova etapa

2 – Les ciutadanes i ciutadans esperen un PSC:

– conseqüent amb la seva ideologia d’esquerres

– renovat

– proper

– compromés en la defensa dels seus drets

– Aliat de les seves causes, per tant, al seu costat

2 – Per això cal :

– NOVA ETAPA, iniciem un nou camí que, sense renegar del passat ans al contrari, valorant tot allò que de positiu s’ha fet, comencem una nova fase del socialisme a les nostres comarques amb noves propostes i un nou estil

– AL COSTAT DE LES PERSONES : compromís de defensar la gent, els seus drets cada cop més amenaçats i disminuïts per les polítiques de la dreta, vetllar per la seva seguretat, les seves precarietats, l’angoixa pel futur de petits, grans i joves, lluitar per les desigualtats que han anat creixent amb la crisi…..

3 – Eixos – perfil – prioritats

3.1 – Un projecte per al Camp de Tarragona

. La ponència que s’ha enviat a la militància és bàsicament un bon text que segur que es pot millorar perquè quedi un text:

• Que defineixi aquesta nova etapa de : noves politiques, nous estils, molt centrat en les persones

• Un text que creu que aquest territori , com a tot arreu, travessa per 4 crisis: l’econòmica, la social, l’ambiental i la de representació política.

• La lluita es centrarà en aquests eixos perquè malgrat això, estem convençuts que les comarques del Camp de Tarragona tenen possibilitats si tenen una atenció adequada dels governs de Catalunya i d’Espanya, i si sabem, encertar la direcció d’on volem anar des d’aquí i treballem amb unitat: per això necessitem un Pla Estratègic com el que vàrem impulsar en l’època el Govern Maragall.

• Un nou paper del sector públic des dels ajuntaments per revisar si els serveis que prestem necessiten d’un protagonisme més gran del sector públic. Cal evitar la mercantilització dels drets de les persones.

3.2 – Noves formes de fer política:

a) De cara a l’interior del Partit:

– Comptar amb tothom, hi ha il.lusió per afrontar els propers reptes electorals i la lluita del dia a dia perquè no pensem només en eleccions

– No sobra ningú, només els i les que s’auto-excloguin

– Ni ser jove és sinònim d’eficàcia i de millor coneixement de la societat o d’inserció a la societat, ni ser veterà vol dir saber més que ningú perquè es tingui més experiència. Però cadascú pot aportar molt

– Volem un PSC que compti en el conjunt del territori, que tingui el principal protagonisme per les nostres propostes de millora i de transformació, per la nostra activitat sense descans

– Volem que aquesta federació compti també en el conjunt del PSC

b) En relació amb la ciutadania

• notaran la nostra proximitat, la defensa dels seus problemes tant on som al govern com a l’oposició

• volem i farem un PSC activista, amb les persones afiliades i simpatitzants inserits i inserides  a la societat, a les associacions, als moviments progressistes

• establirem canals de comunicació permanents. No ens conformem en representar les persones, no volem un PSC només representatiu de la gent, sinó aliat de les seves causes, que lluita cada dia i treballa colze a colze amb la gent per assolir una societat més justa, un millor nivell de vida personal i col.lectiu

c) l’aliança amb altres forces d’esquerra

– no parlem només de l’esquerra política sinó de tota aquella que pretén canviar la injustícia, les desigualtats d’oportunitats i per tant , parlem de l’esquerra sindical, mediambiental, cultural,…… en definitiva, qualsevol forma  d’organització.

• des de la diversitat, ens proposem treballar conjuntament amb tot l’ampli ventall de forces d’esquerra  i progressistes. Això no vol dir necessàriament llistes electorals conjuntes. L’esquerra alemanya i els verds han començat a preparar un programa per a les properes eleccions generals i no se’ls passa pel cap presentar-se en llistes conjuntes però tampoc no ho descartem a les municipals en alguns indrets

• el treball conjunt vol dir, doncs, abordar els principals temes que preocupen a la ciutadania de forma conjunta, foros de debat, d’elabortació de pensament i de propostes, etc

• i vol dir que els nostres aliats prioritaris seran les forces d’esquerra

• el nostre únic adversari és la injustícia, la desigualtat, i aquells que posen en marxa les polítiques que les provoquen.

