Un espai de serenor en la tempestat

L’actuació de la Colla Joves Xiquets de Valls a Reus, ahir a la tarda, va deixar tocada la colla. Hi havia ganes de consolidar la progressió i consolidació de les darreres setmanes. Enfilem la recta final de la temporada i teníem l’oportunitat de seguir fent passos endavant en aquesta progressió. Després d’uns mesos de juliol, agost i mig setembre durs, semblava que podíem retornar mica a mica al bon camí. Una crisi com la que ha patit la Joves aquesta temporada no s’arregla amb un dia, ni s’arregla amb un castell. Demana recuperar el to i treballar bé, encertar en les dicisions i un compromís de tots els seus membres, des del primer fins a l’últim. Ahir era una bona ocasió per fer un pas més, un pas endavant.

No és fàcil per a una gran colla com és la Joves sortir d’una crisi. El nom i el prestigi obliga i exerceix una pressió que cal gestionar bé. Amb un tres de vuit correcte, encara amb una mica de nervis, vam encetar la nostra actuació. La manca d’efectius va impedir que poguéssim dur a plaça el quatre de nou amb folre. Segurament, si haguéssim fet diversos castells de nou durant la temporada ens haguéssim pogut atrevir a tirar-lo, però venint d’on venim i amb el nerviosisme que ens aclapara ara en tots els castells, crec que va ser una bona decisió ajornar-lo. El quatre de vuit que vam fer em referma que el quatre és el nostre castell enguany, maco i segur, com tots els que hem fet enguany. Fets els dos castells de vuit bàsics, ens enfrontàvem a una decisió difícil. Calia posar el fre de mà o calia intentar fer un pas que animés i donés confiança a la colla? Decisió difícil, repeteixo.

Fent un símil amb l’escalada i el muntanyisme que he practicat durant anys, sé que la confiança és molt important. El coco treballa molt, més del que sovint pensem. Crec que el repte més difícil que tenim aquest any és que la desconfiança, la manca de seguretat i de fe en les nostres possibilitats la trobem en la part més feble del castell, en la part més fràgil, la nostra canalla, la nostra meravellosa i valerosa canalla. Uns xiquets i xiquetes que han rebut especialment aquest any. I en més d’una ocasió sense massa raons perquè això passés. Un nerviosisme encomanadís ens ha atenallat en més d’una ocasió. Abans de seguir, voldria deixar molt clar que no estic parlant de culpables, no hi ha culpabilitats, simplement estic intentant descriure o apuntar algunes raons que ens han dut on estem, precisament per poder actuar-hi i intentar reconduir la situació.

Si ahir descarregàvem el cinc de vuit era un pas de gegant cap aquesta consolidació que necessitem. La decisió, però, també tenia riscos. Si no assolíem l’objectiu, crec que no tan sols fracassàvem amb el cinc de vuit, sinó que ens retornava a la situació de partida, retrocedint de cara al final de la temporada. No sóc dels que qüestiono les decisions a plaça, després, però, m’agrada analitzar les nostres actuacions i les nostres estratègies. Malgrat el resultat, penso que la decisió, encara que arriscada, era encertada. La Joves pot descarregar el cinc de vuit sense problemes, però l’hem d’analitzar en la situació actual. El cinc de vuit no va pujar malament. La banda del dos un pèl oberta, segons es pot observar en les fotos que segueixen, però res d’insalvable. En una situació normal, estic segur que la colla hagués descarregat aquell castell sense massa problemes. Però hi havia el pes de la temporada, la desconfiança que plana sobre nosaltres.

A la rengla estrenàvem dos, feble però experimentat xiquet. Després de la primera aleta, quan els dosos salten expulsats enfora, vaig tenir l’estranya sensació que no podia ser que el dos de la rengla, amb menys potència, fes saltar el dos aixarrencat. Després, ja a casa, les fotos que va fer la meva filla gran em van confirmar que els problemes no havien vingut per allí. Més aviat van ser la conseqüència. A la part de dalt, com es pot observar en les fotos, i segons crec observar, els dosos dels dos pilars carreguen sobre la rengla que no pot suportar aquesta pressió. El de menys, ahir, era si el cinc estava carregat o no, sinó les conseqüències en la nostra recuperació que tenia el fet d’haver tornat a caure i per la part de dalt. Us deixo les fotos que podeu ampliar amb el voste zoom. Tan sols volen ser un document que ens permetin corregir errors, jo n’hi observo alguns, però això ho deixo pels tècnics.

fotos: Judit Climent i Masdeu

Repeteixo que tan sols intento ajudar per poder visualitzar possibles correccions. M’agradaria que tothom ho veiés des d’aquest punt de vista.

