02
Setembre, 2008
17:03
Les habitacions tancades, d'Anna Tortajada (Amsterdam Llibres)
Enviat per mlbages sota [ General ][ (1) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
Potser no és la millor setmana per parlar de pèrdues irreversibles, després de l’horrible accident d’avió de Barajas de fa dotze dies, o dels desastres naturals causats pels monzons a l’Índia, o de la tempesta tropical Gustav a Nova Orleans... Però, segurament, no ho és mai, una millor setmana. I és aquesta novel·la parla tristament d’això, d’una pèrdua irreversible: d’una mort que trastoca una família. És probable que el nom d’Anna Tortajada us soni i que potser l’associeu a literatura juvenil... Sorprèn, doncs, que Anna Tortajada s’hagi llençat al món de la literatura per a adults tractant una una temàtica tan dura... Però, m’imagino que li agraden els reptes: tractar temes complexos, amb una protagonista femenina. Veure el món amb els ulls de dona... Les habitacions tancades és una novel·la de temàtica contemporània, en la qual, se’ns narra la història de l’Amàlia, que ha de superar la mort de la seva única filla de set anys: la Laura. Les habitacions tancades és un títol simbòlic, per tal d’anomenar tal com es queda l’habitació de la nena un cop ha passat el tràngol: tancada, per sempre; la mare pretén deixar-la com un temple per retre-li homenatge... Un exemple de com ha quedat d'estancada la vida d'aquesta mare, que no vol avançar. La novel·la, evidentment, és íntima i, de bon principi, de lament. El lector, de la mà de la veu de la narradora, l’Amàlia, l’acompanya durant el procés de dol, ja que ens explica què sent, com se sent d’incompresa en un món radiant on tothom sembla aparentment feliç, on tothom lluita per consolar-la, quan ella sap que això és impossible. Ara bé, sembla que el fet de difondre els seus pensaments en una llibreta, que li dóna el seu marit, ajuda la narradora a exterioritzar i avançar en el seu procés. El lector, a més a més de la dida (la cangur de la nena) som els seus oients i els seus còmplices. I, de fet, potser per això, per aquesta complicitat, malgrat la dura temàtica, la novel·la no és tant un patiment, sinó una reeducació per creure en la possibilitat de regeneració, de seguir vivint i seguir endavant. És clarament una teràpia. El trauma dur viscut per l’Amàlia fa que ella revisi no només què l’ha conduït fins a aquesta situació, sinó també el seu passat. I hi troba alguns problemes, rancors, mal estar. La protagonista lluitarà per fer net, del tot, i trobar, finalment, un estat de serenor, que desitja. L’assolirà? No?... Qui sap... Em recorda per la temàtica a una novel·la genial del conegudíssim Paulo Coelho, Veronika decideix morir. És una novel·la dura, perquè tracta d’un tema que tothom defuig: el suïcidi, la mort, però, paradoxalment, irradia vitalitat i dinamisme. Certament, potser en el cas de Les habitacions tancades això és menor mesura, però... És així. És una novel·la amb pocs personatges, només quatre d’actius: l'Amàlia, la dida, la mare de l'Amàlia i el seu marit. I un personatge importantíssim latent, la nena, la Laura. Per la manera de narrar la història podríem trobar-hi algun paral·lelisme amb alguns paràgrafs de La plaça del diamant de Mercè Rodoreda: l’ús de la tècnica del monòleg interior, en mans d’una narradora femenina que pateix, però que, alhora, l’ajuda a «buidar el pap», exterioritzar el que sent, davant del seu psicòleg, que som nosaltres, els lectors. Parlant de psicologia, també cal destacar la presència del món del somni en el llibre. De fet, al llibre hi apareixen tres somnis de l’Amàlia narrats i explicats, que ens ajuden a entendre el seu estat anímic i la seva evolució. Malgrat que el llibre sembla d’una temàtica dura, dolorosa, i això pot fer tirar enrere a més d'un lector, en el fons, crec que la novel·la és molt positiva... Ara bé, importantíssim, i en aquesta novel·la més que en cap altra, s'ha de llegir sencera.
