Xavier Sabaté Ibarz

Les primàries, un èxit

Les primàries del PSC han estat un èxit desmentint els qui profetitzaven desastres, tensions, enfrontaments i seqüeles negatives per al futur del PSC. Doncs cap desastre i cap conseqüència negativa sinó tot el contrari. Felicitats al guanyador Miquel Iceta – ja el vaig felicitar personalment la mateixa nit de dissabte – , i també a Núria Parlon, que amb un 46 % ha demostrat un lideratge clar que per ser novell i amb unes circumstàncies adverses encara té més mèrit.

Els dos protagonistes han donat una lliçó de fair play. Personalment crec que han anat amb tanta cura que no han gosat soltar-se com en altres indrets on les primàries ja estan molt més consolidades ( USA o França per posar només dos exemples ).

Si no s’haguessin celebrat

Si no s’haguessin celebrat o la Núria hagués cedit a formar una candidatura única, el PSC continuaria davant la societat catalana amb una sola veu ja veterana i hauríem perdut l’oportunitat d’aflorar un altre lideratge i una altra manera de viure, sentir i practicar el socialisme. Això s’ha de posar en valor i reconèixer-li a ella el mèrit d’haver estat valenta i no refugiar-se en la comoditat, en la situació de confort que s’hauria pogut quedar.

Tampoc no hauríem conegut l’opinió de la militància sinó només l’opinió d’uns pocs. Avui això, agradi o no, ja no té marxa enrere.

El PSC ha estat, a més, present aquestes setmanes als mitjans com feia temps que no hi era, ha fet arribar les seves posicions, la seva estratègia, la ciutadania ha seguit un debat constructiu – en els temps que corren exemplar – que l’atenyia perquè parlava dels problemes que els catalans i les catalanes tenim.

El PSC no tornarà a ser el que era abans de les primàries

I, com va dir Núria Parlon un cop coneguts els resultats, el PSC ja no tornarà a ser el que era. I per a bé. A partir d’ara es reconeix que hi ha pluralitat i diversitat de líders i d’idees complementàries . No es pot sumar ni afegir noves voluntats de persones afiliades n ide votants si no és així, I en falten encara més. La pluralitat no és un perill, és un avantatge, és riquesa i amplitud.

El PSC, potser el partit socialista amb menys pluralitat de líders d’Europa,  necessitava manifestar al país que disposa de més líders, i que per això té també més sensibilitats si vol ser representatiu de la diversitat de la societat catalana del segle XXI.

No crec que hi hagi cap partit d’esquerres avui dia que no tingui diversos accents, sensibilitats plurals, corrents més o menys organitzats. En una societat tan fragmentada i líquida, una única veritat redueix el ventall, empetiteix el partit. Mirem l’SPD: Peter Gabriel, Frank Walter Steinmeier, Peer Steinbrück, President, Portaveu del Grup Parlamentari i candidat a le sproperes eleeccions

Mirem el PSF: Hollande, President de la Repúiblica, Manuel Valls, primer ministre – per cert, a les primàries només va obtenir un 5 %  – , Arnaud Montebourg, candidat i Macron, líder emergent

Hi haurà més debat

Encara no n’hi ha hagut prou pel meu gust en aquestes primàries. La manca de corrents d’opinió organitzats i amb tradició no ho ha fet possible. Però per alguna cosa comencem. Encara hem vist unes primàries excessivament fonamentades en arguments allunyats del que és un projecte polític. Molt de retuit i poc de reflexió, de contrast de projectes i programes, molt de raons sobre qui acompanya a qui i poc de contrastar, reflexionar, escriure. Necessitem el predomini de les idees per sobre de personalismes i de les organitzacions exclusivament territorials. Ja hem començat  i això ha vingut per quedar-se. Ja era hora.