Tenim feina per fer, des del primer a l’últim. Treball, treball i treball. Compromís per part de tothom en la mesura de les seves possibilitats i una mica més. Treure un màxim rendiment dels nostres assajos. Fer una tasca de mentalització positiva important amb la nostra canalla. Els castells hi són. Crec que l’assaig és importantíssim. Tots i cadascun de nosaltres tenim la nostra pròpia manera de treballar. I és en l’assaig com coneixem la manera de treballar dels altres. Pels que pugen és important saber amb qui faran un castell determinat perquè sabrà com treure profit de les seves habilitats i de les habilitats de qui té al costat, a sota i a damunt. També sabrà com suplir els defectes de qui té a sota, al costat i al damunt. I els altres podran fer el mateix amb les seves habilitats i defectes. Per això cal conèixer d’antuvi qui és el company o companya que tindrem al costat a cada castell. La canalla pot corregir postures, col·locació i adquirir recursos a aplicar a cada situació. Aquesta colla, la nostra, ha estat gran, i encara ho és. Ara només ens queda demostrar-ho, potser no tant recuperant el nostre màxim nivell amb les poques sortides que queden de la temporada, sinó trobant les eines per posar de nou unes bases sòlides que ens permetin recuperar el nostre nivell òptim de cara a la pròxima temporada. Tenim tots els elements per a fer-ho possible. Posem-los tots en joc. Hem de fer una tasca penosa i fatigosa per tornar a sumar algunes persones que hem deixat pel camí. Amb seny i determinació estic segur que ho podem aconseguir, però no sense esforç i sense l’aportació de tothom. Cadascú assumint el seu nivell de responsabilitat. Cadascú al seu nivell. Ajudant-nos i deixant-nos ajudar. Vinga.  

En el Yijing, el mil·lenari llibre dels canvis xinès hi llegim: “La paraula frenètic indica algú que sap quan avança, però no quan ha de fer-se enrere; algú que sap com preservar la vida, però no com renunciar-hi; algú que sap com guanyar, però no com perdre. Com podríem dir que una persona així és un savi? Però quan una persona sap quan ha d’avançar i quan ha de tornar enrere, preservar la vida i saber com renunciar-hi, sense desviar-se ni una mica de la rectitud, d’aquesta sí que podem dir que és un savi.”

Amb aquest apunt vull posar fi a la trilogia que he dedicat al tema casteller arran de la delicada situació que la Colla Joves Xiquets de Valls està travessant. No vull dir que no parlaré més de castells, sinó que els tres darrers escrits, amb aquest inclòs, formen un conjunt harmònic.

Vull fer servir un paral·lelisme que hem viscut en les darreres setmanes i que pertany a l’àmbit de l’esport. Concretament al futbol. Els inicis de l’actual temporada han despertat veus d’alarma sobre el Barça. Hi havia qui deia que el Barça estava en crisi. Que s’acabava un cicle. Tot per uns resultats inusuals de l’equip blaugrana. Després dels partits amb el València i l’At. de Madrid, em sembla que ja ningú no sosté aquesta idea. El Barça de Guardiola ha demostrat a alguns incrèduls que el projecte esportiu del Barça ve de lluny i que està per damunt d’un resultadisme estret de mires. Està per damunt d’uns resultats no massa prometedors i conjunturals. És sòlid i, per tant, res no el fa desviar del seu camí. Són ja unes desenes d’anys d’èxit i il·lusió per damunt d’un mal resultat. Després d’un mal resultat, hom no es queda llepant-se les ferides, sinó que reemprèn el camí i es posa a treballar de nou, fidel a un projecte traçat.