• els temps han canviat i hem de treballar plegats si volem que l’esquerra al Camp de Tarragona, a Catalunya i a Espanya torni a governar a les institucions i aconsegueixi ser també majoritària al carrer, al món del pensament i econòmic, al cultural

Escrit enviat al 1r secretari de la Federació Josep Fèlix Ballesteros, al de la meva Agrupació de Tarragona Josep Anotn Burgasé i altres companys i companyes el 13 de desembre  de 2016:

Abans de  la nova executiva s’ha de tenir molt clar cap a on volem anar els propers tres anys. I molt sintèticament. No té sentit pensar en les persones que han de dirigir si no sabem si estan disposades a canviar el xip i fer-ho de forma diferent perquè fer-ho com ara ens porta al desastre:

1 – no podem actuar com sempre havíem fet. La situació és tan dramàtica que hem de canviar molt substancialment els nostres procediments

2 – Això vol dir que hem de preveure que els propers tres anys hem d’actuar de forma diferent, molt diferent si no volem anar a la ruïna total

3 – Quins aspectes hem de tenir en compte segons la meva opinió:

–          Des-burocratitzar el Partit a la Federació. No som una gestora d’afers polítics diversos. Som agents rebels de canvi social

–          treure’l de la passivitat col.lectiva i personal de molts responsables que s’ho prenen molt ( massa ) tranquil.lament

–          l’hem de fer actiu i activista. Els dirigents que tenen més responsabilitat, els primers i les primeres

–          obert a la societat, participatiu i participat: pla urgent de relació amb els moviments socials, sindicats i empresaris, ecologistes i feministes entre altres

–          la connexió urgent amb el món del pensament: universitat, opinadors,

–          divers: només recuperant  antics votants i simpatitzants i captant-ne de nous podrem trencar la davallada cap a la desaparició. Tolerància , respecte i també foment de la diversitat: corrents d’opinió, sectorials amb simpatitzants i líders socials

–          les aliances amb altres partits, moviments i organitzacions d’esquerra. No resistim la dreta si no ens organitzem junts: creació d‘àmbits de reflexió, anàlisi i acció conjunta.

4         Hem de demostrar que liderem políticament i socialment el Camp de Tarragona:

a.        Dient a la societat que hem entès el missatge i que canviem de propostes i de formes a més de persones

b.       Per les nostres propostes contingudes en els programes electorals que presentem i oblidem al dia següent de les eleccions

c.        Per la tasca de control actiu dels governs de la dreta a Espanya i Catalunya

d.       Pel contacte militant amb les organitzacions socials del nostre territori

5          preparació de les municipals amb aquestes premisses anteriors ja des d’ara. Tenim dos anys per prefigurar la proposta de política local nova i per tant comencem a treballar en les següents lìnies:

o    no ens volem presentar sols sinó aliats

o    les nostres propostes seran les millors per la societat del Camp de Tarragona

o    les formes de participació i empoderament de la ciutadania seran les més avançades

o    les de control de l’acció pública també

o    el sector públic a partir dels ajuntaments tindrà un nou paper perquè ens proposem revisar el que s’ha dut a terme fins ara. Estem en condicions de protegir millor els drets dels ciutadans

o    Les lluites per la igualtat de gènere i contra el canvi climàtic ocuparan llocs prioritaris a l’agenda

enviades el 12 de desembre de 2016 als companys i companyes encarregats de redactar-la:

Des del 2012, quan celebràrem el 5è Congrès de la nostra Federació el panorama social, polític, econòmic i mediambiental han canviat molt notablement.

1-      La crisi ha continuat i els governs de la dreta a Espanya i a Catalunya no han treballat en la direcció de reduir les desigualtats i d’afavorir les persones més febles. De forma que avui

• la població se sent més insegura
• l’atur continua a uns nivells escandalosos
• les persones que treballen tenen unes condicions laborals més precàries
• els serveis bàsics que han d’assegurar l’administració són de pitjor qualitat
• tenim un planeta en perill cada cop més flagrant
• l’angoixa pel futur de joves i grans s’ha incrementat
• s’ha agreujat l’enfrontament entre Catalunya i la resta d’Espanya que han provocat ambdós governs

2-      el PSC mentrestant, per errors propis per altres atribuïbles al PSOE i altres comuns a la socialdemocràcia en general:

