Les paraules clares...

Calentet, calentet... recent sortit del forn, perquè aquest llibre va veure la llum l'1 d'octubre, però, realment, puc afirmar que m'ha caigut a les mans un petit tresor: La família del meu pare, però no pas la del meu (prou àmplia), sinó la del pare de la Lolita Bosch. La família del meu pare és la novel·la que explica la història de la família paterna de la Lolita: un seguit de generacions al voltant de diversos "caps de casa", que van rebre el mateix nom, Rómulo Bosch, que han estat vinculats estretament amb Barcelona i que n'han viscut transformacions i canvis. Alguns d'ells veritables personatges, amb un cert renom i amb un cert paper destacat en la transformació de la ciutat. Els Rómulo Bosch, que comencen amb el rebesavi de la Lolita i acaben amb el seu germà, són una encarnació d'una època: d'aquí el valor històric conjunt de la novel·la...

Des de les primeres pàgines, queda clar que l'obra és una recerca personal. I, de fet, la veu narradora decideix buscar els seus orígens i recrear la vida dels seus avantpassats, com a homenatge al seu pare, ja difunt. És una història personal, un petit regal... Qui, en moments de soledat o frustració, no intenta cercar les seves arrels? Qui no s'ha preguntat d'on venim i qui som? Què hi va haver en la vida dels nostres avantpassats que hauríem de saber?...

 "Així que demà, quan la vegi per tercer cop i mig, sospito que tornaré, sense escapatòria, sense resistència, a aquesta història que és la construcció del món del qual va néixer el meu pare. No un llibre sobre la paternitat, sinó sobre mi: la meva arrel. Encara que constantment la ciutat, el passat, el temps, m'expulsen amb ímpetu d'aquest llibre on jo provo, tota l'estona, d'ancorar-me." (p. 163)

La Lolita, amb simplicitat i amb molta cura, descriu la vida dels seus avantpassats, per tal de fer-la eterna i perdurable a través de la literatura. Fins i tot, per fer justícia del seu passat. Aquesta és la màgia de la literatura: un cop la vida, malauradament, s'ha acabat, hi ha les mans d'algú que la pot fer perdurable i eterna en les pàgines d'un llibre... i donar-la a conèixer perquè no resti amagada en el passat i fulimada per l'oblit. 

"Oblidar és no haver estat, li diu Mario de Sá Carneiro a Pessoa" (p. 329)

La Lolita comparteix amb nosaltres efèmerides més personals, records íntims, fragments literaris d'altres autors que han marcat algun moment de la seva història personal... però també engloba en la seva narració fragments de la història col·lectiva: retrata canvis de la ciutat de Barcelona, esdeveniments que van fer canviar i progressar el país...Un veritable homenatge al seu llinatge familiar i a la ciutat que l'ha acollit. I és en aquest punt que la novel·la esdevé patrimoni de tots: la família Bosch són els protagonistes d'una història col·lectiva, focalitzada en aquests personatges, però, en el fons, la història d'una ciutat...

Tot  narrat amb gran senzillesa, però, sense deixar de costat els jocs literaris i la màgia de les paraules: salts de present a passat, de vivències emocionals actuals a vivències dels seus avantpassats, creuant seqüències més realistes, amb d'altres més íntimes i poètiques...  En molts moments, et salta la gran pregunta: on comença la literatura i acaba la realitat? Què és fruit de la imaginació i quina és la veritable història?

"Un moment tancat que voldríem que romangués etern. Fet. Aquest llibre és la narració llunyana de la qual va néixer el meu pare. Un món que em manté immersa en un passat que m'invento. Una narració que batega. Trista..." (p. 199)

Tot plegat acompanyat de fotografies dels diversos membres de la família, escampades al llarg del llibre, que et fa l'experiència més propera... Sens dubte, mentre el llegeixes, una estranya complicitat et lliga amb la veu narradora, que et condueix a una lectura àvida fins al final, perquè la seva història és la història de tots plegats, perquè com també diu el llibre: "els textos avancen d'una manera estranya, però sòlida i que la veu, la vida i el record, literàriament, tenen una presència molt més real que la memòria col·lectiva".

