Reus, llàstima de cinc de vuit!

L’actuació de la Colla Joves Xiquets de Valls a Reus, ahir a la tarda, va deixar tocada la colla. Hi havia ganes de consolidar la progressió i consolidació de les darreres setmanes. Enfilem la recta final de la temporada i teníem l’oportunitat de seguir fent passos endavant en aquesta progressió. Després d’uns mesos de juliol, agost i mig setembre durs, semblava que podíem retornar mica a mica al bon camí. Una crisi com la que ha patit la Joves aquesta temporada no s’arregla amb un dia, ni s’arregla amb un castell. Demana recuperar el to i treballar bé, encertar en les dicisions i un compromís de tots els seus membres, des del primer fins a l’últim. Ahir era una bona ocasió per fer un pas més, un pas endavant.

No és fàcil per a una gran colla com és la Joves sortir d’una crisi. El nom i el prestigi obliga i exerceix una pressió que cal gestionar bé. Amb un tres de vuit correcte, encara amb una mica de nervis, vam encetar la nostra actuació. La manca d’efectius va impedir que poguéssim dur a plaça el quatre de nou amb folre. Segurament, si haguéssim fet diversos castells de nou durant la temporada ens haguéssim pogut atrevir a tirar-lo, però venint d’on venim i amb el nerviosisme que ens aclapara ara en tots els castells, crec que va ser una bona decisió ajornar-lo. El quatre de vuit que vam fer em referma que el quatre és el nostre castell enguany, maco i segur, com tots els que hem fet enguany. Fets els dos castells de vuit bàsics, ens enfrontàvem a una decisió difícil. Calia posar el fre de mà o calia intentar fer un pas que animés i donés confiança a la colla? Decisió difícil, repeteixo.

Fent un símil amb l’escalada i el muntanyisme que he practicat durant anys, sé que la confiança és molt important. El coco treballa molt, més del que sovint pensem. Crec que el repte més difícil que tenim aquest any és que la desconfiança, la manca de seguretat i de fe en les nostres possibilitats la trobem en la part més feble del castell, en la part més fràgil, la nostra canalla, la nostra meravellosa i valerosa canalla. Uns xiquets i xiquetes que han rebut especialment aquest any. I en més d’una ocasió sense massa raons perquè això passés. Un nerviosisme encomanadís ens ha atenallat en més d’una ocasió. Abans de seguir, voldria deixar molt clar que no estic parlant de culpables, no hi ha culpabilitats, simplement estic intentant descriure o apuntar algunes raons que ens han dut on estem, precisament per poder actuar-hi i intentar reconduir la situació.

Si ahir descarregàvem el cinc de vuit era un pas de gegant cap aquesta consolidació que necessitem. La decisió, però, també tenia riscos. Si no assolíem l’objectiu, crec que no tan sols fracassàvem amb el cinc de vuit, sinó que ens retornava a la situació de partida, retrocedint de cara al final de la temporada. No sóc dels que qüestiono les decisions a plaça, després, però, m’agrada analitzar les nostres actuacions i les nostres estratègies. Malgrat el resultat, penso que la decisió, encara que arriscada, era encertada. La Joves pot descarregar el cinc de vuit sense problemes, però l’hem d’analitzar en la situació actual. El cinc de vuit no va pujar malament. La banda del dos un pèl oberta, segons es pot observar en les fotos que segueixen, però res d’insalvable. En una situació normal, estic segur que la colla hagués descarregat aquell castell sense massa problemes. Però hi havia el pes de la temporada, la desconfiança que plana sobre nosaltres.

A la rengla estrenàvem dos, feble però experimentat xiquet. Després de la primera aleta, quan els dosos salten expulsats enfora, vaig tenir l’estranya sensació que no podia ser que el dos de la rengla, amb menys potència, fes saltar el dos aixarrencat. Després, ja a casa, les fotos que va fer la meva filla gran em van confirmar que els problemes no havien vingut per allí. Més aviat van ser la conseqüència. A la part de dalt, com es pot observar en les fotos, i segons crec observar, els dosos dels dos pilars carreguen sobre la rengla que no pot suportar aquesta pressió. El de menys, ahir, era si el cinc estava carregat o no, sinó les conseqüències en la nostra recuperació que tenia el fet d’haver tornat a caure i per la part de dalt. Us deixo les fotos que podeu ampliar amb el voste zoom. Tan sols volen ser un document que ens permetin corregir errors, jo n’hi observo alguns, però això ho deixo pels tècnics.

   

fotos: Judit Climent i Masdeu

Repeteixo que tan sols intento ajudar per poder visualitzar possibles correccions. M’agradaria que tothom ho veiés des d’aquest punt de vista.

Tenim feina per fer, des del primer a l’últim. Treball, treball i treball. Compromís per part de tothom en la mesura de les seves possibilitats i una mica més. Treure un màxim rendiment dels nostres assajos. Fer una tasca de mentalització positiva important amb la nostra canalla. Els castells hi són. Crec que l’assaig és importantíssim. Tots i cadascun de nosaltres tenim la nostra pròpia manera de treballar. I és en l’assaig com coneixem la manera de treballar dels altres. Pels que pugen és important saber amb qui faran un castell determinat perquè sabrà com treure profit de les seves habilitats i de les habilitats de qui té al costat, a sota i a damunt. També sabrà com suplir els defectes de qui té a sota, al costat i al damunt. I els altres podran fer el mateix amb les seves habilitats i defectes. Per això cal conèixer d’antuvi qui és el company o companya que tindrem al costat a cada castell. La canalla pot corregir postures, col·locació i adquirir recursos a aplicar a cada situació. Aquesta colla, la nostra, ha estat gran, i encara ho és. Ara només ens queda demostrar-ho, potser no tant recuperant el nostre màxim nivell amb les poques sortides que queden de la temporada, sinó trobant les eines per posar de nou unes bases sòlides que ens permetin recuperar el nostre nivell òptim de cara a la pròxima temporada. Tenim tots els elements per a fer-ho possible. Posem-los tots en joc. Hem de fer una tasca penosa i fatigosa per tornar a sumar algunes persones que hem deixat pel camí. Amb seny i determinació estic segur que ho podem aconseguir, però no sense esforç i sense l’aportació de tothom. Cadascú assumint el seu nivell de responsabilitat. Cadascú al seu nivell. Ajudant-nos i deixant-nos ajudar. Vinga.  

Quant a JOSEP MARIA

Un que passa per aquí i s'hi queda una estona, sense saber si per gaire temps. M'agrada conversar i escriure, encara que sóc conscient que mai no guanyaré un premi nobel de literatura o un premi pulitzer. Tan sols voldria que l'estona que passis aquí amb mi sigui una estona agradable i que somriguem plegats o t'arrenqui algun noble sentiment.
Aquesta entrada ha esta publicada en Personal, Valls. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Els comentaris estan tancats.