Podrem sumar com fèiem abans

De fet , fa molt que no sumem i, entre altres coses és peruè havíem eliminat sumands. I on no hi ha sumands no hi ha addició possible. Però el PSC ja va néixer ampli i plural. Nascut de partits socialistes diversos – PSCr, PSCc, FSC-PSOE, PSP –altres de més petits i molts procedents d’antics partís i col.lectius d’esquerres socialistes i llibertaris, gent procedents de moviments de renovació pedagògica, del món de la cultura, del dret  i tants d’altres

Perquè els qui pretenguin ser de pensament únic i monolític desapareixeran o restaran molt residuals

Els qui no volien primàries o que deien que ens fracturaríem, que ens enfrontaríem, no ho han encertat gens. Exemplarment socialdemòcrates, és a dir, no creiem en pensaments únics, propi d’altres corrents de l’esquerra

Així que hem ajudat a normalitzar el PSC, a fer normal que hi hagi diversos lideratges, diverses concepcions de la lluita a favor de….

Tothom hem acceptat els resultats sense cap crítica ni menysteniment pel procés dut a terme. Tothom podem tenir la nostra opinió però l’hem acceptat i ja vindrà més endavant si pensem que s’ha de millorar

Encara no hem fet suficient

Perquè ara comença una nova etapa en què tots plegats hem d’aprendre a conviure, a posar en marxa nous procediments, noves formes organitzatives més obertes, més flexibles que no únicament la territorial, totalment insuficient.

Perquè això que ha passat s’ha de reconèixer com un fet habitual en el funcionament del dia a dia. No només per assegurar la participació de tothom sigui quina sigui la representació que tingui, sinó com a imperiosa necessitat per créixer, per abastar amplis sectors socials dels quals n’estem molt mancats

Els líders – el consolidat Iceta i l’emergent Parlon i nous/ves que necessitem imperiosament per tot el territori – han d’estar decidits a practicar aquesta nova forma d’organitzar -nos i lluitar i cooperar necessàriament. I la resta de la militància també convertint-nos en veritables activistes.

Renovació en marxa

La renovació està en marxa encara que qui ha guanyat aquestes primàries representi el continuisme i no el canvi. Els qui havíem apostat pel segon som prop de la meitat i treballarem amb lleialtat, com sempre hem fet. Però sense deixar d’aportar les nostres idees que són diferents, complementàries i necessàries. Així que uns i altres ho haurem de fer amb cura, essent conscients de la situació i del que representem tots plegats. L’important serà la suma.

L’oportunitat del Congrés

En el marc congressual, amb Santi Castellà dèiem que cal repensar el paper del PSC  des de la voluntat de construir estratègies, propostes i projectes que facin de nou, social i políticament hegemònic el pensament i l’acció progressista. Obrir el partit a les reivindicacions i pulsions que viu la ciutadania, cercar aliances amb forces socials i cíviques, i imbricar-lo el la defensa dels interessos popular. I per això és necessari centrar-se en articular tres eixos claus:

1. Un ambiciós i imaginatiu programa socialdemòcrata de reformes estructurals pel progrés i el benestar general: defensa decidida del caràcter públic de l’educació, la sanitat  i els serveis socials, i articulació dels interessos i les demandes de les classes populars, d’equilibri territorial i sostenibilitat ambiental.
2. Un clar posicionament nacional catalanista, plural i integrador –fidel a la historia del país- que cerqui una relació particular de Catalunya amb Espanya i Europa, des d’una arquitectura federal com a garantia de la identitat pròpia, de ple autogovern i d’un finançament adequat; afirmant que una consulta popular és la darrera instancia per legitimar democràticament qualsevol solució.
3. Unes estructures renovades, transparents i obertes de partit, dinàmiques i flexibles, amb òrgans de control democràtic dels càrrecs electes, garanties democràtiques de tots els processos, primàries obertes a tota la ciutadania, i estratègies de regeneració democràtica, participació i transparència a totes les institucions

Tenim en el Congrés una bona oportunitat per preparar-nos per a la nova etapa de suma , obertura. Corrents d’opinió organitzats i reconeguts, seguint la pluralitat de pensaments i organitzacions amb sensibilitat d’esquerres organitzats a la societat.