La veïna del carrer Berlín és una novel·la que trasllada el lector a un futur incert, d'aquí a res, 46 anys... Esperem seguir aquí per comprovar si l'autor, Ton Creus, se n'ha anat de l'olla o bé ha estat un il·luminat que ha descrit a priori la realitat que s'esdevindrà.

Situem-nos i viatgem cap al futur. No ens cal màquina del temps, amb la imaginació n'hi ha prou.

Barcelona, any 2054, el nostre protagonista, en Max Nin, està atabalat perquè ha detectat un error en el programa informàtic que ha dissenyat i a la feina l'han amenaçat que si no ho soluciona el fotran al carrer (hi ha coses que no canvien en la societat d'aquí a 46 anys)... Busca refugi a una casa dels afores de Barcelona, en un barri benestant, però... Què li pot succeir a aquest informàtic? Amb l'avorrits que són els informàtics, sempre pendents d'una pantalleta i posant i grafiant números i xifres estranyes, per dissenyar programes i logaritmes estranys... Això tampoc ha canviat l'any 2054.

Però, sense saber ben bé com, en Max es veu embolicat en un crim... Assassinen la seva veïna, la seva misteriosa veïna, i, ràpidament, el Max n'és el principal culpable...

Max, doncs, es veurà embolicat en una trama de lladres i serenos, persecucions, per tal de protegir un microdisc que ben bé no acaba d'entendre com ha arribat a les seves mans... Tot plegat en una Barcelona que recorda l'actual (surten citats uns quants indrets prou coneguts: Diagonal, Paral·lel, Port Vell...), però que acull una societat ben diferent: una societat controlada pel govern, estructurada pel seu nivell social, gràcies a una targeta que els permet moure's i realitzar compres... Una Barcelona, on gairebé no hi ha cotxes, zones en estat ruïnós, sense llum... Un futur no gaire esperançador: sinistre i pessimista...ah! Interessant, també hi ha els ST... Que qui són? Els sense targeta, actualment denominats "sense papers"...

Entremig de la trama, una noia perspicaç, astuta, de classe baixa: l'Ophèlia Burns, de setze anys, negra, jove, atlètica, amb un gran somriure... Que li donarà el toc contradictori al nostre protagonista, el Max Nin, ja des del primer capítol...Ens deixarem captivar per aquesta bellesa? Tindrà gat amagat? Qui sap... [Ja ho sé, us deixo amb la incògnita sempre!]

Què més es poc demanar? Una novel·la àgil, entretinguda, per als amants de les sèries de ciència ficció i de misteri. Una lectura que no us durà gaires maldecaps... De vegades, s'agraeix. Amb pinzellades, fins i tot, de sentit de l'humor i alguna que altra picada d'ullet de l'autor. Us voleu traslladar a la Barcelona de meitats del segle XXI? És una bona oportunitat de fer volar la imaginació...

Ah! Per cert, el que no m'ha quedat clar és si la Sagrada Família seguia en peu, amb tanta destrossa pels carrers... Són les obres del túnel de l'AVE a la Sagrera el que ho provoquen?? Ai, doncs, no ho sé...

Una novel·la diferent, sorprenent... Esgarrifosa... D'aquelles que, hi ha moments que et fan posar la pell de gallina... 

Camisa de foc no és una novel·la com la resta, i, de fet, no ho és ja pel tema que tracta... No et deixa amb la mateixa sensació que la resta i tampoc no et passa desapercebuda... És una novel·la ben treballada, íntegra, amb un llenguatge contundent i directe, allunyada dels mons de ficció romàntics i dels universos paradisíacs... Ens plasa una realitat crua i dura. I això encara és més soprenent si tenim en compte que la seva autora és la jove Anna Carreras, la qual amb només 30 anys, ha decidit introduir-se en un món força complex, fruit de les seves ganes d'investigar i conèixer a fons la realitat de les persones humanes. 

