Desconforme

Sempre que parlem d’immigració, del món laboral per a les dones, de persones amb discapacitats, de la gent gran, d’orfes, ... hi relacionem directament el terme “discriminació”. La societat parla de donar ajuts i de fer accions socials per minvar aquesta indefensió davant la nostra societat ferotge. Però... de vegades, som massa complaents i creuem el límit per semblar més socials, i passem a una discriminació positiva que ens retorna a l’inici del cercle.

Si sols creem vivendes de protecció, que per la política social que s’aplica aniran a parar quasi íntegrament a immigrants, i ens oblidem dels altres ciutadans, estem fomentant la discriminació.

Si concedim més baixes maternals, assumptes propis o reducció de jornada laboral a les dones, els hi barrem més el pas en els contractes fixes.

Si obliguem a reformar les vies i els edificis pq siguin accessibles a discapacitats i no obliguem a que ho siguin tots els d’obra nova, tots els etiquetats de productes, tots els cartells informatius i tots els semàfors sonors, fomentem les reformes constants en un pla estúpid.

Creem més places a residències i no propiciem l’assistència a les famílies, aconseguim que les llars d’avis es converteixin en un lloc d’abandonament permès i legal.

Si deixem triar l’edat dels infants que volem adoptar, ens trobem en que tothom vol bebès i els nens d’edats més avançades no tenen cap mena de sortida, quedant exclosos de la possibilitat de gaudir d’una família.

No creieu que actualment estem fomentant l’ajuda social, més per la nostra pròpia satisfacció personal que per cobrir realment les necessitats de la societat? Pensem que la discriminació positiva no deix de ser discriminació: és l’excusa que tenien els lletrats, no fa pas gaire temps, per a aplicar atenuant directe pel simple fet de ser dona.