Preparar-nos per revisar i definir el nostre perfil d’esquerres i catalanista sense complexos per esdevenir, com deia aquests dies Núria Parlon,  aliats i aliades de la societat catalana, dels seus col.lectius més dinàmics però també de les persones concretes que necessiten que siguem no només representants seus sinó també companys i companyes de lluita al mateix temps que persones capaces d’articular propostes i accions de govern possibles però ambicioses .

I revisar si convé canviar la nostra relació amb el PSOE desprès de quaranta anys. Ha passat molt de temps. Llavors era l’any 1978 i teníem una coincidència d’objectius comuns i un compromís de suports mutus que ara sembla que no es donen i que han de revisar-se perquè el PSC continua amb la mateixa voluntat de tenir la seva pròpia personalitat i autonomia de criteri i acció al servei de els dones i homes de Catalunya com vàrem comprometre’ns quan el vàrem fundar.

Els reptes són immensos però encara hi som a temps. Molta gent ens espera.

La ciutadania demana canvis al PSC en tots els terrenys: en les polítiques, i en les formes de relacionar-nos amb la gent però també en els lideratges. Ho ha fet molt sovint darrerament. En cada contesa electoral. Si no ho escoltem i continuem instal·lats en la nostra zona de confort, no entendran per què no acomplim els canvis que anem prometent i que sempre demorem.

Els homes i dones que encara ens voten – cada cop gent més gran  i desanimada -, però sobretot les catalanes i els catalans que abans confiaven en el PSC, que manifesten la seva disposició a tornar a confiar en nosaltres, no ho faran si no seguim aquella màxima que diu “ si vols resultats diferents no facis el mateix “. I les noves generacions tampoc.

I és que la gent d’esquerres vol avui en dia que siguem alguna cosa més que representants seus instal·lats als despatxos de les institucions o a les seus del partit. Volen persones aliades, al seu costat per lluitar colze a colze contra els nous abusos, els monopolis, la dictadura dels mercats financers, energètics , farmacèutics, dels grans mitjans audiovisuals, del control del consum.

La ciutadania espera també del PSC que qui vagi al davant hagi demostrat compromís en la lluita però  també capacitat de govern. I Núria Parlon igual es posa darrere una pancarta contra una línia d’alta tensió  com resol una situació de pisos ocupats o de desnonaments. O impulsa una acció contra el canvi climàtic i per la sostenibilitat i aconsegueix que la UE la reconegui i la seleccioni com un projecte dels més importants.

Una persona que entengui quins són els sectors més dinàmics i transformadors de la societat del segle XXI, emprenedors de l’economia circular, cooperativa, de la transició energètica i verda, de la sanitat complementària que planta cara als monopolis privats, de la nova educació.

Una persona que cregui en el nou paper del sector públic perquè el capitalisme ha canviat profundament i hem d’establir unes noves regles del joc diferents de les que vàrem establir la socialdemocràcia als anys 50 per assolir l’estat del Benestar que la dreta redueix i mercantilitza.

Ens reclamen una persona líder capaç de teixir complicitats, de relacionar-se i de fer–se respectar per les seves idees i la seva coherència, capaç de plantar cara quan és necessari i de ser dialogant com a líder d’un partit de govern. Una líder reconeguda que no ha de caure necessàriament simpàtica als adversaris sinó que ha de ser respectada i valorada per la seva fermesa, perquè tingui clars idees i aliats.

Volen una persona que defensi sense complexos una Catalunya que, com a nació, vol tornar a decidir el seu futur com ho ha acabat decidint sempre en democràcia, votant un nou acord amb la resta d’Espanya i no recorrent una via unilateral que ja fa sis anys que dura i ens fa perdre prestigi, oportunitats i temps que hauríem de dedicar a una Catalunya de la qual ens poguéssim sentir més orgullosos.

Desitgen que els oferim un PSC més obert i plural. O correm el risc d’obrir-nos per tornar a ser el PSC que aixoplugava diferents sensibilitats de l’esquerra o cada cop serem més petits. Ignorar que a Catalunya altres forces d’esquerra ens han fet el sorpasso i mirar cap a una altra banda, justificar quan perdem eleccions que hi havia una enquesta que pronosticava pitjors resultats, esperar passivament que amaini la tempesta mentre anem perdent suports, no porta enlloc

Una persona que no esperi directrius, és a dir, que impulsi un PSC amb personalitat pròpia tant davant dels lobbys influents com del partit federal amb qui si les seves derives continuen allunyant-se dels propòsits que vàrem acordar conjuntament, haurem de revisar el protocol de relació que vàrem signar fa trenta-vuit anys.