Segons conta la mateixa autora, el 2005, va viure una experiència dolorosa, que la va trasbalsar i que la va recloure a casa. Des d'allà mirava la gent, i es preguntava què els passava pel cap a tots aquells individus que veia caminar pel mig del carrer mig capcots. Per rompre aquesta obsessió, va començar a llegir i a llegir i a llegir... Però no qualsevol cosa: llibres de psiquiatria i enciclopèdies de matemàtica...

Així va unir dos camps tan complexos com són la psiquiatria i la matemàtica i és en aquest punt on va néixer la necessitat d'escriure tot aquell coneixement i fer-ho des de la poesia o la prosa poètica. En aquest sentit, doncs, trobem la cita de Claude Bertrand que encapçala el llibre, la qual és, veritablement, reveladora: “Arribarà un dia en què fisiòlegs, poetes i filòsofs parlaran tots el mateix idioma”. És el que l’Anna ha volgut plasmar, d’una manera completament innovadora i amb esperit emprenedor.

La història de Camisa de foc se centra en la història d’una jove, d'uns trenta anys, malalta,  ngressada en un psiquiàtric, malalta d'amor i de desig, que ha assassinat i trossejat diversos homes amb patologies diferents, per tal de poder reconstruir la cara d’un amant ideal, George G. Sens dubte, un tema escabrós, però una ment complexa que va atreure des de bon principi l’autora... I també enxampa el lector.

Una veritable narració de terror i suspens, que malgrat, en algun moment, aclaparar el lector, el condueix per la lectura fins al final. I és que el misteri enganxa... El cas, crida l'atenció d'un psiquiatre, que pren l'expedient de la dona per estudiar-lo i analitzar-lo a fons. És el contingut d'aquest dossier el que estructura i teixeix tota la història. Una història que resulta ser molt més que una novel·la, en la qual hi ha una sèrie d’elements que no són gratuïts: una descripció detallada de cadascuna de les patologies més habituals en el món d’avui en dia (l’hipocondríac, el paranoic, l’angoixat, l’anorèxic, l’esquizofrènic, l’autista, l’obsessiu, el bipolar, l’amnèsic i el malalt permanent); algú que sigui observador, s’adona, per exemple, que tots els capítols comencen per una lletra A majúscula invertida, com si volgués ser, talment, un símbol d’alguna cosa... Cada capítol encapçalat per paraules d’un filòsof, escriptor, que retraten el contingut de cadascun dels capítols... en les quals es mostra el gran bagatge de l’autora i, la seva constant recerca de la perfecció.

Et deixaràs seduir i et deixaràs conduir per la curiositat...??? Si ho fas, de ben segur, la novel·la no et deixarà indiferent...

Avui a última hora de la nit s'ha donat a conèixer la mort de Paul Newman... Per l'edat que tinc jo, em queda una mica lluny aquest actor, però sempre, no sé per què, li he tingut una estima especial. Potser perquè a casa, mon pare, ha mirat des de sempre amb avidesa les seves pel·lícules... Potser també per aquells impressionants ulls, que aclaparaven el públic en les seves pel·lícules... Però vull creure que els seus ulls blaus no eren només el seu talent: darrere aquella mirada, hi havia un gran actor. És per això que, des d'aquest humil bloc, li vull retre un petit homenatge... Hollywood ha perdut una estrella, que ha guanyat el cel... El llegat de les seves pel·lícules és el que farà estar sempre, en certa manera, present entre nosaltres... 

(Continuació...)

Tal com dèiem en el post anterior, Tàrrega és un món per fer-te obrir la ment, per transmetre't sensacions... I això ho va fer a la perfecció l'Orkestra del Sol, una banda de música, itinerant, de carrer, que ens va transmetre el seu bon rotllo a través de melodies diverses plenes de ritme... Marxeta, marxeta... Picant de mans, movent els peus, els malucs... Vals, polca, samba, salsa, jazz, ska... de tot una mica. La gent de la plaça no es podia estar quieta... Segur que aquesta senyora que passa pel mig de la foto, pensa el mateix.

