Indignació, ràbia, dolor,
impotència… aquests han estat els sentiments que la massacre de Gaza em
provoca en aquest traspàs d’any. Estem davant d’un crim contra la
humanitat, d’un atac indiscriminat d’Israel contra Hamas que no
respecta la població civil. Ja es compten uns 800 morts i més de 3.000 ferits i
la xifra va creixent.
Gaza viu des de fa anys un estat
de permanent genocidi, on la violència engendra violència i són desatesos els
processos de diàleg i de pau. Només hi ha hagut tres hores de treva des que es
van iniciar els atacs israelians en els darrers dotze dies per donar socors al
milió i mig de persones que viuen en aquesta franja mediterrània de quaranta
quilòmetres en un autèntic camp de concentració, aïllats, amb escassetat
d’aliments, medicines i combustible.
Els reiterats atacs aeris
d’Israel, com a potència ocupant, no respecten el dret humanitari que
s’estableix en els convenis de Ginebra. Els atacs a pretesos amagatalls
terroristes han destruït objectius militars però també han provocat el
bombardeig d’una escola de l’ONU o de la universitat de Gaza.
Ni Israel ni Hamas no respecten la
resolució d’alto el foc immediat que el Consell de Seguretat de les
Nacions Unides ha aprovat recentment, amb l’abstenció dels EUA. Mentre la
ciutadania es manifesta arreu del món, els dirigents polítics emeten febles
comunicats de condemna. Em pregunto si el motiu més obscur de la manca
d’acords rau en els interessos del comerç mundial d’armament i
l’aliança dels darrers anys entre Israel i els Estats Units en què Israel
es podria considerar l’estat 51.
Europa és corresponsable
d’aquesta situació: perquè és responsable de l'origen del conflicte, fa
50 anys, i perquè ara fa seguidisme dels EUA en la seva política
pro-israeliana. Actualment, la UE és el principal soci comercial d’Israel
(compra el 70% de les exportacions israelianes) i, si volgués, podria aprofitar
aquesta circumstància per exercir una pressió definitiva sobre el govern
israelià. Només cal recordar que l'apartheid a Sudàfrica es va acabar en quatre
anys gràcies a la pressió dels socis comercials del país. Reclamem, doncs, que
la UE assumeixi el paper que li escau com a actor polític internacional.
Barak Obama diu que té clar el que
cal fer a Gaza i que es proposa entre les seves prioritats un pla de pau per a
l’Orient Mitjà. No ho tindrà fàcil, però s’hauria d’arriscar
a impulsar i donar suport a les bases d’un futur Estat Palestí.
Cal esperar que prosperi la
proposta d’alto el foc del president egipci Hosni Mubarak, que compta amb
l’acord de França i de la
Unió Europea i que Israel i Hamas s’asseguin a la mesa
de negociacions per acabar amb un conflicte endèmic que només pot tenir fi per
la via política i del respecte mutu a les llibertats democràtiques i als drets
humans.