31
Agost, 2008
21:31
Rosa Pagès, guanyadora del XXVI Premi de Narrativa Ribera d'Ebre
Enviat per mlbages sota [ General ][ (0) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
El passat 27 d'agost, l'escriptora reusenca Rosa Pagès va ser la guanyadora del XXVI Premi de Narrativa Ribera d'Ebre, amb l'obra La veïna i altres animals domèstics. La veïna i altres animals domèstics és un recull de narracions que explora les relacions humanes en l'espai de la quotidianitat i ens transmet sensacions i desitjos que els humans podem integrar en el més profund del nostre jo amb una ironia i un sarcasme molt afinats i, sovint, amb un toc de fantasia... L'obra, la publicarà Cossetània l'any vinent... L'esperarem amb ànsia, ja que la Rosa va ser professora meva a la universitat i això de conèixer l'autor/a sempre motiva en la lectura, no creieu? ENHORABONA, ROSA!
D'altra banda, també m'agradaria destacar que l'acte de lliurament de premis va servir per tal de presentar l'obra guanyadora de l'any passat Heydrich i les agents del saló Kitty, obra de Miquel Esteve, que ja podeu trobar a les llibreries.
Sinopsi:
Aquesta obra, que és a mig camí entre la novel·la històrica i el thriller, recull amb habilitat narrativa alguns dels episodis més estremidors de l’Alemanya nazi, al voltant de la fi gura de l’Ober-gruppenführer de les SS Reinhard Heydrich, i reflecteix amb un remarcable deix de sensibilitat l’impacte del testimoni d’una agent ensinistrada en un bordell berlinès al servei del Tercer Reich en els seus companys ancians de residència. Sens dubte, es tracta d’una trepidant descripció d’un dels episodis més controvertits de la cosmologia nazi, que posa a l’abast del lector l’esgarrifosa personalitat d’un dels personatges més cruels de la Segona Guerra Mundial, el Carnisser de Praga. [Font: www.cossetania.com]
31
Agost, 2008
20:45
FIRMIN, de Sam Savage (ed. Columna, 2008)
Enviat per mlbages sota [ General ][ (2) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
Firmin és la primera novel·la del polifacètic nord-americà Sam Savage, que ha estat traduïda al català per Sabina Galí i publicada per l'editorial Columna. El subtítol de la novel·la és prou aclaridor: «Un relat farcit d'humor negre; tot un símbol de l'amor per la literatura»... I és que, certament, a la novel·la, hi ha moments que se t’escapa el somriure, mentre t’adones que somrius de la crua i dura realitat…
D’entrada, d'aquesta novel·la, et sorprèn el seu protagonista: una rata! Curiós, oi? Un ésser fastigós, més propi de contes infantils i de faules... és el protagonista d’una novel·la “seriosa”? Però, Firmin no és una rata qualsevol... Firmin és la rata més petita de tretze germans, que potser marcada per la fatalitat del número tretze, és mig malaltissa, poc estimada per la seva mare i viu en unes condicions deplorables, mal alimentada i abandonada... fins i tot, rebutjada, ja no només pels humans pel fet de ser una rata, sinó, fins i tot, rebutjada pels seus... Però, malgrat tot, ja des del seu naixement, en una llibreria de vell, entre els fulls mig esmicolats d'un llibre, Firmin es veu envoltada d'un món que l'acollirà, l'educarà, la transformarà i la farà més rica en coneixements: els llibres! I és que Firmin, marcada pel destí, no va néixer en un llibre qualsevol, sinó entre les pàgines mig rosegades d’una obra de James Joyce! I, a mesura que va creixent, mentre va rosegant pàgines de llibres indiscriminadament, s'adona del tresor que té al seu entorn i es deixa endur, amb avidesa, per la lectura. A partir d’ara, els llibres no l’alimentaran només físicament quan tingui gana, sinó que seran el seu aliment intel·lectual. Firmin es converteix en el veritable heroi incomprès que es refugia en la lectura, que, qui sap, potser el farà embogir… o no? Potser li farà veure les coses més clares i amb més lucidesa?