• ha reculat en la seva implantació social, en els moviments ciutadans, en el món de la creació de les idees i consegüentment en el suport electoral

• En bona mesura perquè no hem respòs a allò que s’espera d’un partit d’esquerres al segle XXI: posicions clares en defensa de la ciutadania i de denúncia dels abusos de qui controla els grans mitjans de producció, distribució, canvi, de comunicació i d’infraestructures de transport, energètiques o aigua

• Ha mantingut posicions diverses pel que fa a la solució al conflicte de la relació de Catalunya amb la resta d’Espanya

• També respecte a les polítiques d’aliances

• En definitiva, podem dir que el PSC ha perdut bona part del perfil propi que ja advertíem que havíem de recuperar en la declaració “ Per un PSC amb perfil propi “aprovada a la nostra Federació el febrer del 2011.

3-      Malgrat això, i després del darrer congrés del nostre partit – el XIIIè – celebrat el passat mes de novembre , volem afirmar al Camp de Tarragona:

• la vigència de la socialdemocràcia davant  la brutal deriva neoliberal. Som d’esquerres i de govern al mateix temps. No fem demagògia ni prometem impossibles, defugim el populisme. A les nostres comarques li cal una opció que sigui al mateix temps de lluita però també de govern.

• apostem pel federalisme davant els extremismes dels nacionalismes català i espanyol cada cop més allunyats i sense ponts de diàleg.

• Som feministes i ecologistes i ens proposem practicar aliances  amb les organitzacions socials , sindicals i polítiques que lluiten per una Catalunya més justa. Cap organització de progrés forma part dels nostres adversaris que només són la dreta en totes les seves variades expressions i qui s’oposi als nostres valors.

• Cercarem, doncs, una aliança amb les forces de progrés del Camp de Tarragona per assolir un territori que practica i implanta a tots els nivells els valors propis del pensament d’esquerres: la igualtat d’oportunitats, la justícia social i ambiental , la democràcia de qualitat sense corrupció, transparent i participativa

• La gent el PSC volem ser també aliats i aliades de cada ciutadà i cada ciutadana. És a dir, que volem transcendir la mera representació política per esdevenir aliats de les persones en tot moment.

• Ens proposem treballar pels drets de la gent, els que ja havia conquerit i que ha posat en perill la crisi  i els governs de la dreta: sanitat, educació, habitatge, pensions, igualtat de gènere ) i els nous que han anat sorgint la darrera dècada i que suposen també situacions de desigualtat: accés a un medi ambient sà, a l’energia, als nous canals de comunicació i informació, a un consum de qualitat

• Un partit que lluita contra la pobresa, l’atur i la precarietat laboral, que pretén la regeneració democràtica i el bon govern,

• que pretén empoderar les persones  a través del foment de la participació en el govern de la res-pública, de l’emprenedoria en el camp de les noves formes de  l’economia – economia circular, participativa, cooperativa – , de la implicació en la lluita contra el canvi climàtic i en la producció d’energia renovable per evitar els monopolis. I la participació també en el món de l’empresa com a millor fórmula per defensar els drets de les persones treballadores i de comprometre’s en la marxa de les empreses.

• Un partit que es proposa augmentar el paper del sector públic com a garant de l’interès general per sobre sempre del particular en la prestació de serveis que en molts casos són drets: aigua i energia singularment.

• Un partit que proposa un nou marc de relació de Catalunya amb la resta d’Espanya que la reconegui com a nació, amb un nou model de finançament i implantant una nova cultura federal en les relacions amb les diferents institucions basada en el respecte, cooperació, lleialtat, bilateralitat i diàleg en el marc de sobiranies compartides i d’interdependències en una globalització creixent

4-      la nova situació econòmica a casa nostra i en el marc de la globalització exigeix un nou Pla Estratègic den Camp de Tarragona. Els socialistes , des del Govern de la Generalitat vàrem impulsar un  Pla Estratègic per al període 2008-15 que tenia l’obj ectiu de dissenyar un escenari de futur ambiciós per al Camp de Tarragona, basat en la sostenibilitat, la cohesió social i econòmica i la creativitat, reflectint les grans prioritats del territori. Malauradament, amb l’arribada al Govern de la Generalitat el 2010 d’Artur Mas aquell Pla va ser oblidat i en aquests moments no hi ha cap instrument de Planificació del Govern que ha tractat el nostre territori com el pitjor de Catalunya cada any en el seus pressupostos.

