Carme Mas

Ascó ha estat aquesta setmana en el nucli de la polèmica per la decisió del seu consistori de presentar candidatura per instal·lar al municipi el cementiri nuclear, dit tècnicament magatzem temporal centralitzat (MTC) de residus d'alta radioactivitat,

Plataformes ecologistes, plataformes , partits polítics, veïns del poble i, molt especialment de la comarca s’hi ha manifestat en contra.

Hi ha un fet que no podem obviar. El consistori ha pres la decisió en l’exercici de les seves competències i, per tant, ha actuat dins la legalitat. Tanmateix, allò que se li qüestiona de la decisió és la legitimitat d’una decisió que transcendeix el municipi en la seva afectació.

El tema no és nou. En els darrers anys és una constant l’oposició a tot allò que es considera una agressió al territori, al “meu territori”, al “nostre territori”, que pren dimensions geopolítiques diverses segons el cas. El sentiment d’afectació pot anar des del poble més petit a la ciutat, des d’una comarca a una àrea metropolitana, des d’una comunitat autònoma a un conjunt de territoris.

Ho hem viscut amb les centrals nuclears, les línies d’alta tensió, les obres de l’aeroport del Prat, el túnel de Bracons, el traçat de la línia d’alta velocitat, les antenes de telefonia mòbil, les plantes incineradores, les dessaladores d’aigua de mar, les de tractament de residus, les incineradores, els generadors d’energia eòlica o solar, els transvasaments d’aigua, les presons... Sempre amb un denominador comú: sí, però Aquí, no!, tal com va posar de manifest Oriol Nel·lo en el seu llibre, subtitulat “Conflictes territorials a Catalunya” publicat a Barcelona el 2003.

Perquè, paral•lelament, ningú no qüestiona la necessitat de seguir gaudint de tots els serveis amb la màxima qualitat: aeroports, carreteres i autovies, tren d’alta velocitat, subministrament d’energia sense talls per sobrecàrrega, subministrament d’aigua per a la indústria l’agricultura i les persones….. La llista seria interminable, perquè es tracta, en definitiva de tot allò que té a veure amb l’energia, l’aigua, les comunicacions i les infrastructures.

El debat de futur és veure com es poden compaginar els drets particulars i els drets generals. I la resposta, òbviament, és complexa. Potser hem de començar a qüestionar-nos si el creixement exponencial de la nostra societat, que genera inexorablement consum d’energia i d’aigua, que origina multiplicitat e residus, que requereix implantar noves fonts energètiques i fórmules per reciclar, destruir o emmagatzemar els residus. Ha arribat l’hora de pensar en un decreixement?

Encara una darrera reflexió. En un estat federal els grans temes enunciats: aigua, energia, infrastructures…. No podrien tenir un millor encaix i una millor solució per a les comunitats federades?