En contraposició tenim el R. Madrid. Un club que no sap massa on va. Que ha tingut no sé quants presidents i entrenadors en els darrers anys. Que no té projecte. No hi ha constància, ni paciència. Un model que no els ha dut a l’èxit des de fa molt de temps. En canvi, el Barça dels nosters temps ha canviat entrenadors i directives però s’ha mantingut fidel a un estil i a una manera de fer que s’ha mantingut invariable. Combina el talent i el treball. L’un sense l’altre no obté resultats. El talent és important, però si va acompanyat del treball constant i seriós, és imbatible. Pot perdre un partit, però això no farà tremolar, ni qüestionar el model. Quan han desaparegut les urgències han vingut els resultats.

En els castells passa el mateix. La Joves vallenca ha semblat massa al R. Madrid. La Joves vallenca ha tingut, i encara té, talent, molt de talent. Però li ha mancat treball. I això no és nou d’ara. És un tret característic nostre. Ho hem confiat tot al talent i sovint el talent sol no és suficient. Ens ha faltat treball i constància. Fe. Creure en un projecte, en una manera de fer que demana esforç, sacrifici, constància, saber-se sobreposar. Tothom està exposat a un mal resultat, a una mala actuació. Però només els grans estan capacitats a sobreposar-se. Només els savis saben que cal saber guanyar, com saber perdre. Però guanyar o perdre és una cosa momentània. L’èxit a curt termini no és estable. Només el pot seguir el fracàs. Així, doncs, hem estat capaços del millor i del pitjor. Necessitem canviar el nostre model.

Ens cal un model que estigui per damunt de les individualitats. Per damunt d’uns dirigents o altres. Un model que combini l’aportació individual de tots i cadascun de nosaltres, amb la mirada posada en el conjunt, en la colla entesa com a col·lectiu. Tenim a les nostres files grans castellers i castelleres, xiquets i xiquetes que res no tenen a envejar d’altres. Hem tingut grans caps de colla, grans presidents, grans caps de canalla. Però ens ha faltat un fil conductor que ens donés continuïtat. Sembla que cada nou responsable hagi de trencar amb el llegat dels seus predecessors. I això és un error immens. Enlloc d’aprofitar els talents de les persones, els hem gairebé foragitats. No podem desaprofitar la saviesa castellera que hem acumulat al llarg dels anys. Ans al contrari, l’hem d’aprofitar. Si l’habilitat i la força de cada un dels dits de la nostra mà la volem utilitzar de forma individual, no aconseguirem el mateix resultat que si tanquem el puny i sumem tots aquests talents com una pinya inquebrantable. Si a això hi sumem un entrenament, una forma de treballar, un objectiu a mig i llarg termini, serem indestructibles, fins i tot davant del fracàs. No fer-ho així ens fa febles i petits.

Aquella fotografia que acompanya el meu primer apunt d’aquesta trilogia ha de ser el que hem de mantenir. Petits i grans, nous i antics, homes i dones. Aquella fotografia mostra la nostra força. Tot el que no s’assembli a aquella foto ens debilita. Per la nostra colla hi ha passat molta gent, moltes persones. N’hi ha que porten molts anys, altres s’hi han afegit darrerament. Però tots tenim unes habilitats i una capacitat de treball que si les posem en pràctica i al servei del col·lectiu ens durà a l’exit. No a un èxit efímer, sinó a un èxit indestructible. Un èxit que no farà trontollar ni una mala actuació, ni una mala estratègia puntual. Ens podem unir en un projecte que vagi més enllà del resultat temporal. Que vagi més enllà de si mana un o mana un altre. Una colla que sigui la suma dels valors individuals de petits i grans que donin valors i valor al que fem i perseguim.

Jo he estat uns anys inactiu. Ara torno a estar en condicions d’aportar el meu granet de sorra, no pas pensant en el meu èxit, ni en l’èxit d’un cap de colla o un president, sinó en el d’una colla sense la qual els castells no serien el que són. Cadascun de nosaltres tenim el dret a tenir la nostra opinió, la nostra idea, els nostres objectius, però per damunt de la nostra visió particular han d’imperar els valors de la Colla Joves Xiquets de Valls. Talent, treball, constància, saber guanyar i saber perdre, saber-nos aixecar, confiar en les nostres possibilitats. Però tot això no se’ns donarà com per art de màgia. Només ho obtindrem amb la nostra petita aportació, petites aportacions que bastiran un potencial envejable.