Orkestra del Sol en un moment de la seva actuació a les escales de l'església

I seguim, seguim... Després de dinar, ens va agradar l'espectacle Blog! Trencador, innovador... L'espectador es troba donant voltes al voltant d'una casa feta amb bastides i coberta de roba, on conviuen titelles i personatges humans, que representen situacions còmiques (i no tant) de la vida quotidiana... Cada façana de la casa, mostra escenes diferents. Un espectacle, diguem-ne, interactiu...

Moment de l'espectacle Blog!

I, després, un espectacle dels que en diríem "mediàtics". Al Telenotícies, n'havien parlat... Es notava: una cua de 2 hores per veure'ls i, finalment, al darrer moment vam aconseguir entrar-hi i veure'l. Get Lost! de la companyia anglesa Dot Codemy. Humor anglès, mentre et passejaves per un laberint (no tan laberíntic, perquè en van sortir a la primera), on trobaves diferents situacions còmiques... Teteres que caminaven soles i t'observaven... Famílies de pícnic, que es interactuaven amb el públic... "Pretty, pretty"... Pobre noi, el que jo tenia al davant i parlava de la seva beguda predilecta, la "Coke", mentre la família l'afalagava i li feia carantonyes... Un granger amb una mirada inquietant... i finalment, un passadís misteriós, al darrere del qual semblava que s'hi amagava una bèstia estranya que devorava carn i llençava excrements... Tot plegat una mica estrany. A alguns, els va encantar; d'altres, en sortien completament decebuts... Per a tots els gustos, és clar.

No en tenim imatges, no es podien fer fotos... Ohhhh!

I aquí va acabar la nostra escapada a Tàrrega. Al fantàstic món del teatre i l'espectacle de carrer. Una fira que cada any té més adeptes i més joves, on es respira bon rotllo per tots els racons... Els qui no hi heu estat mai, us ho recomano; als altres, què voleu que us digui que no sapigueu ja... Mentre esperem la fira de l'any vinent, tal com diu aquesta imatge de Tàrrega, Carpe Diem... perquè, Tàrrega sembla que ens convidi a tots a viure el dia a dia amb un toc d'humor i un bon somriure als llavis... 

S'abaixa el teló de la nostra estada a Tàrrega... I fins a l'any vinent...!

Per veure'n més fotos, podeu anar a l'enllaç blocs.tinet.cat/blog/luces-sombras-y-tonos-medios, on el Sergio té la gentilesa de compartir més fotos amb nosaltres... Gràcies!

(Continuació...)

 I continua l'espectacle... La companyia La Baldufa ens recrea una versió de la llegenda del cavaller Sant Jordi, una versió plena de gags, que s'esdevé pels carrers de la vila de Tàrrega. El seu drac mecanitzat, que llença guspires per la boca, a cavall del qual arriben tres extravagants personatges, que cerquen donzelles per alimentar el seu animaló... Qui serà el valent que les rescatarà? Qui matarà el drac? Qui lliurarà la ciutat de Tàrrega d'aquesta maledicció?... Rialles, sorpreses... Per no perdre-s'ho... Encara que els artilugis de lluita siguin una mica, diguem-ne, poc eficaços... :-D

El drac ferotge, amb cara de "2 cavall": grrrrrr....

Un galant cavaller per rescatar la princeseta

I, per acabar el matí, l'Orkestra del Sol, amb una barreja de ritmes que feien moure els peus i els malucs al públic assistent... Marxeta, marxeta: swing, vals, polca, ska, samba... De tot una mica, per omplir de melodies divertides els carrers de Tàrrega, per tal que ningú es quedi assegut a la cadira i, com a mínim, faci picar les mans... Què deu pensar la senyora que travessa la plaça? Segur que, en fons, porta el ritme a l'interior...