Una persona d’esquerres, feminista i ecologista que és capaç de contribuir a un nou catalanisme de progrés al servei únicament de les persones i que ofereixi garanties d’uns bons resultats electorals quan ens haguem d’enfrontar a unes eleccions en què les candidates i els candidats de la resta de partits s’han renovat i sintonitzen amb àmplies capes de la població que nosaltres hem d’aspirar a representar. El PSC també mereix uns bons resultats electorals i Núria Parlon els pot obtenir com ja ha demostrat.

En definitiva, una líder que cregui que un altre món és possible com va dir a la seva campanya electoral que li va merèixer la majoria absoluta i que lluiti per aquest nou món sense el conformisme en què els ciutadans pensen que ens hem instal·lat.

Aquesta Espanya que tant sovint ens dóna mostra de casposa i mediocre a través de la dreta concentrada tota ella ( inclosa l’extrema ) en el PP , no para de proporcionar-nos sorpreses.

En qualsevol país dels que Espriu va deixar escrit que s’hi hauria volgut allunyar / exiliar , quan les eleccions no donen majoria absoluta, el partit guanyador es disposa a arribar a acords i per això sap que haurà de fer algunes cessions. Alemanya i Suècia són dos exemples paradigmàtics.

Al primer la sra. Merkel va cridar de seguida els socialdemòcrates i van decidir crear una comissió de cinquanta persones expertes que van estar durant tres mesos. Amb absoluta transparència, cada dia la ciutadania podia seguir a través dels mitjans de comunicació el curs de les negociacions en els temes vitals per Alemanya: les pensions, la transició energètica, l’educació….. Encara els socialistes de l’SPD van acordar sotmetre a consulta de la militància el resultat del programa de govern conjunt acordat i aquesta el va ratificar per més d’un setanta per cent.

A Suècia, al desembre de 2014 el govern socialdemócrata va anunciar que avançaria les eleccions perquè no hi havia manera d’aprovar els pressupostos. La coalició que havia establert amb els verds desprès de les eleccions celebrades dos mesos abans era insuficient. Això va ser rebut com un veritable drama per l’opinió pública en un país que no avança eleccions des de fa més de cinquanta anys . Els suecs saben de la paràlisi que suposa per a un país qualsevol convocatòria electoral i com sovintejar eleccions contribueix a aturar projectes públics i privats, afavorir inestabilitats institucionals, econòmiques i jurídiques. De manera que tots els sectors socials van reclamar un acord entre el govern i l’oposició. I va ser així que la resta de partits van arribar a un acord a partir del qual es van desconvocar les eleccions i es van pactar uns pressupostos fins al 2022, és a dir vuit anys durant els quals tothom sabrà a Suècia com planificar les activitats econòmiques, socials, mediambientals o laborals i legislatives; els inversors també sabran que no hi haurà incerteses ni inseguretats de cap tipus i els sindicats com negociar. I van acordar coordinar les polítiques sobre pensions, defensa i energia. també va establir que el primer minstre Stefan Lofven respectava el pressupost que presentès l’oposició per al 2015, encara que podía fer alguns canvis a mig exercici.

S’ho imaginen aquí això ? Aquí el PP ha jugat des del primer moment a xantatges diversos com unes noves eleccions i als xantatges de projectes paralitzats com la pròpia administració pública fins a los premios nacionales de Cultura, la transposició de directives europees o – agafeu-vos tarragonins i taragonines- una dotzena de milions d’euros per acomplir el compromís de l’Estat amb els Jocs Mediterranis del 2017.