Acabo com he començat, amb unes cites del Yijing: “Tothom retornarà al seu origen, tot i fer-ho per diferents camins; finalment hi ha un acord total, malgrat els centenars de maneres diferents de pensar que hi ha. Si hom intenta sorgir saltant constantment, el resultat serà nefast. La persona noble, empobrida, no oblida la meta; quan està satisfeta, no oblida les pèrdues.”   I jo hi afegiria: I a l’inrevés.    

En el darrer apunt vaig parlar per primer cop sobre temàtica castellera en el meu bloc, tant l’actual, com l’antic, i avui segueixo amb aquesta temàtica. Parlar de castells des de Valls sempre ha estat una mica pelut, els castells a Valls són una qüestió que toca la fibra de qualsevol vallenc de socarrel. Com que en el meu cas no depenc de cap mitjà, ni em fa cap mena de por rebre qualsevol bufetada de qualsevol banda, ho faig amb tota llibertat. No en sóc cap expert, però sí que he vist castells i he viscut la festa castellera des que el meu pare ens portava a les places d’arreu del Camp i el Penedès. Després han estat molts anys de participació directa a la meva colla, la Joves Xiquets de Valls.

Deixant de banda els prolegòmens, entro a matar. Avui vull parlar d’una peça essencial dels castells, el pom de dalt. La canalla que en solem dir. No descobriré res si afirmo amb contundència que el pom de dalt, la canalla, és la joia de la corona dels castells, del què fa anys en dèiem genèricament els Xiquets de Valls, de la mateixa manera que hom parlava de Ball de Valencians o balll de gitanes, sense que ni els uns fossin valencians, ni els altres gitanos.

Bé, no ens desviem del tema principal, el pom de dalt i genèricament la canalla. Enguany jo mateix sóc més sensible a aquesta joia de la corona per motius familiars, ja que la meva petitona ha començat a assajar amb la colla vermella amb unes ganes immenses de provar de fer castells. Hi té una dèria malaltissa. No deixa passar assaig i entre setmana visualitza desenes de vídeos de castells des d’internet. No ha passat encara la prova de foc. Algun castell de cinc, i algun de sis a l’assaig sense enxaneta. Ja li arribarà el seu moment. Quan li pregunto si no li fa por, em diu que no, però que ho ha de provar. Si m’estenc tant en aquestes consideracions personals és per fer entendre que potser mai com ara havia sigut tan sensible a la realitat dels poms de dalt. Sempre he pensat, com molta gent, que ells són la joia de la corona dels castells, ara potser en diria ja el diamant.

Crec que el tractament que una colla dóna a la seva canalla diu molt de la mateixa colla. Penso que és primordial la preparació tècnica que rep la canalla. A nivell general em dóna la sensació que s’ha perdut qualitat tècnica en aquest aspecte. Evidentment estic generalitzant, segurament trobaríem alguna excepció. A vegades em dóna la sensació que per algunes colles es tracta només de fer que la mainada tiri amunt i ja està. La canalla hi posa molt de la seva part, però crec que veiem massa sovint passos de més, posicions no massa ortodoxes. Crec que la causa és un assaig insuficient en aquests aspectes. La finor i la rapidesa són importants, però han d’anar acompanyades amb una correcta tècnica en l’ascensió i el descens. Crec que l’economia dels moviments hauria de regir la seva preparació tècnica. La investigació mèdica ha ajudat a millorar la seguretat dels xiquets i xiquetes. Crec que ha estat un encert que persones de l’àmbit professional de la medecina i lligades a les colles s’hagin endinsat en aquest camp d’investigació. A vegades, des de Valls, ha semblat que menysteníem aquests avenços. Avui, sortosament, tothom accepta que la seguretat ha de ser una de les pautes que les colles no han d’oblidar en l’activitat castellera. Crec que la correcta preparació tècnica també va en benefici de la seva seguretat. Per tant, les colles tenen, des del meu punt de vista, una primera obligació envers el pom de dalt que passa per  donar-los una corercta preparació tècnica.

És suficient això? Jo crec que és primordial, però no suficient. Crec que una colla té més responsabilitats sobre la seva canalla i les seves famílies. Els pares fan confiança a les colles en el sentit que aquestes es preocuparan dels seus fills que ells els confien. Jo crec que en els temps actuals la responsabilitat de les colles ha de ser integral. Sempre s’ha tingut cura de premiar el seu esforç de diferents maneres, però crec que això ja no és suficient. Fins i tot en el tema d’estimular-los amb premis crec que es pot innovar molt més, anant més enllà del que tradicionalment s’ha fet. Sóc conscient que tota innovació rep inicialment una dosi de rebuig, de resistència a canviar les coses. És una actitud molt habitual i corrent en tots els àmbits de la vida. Però crec que es pot anar innovant molt més.

