La vida de adulto es complicada...
26 Juliol, 2006 23:26
Publicat per bego,
Escric
La vida de adulto es complicada. La frase no es mía, es del guión de una de las mejores películas que he visto este año, “El Hombre del Tiempo”. Nicolas Cage sentencia la obviedad casi al final de la cinta y cuando lo dice, una siente de golpe la fuerza de la razón. La vida de adulto es complicada, muy complicada y aceptarlo es la única manera de seguir adelante sin perderte en la utopía o en la desazón.
Y esa complicación, que te va envolviendo sin que te des cuenta mientras tu sólo te fijas en la cotidianeidad, de pronto provoca que madures de golpe. Un día te haces mayor, así de simple. Y lo sabes, porque el proceso es tan rápido como duro. Pierdes la espontaneidad, aprendes a contenerte, a callarte lo que realmente opinas, a guardarte la sinceridad para aquellos, muy pocos, en los que realmente puedes confiar. Para aquellos, muy pocos en verdad, que realmente están a tu lado siempre y te defienden porque sí.
La vida de adulto es complicada....
Calor o de com podríem reduir la temperatura un grau a les ciutats
23 Juliol, 2006 09:21
Publicat per bego,
Escric
Fa molta calor. No cal que ho digui jo, ho sap tothom. Ho notem i també ens ho repeteixen els informatius de ràdio i televisió una i altre vegada. Jo que no sóc meteoròloga, sé que es preveu que les temperatures baixin dos graus a partir d'avui.
La pregunta és, i no podríem fer que baixessin un grau més racionalitzant l'ús dels milers d'aires acondicionats que hi ha a les nostres ciutats i que per mantenir gèlides temperatures cap a l'interior treuen milers de litres d'aire calent cap a l'exterior? Aquest aire calent, que surt de totes les façanes, que se multiplica exponencialment cada estiu, de ben segur que fa pujar la temperatura a les ciutats al menys un grau més.
Jo no en tinc a casa i l'agraeixo a la feina, però estic segura que podem racionalitzar molt més el seu ús i reduir, així, una mica, la calor col.lectiva. De pas, estalviarem energia que bona falta ens fa.
I diu el meu amic Josep en resposta a la meva curiositat...
17 Juliol, 2006 23:57
Publicat per bego,
Escric
.....De que et queixes? si tenim "AL CARRER COM A CASA":
Nosaltres també ho fem, un cop cada quatre anys, tanquem el pis, enviem els nens de colònies o casa d’un parent, ens dediquen a resseguir les juntes de les rajoletes perquè estiguin ben pintades i de pas passem un drapet per terra, no cal gaire més, de passada fem algun canvi de mobiliari, es a dir el canviem de lloc, no el canviem per un de més nou, el pressupost el gastem en l’empresa de neteja que ha fet el polit de les juntes de rajoletes.
Això sí, quan fem aquesta difícil operació omplim tota l’escala de veïns amb cartells que indiquen que estem en procés de neteja (aquesta part també s’endu una part del pressupost)
Per sort tenim la campanya "EL CARRER COM A CASA" i no tenim la casa com el carrer.
En qualsevol cas, si algú de l’ajuntament em convida a dinar a casa seva, m’enduré un entrepà de casa meva, si tenen els carrers com a casa (seva), les condicions higièniques dubto que pugui resistir-les, tot i haver sobreviscuts als bocatas del desaparegut Bar Pepitu.
Petonets
(per cert, la meva curiositat es refereix a Tarragona, la meva ciutat, la ciutat on visc. Ho dic per si algú dels que em llegiu sou de fora i no hi havieu caigut. Més petonets. Bego)
Curiós, per no dir una altra cosa més grossa
15 Juliol, 2006 10:45
Publicat per bego,
Escric
És curiós. He hagut d’anar un moment a comprar a la farmàcia de la cantonada de casa meva i no hi ha hagut ni mig metre de vorera que diguessis “quin carrer més net!”. Papers trencats, trossos de menjar, cleenex bruts, burilles de cigarreta, elements sense identificar.... Tot això damunt d’un estampat continu de gotes i gotarrons entre grocs i blanquinosos deixats pels nostres amics coloms, que habiten tan feliços a la nostra ciutat des de fa anys i panys. I després he recordat que avui no és un dia especial, només que avui he mirat el terra més del compte. Des que visc aqui fa deu anys, el meu carrer ha estat igual de brut. Curiós, curiós...per no dir un adjectiu que comença per vergo i acaba també per ós, amb una ny al mig.
La historia de la burra Esmeralda y de su dueño, Jenaro
13 Juliol, 2006 23:32
Publicat per bego,
Escric
Jenaro Salazar tienes los ojos pequeñitos. Tan pequeños que sorprenden i no puedes quitarles la vista de encima. Todo él es auténtico, con sus arrugas, con su bastón de rama, con su boina...No para de hablar... Habla y habla sin parar y contando una y otra vez que su burra, Esmeralda, cargó un sábado con 120 niños “pa darles una vuelta” y pudo con todos ellos “eso sí, tardamos más de una hora”.
Sube a los niños de tres en tres. La burra, encantada, se pasea coqueta por el jardín del Vilar Rural de Cardona. Es una de sus principales atracciones, no sólo por el paseo, sino porque todos los niños, sin excepción, buscan zanahorias en el huerto para darle de comer. ¡Y no pierde la forma, la burra coqueta! Ella sigue tan peripuesta cada mañana a pesar del atracón.
