La intensitat d'una mirada, aquella guspira invisible i inexplicable que t'atrau cap a algú o te n'allunya i no saps com ni per què... Aquella mirada còmplice, aquella mirada que et fa abaixar la cara de vergonya, aquella mirada que t'imposa, aquella mirada plena de tristesa, aquella mirada de reclam d'una abraçada, aquella mirada picarona, aquella mirada plena de desfici, aquella mirada plena de passió... De vegades, una mirada val més que mil paraules.

Salveu-me els ulls...

 Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Salveu-me la mirada; que no es perdi!
Tota altra cosa em doldrà menys, potser
perquè dels ulls me'n ve la poca vida
que encara em resta, i és pels ulls que visc
adossat a un gran mur que s'enderroca.
Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé,
i puc sentir i tocar i escriure i créixer
fins a l'altura màgica del gest,
ara que el gest se'm menja mitja vida
i en cada mot vull que s'hi senti el pes
d'aquest cos feixuguíssim que no em serva.
Pels ulls em reconec i em palpo tot
i vaig i vinc per dins l'arquitectura
de mi mateix, en un esforç tenaç
de percaçar la vida i exhaurir-la.
Pels ulls puc sortir enfora i beure llum
i engolir món i estimar les donzelles,
desfermar el vent i aquietar la mar,
colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.
Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Viuré, bo i mort, només en la mirada.

                                                    Miquel Martí i Pol