Desconforme

Recordo molt be de la meva infantesa la por que tenia a la pluja. La pluja era l’enemic del joc. No podíem anar a córrer al carrer, ni fer tombs amb bicicleta, ni tant sols jugar a fer “cuinetes” i “potingues” pq plovia. Tots els plans del cap de setmana perduts, ens tocava jugar a casa i esperar que un llamp no ens fes quedar a les fosques pq llavors... ni a casa podíem jugar! La pluja ens recordava lo avorrit que podia ser el nostre dia a dia.

En l’època adolescent la pluja era la nostra excusa perfecte per no tornar a casa a l’hora. Per passejar amb un amic, més junts del compte, sota un paraigües. Per esperar dins un cotxe que la pluja s’esvaís, amb un silenci trencat pel tic tac. L’excusa per a perllongar la festa

D’adults, la pluja s’ha convertit en embussos de trànsit, paraigües a la porta, sabates xopes, roba estesa amb plàstics, temps perdut de perruqueria, baixada de persianes en previsió de vidres bruts, cops de paraigües al carrer,...

Però reconec que en l’edat adulta ens queden records de la infantesa i la pluja ens porta a la melangia. L’olor de terra mullada ens fa respirar profundament. I ens queda el tic de mirar al terra després de ploure, per evitar tolls o per esquivar cargols i cuques.

La nostra responsabilitat adulta ens fa pregar per la pluja. Reconeixem el seu valor i agraïm, com si fóssim animals d’un bosc, un bon raig de frescor. Obrim les finestres, guardem la pluja en pots per les nostres plantes i mirem embadalits la seva labor de neteja, el joc de nous rius i petites cascades a la nostra ciutat. La pluja delata la feina mal feta del constructor i la ben feta del previsor. La pluja deix un color més verd, més viu, més intens en tot el que toca. Aprofitem per sortir a passejar després de la pluja pq tot ha rebut una capa màgica de vernís que ho fa lluir tot molt més.