Papa, parapapà, parapapà, para, para, parapapà...

(Continuarà...)

La companyia Traüt ens va oferir un espectacle itinerant de carrer, en què es parodiava la guerra: Les ènfants, que, per cert es podrà veure la propera Santa Tecla a Tarragona. Aquesta companyia és de Cambrils i, la veritat, els seus gags són força divertits... Quatre músics i dos soldats omplen el carrer de vida i música... I també d'efectes pirotècnics...  

*   *   *   *   *

 Moments de l'espectacle de la companyia Traüt

Al punt del migdia, tots plegats ens vam reunir a la plaça de l'església, per mirar cap al cel... A la façana de l'església, un gran espectacle ens hi esperava: el circo Delicia, fent honor al seu nom, va fer una delícia d'espectacle, una barreja entre circ i dansa genial: Aire Arte és el nom de l'espectacle de dansa vertical. El públic, amb els ulls ben oberts, amb la boca entreoberta, gaudíem de la música i dels passos de ball, fets des de la paret lateral de l'església... Veritable vertigen. Impressionant!

Pas de dansa acrobàtic de l'espectacle Aire Arte

(Continuarà...)

 

Creia que mai em passaria això. M'encanta llegir, sí! Però sempre he estat una persona que he anat una mica a contracorrent amb el tema de la literatura que, de cop i volta, pluf! es converteix en "best-seller". No m'ha agradat mai córrer cap a la llibreria o a la biblioteca per comprar aquell llibre del qual tothom parla, que surt anunciat a la televisió a totes hores... Ja us ho dic vaig a contracorrent. De vegades, la gent et pregunta: «I no t'has llegit xxxx????»... «Doncs, no». I fan cara d'estranyats, com si no fossis d'aquest planeta...  

Però, en aquest cas, m'ha passat alguna cosa curiosa: aquest estiu he estat de vacances a Roma i, en tornar, la Montse, una bona amiga, em va dir: «Ara és el moment de llegir-te Àngels i dimonis de Dan Brown, perquè recordaràs tots aquests llocs que has vist de Roma i que tant t'han agradat...». Jo era una «verge» de Dan Brown: n'havia sentit molts comentaris, que si El codi da Vinci; que si Àngels i dominis... Però no havia llegit mai res d'ell... Uix! Un llibre amb més d'un milió d'entrades a la xarxa... Uf! No, no, res de res... Sí, curiosament, res de res... (No facis cara d'estranyat, ara) 

I no ho sé, potser perquè tenia ganes de mantenir ben viu dins meu el bon rotllo i l'alegria que havia sentit durant les vacances a Roma, li vaig fer cas... I m'he enganxat! Tot i que he de confessar que el final de l'obra, no sé, m'ha decebut una mica. Aix! Però, és que feia temps que no devorava un llibre amb tanta avidesa. Només volia saber què passava, què més... Empesa també pels records de la ciutat de Roma, els seus monuments, els llocs que descriu amb bastanta fidelitat. No ho sé, em vaig empassar les seves 600 pàgines amb un tres i no res...

I, és clar, com que no en vaig tenir prou, doncs, després va tocar-li el torn a El codi da Vinci. Ja no m'ha sorprès tant, la veritat. Però l'he trobat igual d'entretingut... i també me l'he empassat amb rapidesa! Són llibres d'aventures, d'històries de misteri, amb un megaheroi semblant a qualsevol superheroi de pel·lícula americana, el Robert Langdon, un historiador, gran coneixedor de la simbologia religiosa i pagana... (De fet, d'El codi da Vinci ja es van espavilar a fer-ne una pel·li... No se'ls escapa cap opció de fer negoci a aquests americans!)... Potser això és el que el fa diferent a altres personatges superherois: és un «paio» llest, el Robert: professor de universitat, investigador... Ara, això sí, no hi pot faltar: com tot superheroi sempre va acompanyat d'una dona, guapa, d'ulls verds, la Sophie en el cas d'El codi da Vinci i la Vittoria, en el cas d'Àngels i dimonis... I plegats viuen intrèpides aventures, posen la seva vida en perill, són perseguits, segrestats... Viuen experiències trepidants. Arguments paral·lels, amb situacions diferents i entorns diferents: mentre que a Àngels i dimonis l'entorn és Roma i la Ciutat del Vaticà; a El Codi da Vinci és París i, a posteriori, Londres...