Ens proposem tornar a exigir que el Govern lideri la concertació de tots els sectors socials i econòmics per planificar les actuacions necessàries per:

–          redreçar el nostre teixit productiu que en aquests anys ha sofert els embats de la crisi en gairebé tots els sectors

–          proposar noves actuacions per al canvi de paradigma que exigeix la nova situació de lluita contra el canvi climàtic, el nou paper que han de jugar les ciutats , singularment en el terreny de l’energia en la transició cap a la renovable.

–          el nou paper del sector públic que ha de ser més actiu en la provisió de serveis bàsics que ja són drets com l’aigua i l’energia o el transport, en la preservació de l’interès general i en la defensa de les persones com a consumidores

–          disposar d’un sector educatiu i universitari potents i d’avantguarda amb accés per tothom i amb uns serveis sanitaris i socials accessibles i sense retards

Com a derivat de tot això l’eslògan o títol de la ponència i del congrés podria ser:

D’esquerres i de govern

Un territori amb possibilitats

Per un Camp de Tarragona amb valors

Per un futur amb valors

Per una aliança amb les persones

Un PSC proper i útil

Persones properes i útils al Camp de Tarragona

El 16 de novembre moria Francesc Casares i el vàrem acomiadar al tanatori de Sant Gervasi de Barcelona en una cerimònia que els seus fills van anunciar que seria una mica llarga però que a cap de les persones presents que omplíem a vessar la sala se’ns hi va fer.
El món jurídic – el laboralista singularment -, polític i social català omplia a vessar el recinte.
Nascut a Tarragona el 22 de desembre del 1927, Casares ha estat un home lliure perquè deia sense embuts el que li semblava que havia de dir des de posicions inequívocament d’esquerres. Sense concessions a les excuses de la conjuntura o del possibilisme, marcant sempre perfil d’esquerra catalanista.
Des de molt jove ja a la universitat es va comprometre en la causa de la lluita clandestina per la democràcia i per la defensa de les persones treballadores. Empresonat al 58, va deensar davant el TOP ( tribunal d0Ordre Públic ) demòcrates perseguits. L’amic Martí Carnicer, alcalde del Vendrell recordava aquests dies com Casares va ser el seu defensor quan va caure en la detenció dels 1113 a l’església de Santa Maria Mitjancera de Barcelona el diumenge 28 d’octubre del 1973 mentre debutava Johan Cruiff al Camp Nou

Poli-culte , en el seu comiat, els seus fills van desgranar passatges de la seva vida que demostraven l’enorme curiositat intel.lectual i cultural. Un dels nets va tocar al piano una de les sevs peces preferides, La cathédrale engloutie de Debussy
Sense ambició personal – va rebutjar ser candidat a l’alcaldia de Barcelona en uns moments en què tenia bastants números per ser alcalde de la ciutat comtal.
Com recordava Rafel Jorba el 21 d’octubre a La Vanguardia , Francesc Casares va tenir un paper destacat i gens reconegut al 28 Congrés del PSOE . Potser perquè tothom estava pendent de la dimissió de Felipe Gonzàlez – per allò de antes socialista que marxista “ –  però el cert és que aquell Maig del 79, Francesc Casares aconseguia amb feina d’estilista fi que els Estatuts del PSOE reconeguessin la singularitat de la relació amb el PSC preservant així la personalitat del partit català: “ El PSC en virtut de la seva sobirania decideix la seva representació en organismes representatius i decisoris del PSOE “. Per cert, de rebot, també les llistes electorals les hem decidit sempre des del PSC.
Francesc intervenia als Consells Nacionals del PSC i era dels qui es feia escoltar. Quan ell parlava tothom callava. Era la nostra veu crítica que admiràvem, que ens advertia de les postures tèbies o que li semblaven poc compromeses. Miquel Iceta el va glossar així a la cerimònia de comiat admirant la seva valentia i fent un cant a la diversitat que ens fa més grans. I va ser d’agrair perquè les seves paraules van respondre fidelment al que havia estat el personatge.
Ahir, en la mort de Marcos Ana vaig escriure quelcom que vull repetir de Francesc  Casares: ha estat  un dels que ens han fet com som els qui no entenem la vida sense la lluita pels damnats de la terra .i se suma als exemples de compromís que quan defallim només cal recordar-los per seguir la lluita per l’emancipació de les persones i la justícia social.
Però em permeto afegir que en el cas de Casares, perquè era dels nostres-nostres, perquè hem tingut la fortuna de conèixer-lo de prop i perquè com van transmetre els seus fills destil•lava , també en família. amor als qui l’envoltaven, la nostra estima, record i agraïment, en cara són més profunds.

