Les paraules clares...

Creia que mai em passaria això. M'encanta llegir, sí! Però sempre he estat una persona que he anat una mica a contracorrent amb el tema de la literatura que, de cop i volta, pluf! es converteix en "best-seller". No m'ha agradat mai córrer cap a la llibreria o a la biblioteca per comprar aquell llibre del qual tothom parla, que surt anunciat a la televisió a totes hores... Ja us ho dic vaig a contracorrent. De vegades, la gent et pregunta: «I no t'has llegit xxxx????»... «Doncs, no». I fan cara d'estranyats, com si no fossis d'aquest planeta...  

Però, en aquest cas, m'ha passat alguna cosa curiosa: aquest estiu he estat de vacances a Roma i, en tornar, la Montse, una bona amiga, em va dir: «Ara és el moment de llegir-te Àngels i dimonis de Dan Brown, perquè recordaràs tots aquests llocs que has vist de Roma i que tant t'han agradat...». Jo era una «verge» de Dan Brown: n'havia sentit molts comentaris, que si El codi da Vinci; que si Àngels i dominis... Però no havia llegit mai res d'ell... Uix! Un llibre amb més d'un milió d'entrades a la xarxa... Uf! No, no, res de res... Sí, curiosament, res de res... (No facis cara d'estranyat, ara) 

I no ho sé, potser perquè tenia ganes de mantenir ben viu dins meu el bon rotllo i l'alegria que havia sentit durant les vacances a Roma, li vaig fer cas... I m'he enganxat! Tot i que he de confessar que el final de l'obra, no sé, m'ha decebut una mica. Aix! Però, és que feia temps que no devorava un llibre amb tanta avidesa. Només volia saber què passava, què més... Empesa també pels records de la ciutat de Roma, els seus monuments, els llocs que descriu amb bastanta fidelitat. No ho sé, em vaig empassar les seves 600 pàgines amb un tres i no res...

I, és clar, com que no en vaig tenir prou, doncs, després va tocar-li el torn a El codi da Vinci. Ja no m'ha sorprès tant, la veritat. Però l'he trobat igual d'entretingut... i també me l'he empassat amb rapidesa! Són llibres d'aventures, d'històries de misteri, amb un megaheroi semblant a qualsevol superheroi de pel·lícula americana, el Robert Langdon, un historiador, gran coneixedor de la simbologia religiosa i pagana... (De fet, d'El codi da Vinci ja es van espavilar a fer-ne una pel·li... No se'ls escapa cap opció de fer negoci a aquests americans!)... Potser això és el que el fa diferent a altres personatges superherois: és un «paio» llest, el Robert: professor de universitat, investigador... Ara, això sí, no hi pot faltar: com tot superheroi sempre va acompanyat d'una dona, guapa, d'ulls verds, la Sophie en el cas d'El codi da Vinci i la Vittoria, en el cas d'Àngels i dimonis... I plegats viuen intrèpides aventures, posen la seva vida en perill, són perseguits, segrestats... Viuen experiències trepidants. Arguments paral·lels, amb situacions diferents i entorns diferents: mentre que a Àngels i dimonis l'entorn és Roma i la Ciutat del Vaticà; a El Codi da Vinci és París i, a posteriori, Londres...

Doncs, sí, m'hi he enganxat! La trama de misteri enganxa, té els ingredients bàsics, com una telesèrie de televisió, per enxampar el lector fins al final. S'ho ha muntat bé, el Dan Brown! 

Tindrem més Dan Brown properament amb algun altre llibre protagonitzat per en Robert Langdon? No sé per què, però hi ha alguna cosa que em diu que de ben segur que sí... Els americans saben com fer diners... Bé, no només els americans, clar està! Espero, però, que si n'hi ha un altre, no ens decebi als àvids lectors...

Fins aviat, blocaires! 

Aquesta setmana passada, el dimecres, vaig estar a Perpinyà. Vaig anar a visitar algunes de les exposicions del festival de fotoperiodisme Visa pour l'image www.visapourlimage.com/, que se celebra any rere any a la ciutat de la Catalunya Nord.

De fet, cal dir que moltes de les imatges que vaig poder veure, em van deixar impertèrrita... Sense paraules... Imatges, retalls d'una vida, d'un instant, de vegades, plens de crueltat, d'angoixa, de sang... Els fotoperiodistes, sovint, ens mostren aquesta visió de la vida, com si l'alegria, la joia, la passió d'alguns moments no fos notícia... I, personalment, crec que també ho és...

En el marc d'aquest festival, també hi podem trobar l'aportació d'alguns joves fotògrafs de les terres catalanes, ja que la Casa de la Generalitat de Perpinyà recull una exposició sota el títol de Clic'08, organitzada per la Secretaria de Joventut, la Casa de la Generalitat, l’Associació Diomira i el Festival de Fotoperiodisme Visa - Off. Un dels seleccionats i premiats per tal d'assistir a la mostra, ha estat Sergio Rodríguez Iglesias, nascut a Tuïlla (Astúries), però resident a Vila-seca, i estudiant d e l'Escola d'Art i Disseny de Tarragona, algunes de les obres del qual es poden contemplar en el seu bloc, «Entre la plata y el silicio» (serginhofotografia.wordpress.com)...

El seu reportatge tractava des de diverses perspectives el turisme que rep habitualment la ciutat de Barcelona, amb una sèrie d'imatges recollides al bus turístic d'aquesta ciutat, que podeu contemplar en el següent enllaç:

http://clic.diomira.net/ct/index.htm

Des d'aquestes línies, com tu ja saps, Sergio, la meva més cordial felicitació... I ja saps que desitjo que aquesta sigui la primera pedra, per tal d'atènyer molts altres reptes! ENHORABONA, perquè, com dic al títol, l'esforç sempre té alguna recompensa! I espero que n'hi hagi moltes més... perquè te les mereixes! I me n'alegro d'haver-t'hi pogut acompanyar...

[Transcripció de la notícia apareguda el 4 de setembre al web de la Generalitat de Catalunya]

 Onze joves fotògrafs catalans exposen les seves obres al Festival de Fotoperiodisme Visa – Off que se celebra a Perpinyà

El director general de l’Agència Catalana de la Joventut, Julià Fernàndez, ha inaugurat aquesta tarda la Mostra de Fotoperiodisme Jove Clic’08 a la Casa de la Generalitat

La Mostra, que estarà oberta fins al 30 de setembre, està organitzada per la Secretaria de Joventut, la Casa de la Generalitat, l’Associació Diomira i el Festival de Fotoperiodisme Visa - Off