Una de les notícies de la setmana ha estat, sens dubte,
la publicació de les balances fiscals a Catalunya, un estudi encarregat pel Conseller
Castells a un grup d’experts, el mateix que el 2005 va actualitzar el
dèficit fiscal fins al 2001. Els experts han utilitzat dues metodologies de
càlcul reconegudes tècnicament, la del flux monetari i la del flux del
benefici. Comptat d’una manera o de l’altra el dèficit emergeix amb nitidesa.
Els resultats són significatius, amb un dèficit xifrat
en 16.735 milions d’euros, (2.784.469.710 de les antigues pessetes) per al
2005, equivalent a 9,8% del PIB català.
Per primera vegada, s’ha fet el càlcul del pes del
dèficit fiscal sobre els ingressos que Catalunya aporta al sector públic
central. Així, per exemple, entre el 2002 i el 2005 el dèficit fiscal mitjà
(13.832 milions d’euros) ha representat un 32,8 dels ingressos aportats.
El Govern de l’Estat publicarà properament les balances
fiscals de l’Estat. Malgrat les diferències que hi pugui haver –ja ha dit el
ministre Solbes que les dades de referència per a l’estudi no són les mateixes-
serà el moment d’estudiar com en un autèntic Estat federal haurà de funcionar
la solidaritat fiscal. Algú haurà de posar sobre la taula les xifres resultants
de les balances del País Basc i Navarra, territoris amb una alta renda per
càpita que, per efectes del seu concert econòmic, contribueixen en una proporció
molt inferior a la de
Catalunya a la solidaritat econòmica de l’Estat.
El nou model de finançament per a Catalunya hauria de
permetre la suficiència financera de les polítiques públiques tot
equiparant-nos amb les comunitats de règim foral en el que percebem en termes
finalistes per càpita.