Desgraciadament les morts que considerem  absurdes per injustes, ens posen davant dels ulls les nostres febleses i misèries. També la de la sra. Rosa Pitarque de Reus morta perquè no tenia recursos per evitar que li tallessin el subministrament d’energia i usava espelmes que fatalment van cremar la casa.

Mentrestant llegeixo que Endesa – italiana, recorden allò de ” antes italiana que catalana ” ? – supera totes les previsions de beneficis: els nou primers mesos ha fet tots els que preveia per a tot l’any.

La pregunta és si és compatible que un servei tan essencial que ja considerem un dret com l’accés a l’energia s’ha de sotmetre a la lògica del mercat i ser administrat per empreses mercantils que lògicament busquen maximitzar el benefici econòmic. Però davant un dret, què és primer, els diners o les persones ?

Se’m podrà dir que no hi ha encara ordenament jurídic que reconegui l’energia com un dret. Tampoc no ho era el dret a l’aigua que fins al 2011 no va ser reconegut com a tal per l’ONU.

Considerem, doncs, el fons de la qüestió. Assegurar els drets només ho pot fer el poder públic i, per tant, haurem de mirar de quina manera els diferents governs s’ocupen del tema. A altres països ja han començat. A Alemanya centenars de municipis han municipalitzat l’energia ( entre ells Munich i Hamburg ); a França també ( per cert, Manel Valls actual primer ministre i no molt d’esquerres precisament, ho va fer quan era alcalde d’Evry ). A USA és citat l’exemple de Sacramento perquè han fet el mateix amb l’aigua com ha anunciat l’alcalde de Terrassa que farà a la seva ciutat.

Ho fan perquè no entenen que l’energia que prové tota de la natura com l’aigua que cau del cel se l’apropiïn uns quants quan són béns imprescindibles per viure tothom, persones pobres incloses. I si són imprescindibles per viure, són drets que es donen de puntades amb la mercantilització pròpia de l’economia de mercat. Però també ho fan perquè saben que s’acaba l’època de la producció de l’energia de forma centralitzada i entrem en la de la generació local distribuïda i xarxes locals intel.ligents.

Haurem de començar,doncs, a pensar que en l’energia, com en l’aigua, com en la seguretat, com en la salut o l’educació, és el sector públic que ha de regular , intervenir i gestionar la seva provisió perquè arribi a tothom sense excepció.
Hi ha qui s’espanta quan sent parlar del sector públic, però hi ha altres formes d’intervenció com les empreses mixtes (EMATSA a Tarragona) amb majoria de capital públic que asseguren el know how i la gestió àgil pròpia del sector privat i que preserven l’interès de les persones – també el de les que hi treballen – per damunt del particular.

Mentrestant no arriba la implicació directa del sector públic, sis-plau, apliquem tarifes per trams de consum i lliures de peatges d’accés per a necessitats bàsiques. I copiem dels països que inverteixen en eficiència i estalvi perquè generarem un nou sector productiu i molts llocs de treball.I regulem el bo social de forma que no ens quedin pel camí una bona part de les persones més necessitades com la sra. Rosa de Reus.

He esmerçat moltes hores amb diverses iniciatives els darrers anys al Parlament reclamant que l’energia sigui considerada un dret. CiU i PP s’hi oposaven encara el 14 de març de 2014 quan van tombar una moció que vaig defensar que deia: “El Parlament de Catalunya encomana al Govern la Redacció d’un Pla Nacional de Transició Energètica …. que tingui en compte que l’energia és un dret de tots els ciutadans i ciutadanes.”