Crec que les colles haurien de veure, també, que la confiança que reben de les famílies de la canalla ha de ser corresposta de forma més integral. Crec que caldria una implicació en àmbits com el lleure, com l’educació, com la formació integral com a persones. Crec que una colla hauria de ser, en certa manera, una extensió, de la família i l’escola. Si avui parlem de valors castellers, la colla ha de ser transmissora d’aquests valors i què millor que començar amb els més petitons. Alguns diran que aquests no són els objectius d’una colla respecte de la seva canalla. Ho respecto, però crec que si la relació colla-canalla s’ha de reduir al fet de pujar als castells, aquesta és una visió molt reduccionista i utilitarista. Repeteixo que és la meva opinió. També sé que algunes colles ja fan un treball seriós en aquest sentit, però crec que l’exigència ha de ser molt clara.

L’estructura tècnica d’una colla demana una relació intrínseca entre el cap de colla i el seu equip i el cap de la canalla i el seu equip. És imprescindible. En aquesta relació hi ha d’haver una entesa perfecta entre els dos equips. És indispensable. Però la canalla necessita un envoltori més potent al seu voltant que vagi més enllà que la preparació purament tècnica. Per fer aquesta funció, no veig tan necessària aquesta interrelació que hi ha d’haver entre els diferents equips tècnics. Fins i tot diria que aquest equip de la canalla pot estar format per persones que no necessàriament comparteixin formes de fer, simpaties, etc amb els equips tècnics. Crec en aquest sentit, que en certa manera, haurien de gaudir d’una autonomia important. Els seus objectius haurien de ser cohesionar el grup, donar-los un entorn de confiança, tranquil·litat i seguretat. Un entorn estable que els permetés desenvolupar la seva activitat castellera i desenvolupar-los com a persones, amb valors. La canalla de les colles passen moltes hores assajant i amb persones de totes les edats. Hauríem de donar-los valors, pautes de comportament, etc.

Seria bo comptar amb la implicació dels pares. A vegades, aquests no saben ben bé quina ha de ser la seva funció i el seu paper. Caldria tenir protocols d’acolida tant de la canalla, com dels pares. L’objectiu hauria de ser una ràpida integració en la colla que els acull. I així com en l’àmbit de l’escola parlem de la comunitat educativa, formada per pares, mestres i estudiants, en l’àmbit dels castells hauríem de parlar de comunitat castellera, de colla en un sentit molt més ampli.

No hauria de fer por provar noves coses, noves maneres de gestionar una part tan important, i fràgil alhora, del fet casteller. La solidesa d’una colla vé caracteritzada també, i entre altres coses, per la manera com aquesta afronta el repte de donar a la seva canalla un entorn adient a la seva edat, al seu creixement personal i al seu gaudi. Si una colla no sap donar la importància que té dotar-se d’uns equips forts i potents de la canalla, potser caldria que es dediquessin a altres activitats i no als castells. No els poden deixar orfes. Tenim una responsabilitat davant d’ells i de les seves famílies i cal correspondre-hi. Crec que en aquest aspecte hi ha molt camí per recórrer. Intercanvis d’experiències, debats interns i externs dels objectius i les eines a utilitzar per a dur-los a terme. De la mateixa manera que hem avançat molt en els temes de la seguretat en els castells, hauríem d’avançar en la descripció de la responsabilitat de les colles envers la canalla que se’ls confia. Amb els tipus de castells que avui es fan no és estrany que hàgim progressat en el camp de la seguretat. Imagineu si no ho haguéssim fet. Si, molt de tant en tant, hem de fer front a accidents no desitjats, imaginem-nos quina seria la realitat si no haguéssim avançat en aquest aspecte.

Hauríem de treballar amb la canalla aspectes relatius a la seva seguretat, com donar-los un entorn de confiança i estabilitat, com afrontar l’exit i el fracàs, com educar-los en la cooperació i en l’acceptació de la diferència. Crec que les colles en general haurien de fer algun pas més en aquesta direcció. Si més no, aquest és el meu punt de vista.