Potser no és la millor setmana per parlar de pèrdues irreversibles, després de l’horrible accident d’avió de Barajas de fa dotze dies, o dels desastres naturals causats pels monzons a l’Índia, o de la tempesta tropical Gustav a Nova Orleans... Però, segurament, no ho és mai, una millor setmana. I és aquesta novel·la parla tristament d’això, d’una pèrdua irreversible: d’una mort que trastoca una família. És probable que el nom d’Anna Tortajada us soni i que potser l’associeu a literatura juvenil... Sorprèn, doncs, que Anna Tortajada s’hagi llençat al món de la literatura per a adults tractant una una temàtica tan dura... Però, m’imagino que li agraden els reptes: tractar temes complexos, amb una protagonista femenina. Veure el món amb els ulls de dona... Les habitacions tancades és una novel·la de temàtica contemporània, en la qual, se’ns narra la història de l’Amàlia, que ha de superar la mort de la seva única filla de set anys: la Laura. Les habitacions tancades és un títol simbòlic, per tal d’anomenar tal com es queda l’habitació de la nena un cop ha passat el tràngol: tancada, per sempre; la mare pretén deixar-la com un temple per retre-li homenatge... Un exemple de com ha quedat d'estancada la vida d'aquesta mare, que no vol avançar. La novel·la, evidentment, és íntima i, de bon principi, de lament. El lector, de la mà de la veu de la narradora, l’Amàlia, l’acompanya durant el procés de dol, ja que ens explica què sent, com se sent d’incompresa en un món radiant on tothom sembla aparentment feliç, on tothom lluita per consolar-la, quan ella sap que això és impossible. Ara bé, sembla que el fet de difondre els seus pensaments en una llibreta, que li dóna el seu marit, ajuda la narradora a exterioritzar i avançar en el seu procés. El lector, a més a més de la dida (la cangur de la nena) som els seus oients i els seus còmplices. I, de fet, potser per això, per aquesta complicitat, malgrat la dura temàtica, la novel·la no és tant un patiment, sinó una reeducació per creure en la possibilitat de regeneració, de seguir vivint i seguir endavant. És clarament una teràpia. El trauma dur viscut per l’Amàlia fa que ella revisi no només què l’ha conduït fins a aquesta situació, sinó també el seu passat. I hi troba alguns problemes, rancors, mal estar. La protagonista lluitarà per fer net, del tot, i trobar, finalment, un estat de serenor, que desitja. L’assolirà? No?... Qui sap...  Em recorda per la temàtica a una novel·la genial del conegudíssim Paulo Coelho, Veronika decideix morir. És una novel·la dura, perquè tracta d’un tema que tothom defuig: el suïcidi, la mort, però, paradoxalment, irradia vitalitat i dinamisme. Certament, potser en el cas de Les habitacions tancades això és menor mesura, però... És així. És una novel·la amb pocs personatges, només quatre d’actius: l'Amàlia, la dida, la mare de l'Amàlia i el seu marit. I un personatge importantíssim latent, la nena, la Laura. Per la manera de narrar la història podríem trobar-hi algun paral·lelisme amb alguns paràgrafs de La plaça del diamant de Mercè Rodoreda: l’ús de la tècnica del monòleg interior, en mans d’una narradora femenina que pateix, però que, alhora, l’ajuda a «buidar el pap», exterioritzar el que sent, davant del seu psicòleg, que som nosaltres, els lectors.  Parlant de psicologia, també cal destacar la presència del món del somni en el llibre. De fet, al llibre hi apareixen tres somnis de l’Amàlia narrats i explicats, que ens ajuden a entendre el seu estat anímic i la seva evolució.  Malgrat que el llibre sembla d’una temàtica dura, dolorosa, i això pot fer tirar enrere a més d'un lector, en el fons, crec que la novel·la és molt positiva... Ara bé, importantíssim, i en aquesta novel·la més que en cap altra, s'ha de llegir sencera.