Doncs, sí, m'hi he enganxat! La trama de misteri enganxa, té els ingredients bàsics, com una telesèrie de televisió, per enxampar el lector fins al final. S'ho ha muntat bé, el Dan Brown! 

Tindrem més Dan Brown properament amb algun altre llibre protagonitzat per en Robert Langdon? No sé per què, però hi ha alguna cosa que em diu que de ben segur que sí... Els americans saben com fer diners... Bé, no només els americans, clar està! Espero, però, que si n'hi ha un altre, no ens decebi als àvids lectors...

Fins aviat, blocaires! 

Aquesta setmana passada, el dimecres, vaig estar a Perpinyà. Vaig anar a visitar algunes de les exposicions del festival de fotoperiodisme Visa pour l'image www.visapourlimage.com/, que se celebra any rere any a la ciutat de la Catalunya Nord.

De fet, cal dir que moltes de les imatges que vaig poder veure, em van deixar impertèrrita... Sense paraules... Imatges, retalls d'una vida, d'un instant, de vegades, plens de crueltat, d'angoixa, de sang... Els fotoperiodistes, sovint, ens mostren aquesta visió de la vida, com si l'alegria, la joia, la passió d'alguns moments no fos notícia... I, personalment, crec que també ho és...

En el marc d'aquest festival, també hi podem trobar l'aportació d'alguns joves fotògrafs de les terres catalanes, ja que la Casa de la Generalitat de Perpinyà recull una exposició sota el títol de Clic'08, organitzada per la Secretaria de Joventut, la Casa de la Generalitat, l’Associació Diomira i el Festival de Fotoperiodisme Visa - Off. Un dels seleccionats i premiats per tal d'assistir a la mostra, ha estat Sergio Rodríguez Iglesias, nascut a Tuïlla (Astúries), però resident a Vila-seca, i estudiant d e l'Escola d'Art i Disseny de Tarragona, algunes de les obres del qual es poden contemplar en el seu bloc, «Entre la plata y el silicio» (serginhofotografia.wordpress.com)...

El seu reportatge tractava des de diverses perspectives el turisme que rep habitualment la ciutat de Barcelona, amb una sèrie d'imatges recollides al bus turístic d'aquesta ciutat, que podeu contemplar en el següent enllaç:

http://clic.diomira.net/ct/index.htm

Des d'aquestes línies, com tu ja saps, Sergio, la meva més cordial felicitació... I ja saps que desitjo que aquesta sigui la primera pedra, per tal d'atènyer molts altres reptes! ENHORABONA, perquè, com dic al títol, l'esforç sempre té alguna recompensa! I espero que n'hi hagi moltes més... perquè te les mereixes! I me n'alegro d'haver-t'hi pogut acompanyar...

[Transcripció de la notícia apareguda el 4 de setembre al web de la Generalitat de Catalunya]

 Onze joves fotògrafs catalans exposen les seves obres al Festival de Fotoperiodisme Visa – Off que se celebra a Perpinyà

El director general de l’Agència Catalana de la Joventut, Julià Fernàndez, ha inaugurat aquesta tarda la Mostra de Fotoperiodisme Jove Clic’08 a la Casa de la Generalitat

La Mostra, que estarà oberta fins al 30 de setembre, està organitzada per la Secretaria de Joventut, la Casa de la Generalitat, l’Associació Diomira i el Festival de Fotoperiodisme Visa - Off