Desconforme

Avui en dia xoquen algunes imatges, algunes històries, algunes vivències, alguns comportaments del passat. En cada època la societat ha tingut diferents pors. Pors que els han empès a fer coses que, sense viure la situació, contexturitzant-lo al moment present, no podem arribar a entendre. Em sembla que la por en molts moments de l’historia és el que ha mogut la nostra societat, sense adonar-nos en cap moment que és quelcom intern que es fa real en el moment en que hi creus i ho vius.

Per desgràcia hem passat la por per la fam, per la malaltia, per la repressió, per la veritat, pel pensament, per la llibertat, pels sentiments, per les creences, per la singularitat, per la discrepància, per la pèrdua del honor, per la vergonya,... i hem arribat al dia d’avui en que les pors canvien, com tot al llarg de la nostra història. I ara ens preguntem què ens fa por i segurament el que més diríem seria: la mort. Però en el dia a dia: tenim les pors ridícules dels diners, de l’aparença, del què diran, del que no tenim,... i així ridiculitzem, menyspreem la nostra pròpia història, els nostres avantpassats que tenien unes pors més dignes, més reals.

Com podem ni imaginar com eren aquelles pors? No en podem tenir ni idea!! I no hi pensem. Ja hem oblidat que no fa pas massa temps, per lo ràpida que va la vida, que els nostres avis eren en situacions de por reals, de pors esgarrifoses i que les van superar com herois. I ara els tenim oblidats en cases fredes, soles, buides i ens molesten les seves necessitats. Sí! Ens molesten pq no som conscients del que son en realitat. Hem perdut els orígens i estem vivint en un món irreal però que no s’assembla en res als contes. Donem a un carrer el nom d’un home llunyà, d’un escriptor, pintor, polític,... algú que surt als llibres de text i ens oblidem de Josep O.B., Marta S.C., Ignasi R.P., Anna N.F.,.... i tants i tants més que sí són mereixedors d’aquest honor. Presoners, víctimes i orfes de la guerra, ,... i tants i tants més que no sabrem mai pq els hem volgut oblidar.

Per això jo crec en la valentia. Es la valentia el que necessitem i el que realment voldríem si fóssim sincers amb nosaltres mateixos. La valentia del sí i del no. I la valentia per acceptar l’abans i treballar l’ara.