Menú Crispetaire fins el 5 de març (by Esther)
27 Febrer, 2008 10:28
Publicat per bego,
Cinema
Benvolguts morts de fam,
Toca fer dieta, no hi ha més remei. Jo us suggereixo cogombres però també us podeu tirar a la carxofa o l’enciam perquè, ara sí, resten molt i molt lluny les viandes pantagruèliques. Així que, o dieta o restes de la setmana anterior perquè venen temps de molta penúria.
El millor bistec que teníem tomba per Hollywood i potser no tornarà.Cada any ens passa el mateix ens empatxem d’estrenes abans dels Oscar i després a patir. Es així de trista la vida del devorador d’ombres. Però anem al primer plat que ve directament de la Pèrfida Albión de la mà d’un director novell Justin Chadwick que ens presenta The other boleyn Girl, que al nostre país, tan protectors dels valors indissolubles de la família, s’ha titulat Las hermanas Bolena. Reclams indiscutibles són els protagonistes. Dues starlets màximes: Natalie Portman i Scarlett Johanson i l’atractiu Eric Bana (sí aquell pobre noi que quan s’enfadava es posava de color verd a Hulk). En aquest plat se’ns serveix una excusa històrica força truculenta com és un capítol del regnat d’Enric VIII per explicar una història de poligàmia i gelosia. Per cert, els responsables de càsting han tingut el detall de posar Ana Torrent fent de Catalina, filla dels Reis Catòlics i única reina, per matrimoni, del rei faldiller.
El segon plat consta de sang i freixures com cada setmana disfressades de psicòpates a Waz o vampires a Rise: Blood Hunter, amb l’únic al·licient de veure Lucy Liu fent de “vampira” xinesa.
27 vestidos és una comèdia de les que també se serveixen sovint i sempre tenen el mateix gust. Fixeu-vos: una pobra noieta que ha anat a 27 bodes encara vesteix sants tot i que té a l’armari 27 modelets de “rompe i rasga” que ha lluït només un cop quan oficia de dama d’honor a les bodes d’amigues i conegudes. Oi que us fa molta pena?
En el punto de mira és una història vista des de vuit òptiques diferents sobre l’intent d’assassinat del president dels USA a Salamanca (segurament a mans d’algun subversiu d’aquells que habiten a l’est de la península ibèrica i reclamen els famosos arxius de la insigne ciutat castellana). Una superproducció plena d’estrelles de Hollywood: Dennis Quaid, Sigourney Weaver, Forrest Witaker i el nostre estimat Eduardo Noriega que pot ser molt sospitós perquè, com és sabut, parla català (si més no, en les pelis de Marc Recha).
Caixa Tarragona el dimecres serveix un menú de cuineres en el cicle “En mans de dones” amb Mataharis de Íciar Bollaín. Entreteniments amb pretensions de “aute cuisine”.
A l’Antiga Audiència el divendres a les 21h, 53 días de invierno que, per error, vaig presentar la setmana passada i que com us vaig dir és un mena d’escudella (coral i adequada per a dies d’hivern) plena de sentiments, abandó i solituds compartides. El diumenge a les 20 h. també es veuen obligats a servir plats ja presentats, tot i que molt dignes, com Adiós pequeña adiós que suposa l’estrena darrera les càmeres de Ben Affleck amb una història molt recomanable.
I per acabar, un altre suggeriment és que us dediqueu a l’estudi de There will be blood (Pozos de ambición) a través dels assenyats articles dels crítics de Miradas de Cine que, a cops, costen de pair però si es degusten lentament entren molt i molt bé.
RATATOUILLE (ei!!!, que m’han donar un Oscar.)
Menú escrit per Esther Ferré
Jóvenes y socialistas y un mitin para recordar
24 Febrer, 2008 22:13
Publicat per bego,
Política en general
Sandra Ramos, de Tarragona, Judith Alberich, de Cunit, y Martina García, de Reus.