La burra Esmeralda es, evidentemente, la principal atracción del Vilar, uno de los tres hoteles que hay actualmente en Cardona. El turismo es, precisamente, un yacimiento laboral de futuro para los vecinos. Y digo de futuro porque Cardona tiene grandes posibilidades como destino familiar aunque debe tener ambición para aprovechar esa oportunidad.
Turismo, para sustituir a la mina, esa mina que Jenaro cerró un 9 de noviembre, en 1990. Una mina de la que sacaban hasta 8.000 toneladas diarias de sal trabajando, en las galerías más profunda, hasta a 45 grados de temperatura.
“Yo fui minero 44 años, siete meses y nueve días”, dice Jenaro. Bueno, la verdad es los 44 son ciertos, el resto, no lo recuerdo exactamente. Lo que sí recuerdo es que lleva la cuenta al dedillo. ¡Menuda cuenta! La cuenta de toda una vida.
Ahora Jenaro cuenta las vueltas que los niños dan a lomos de su burra, mientras su nieto recoge las toallas de las habitaciones del Vilar y las lleva a la lavandería, durante las horas en que no trabaja de pinche de cocina.
Ambos, Jenaro y su nieto, son dos personas de esas cuya historia puede llegar a ser el reflejo de la de todo un pueblo. Ya no hay mineros en Cardona, pero los turistas siguen bajando a la mina...desde el Vilar. Y ojalá lo sigan haciendo....
Molts canvis en poc temps
13 Juliol, 2006 01:52
Publicat per bego,
Escric
Fa dies que no escric al bloc, molt de temps. Un amic m’ho va fer notar fa poc. I com diu també el meu “jefe” un bloc que no es manté habitualment no té cap sentit.
I fa dies que no l’actualitzo perquè la veritat és que en els darrers dos mesos m’ha canviat la vida radicalment i el meu temps ha estat escàs per poder escriure.
En primer lloc es va morir el meu germà, d’això si que he escrit, i en segon he anat a treballar a Barcelona amb el que, des del 15 de maig, és el nou conseller de Governació i Administracions Públiques del Govern de Catalunya. Estic molt orgullosa de poder estar al gabinet de Xavier Sabaté. Ha estat sempre un gran polític des dels diferents llocs de responsabilitat que ha exercit i ara és un gran Conseller.
Ell m’ha ensenyat a ser conscient del privilegi que suposa poder treballar en un Govern progressista que té per objectiu construir un país millor i amb més oportunitats per tothom. I també he aprés amb ell que la feina necessita de molt d’esforç i treball diari i que cal fer-la amb ganes, passió, responsabilitat i honestedat, perquè sense aquests elements les coses no surten.
Han estat dos mesos de vertigen. Molta feina feta i molta feina per fer. M’he sentit molt orgullosa de participar en el procés de muntatge del referendum sobre el nou l’Estatut de Catalunya, perquè va ser un moment històric i sentir que has fet una petitíssima aportació perquè tot surtís bé doncs és quelcom que de ben segur que explicaré als meus nets si els tinc un dia. Però també em sento molt orgullosa de recórrer cada setmana un bon grapat de municipis de Catalunya i conèixer les seves realitats tan diferents.
Vivim en un país divers que enamora i amb una gent fantàstica que sempre fa que ens sentim ben acollits. Les, Sabadell, Constantí, el Pont de Suert, Santa Coloma de Gramenet, El Vendrell, Sant Cugat Sesgarrigues, Girona, Castellar del Vallès......em deixo molts dels muncipis visitats i encara més dels que hem de visitar i que ja els tenim en agenda....Per conèixer la realitat del país s’ha de trepitjar i així ho fa no només el conseller Sabaté, sinó tots els membres del Govern.
La veritat és que en aquests dos mesos m’he dedicat molt a la feina i he destinat el meu escàs temps lliure a les meves filles. Per cert amb elles vaig estar el cap de setmana a Cardona, on vaig conèixer personatges molt curiosos, com Jenaro, ex treballador de les mines de sal i el vigilant que va tancar definitivament les portes de les mines el 1990. Ara té una burra que s’anomena Esmeralda amb la que fa feliços a molts nens cada dissabte....però això ja ho explicaré un altre dia. En resum, que la meva vida ha canviat molt tot i que vull tornar reprendre projectes com aquest bloc i també tornar a trucar als amics, que els tinc una mica abandonats. Prometo esmenar-me. ;-)
El Sabor de la Sandía, et remou
01 Juliol, 2006 00:00
Publicat per bego,
Disfruto
Avui he anat al cinema. A la meva acompanyant, cinèfila reconeguda, li ha estranyat molt que fessin aquesta pel·lícula de Tsai Ming-liang a Tarragona i m’ha dit "anem, anem, perquè durarà dos dies". Realment, algú s’ha equivocat pensant que era una pel·lícula porno-eròtica i per això l’han programat (això sí, només en dues sessions i no sé si tots els dies). Els comentaris del final d'alguna de la gent que hi ha anat han corroborat la nostra teoria.
No m’estendré, perquè cal veure-la, però diré només que és una de les millors pel·lícules que he vist darrerament, però amb una duresa extraordinària. No sóc una gran seguidora del cinema asiàtic, però cada cop m’agrada més. S’hi recrea en les escenes, aguanten la mirada de l’espectador perquè descobreixis cada detall, amb composicions magnífiques que et remouen per dins. La solitud, la dificultat de les relacions humanes, la bellesa poètica d’un instant com a salvació de la decrepitud més absoluta son qüestions que aborda un film que critica d manera sagnant el cinema porno.
En fi, no explicaré més. No sé si la podreu veure o si en tindreu ganes, però no me'n podia estar de comentar-la. Podeu trobar més dades en aquest article de Miradas de Cine.
Demà més (o no!)