Estem parlant d’un esdeveniment de carácter internacional dels quals no va sobrats Espanya i que s’ha de celebrar a Catalunya, cosa que li hauria d’anar bé per reconciliar-se de tanta agressió a la nostra llei máxima que és l’Estatut , a la nostra cultura i llengua, als nostres recursos econòmics. Doncs no, prefereix fer-ho, com va dir Arias Cañete amb el PHN l’any 2000, ja saben, por cojones, encara que sigui trencant el PSOE – incomprensible que es deixin trencar aquests però ja en parlarem un altre dia -desestabilitzant així tot el sistema institucional.

Però rererint-nos a casa nostra, els tarragonins i les tarragoonines encara hem de suportar aital afront tenint-los al govern municipal on hi són precisament perquè van dir que era la manera d’assegurar la participació de l’Estat en els JJMM 2017. Au va ¡¡ O ho solucionen o se’n van un altre cop a l’oposició d’on no haurien d’haver sortit.

Perquè es poden riure de nosaltres, però pensar que no ens adonem de la burla i que ens mamem el dit ja seria massa.

Defensar les primàries només per quedar bé no va amb els socialistes. Les impulsem com un mecanisme d’igualtat d’oportunitats de cada persona afiliada, com una forma de fomentar la regeneració i, molt important, com a eina per obligar-nos a respondre a la pluralitat i diversitat de sensibilitats ciutadanes que volem representar.

Envejo els companys i companyes del PSF que en les darreres primàries presidencials del 2011 van poder gaudir d’amplis debats i propostes al voltant dels cinc candidats i candidates que van ser votats en primera volta i dels dos que quinze dies més tard ( François Hollande i Martine Aubry ) ho van ser en segona. Tal va ser l’interès de la ciutadania francesa que més de dos milions sis-centes mil persones van acudir a votar en la primera volta i aquesta xifra encara es va incrementar en dues-centes mil persones en la segona.

El PSF va oferir així als francesos i les franceses la possibilitat d’atansar-se als debats i veure propostes diverses sobre els problemes que els afecten. I estic convençut que si no s’hagués donat aquesta diversitat de candidats i candidates ni s’hauria aconseguit aquesta xifra de participació ni el PSF hauria pogut presentar-se com representatiu de tants francesos i franceses.

El PSC ha estat ja des dels seus inicis una amalgama i unió de sensibilitats diverses des de l’esquerra. El vàrem fundar gent que proveníem del PSC-R, FCPSOE, PSC-C, PSP, PPC, ERC, POUM i encara col•lectius llibertaris, altres provinents del cristianisme progressista o de la Renovació Pedagògica. El PSC ha d’aspirar a tornar a ser representatiu d’amplis col.lectius ciutadans que lluiten per l’emancipació social, per la igualtat d’oportunitats i per preservar un Planeta en procés d’autodestrucció. Núria Parlon així ho ha expressat en la seva valenta decisió de presentar-se a dirigir un PSC on ha de tornar gent i incorporar-se gent nova.I això no s’aconsegueix avui dia si el propi Partit no es manifesta divers i plural a l’hora d’escollir els seus principals representants interns i públics.

Per això no només no ens fan por les primàries sinó que les considerem imprescindibles i en donem exemple.Les persones afiliades i simpatitzants expressen les seves preferències votant i a mi no em passa pel cap cap risc de divisió ni de confrontació. Ni ha existit en el passat ni existirà en el futur a no ser que hi hagi qui s’hi entesti i no ho veig.

Un PSC, doncs, que torni a ser gran desprès que ens hem empetitit tant. La Núria diu amb raó que només podrà ser gran si és divers i plural i el vol així, com estic segur que el volem  la immensa majoria de persones que ens sentim socialistes, amb carnet o no, per ser útil a les persones fent aliança amb elles considerades individualment i  també i sobretot quan s’organitzen en moviments socials.