I aquí és on comença la veritable al·legoria sobre la lectura. Per què llegeix Firmin? Per què llegeixo jo? Per què és tan important llegir en la nostra societat? Sí, Firmin, mentre vola amb les seves lectures, s'enriqueix, descobreix nous mons, però... cada cop és més incomprès pels seus companys i se sent més infeliç... Saber ens fa més feliços? Què ens aporta de bé la lectura? Què li aporta la lectura a una rata fastigosa, però erudita? És l’erudit un ésser incomprès per excel·lència també en la nostra societat?
De mica en mica, et va enganxant... Les seves frustracions, les seves dificultats per comunicar-se amb el món que l’envolten, les vas sentint cada cop més teves... Així és com arribes a entendre que Firmin s’hagi convertit en un veritable fenomen literari arreu del món... Sens dubte, un llibre que cap amant de la lectura es pot deixar perdre. Escrit en primera persona, sense gairebé gens de diàleg; de lectura àgil, un text fresc, amb tots d’ironia i originalitat... per les tardes de cap de setmana, una bona elecció, en lloc de segons quines pel·lícules televisives...
T'hi animes?
31
Agost, 2008
18:37
LES PARAULES CLARES... (a tall de prefaci)
Enviat per mlbages sota [ General ][ (4) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
Estimat bloc,
Avui per fi has nascut. Has vist la llum pública. «Les clares paraules... i la xocolata espessa», en homenatge a una frase senzilla, però que, per a mi, és la clau de la sinceritat. Mil vegades l'he sentit a casa meva i mil vegades m'ha sorprès... Parlar sense embuts, dir les coses pel seu nom... Sense hipocresia, sense maquillatge, sense...
De fet, ets fruit de la meva participació activa en algunes tertúlies sobre literatura en diverses emissores de ràdio de les comarques de Tarragona (col·laboracions al programa «La ciutat» d'Onda Cero Tarragona; crítica setmanal a Punt 6 Camp...). Hi realitzo comentaris sobre obres publicades recentment en el panorama literari català, sovint, d'autors de casa (Tarragona, Camp de Tarragona, Terres de l'Ebre...), per tal de fer arribar als nostres oients una petita degustació de la literatura més actual, però sempre des d'un punt de vista lúdic, entretingut... Cal fomentar la lectura, cal defensar els autors de casa... Llegir: una font de coneixement, una mirada a d'altres mons, una teràpia que et condueix vés a saber on...
Fins ara, però, aquests comentaris quedaven enregistrats en la cinta magnetofònica que grava diàriament els programes... No transcendien més enllà de les ones... I potser moguda pel tòpic que diu que «Les paraules se les enduu el vent», he cregut oportú deixar-ne constància escrita. I aquesta és la voluntat inicial d'aquest bloc...
Tot i així, no descarto tractar-hi altres temes, diferents de la literatura... perquè, em conec, i sóc una mica «cul del Jaumet»... Un polsim d'actualitat, una culleradeta de sensacions, un grapadet d'opinions i suggeriments... (entre d'altres, algun d'ells secret) són els ingredients essencials de la recepta que ajudarà a tirar endavant la vida d'aquest bloc...
Bé, estimat bloc, per entendre l'essència amb la qual has estat creat, et deixo unes paraules de Miquel Martí i Pol, d'un poema recollit, precisament, al seu llibre Les clares paraules...
Aquestes branques baixes t'ofereixen
tota mena de fruits i els pots collir
bo i assegut.
De cor ho dic: voldria
no ser massa exigent; que no fes mai
nosa a ningú, i saber conversar
ben aplomats els sentiments.
En l'ordre que m'imposo no hi ha desistiment
ni dubte ni refús; només la clara
voluntat d'estimar i aquest recurs
-branques plenes de fruits-
de les paraules...
Miquel Martí i Pol
Entens qui són les «les branques baixes»? I «els fruits que t'ofereixen i pots collir»? No deixem escapar les «branques plenes de fruits»... Obre bé els cinc sentits... i deixa't endur, per aquest fantàstic món cibernètic, que ens permet dur més enllà l'experiència del dia a dia real...
Gràcies per deixar-me entrar en aquest món cibernètic... I, d'entrada, a tots els lectors, gràcies per llegir-me...