Malgrat això, el 28 de juliol d’enguany el meu amic Jordi Terrades  tornava a la càrrega amb una altra moció del Grup Socialista sobre energia que, a més d’aprovar l’objectiu de Catalunya 100 % renovable, reconeixia per fi en el seu apartat f “el dret fonamental de l’accés a l’energia….. “ i instava el Govern a desenvolupar “ un marc legal de cobertura social sobre un servei mínim de subministrament d’energia.”Estic esperançat  que l’energia sigui considerada un dret de forma definitiva aviat i que els diversos nivells de govern del nostre país prendran cartes en l’assumpte com ja fan en altres indrets no només des dels serveis socials sinó des de la generació, transport i comercialització de l’energia.

I un altre dia parlarem  de com també cal una nova anàlisi del paper de l’energia com a infrastructura dels diferents sectors productius perquè no és de rebut que condicioni tant la competitivitat de l’economia

Els diputats i les diputades, diu l’article 67.2 de la Constitució espanyola, “no estaran lligats per mandat imperatiu”. Representen la sobirania popular, no a les persones que els han votat, ni la seva circumscripció.

És compatible la disciplina de partit amb la prohibició d’aquest imperatiu present en la constitució? El Reglament del Grup Socialista, – articles 33 i 34  – diu que “el comitè de Direcció podrà sancionar l’emissió de vot contrari” … i que només “el ple del grup podrà excepcionalment acordar la llibertat de vot “. És constitucional? En 16 anys només en 4 ocasions s’ha aplicat aquest article 33 del reglament.

La constitució alemanya és clara i en el seu article 38.1 assenyala que les seves decisions, només estaran subjectes a la seva consciència (nur ihrem Gewissen unterworfen) i exclou la coacció per ordres o instruccions (Aufträgen und Weisungen).

El president de l’SPD, Sigmar Gabriel, preguntat si era constitucional celebrar un referèndum entre la militància de l’SPD per acceptar la gran coalició, responia: “ prohibirem la democràcia interna del partit? Per descomptat que respectem la constitució; la decisió només vincula la direcció de l’SPD, no als diputats que votaran en consciència.” Marc Bülow, per exemple, que va fer campanya en contra de la gran coalició, també va votar en contra de la investidura  “ per representar aquest 24% de l’SPD que s’ha manifestat en contra “. Dels 504 diputats que sumen SPD i CDU només 462 ho van fer a favor.

El primer ministre francès Manel Valls sua de valent per fer aprovar els pressupostos. En primer lloc ha de convèncer els seus que en un nombre no menyspreable són crítics amb les propostes del primer ministre.

El President dels Estats Units també ha de treballar a fons en determinats moments per fer aprovar a la Cambra de Representants o al Senat lleis i pressupostos importants.

Hem posat aquests tres exemples de països on no entenen que aquí parlem de disciplina i de sancions a diputats i diputades per no seguir les conseignes de la direcció. Menys encara s’entendria seguir les instruccions d’una gestora que per definició té com a funció gestionar els afers més domèstics i no prendre cap decisió important. Menys encara facilitar el govern al partit contrari quan t’has compromès amb els ciutadans a evitar-ho.

Al segle XXI els i les socialistes a Catalunya i a Espanya hem de revisar els nostres procediments. A l’inici de la democràcia, per enfortir els partits potser estava justificat que el Reglament del Grup Parlamentari  digués el que encara diu i que hem citat al començament i que preveiés sancions a risc de conculcar la pròpia Constitució. Res no ha de ser etern, tanmateix. I menys quan la ciutadania io el sentit comú ens demanen canviar-ho.

Però avui la nostra relació de la política amb la ciutadania pateix un greu dèficit. Hem d’entendre d’una vegada que les formes són tant o més importants que els continguts: el respecte a la paraula donada i compromesa en les campanyes i ser també representatius de la pluralitat de voluntats d’una militància i d’un electorat que no són uniformes ni monolítics ni van a toc de pito.

En definitiva, la diversitat i la pluralitat de la població ha de trobar el seu reflex en els partits polítics. No fer-ho és no fer cas de la realitat i renunciar a ser un partit d’àmplies fronteres. Al menys els socialistes no ens ho hauríem de permetre. A no ser que vulguem continuar empetitint-nos. I menys el PSC. Sotmetre els nostres diputats i diputades a la disciplina d’un altre partit per afins que siguem – darrerament no tant – hauria de fer-nos reflexionar doblement.