És a dir, anar més enllà de la representació de les persones per esdevenir aliats permanents superant la distància que perceben els ciutadans i les ciutadanes de la política.Vaig sentir això de la Núria dijous dia vuit de setembre als jardins Ernest Lluch de Santa Coloma quan ho explicava a la premsa i em va sonar i semblar molt bé. I vaig pensar que, de fet, ella ja ho practica a Santa Coloma fent d’alcaldessa. I ho porta fins al punt que el seu compte de twitter es titula Parlon#apeudecarrer i el més important, que en la seva pràctica quotidiana, consulta amb els ciutadans i les ciutadanes no només les grans qüestions sinó totes aquelles que afecten la quotidianitat de les veïnes i veïns.

Un PSC, doncs, al costat de la gent, no al davant. I on line, sense interrupcions. Un PSC que lluita colze a colze amb les persones , exigent amb els poderosos, compromés amb les necessitats que al llarg de la vida tenen la immensa majoria de persones.Un PSC que la ciuitadaia ha de tornar a percebre útil perquè pren les seves decisions  amb coherència i valentia i amb la màxima ambició per Catalunya que vol dir el millor per la seva gent, és a dir, una Catalunya que té en les seves polítiques econòmiques i socials la mirada posada en les persones.

Aquest és el PSC gran que espera la gent. I per assolir-lo cal un canvi que no pot ser només de paraula sinó real. Un canvi que com em deia un restaurador del Delta de l’Ebre aquest estiu ha de ser “ un canvi que es noti “

Aquest dijous he fet un nou amic. Té 10 anys i es diu Oscar. Com que llegirà això, escriuré de forma que ho pugui entendre però us asseguro que comprén les coses encara que estiguin escrites per a persones grans.

Vaig sentir parlar d’ell un dia que, en acabar de dinar amb el seu pare a La Pobla de Mafumet, em va demanar d’anar a la sortida de l’escola on Oscar ha fet cinquè per ensenyar-li el cotxe elèctric. “ Óscar està molt conscienciat amb el medi ambient , li he dit que avui dinava amb un amic que té cotxe elèctric i m’ha dit que li agradaria veure’l “, em va dir el seu pare. Però aquell dia no el portava i em va saber greu.

Així que dijous que vàrem coincidir visitant la Muralla romana de Tarragona vaig estar molt content de conèixer-lo i li vaig dir que, en acabar , l’invitava a veure i carregar el cotxe elèctric al concessionari de la Nissan a Torreforta. I dit i fet, els seus pares i el seu germà Àlex ens van seguir i ell va pujar amb mi. Pel camí vàrem parlat de moltes coses i em va deixar literalment al·lucinat quan em va dir que un estudi d’uns científics americans ha demostrat que la capa d’ozó s’està regenerant ( aquesta precisió de llenguatge utilitza l’Óscar ). Em vaig quedar parat i li vaig explicar com , en canvi, a la troposfera que és la capa baixa de l’atmosfera, ara a l’estiu tenim episodis d’excés d’ozó per culpa dels gasos que desprenen cotxes i camions que s’afegeixen a un nivell molt alt d’insolació .

També vàrem parlar del casal d’estiu on va, de com els van castigr l’altre dia tres hores sense sortir perquè dos nens es van barallar, dels estudis … de com li agraden les mates, l’educació física i la música i tocar la flauta així que vàrem acabar cantant junts l’Himne a l’Alegria de la novena simfonia de Beethoven amb notes que ell sap tocar a la flauta. Ell ho fa en sol major: si, si, do, re, re,do, si. la , sol, sol, la si, si, la,la….

En arribar em va ajudar a connectar el cotxe al carregador ràpid mentre em feia preguntes i li explicava que aquests cotxes no contaminen, l’autonomia de la bateria, l’absència d’oli i filtres, i altres avantatges com la gratuïtat d’alguna autopista i de les zones blaves.

També vàrem compartir l’admiració pel joc del Barça i el no saber on juga ara Valdés. Però també per la música i els avantatges de sentir i tocar un instrument.

Ens vàrem acomiadar parlant de la possibilitat de tocar un dia tots dos alguna peça, la meva recomanació que no deixès la música i que continués preocupant-se pel medi ambient perquè és – ell ja ho sap – un dels principals problemes que tenim ara al món on vivim.

L’Óscar és una persona ja compromesa i estic convençut que ho continuarà essent. Tinc nas per saber qui té el cuquet de la preocupació social i qui no i l’Óscar el té ben actiu.

