24.05.11
La DIGNITAT S’otorga, no neix amb la persona.
Llegint la veu de FLIX núm.368, i animat per la bona marxa del meu poble, arribo a la pàgina 30 i m’aturo, per llegir, un article encapçalat per una pregunta que diu:
Qui ha perdut què? Signat, per Fani Garcia.
Segons aquesta persona que no tinc el gust de conèixer, diu mol seriosament que una candidata a alcaldable, d’un partit polític local, a dit que el “poble de Flix” ha perdut la dignitat; i al acabar de llegir-lo tot, penso que pot ser un malentès envers la definició.
I es clar, em veig obligat a agafar el meu vell diccionari, per busca la paraula Dignitat.
Allí trobo això que transcric:
Dignatari .- Persona revestida d’una dignitat , d’una gran autoritat.
Dignitat.- Qualitat de digne. Respecte que mereix algú en sentit favorable. Càrrec honorífic i d’autoritat. La persona que posseeix un tal càrrec.
Jo que no estic mol assenyat, no entenc com tot un poble, pot perdre una prebenda que mai ningú, l’hi ha concedit, ni atorgat. Un poble el forma el conjunt de les persones que hi viuen, creixen i canvien contínuament.
Tots son com son, no hi ha ningú igual, ni físicament ni mentalment, i amb aquestes característiques, no es pot perdre res conjuntament.
Be, res, no es ben veritat; es pot perdre el benestar, i la vida, entre d’altres cosses.
Si aquesta persona candidata a l’alcaldia de Flix, s’ha proposat aconseguir investir de dignitat a tot un poble, em cau simpàtica.
Jo no la votaré, però mols flixancos, tenim raons, per estar indignats, encara que no tingui res a veure amb la dignitat.
Proposar-se millorar la ètica, del conjunt de la societat local, es una empresa a la que se l’hi hauria de fer costat, encara que no sigui elegida.
El 29 d’abril del 2011, em vaig compra un petit llibre de nomes 60 pàgines, era la segona impressió del abril de 2011, escrit per Stéphane Hessel, titulat, Indigneu-vos amb pròleg de Jose Luis Sanpedro, un del escriptors que admiro profundament; en arribar a cassa, el vaig comença a llegir, i no el vaig deixar fins acabar, després, vaig estar mol de rato pensant, en lo que m’havia tramés envers la necessitat d’un canvi polític amb urgència. Una persona per mi desconeguda, em sorprèn que tingui 93 anys, i que sigui l’únic redactor encara viu, de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948.
En el capítol.
- PER UNA INSURRECCIÓ PACÍFICA – diu: El pensament productivista, fomentat per Occident, ha conduït el mon cap una crisi de la qual cal sortir a través d’una ruptura radical amb la fuga cap endavant del “sempre més”, l‘àmbit financer però també en l’àmbit de les ciències i les tècniques. Ja ha arribat el moment que prevalguin les preocupacions entorn de l’ètica, la justícia i l’equilibri sostenible perquè ens amenacen els riscos més greus. Poden posar fi a l’aventura humana sobre un planeta que es pot fer inhabitable per a l’home.
La Vanguardia, comenta, amb referència al moviment juvenil del 15 M, que fa uns anys hauria segut impensable, que un llibre com el de Stéphane Hessel, es convertís en lo “best seller” capaç de promoure un moviment, que des de la plaça de la “Puerta del Sol” es propagues per quasi tot el mon.
I es pregunta ¿”De donde viene tanta indignación?”
Pues segurament que si el Maig del 68, els joves avesin disposat de les eines de comunicació personal, que actualment utilitzen, haurien arribat mes lluny,amb les seves protestes.
A Espanya, a la Universitat Laboral de Gijon, hi va arribar l’eco de les protestes que es feien a França, i encoratjats per les mancances, a la que ells pensaven que tenien dret, organitzaren una plantada pacífica de estudia’ns, que foren apallissats, i perseguida per la policia de la època, a la que anomenaven “Els Grisos”; tots els organitzadors i els assistents a la plantada, foren expulsats. Tres d’aquestos estudiants, arribaren a cassa nostra, i tot el que ens explicaren, dels fets, eren salvatjades increïbles; i els mitjans de comunicació existents, ho van ignorar com si no hagués passat res.
Quant aquests estudia’ns ho creguin necessari, explicaran uns fets que foren invisibles,
No es pot negar que hem crescut cívicament, la demostració evident, es que totes les persones que s’han plantat protestant, i reclama’n als polítics una democràcia diferent, a moltes places de tot el país no els hi ha passat res.
Josep Maria Sabaté Pena