A Catalunya ja sabem el que significa això de posar el nom del país per sobre de tot. I en massa ocasions per justificar l’injustificable És el vell conegut nacionalisme que apareix i cobrat força sobretot en moments de crisi. És l’argument / axioma / dogma, principi immutable i indiscutible a  partir del qual es justifica tot, des d’allò més sublim fins a allò més fútil intranscendent: tot allò que sigui espanyol o ho pugi representar és bo per als nacionalistes espanyols com ho és per al nacionalisme català tot allò que faci referència a la nació catalana.

Però Joan Fuster ja en va fer ironia amb allò de ” puix parla en català vejam a veure què diu ” per contrarestar aquella dita que aparegué  a una de les primeres gramàtiques, la de Josep Pau Ballot, ” puix parla en català Déu li’ n do glòria ” ara fa dos –cents anys

Bé, doncs sembla que alguns companys i companyes socialistes del PSOE han adoptat aquesta forma d’anàlisi pròpia del nacionalisme – en aquest cas l’espanyol –  molt més vell que el català i igual de perillós: antes España, lo primero España.

Ho fan per justificar el suport al PP i a Rajoy argumentant que abans que res hi ha l’ interès d’Espanya i a mi em fa olor a socarrim . O falten arguments o es el comodí per justificar-ho tot com fan els nacionalistes sempre.

I a continuació afegeixen que si hi hagués eleccions de nou, el PSOE obtindria pitjors resultats, la qual cosa demostra falta de confiança en el propi projecte i en les pròpies forces. Un altre argument molt feble.

Tots dos motius pateixen del mateix defecte: no usar l’anàlisi pròpia de l’esquerra que aconsella posar en el centre les persones i no les nacions, les relacions de domini sobre els homes i dones que es reprodueixen en cada època sota formes diverses, les formes de lluita organitzades per defensar els seus drets i la seva dignitat

La situació a què hem arribat fa necessària una revisió de la relació entre PSC i PSOE. Les declaracions dels seus dirigents actuals envers Catalunya i la solució al conflicte de la relació amb la resta d’una Espanya plurinacional, les posicions de negar a Pedro  Sánchez fins i tot el diàleg amb els partits nacionalistes i fis i tot amb aquells que demanen un referèndum sense ser independentistes, és la mateixa política intolerant del PP que tampoc no vol dialogar ni proposar solucions. I que això sigui la principal causa per donar suport al PP i a Rajoy, és incomprensible des de Catalunya

Per no parlar ja de les polítiques insolidàries, antigues, al servei dels poders econòmics, bancaris i monopolístics. Com podem donar suport a aquestes polítiques, d’allò més conservadores i gens adequades per solucionar la quàdruple crisi econòmica, social ,política i ambiental . Els socialistes no podem més que pensar en les persones i en les seves necessitats i en les futures generacions de dones i homes que han de trobar un planeta en condicions de viure-hi amb dignitat.

Que aquest suport al PP, únic en la història del socialisme a Espanya es faci d’esquena als electors amb qui tenim un contracte que és el programa que vàrem presentar a les eleccions és molt greu.

Fa 38 anys que caminem junts PSC i PSOE amb tot el que ha significat de positiu però també de desencontres. Però ha arribat un punt que això s’ha de revisar . Perquè si no compartim ni forma d’anàlisi, ni projecte, ni estratègia per solucionar els problemes de les dones i homes del nostre temps, ni tampoc pel que fa a la relació de Catalunya amb la resta d’Espanya, n’hem de parlar.

Hem d’establir una nova relació que avui exigeix més que mai la preservació de la personalitat i autonomia de cadascú que pel que fa al PSC ha estat sempre garantida en ser un partit diferent. Per tant, haurà de quedar clar que els electes del PSC tenen uns òrgans de direcció a Catalunya que poden no coincidir, com ara amb la investidura de Rajoy, amb el que decideixi el PSOE i que per tant, podran votar de forma diferent i fins i tot plantejar-se la formació d’un grup propi com ja havia existit abans.

Una nova relació que defineixi objectius compartits si és possible, una nova coordinació entre ambdues organitzacions als parlaments espanyol i europeu en una societat que ha evolucionat i canviat molt en els darrers dècades i més en la darrera crisi i en la sentència del TC del 2010 sobre l’Estatut.

La necessitat de continuar col.laborant és innegable, però el PSC necessita ser més PSC que mai per sevir millor els homes i dones d’avui i de demà, única raó de la nostra existència. La resposta a l’interrogant del títol és aquesta