Així que no he pogut resistir la preocupació d’escriure-ho. Perquè vegi que hi ha gent que ja l’admirem ara i que esperem d’ell que continuï lluitant per un planeta millor.

L’Óscar és el símbol de l’esperança d’un planeta més saludable i respectat. Confiem que hi hagi molts Óscars . Llavors estarem salvats

Dino amb una periodista d’un important rotatiu de Barcelona i quan li dic que sóc sobiranista em pregunta precipitadament des de quan m’he tornat independentista.

Li aclareixo de seguida que ser sobiranista català no vol dir necessàriament ser partidari de la independència de Catalunya, encara que tampoc no em treu la son aquest tema. Més encara, defensor com sóc de la teoria de Raimon Obiols que torna a explicar en el seu darrer llibre “ El mínim que es pot dir “, jo seria independentista si hi hagués un botó que, en prémer-lo, Catalunya fos independent i no hi hagués cap problema a continuació. Però aquest botó no existeix, encara que n’hi ha que ens diuen que sí i que el podem activar en divuit mesos dels quals ja n’han transcorregut uns quants.
Sostinc a més, que ja s’ha intentat l’operació en dues ocasions anteriorment, n’hem sortit malparats en totes dues i les conseqüències han estat molt negatives durant algunes generacions i anem pel mateix camí.

Ho vaig explicar una setmana abans de manifestar-me a l’anomenada via catalana l’11 de setembre de 2014 en un article titulat “Anirem a la via l’11 i després què ? ” . Ja no he tornat a manifestar-me més a favor de la sobirania, és a dir, de la voluntat de decidir per nosaltres mateixos que tenim la immensa majoria de catalans i catalanes. D’allí ja es va passar a demanar la independència express , és a dir, ja vam entrar definitivament en un cul de sac que va dividir la societat catalana en dues meitats gairebé idèntiques. I quan em diuen que no és cert, vegi’s si no què ha passat amb la majoria de partits , inclòs el meu que també ha caigut en la temptació de posar el focus en aquesta qüestió que mai no hauria hagut de constituir la nostra principal preocupació quan multinacionals de tot tipus ens han deixat la sobirania per terra. Però al menys la que ens quedi, poca o molta, jo la vull defensar.
Però tornem a la meva conversa amb la periodista que no va acabar aquí i amb vostè, amable lectora o lector. Perquè també tinc la convicció que cada persona que viu a Catalunya creu i practica o defensa una sobirania o altra. Per acció o per omissió. Per una banda, les persones que creiem que els homes i dones de Catalunya hem de decidir amb la nostra voluntat lliurement expressada quines relacions volem tenir amb Espanya i amb el món som sobiranistes catalans o catalanes. Ara fins i tot sembla que el PSC torna a virar cap a aquesta posició ( el trànsit haurà durat un any i escaig i a mi em plau particularment que hagi estat tan breu encara que pel camí hem perdut la simpatia i el vot de milers de persones que no sé si recuperarem ).

 
En canvi, qui creu i defensa que la sobirania resideix en el conjunt del poble espanyol tal com estableix la Constitució Espanyola i per tant que és el poblñe espanyol qui decideix el nostre futur, són sobiranistes espanyols o espanyoles.

No és cap drama si sabem portar el debat de forma educada i si tenim la voluntat de resoldre el problema, no de perpetuar-lo ni complicar-lo ni embrutir-lo.

 
No sé si vaig poder convèncer la meva amiga periodista però crec que se’n va anar preguntant-se quina sobiranista era ella encara que crec que es volia agafar a una còmoda tercera via que consisteix a dir: jo no sóc ni d’una ni de l’altra. Però, com em deien els vells lluitadors del POUM, si una persona diu que no és de dretes ni d’esquerres és que és de dretes. És a dir, qui no és sobiranista català o catalana ho és espanyola perquè ja li va bé  la situació actual.Aquest és el meu humil pensament.