Tres jóvenes socialistas, comprometidas, solidarias, apasionadas en la tarea de construir una sociedad más igualitaria, más justa y más social. Tres magníficas representantes de la Cataluña optimista.
Cuando he visto la foto de las tres en la galería de Francesc Vallés, no he podido resistir colgarla en este post y referirme a ellas, porque representan muy bien qué significa el Partit dels Socialistes de Catalunya. Significa principios, entusiasmo, compañerismo, trabajo diario y visión para construir un futuro mejor. Y sobretodo significa compromiso. Ellas, como muchas otras y otros jóvenes socialistas, dedican buena parte de su tiempo a un proyecto colectivo. Y eso, en una sociedad donde el individualismo intenta imponerse con fuerza y donde el prestigio de la política está en cuestión, es un gran valor. Un valor digno de destacar.
La instantánea está tomada minutos antes del inicio del magnífico mitin del sábado presentado por Ballesteros y con intervenciones de Vallés, Chacón, Montilla y Felipe González. Un acto al que asistieron nada menos que 4.000 persones y me disculparán, pero no hay ningún otro partido capaz de organizar un mitin igual de multitudinario en Tarragona.
De todo lo dicho, me quedo con dos frases de Felipe. La primera es que el sigue con el mismo espíritu de rebeldía que siempre. Y la segunda, es el deseo de que la ola crezca, que las urnas se llenen de votos socialistas de el dia 9 de marzo. Nos jugamos mucho.
Menú Crispetaire fins el 21 de febrer (by Esther)
16 Febrer, 2008 08:38
Publicat per bego,
Cinema
Estimats devoradors de futurs Oscars,
La foto que us he penjat avui té com a objectiu fer-vos passar la gana perquè així és com veureu el nostre estimat Daniel Day-Lewys al final de There will be blood , en castellà Pozos de ambición -i després volen que estudiem anglés-. Una història clàssica basada en només dos capítols de la la novel·la riu Petróleo d’Upton Sinclair que ha adaptat Paul Thomas Anderson, un director que té l’habilitat de fer ploure coses rares com granotes a Magnòlia o petroli en la peli que s’estrena aquesta setmana. Veureu el monstre Daniel que després de fer de carnisser a Gangs of New York s’havia pres un dels seus descansos a la Toscana per fer de sabater. Una pel·lícula sobre un dels mites fundacionals d’Amèrica, el “self made man” que no té cap escrúpol quan es tracta de fer diners a dojo. Un duel entre els dos pilars que aguanten la nació americana: l’evangelisme i el capital
L’altre plat que se servirà a la cerimònia dels Oscar -si els guionistes ho permeten- és Swenny Todd. Un altre monstre de la sobreactuació com Johnny Depp -recordeu Pirates del Carib- portant a terme una cruenta venjança tot cantant. Us asseguro que l’home canta i ho fa bé i que Tim Burton ha aconseguit recuperar un clàssic dels 30 que va dirigir Henry King i que després va portar al musical Sthepen Sondheim Un plat ple de flaires burtonianes amanit amb una visió personal del expressionisme alemany que pot satisfer els gustos més diversos sempre que entreu en l’univers del director.
Si us agraden els plats rars com per exemple els saltamartins podeu tastar el darrer plat cuinat per Doug Liman (El caso Bourne i Sr. i Sra Smith). Jumper intenta ser un relat modern sobre l’heroi; el que ho és malgrat no voler-ho en la línia de la famosa sèrie de televisó Herois.
Avui he decidit posar-vos les dents llargues fent-vos saber que a les nostres contrades no podrem degustar un plat exquisid de cuina francesa. Es tracta d’ Asuntos privados en lugares públicos, dirigida per Alain Resnais un home que porta 50 anys cuinant i del que només de tant en tant, podem degustar els seus plats. El darrer va ser On connaît la chansonon els personatges mantenien diàlegs aprofitant les lletres de cançons conegudes. Ara torna amb una comèdia coral sobre la vida i els sentiments però ben lluny del melodrama.
Caixa Tarragona, el dimecres 20, serveix el darrer “pica pica” de Martin Scorsese. Es tracta d’Infiltrados que recomano a tots els que no la van veure en estrena comercial el 2007.
A l’Antiga Audiència, el divendres 15, Tierra un documental totalment recomanat als amants del menjar natural. Tot un esforç de producció de cinc anys i hores de rodatge per presentar la millor cara del nostre planeta. I per als que agraden els menjars reposats tot conversant, un altre menú francés de la ma de Jean Kecker que porta per títol Conversacions con mi jardinero. Dos homes que de petits van anar a l’escola junts es retroben al cap dels anys i mentre un té cura del jardí de l’altre parlen d’art, d’amor i de la vida.
En fi, avui només puc dir-vos…
BON APETIT!!!
Menú escrit per Esther Ferré
Tarragona s’hi juga molt!
11 Febrer, 2008 08:06
Publicat per bego,
Publico
Queda menys d’un mes per a la cita amb les urnes del 9 de març, quan haurem de triar entre un govern de progrés i compromès amb el nostre territori, amb José Luis Rodríguez Zapatero, o un govern de dretes del PP que ha jugat amb Catalunya. Tot i ser unes eleccions generals, per Tarragona són tan fonamentals com ho van ser les darreres eleccions municipals que atorgaren a Josep Fèlix Ballesteros la confiança majoritària per assumir l’alcaldia. I és que Tarragona s’hi juga molt.
Per primera vegada a la nostra història recent tenim tots els instruments i la sintonia entre les diferents administracions per desbloquejar els temes estratègics que han de configurar la Tarragona del segle XXI. Estic parlant de projectes com la remodelació de la façana marítima, la reforma del mercat central o la candidatura dels Jocs del Mediterrani, per posar només tres exemples.
Tenim la garantia que tots aquests projectes tan necessaris per Tarragona i la seva gent tiraran endavant si guanya Zapatero. Ja ha demostrat el seu compromís amb el territori i sabem que hi seguirà apostant fermament. Per contra, un govern del Partit Popular, amb Rajoy, Zaplana i Acebes sota el paraigües d’Aznar, suposaria donar un pas enrere que no ens podem permetre. El PP ja va demostrar en els seus vuit anys de govern que Tarragona és la darrera de les seves prioritats. La desinversió en infraestructures va ser notable. Ha hagut de ser el govern de Zapataro el que hagi posat en marxa actuacions, com el desdoblament de la N340, planificades des de l’època Borrell, de fa tretze anys, o l’arribada de l’AVE o els filtres de l’aigua de l’Ebre que raja cada dia per les nostres aixetes.
La política de tirar confetti sense concretar res, de CIU i PP, sempre ha perjudicat Tarragona. Els socialistes, en canvi, complim els nostres compromisos. En menys de quinze dies, l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros signarà amb els governs de Zapatero i de José Montilla el conveni per iniciar l’estudi informatiu per definir el projecte que permetrà alliberar la façana marítima.
I això només és la punta de l’iceberg. La bona sintonia entre l’Ajuntament i el Govern ha permés concretar inversions per preservar el pont del diable i negociar un pla de millora de les muralles romanes de la ciutat. I el secretari d’Estat de l’Esport ja s’ha compromès amb noslatrs per als Jocs del Mediterrani del 2017. Si renovem la confiança en José Luis Rodríguez Zapatero Tarragona sortirà guanyant.
Guanyarà en equipaments, en infraestructures i especialment a nivell de política social. Signarem un conveni amb el Ministeri d’Habitatge per impulsar la construcció de vivendes de protecció oficial, continuarem ajudant les famílies fomentant iniciatives com el xec nadó, oferirem ajudes als joves a través de la renda bàsica d’emancipació i pujarem les pensions i el salari mínim interprofessional. Ajudes als joves, a les famílies i al col·lectiu de la tercera edat, els tres pilars sobre els que es sustenta l’Estat del Benestar.