 
(1) Ja sé que sobiranista no apareix al diccionari del nostre Institut d’Estudis Catalans però posats com estem a generar noves paraules, no en vindrà d’una. Per cert, al de la Real Academia de la Lengua Española sí que apareix soberanista. Ai, ai, ai ¡¡¡¡

Els qui portem ja quatre anys treballant en positiu per l’ampliació del CRT de Vila-.seca i Salou, no podem deixar de sorprendre’ns  quan aquests dies el vicepresident del Govern sr. Junqueras afrma que és un projecte nou i que s’ha enterrat el de 2012.

Naturalment que el de 2012 impulsat per Veremonte pel sr. Bañuelos ja és història. Però el vàrem enterrar el 30 de març de 2014 quan al Pretori de Tarragona els srs. Artur Mas i Pere Navarro , en presència de l’alcalde de Tarragona signaven un singular acord sense precedents. En efecte, el President de la Generalitat  de CiU i el cap de l’oposició del PSC es comprometien a impulsar el projecte de l’ampliació del CRT de Vila-seca i Salou.

Els compromisos que allí es van contreure va donar com a resultat dos mesos desprès ( 10 de juny ) el Parlament aprovés la modificació de la Llei 2/1989 de Centres Recreatius Turístics (CRT) ampliant i regulant noves activitats i la possibilitat de noves inversions en el territori amb l’objectiu de millorar l’oferta turística i desestacionalitzar la demanda. Aquella llei que el sr. Junqueras va votar negativament continua vigent i és la que sustenta la inversió. És la llei que modificava també la taxa del joc – que no la resta dels impostos que es pagaran com qualsevol altra activitat empresarial – . També aquesta taxa fou especialment combatuda pels qui ara sembla que l’accepten.

I producte d’aquell acord Mas- Navarro, vàrem  treballar conjuntament Govern i PSC perquè mesos desprès ( juliol de 2015 ), s’aprovès inicialment el Pla Director Urbanístic. Per destacar només dos elements, els habitatges continuaven essent els 2440 previstos malgrat que se’ns havia acusat que es multiplicarien per no sé quan i l’àmbit d’hotels, zona comercial i casinos sumava un milió de metres quadrats. El Pla era molt més assequible i molt diferent de com l’havíem trobat.

Doncs bé, les modificacions d’ara són des del nostre punt de vista menors : els casinos passen de representar el 6 % al 4%, els usos hotelers ( els que més s’han reduït  i és una llàstima perquè són els usos que més llocs de treball generen ) un 30 % i una quantitat similar la destinada a pàrquings en superfície. Per tant no estem parlant de cap projecte nou ni des del punt de vista de la llei ni dels impostos sinó del projecte que ja havíem pactat el govern i el PSC amb alguns retocs.

Però més enllà de la qualificació que vulgui donar-li el vicepresident del govern català que ja veiem que accepta el model amb un any de retard que hem perdut, l’important és que ara té més consens amb la seva aquiescència. I si no ho torna a espatllar la inestabilitat política – a l’octubre tenim una moció de confiança – podríem veure màquines a finals de l’any que ve.

Per la nostra banda, no podem parar. Ara ens ocuparem que l’adjudicació sigui a operadors que ofereixin garanties, que al territori s’engeguin els processos de formació dels futurs treballadors i treballadores i estarem amatents a la qualitat de l’edificació i la seva relació amb l’entorn  així com el tractament d’aigua, energia i residus. Hem de ser exemplars en l’eficiència, estalvi i ús d’energies renovables .

Finalment, som els pares de la idea de destinar l’u per cent de tota la inversió a finalitats socials. Aquest va ser el darrer aspecte que vam negociar en l’anomenat acord del Pretori de 30 de març del 2014 al qual hem fet referència. Així que també ens hi dedicarem molt especialment .

Sembla que n’hem sortit  però gosaria encara fer una crida a la responsabilitat perquè sigui quin sigui el devenir polític, inestabilitats incloses, ens conjurem tots plegats perquè el projecte tiri endavant. Hem demostrat que per la nostra banda i especialment per l’alcalde de Tarragona Josep Fèlix Ballesteros, no quedarà.