En canvi, si guanya el tàndem Rajoy-Pizarro, Tarragona perd. Per tant, només pot haver-hi una opció, un Govern de progrés, presidit per Zapatero, sensible i receptiu a les reivindicacions de la nostra ciutat. Només cal que recordeu les paraules de Rodrigo Rato quan va afirmar que si la gent comprava pisos era perquè era rica (!). Tota una declaració de la sensibilitat social del Partit Popular.
Per Tarragona, la seva gent i els reptes i projectes que la ciutat té pendents el 9 de març els tarragonins i tarragonines no fallarem. Un cop més Tarragona serà el dic que barrarà el pas a la dreta més rància i el motor que assegurarà un Govern de progrés. I és que, com deia al principi, Tarragona s’hi juga molt!
Begoña Floria
Portaveu del Grup Municipal Socialista
Article publicat a Més Tarragona
Menú Crispetaire fins el 15 de febrer (by Esther)
08 Febrer, 2008 07:58
Publicat per bego,
Cinema
Benvolguts afamats i, especialment, afamades d’ombres i d’altres coses que no cal esmentar,
Aquesta setmana els provocadors germans Coen han decidit convertir aquest “homenot”, –en sentit planià- en un “assassí nat” disfressat de Príncep Valent. Ho podeu imaginar remotament? Doncs bé els estómacs que estiguin preparats que vagin a veure No country for old men. Es un plat que ja ha triomfat als USA entre els que no són addictes a l’hamburguesa i està basat en un llibre de Cormac MacCarthy escriptor premiat recentment amb el Pulitzer que ens narra el final de estil de vida del Llunyà Oest amanit amb una salsa agredolça molt especialitat Coen. A més del nostre estimat Príncep Valent hi podrem trobar Tommy Lee Jones i Woody Harrelson i què voleu que us digui, encara que tots tres es posessin davant d’una càmera a llençar-se flams de nata a la cara, jo aniria a veure la peli perquè aquests monstres ho tenen tot permès.
Amants dels clubs de lectors, aquesta és la vostra setmana. Amants de Jane Austen, aquesta és, doblement, la vostra setmana perquè s’estrena Conociendo a Jane Austen aprofitant l’èxit de les adaptacions anteriors de l’escriptora de Sentit i sensibilitat es posen en dansa sis personatges, sis històries i sis llibres de l’escriptora. Recomanada per estómacs que necessiten un dieta sana i digestible.
Les criatures poden anar a degustar Astèrix als Jocs Olímpics amb dos veterans molt “cascadets”: Gerard Depardiue fent de l’home gros del menhir i Alain Delon, amb més arrugues de les que voldríem, fent de Cèsar. En fi, els anys passen per a tothom i cal omplir la panxa !!!
Abans d’anar al restaurant de l’Antiga Audiència us he de tornar a recomanar la degustació d’un dels millors plats que he pogut tastar en els darrers dotze mesos. Es tracta de La escafandra i la mariposa, estrenada la setmana passada. Només dir-vos que transmet ganes de viure i de preocupar-nos pel que realment importa, sense melodrames ni “nyonyeries”.
I ja podeu anar fent gana que el divendres a les 21 h el TCC ens presenta No basta con una vida de Ferzan Ozpetec que no té res a veure amb L’espetec de Tarradelles perquè es tracta d’una petita delícia turca que ens parla d’una història coral de gent de mitjana edat que sopen junts habitualment.
El diumenge a les 20h podem acabar amb un sopar musical servit pel director anglès John Carney. Once ens explica dues històries personals unides per la música. Una nova proposta per reinventar el musica tal com ho va fer Bailar en la oscuridad. A Soundance va agradar molt i la van premiar.
BON PROFIT!!!!
Menú escrit per Esther Ferré